<?xml version="1.0"?>
<rss xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/" xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/" xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" version="2.0">
  <channel>
    <title>The New Barcelona Post | Diario de las buenas noticias de Barcelona</title>
    <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml</link>
    <description>Not&#xED;cies i actualitat de Barcelona. Informaci&#xF3; empresarial, cultura, lifestyle, gastronomia, opini&#xF3;, social stories. GoodNews, TrueStories</description>
    <lastBuildDate>Sun, 14 Jun 2026 12:25:58 +0200</lastBuildDate>
    <language>ca</language>
    <atom:link href="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <image>
      <url>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/static/the-new-barcelona-post/dist/logos/logo-1200x630.jpg</url>
      <title>The New Barcelona Post | Diario de las buenas noticias de Barcelona</title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml</link>
    </image>
    <item>
      <title><![CDATA[22@: Llar de més de 67 Hubs Globals]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/districte-22-llar-mes-67-hubs-globals-per-isabel-sabadi/</link>
      <pubDate>Sat, 13 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Isabel Sabadí]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/districte-22-llar-mes-67-hubs-globals-per-isabel-sabadi/</guid>
      <description><![CDATA[Com t'imagines el 22@ en els pròxims anys?]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona viu un moment clau en la seva evolució econòmica i urbana. La combinació de diferents elements, com la qualitat de vida, la connectivitat global o el prestigi de les seves universitats i centres de recerca, ha convertit la ciutat en un dels principals pols tecnològics i innovadors d'Europa, en especial pel que fa a l'establiment de hubs internacionals d'innovació i desenvolupament digital. En la propera dècada, el 22@ ha d'esdevenir la terra dels hubs. Un espai que no només sigui un lloc d'establiment, sinó també d'arrelament, i consolidació. En tot aquest escenari, el districte 22@ adquireix un paper fonamental. L'antiga àrea del Poblenou ha esdevingut la porta d'entrada dels hubs tecnològics globals al continent europeu. El que fa dues dècades era la imatge de la desindustrialització, avui en dia representa la imatge del futur. Un futur basat en les startups, els centres tecnològics, la connexió entre el món de la recerca i el món empresarial, el talent i, també, en els hubs. Convertir-se en una peça clau de l'economia catalana no és casualitat. El model 22@ respon a una transformació urbana, econòmica i empresarial sostinguda en el temps, que ha pogut convertir el 22@ en un espai únic. El districte és més que oficines, és un ecosistema, una xarxa de connexió. Però, perquè les companyies escullen el districte com a seu pels seus hubs? El 22@ té una característica que el fa únic; la seva capacitat de concentrar talent, coneixement i connexions en un mateix entorn urbà. Les dades de la Mobile World Capital parlen per si soles: Catalunya compta amb 203 centres de desenvolupament tecnològic, amb serveis globals que generen un impacte econòmic superior als 4.100 milions d'euros i donen feina a més de 46.000 professionals. Barcelona concentra el 70% d'aquests hubs, i pràcticament la meitat se situen als barris del Poblenou i Sant Martí, consolidant el 22@ com el pols d'innovació del país. Així doncs, parlar del futur de Barcelona passa necessàriament per parlar de hubs i d'innovació. Imatge àeria plaça Glòries, al 22@. El districte ha esdevingut la llar de més de 67 hubs de tecnologia globals, el lloc ideal per establir grans corporacions que cerquen poder desenvolupar una activitat vinculada a la innovació, el software, la IA, la ciberseguretat o la transformació digital. Empreses globals com Amazon, Microsoft, Cisco, SAP, Schneider Electric, Oracle, Inetum Ubisoft, Qualcomm, Gartner o T-Systems entre altres ja han establert els seus hubs al 22@. En aquest context, des de l'associació 22@Network Barcelona també hem apostat per la creació de hubs, concretament pel 22@ Urban AI Hub, una infraestructura d'innovació oberta destinada a experimentar, validar i escalar projectes d'intel·ligència artificial que es vol aplicar en entorns reals. El repte ja no és només la intel·ligència artificial, sinò convertir-la en una eina útil per les persones i organitzacions, connectada amb la realitat econòmica i urbana del territori i pensar quines són les infraestructures necessaries per convertir 22@ en un AI District. Edificis del 22@ de Barcelona. L'ecosistema del districte ha de ser conscient que el seu futur passa inevitablement per consolidar un model basat en la connexió entre talent, innovació i activitat econòmica. En definitiva, el 22@ ha d'esdevenir terra de hubs globals, un espai per tothom qui vulgui explorar, crear, innovar i conectar-se. En un futur en què les ciutats competiran més per atraure talent, Barcelona s'avança i comença a iniciar el camí per fer-se un lloc en el mapa en matèria d'intel·ligència artificial. En definitiva, el nostre districte és sinònim de tecnologia i coneixement, però sobretot de connexió amb altres ecosistemes per dissenyar el futur.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/97/8/el-22at-per-v-zambrano.jpeg" type="image/jpeg" length="426830"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Glòries suma una nova torre pública amb habitatge protegit, oficines i equipaments]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/glories-suma-nova-torre-publica-habitatge-protegit-oficines-equipaments/</link>
      <pubDate>Sat, 13 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[The New Barcelona Post]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/glories-suma-nova-torre-publica-habitatge-protegit-oficines-equipaments/</guid>
      <description><![CDATA[L'Ajuntament i el Consorci de la Zona Franca impulsen un projecte de 35.000 metres quadrats que preveu 10.000 m² destinats a habitatge assequible]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La transformació de Glòries continua avançant. L'Ajuntament de Barcelona i el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB) han signat un protocol per impulsar la construcció d'una nova torre pública en un dels àmbits urbans més estratègics de la ciutat. El futur edifici combinarà habitatge protegit, usos administratius i equipaments comunitaris, amb una superfície mínima prevista de 35.000 metres quadrats. El projecte s'aixecarà en una parcel·la situada al número 254 de l'avinguda Diagonal, a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de Ciutat de Granada, al districte de Sant Martí. L'actuació pretén reforçar el paper de Glòries com a nova centralitat urbana i, al mateix temps, incrementar l'oferta d'habitatge públic a la ciutat. La distribució d'usos prevista reserva 10.000 metres quadrats per a habitatge protegit, 20.000 metres quadrats per a usos administratius i 5.000 metres quadrats per a equipaments comunitaris. La combinació d'aquests tres elements respon al model urbà que Barcelona impulsa des de fa anys a l'entorn de Glòries, on conviuen habitatge, activitat econòmica, serveis públics i espais ciutadans. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha defensat el projecte com una manera de recuperar la vocació pública d'un àmbit llargament pendent de desenvolupament. Segons ha destacat, l'actuació permetrà donar resposta a necessitats de barris propers com el Clot i el Camp de l'Arpa, a més de fixar un calendari per a l'execució definitiva del projecte. La iniciativa estarà liderada pel Consorci de la Zona Franca, que assumirà la promoció i execució de les obres, així com el finançament inicial del desenvolupament. L'organisme també gestionarà posteriorment l'edifici destinat a oficines. El disseny de la futura torre s'escollirà mitjançant un concurs arquitectònic que es convocarà la pròxima tardor. El calendari previst contempla que la redacció del projecte arrenqui durant el 2027 i que les obres puguin començar entre finals del 2028 i principis del 2029. La previsió és que la primera part del complex a entrar en funcionament sigui precisament la destinada a habitatge protegit, una de les prioritats marcades pel consistori en un context de creixent pressió sobre el mercat residencial barceloní. Un concurs arquitectònic aquesta tardor. © Consorci de la Zona Franca de Barcelona La nova torre s'incorporarà a un entorn que durant els darrers anys ha experimentat una profunda transformació urbana. La remodelació de la plaça de les Glòries, l'obertura del parc, l'arribada de nous equipaments i la consolidació del districte tecnològic han convertit aquest espai en un dels principals focus de creixement de Barcelona. La Zona Franca reforça la seva presència a la ciutat El projecte suposa també un nou pas en l'estratègia del Consorci de la Zona Franca d'ampliar el seu paper més enllà de l'àmbit industrial i logístic. En els darrers anys, l'entitat ha impulsat iniciatives vinculades a la innovació i la nova economia, com el DFactory Barcelona, la 3D Incubator o la Logistics 4.0 Incubator, a més d'organitzar esdeveniments com el SIL, la Barcelona New Economy Week (BNEW) o la Barcelona Woman Acceleration Week (BWAW). Per al delegat especial de l'Estat al CZFB, Pere Navarro, la nova torre s'emmarca en una línia de col·laboració amb l'Ajuntament que ja ha permès desenvolupar altres projectes de ciutat, com la cessió de sòl per a habitatge protegit a Sant Andreu o a la Marina del Prat Vermell. Amb aquesta nova actuació, Barcelona afegeix una nova peça a la transformació de Glòries, un àmbit que en poc més de dues dècades ha passat de ser un dels principals nusos viaris de la ciutat a convertir-se en un espai destinat a concentrar habitatge, activitat econòmica, equipaments i serveis públics.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/35/07/4/torre.jpeg" type="image/jpeg" length="3642674"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Arxivers, Oh, Arxivers!]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/arxivers-gaudi-per-bernat-dedeu/</link>
      <pubDate>Sat, 13 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Bernat Dedéu]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/arxivers-gaudi-per-bernat-dedeu/</guid>
      <description><![CDATA[Els arxius són una infraestructura clau per a preservar el patrimoni]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[De tant en tant, suposo que per herència materna, em llevo d'una forma compulsiva i arbitrària amb una frenesí malaltissa per desfer-me d'objectes i papers. És una consuetud demencial que m'ha dut a llençar manta documents inservibles, llibres que potser m'han plagut però que no tindré temps de tornar a cruspir-me (els deixo sovint a la Baixada de Santa Eulàlia, per endolcir el martiri etern de la nostra patrona) i tota quanta mena de records. No conservo pràcticament cap fotografia meva, d'amics o de senyores (ni tant sols dels meus quiet days in Harlem); adoro el passat però no me'l vull fotre als baguls per no caure en la nostàlgia i, quan despatxi l'últim alè, de mi només quedaran milers d'articles al núvol virtual que comanden uns quants friquis jueus. Potser per això tinc una secreta fascinació per aquella gent que té prou paciència i traça com per garantir-nos la memòria al seu fons d'armari. Els arxivers són, bàsicament, l'apogeu d'aquesta espècie d'animalons entranyable que salven la nostra indiferència a base de guardar el màxim de coses. Aquesta passada setmana, Barcelona celebrà la Setmana Internacional dels Arxius 2026 i servidor ha escapat de l'insofrible embotiment papal (en versió olímpica un pèl desmenjada i, com a tal, notòriament socialista) dins la pau dels seus dipòsits. Mercès a la Glòria Gimeno, directora de l'Arxiu Municipal Contemporani de la nostra ciutat, vaig poder treure el nas a una mostra bellíssima de plànols originals d'Antoni Gaudí. Fa goig comprovar com, amb el pas del temps, uns documents que el nostre geni presentava com a simple condició per obtenir una llicència constructora ara són autèntiques obres d'art. Així per exemple el plànol original de la casa Milà, una fumada ben joliua que ---vista en picat--- sembla un núvol de llaminadures inquietes. Repassant l'obra gaudiniana a l'arxiu, m'embadaleixo sobretot amb els projectes del senyor Antoni que no arribaren a fer-se realitat, fanals d'aire romànic i quioscos proustians que els manaires de Barcelona devien rebre amb tanta incredulitat com els vienesos els últims quartets de Beethoven. Entre tanta bellesa, m'aturo de genolls davant del document on Josep Batlló encarrega la reforma integral d'una casa que ara coneixen a tot el món (i per on els habitants de l'Eixample ja no poden trescar perquè sempre hi ha manades de japonesos i d'altres animals tocant-los els picarols). Aquest és un breu document vital, testimoni d'una burgesia industrial que s'adreçava al món en llengua catalana i que no tenia cap mena de por en promocionar els arquitectes més agosarats del seu temps, contrast evident amb els riquets d'ara, castellanitzats, orgullosament analfabets, directors de diaris absurds. Interior de la Casa Batlló. Barcelona compta amb una sèrie d'arxius esplèndida i uns professionals dedicadíssims, però excessivament parapetats; això no és responsabilitat seva, sinó també de la nostra desídia en descobrir els tresors que custodien amb tanta ciència. En el cas del present arxiu, el Municipal fa avinent un total de 15.000 consultes documentals cada any i, de posar-se tots els seus arxius en fila, arribaríem als 23 kilòmetres de paperassa. La seva tasca no és únicament la d'ordir un fons armari d'interès patrimonial car, com certifica el cas dels plans urbanístics (que comporta el 85% de consultes d'usuaris de la ciutat), aquest tipus de documents són l'acta notarial d'un urbanisme que ha de sotmetre's a l'ordre. Els arxivers del Municipal han tingut feina; la digitalització dels plànols urbans arribà l'any 2019, palesant que l'administració preveu la innovació en adagio sostenuto. La Setmana Internacional clou avui mateix al Canòdrom, amb la V Jornada de Recerca Històrica dels Barris de Barcelona, reunió de pratrimonialistes que no hauria d'ésser només un cau d'experts en la matèria, perquè s'hi xerrarà sobre els recursos documentals relatius a la ciutat dels quals disposa l'Ajuntament (recordem-ho; són oberts a tota la ciutadania!). Abans d'entrar a un acte d'aquests tipus, hom pensa que tot allò que s'hi discuteix no ens interpel·la; però quan visito els arxius amb d'altres conciutadans sempre m'hi trobo gent comuna la mar d'interessada en el nostre passat urbanístic, arquitectònic i etcètera. De cara a l'any vinent, em queda pendent descobrir els arxius dels districtes, que també han obert les seves portes (dissortadament i necessària, per a grups reduïts) i on, de ben segur, s'hi deuen guardar tresors com aquests bells plànols de Gaudí que dormien la son dels justos. Avui canto "Arxivers, Oh, Arxivers!" per reivindicar la tasca soterrada de la gent que no fa com jo, llançador compulsiu de transcendència, i ens custodien les coses perquè, aliens a la nostra mandra, tinguem la bondat de moure el cul per admirar-les i també celebrem la sort de poder consultar-les. Estimeu-los, conciutadans, us ho ordena el factòtum d'aquesta vostra Punyalada. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/35/11/1/pati-de-la-casa-batllo-per-claudia-maurino.jpeg" type="image/jpeg" length="400584"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[12 plans a la fresca per viure un estiu cultural a Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/plans-fresca-aire-lliure-barcelona-estiu/</link>
      <pubDate>Sat, 13 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Espectacles BCN]]></category>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/plans-fresca-aire-lliure-barcelona-estiu/</guid>
      <description><![CDATA[L'estiu barceloní s'apodera de l'espai públic amb una agenda farcida de plans que conviden a sortir al carrer: cultura en l'univers de Gaudí, cinema davant del mar, teatre sota les estrelles o música a la fresca.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Amb l'arribada del bon temps, la cultura de Barcelona surt de les sales per omplir espais a l'aire lliure. Terrasses, platges i carrers es converteixen en els nous escenaris amb la ciutat com a teló de fons. Aquest estiu del 2026 podrem gaudir de diverses propostes com concerts, cinema o teatre a la fresca que es donen cita quan el termòmetre comença a pujar i la nit ens convida a viure la ciutat sota les estrelles. Perquè quan el sol es pon, el ritme no s'atura. Gaudí sota les estrelles La Casa Batlló i La Pedrera, com cada estiu, es converteixen en l'escenari perfecte per gaudir d'una combinació única: música en directe i patrimoni. Les Nits Màgiques i Talents Jazz tornen aquest estiu amb propostes musicals que van del jazz a la bossanova, passant per la rumba o el pop. Talents Jazz al terrat de La Pedrera Talents Jazz és un cicle que dona veu a la música moderna i el jazz al terrat de La Pedrera. En lloc de grans noms internacionals, aquest cicle actua com un altaveu pel talent emergent de les grans escoles de la ciutat. Aquest estiu destaquen els concerts de Peñaranda-Garrido Quartet i JD Group (ambdues formacions sorgides de l'ESMUC), la proposta de Maite Ruiz de Erentxun de la mà del Taller de Músics o el tancament de luxe amb el Barcino Quartet, nascut al Conservatori del Liceu. Nits Màgiques a la Casa Batlló La Casa Batlló torna aquest estiu a proposar-nos una experiència immersiva. Les Nits Màgiques és una proposta que arrenca amb una visita a l'obra mestra de Gaudí i culmina al terrat amb un concert i una copa de cava. Enguany, el cartell destaca per una gran varietat de gèneres de proximitat; entre els imprescindibles d'aquesta edició, cal apuntar el pop d'autor de Roger Padrós i Cesc Sansalvadó, les nits de ritme amb el soul de Gigi McFarlane o Alex Dee, i el toc festiu de Muchacho amb la seva rumba de catalana. Nits Màgiques a la Casa Batlló El cinema s'instal·la a la platja i a Montjuïc Si t'agrada el cinema, aquest estiu la ciutat és el teu plató. Els millors cicles de cinema a la fresca convertiran la sorra de la platja i la gespa de Montjuïc en el pati de butaques perfecte per a pel·lícules amb segell d'autor. Sala Montjuïc: cinema de gran format, música i food trucks El fossar del Castell de Montjuïc torna a obrir les seves portes amb el seu cicle que fusiona concerts i cinema en pantalla gegant. A la programació d'enguay ens trobem amb títols mítics com Thelma & Louise o Fargo, i amb cinema d'estrena i de culte com és el cas de Hamnet, Sirat i Marty Supreme. Tampoc es pot passar per alt la sessió inaugural amb Flores para Antonio o la clàssica nit de tancament amb una pel·lícula sorpresa que promet emocions fortes. El cinema tornarà a ser protagonista a la muntanya de Montjuïc els vespres del 10 de juliol al 5 d'agost. Sirat és una de les pel·lícules de Sala Montjuïc 2026 Cinema Lliure a la Platja de Sant Sebastià Del 25 de juny al 10 d'agost, la platja de la Barceloneta repeteix com a sala de cinema gratuïta. Aquest cicle destaca pel seu format: abans de cada llargmetratge es projecta un curtmetratge independent de la terra. Les grans recomanacions per a aquest estiu són Romería, la darrera obra de Carla Simón que parla de les arrels familiars, i el film Molt lluny. A més, el diumenge 2 d'agost es viurà la nit més especial de la temporada amb La Tria, una sessió on el mateix públic vota quina pel·lícula vol veure projectada a la vora del mar. CineClub 113: El cicle del Festival In-Edit i la Sala Apolo El Festival In-Edit i la Sala Apolo s'uneixen per crear una de les grans novetats de l'estiu a la sala La (3). Tots els dilluns, aquest espai es convertirà en un cinema a la fresca que connecta documentals musicals de culte amb sessions de DJ directament vinculades a l'univers musical del film. Les cites imperdibles d'aquest nou club estiuenc són la nit d'obertura amb La 42 (guanyadora de l'In-Edit 2025), una immersió en el dembow de Santo Domingo; el viatge psicodèlic de La Danza de Los Mirlos i la seva cúmbia amazònica; i el tancament amb MaQKina: Historia de una Subcultura, un recorregut sociològic per les pistes de ball catalanes dels noranta que comptarà amb un col·loqui en directe amb els seus directors. La (3) de Sala Apolo es convertirà en un cinema a l'aire lliure La Terrassa del Claris: màgia, jazz i alta cuina La Terrassa del Claris és un rooftop de Barcelona molt compromès amb la cultura. Per això, aquest estiu inaugura la temporada estival amb una proposta gastronòmica de luxe i una variada agenda cultural. El xef Pedro Salillas signa una nova carta de cuina mediterrània contemporània que aposta pel producte de proximitat i la sostenibilitat. Però el gran atractiu de les seves nits d'estiu és la programació en directe: els dijous es reserven per l'il·lusionisme amb les sessions de màgia de Joana Andreu, mentre que els divendres i dissabtes el protagonisme és per a la cantant i compositora Yara Beilinson, que omplirà l'espai de jazz clàssic. Com a curiositat, val la pena tastar el seu còctel especial creat com a homenatge al Grand Départ del Tour de França des de Barcelona. La Terrassa del Claris torna a oferir cultura i gastronomia a la fresca Clàssica a la Platja de Sant Sebastià El Gran Teatre del Liceu, L'Auditori i el Palau de la Música Catalana sumen forces de nou per portar la música simfònica a la vora del mar amb Clàssica a la Platja. L'edició d'aquest 2026 se celebrarà les nits del 8 i 9 de juliol amb una programació de gran qualitat. La primera nit anirà a càrrec de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, comandada per Josep Pons, que oferirà un repertori universal per celebrar el 25è aniversari del Petit Liceu. La segona nit estarà liderada per l'OBC i el director Ludovic Morlot amb Una simfonia imaginària, un recorregut musical que inclourà peces de Rakhmàninov, Dvořák i Txaikovski. Una de les grans fites d'enguany és la seva accessibilitat: oferiran motxilles vibratòries i bucles d'inducció per a persones amb discapacitat auditiva. El teatre aixeca el teló a l'aire lliure La cartellera teatral de la ciutat es resisteix a tancar per vacances i es muda a l'aire lliure. La dansa i el teatre es divideixen entre dues experiències diferentes: el toc informal i proper dels terrats, i l'escenari clàssic del Teatre Grec. Terrats en Cultura: l'escena més íntima i de proximitat Terrats en Cultura arriba a la seva 14a edició. I, aquest estiu, transformarà 7 terrats particulars de Barcelona i l'Hospitalet en escenaris de petit format on el públic i els artistes gairebé es toquen. Entre la dotzena de propostes seleccionades per a aquest estiu, destaca la comèdia àcida de S'obre el teló, un espectacle de stand-up amb Oye Sherman i Esther López. En la vessant dramàtica, destaquem Set nenes jueves. Una obra per a Gaza, de Caryl Churchill, una peça que conviurà amb propostes més festives com la rumba catalana d'Acaracan. [articles:300041] L'espai més estiuenc: el Teatre Grec L'amfiteatre de Montjuïc torna a ser el protagonista de l'estiu gràcies al Festival Grec 2026. Més enllà de la seva extensa programació, el nostre escenari de pedra viurà moments únics aquest any. En l'apartat teatral, hem de mencionar la col·laboració de Marta Pazos i Dani Espasa a L'òpera de tres rals, així com la foscor shakesperiana de La verdadera historia de Ricardo III, firmada per Calixto Bieito. La música al Grec tindrà nits memorables. Per exemple, l'especial Cançons del Grec reunirà dalt de l'escenari a grans noms de la cançó com Maria del Mar Bonet i Mayte Martín; també presenciarem la trobada de Raül Refree amb Walid Ben Selim a GHAZAL, o el concert especial de Roger Mas acompanyat de la Cobla Sant Jordi. En dansa, la cita obligada la signa la reconeguda coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker amb el seu espectacle BREL. Públic assistent al Teatre Grec. © Christian Bertrand Concerts a la fresca aquest estiu a Barcelona Les propostes de plans a la fresca a Barcelona la tanquem tanca amb tres grans cites musicals ben diferenciades: la primera edició del BARTS Festival, el cartell elegant i exclusiu de Nits d'Occident o la festa electrònica per a totes les edats que torna amb el Brunch Electrònik. BARTS Festival al Poble Espanyol El Poble Espanyol estrena la primera edició del BARTS Festival. La mítica plaça d'aquest espai es convertirà en un escenari a la fresca amb propostes musicals molt variades i pensades per a un públic divers. Entre el seu cartell pels mesos de juny i juliol de 2026, ens trobem a artistes històrics i retorns molt esperats. En l'àmbit internacional, la gran fita és la presència de ZZ Top (la llegenda de Texas que torna amb la gira The Big One!), el pop de Charlie Puth, el directe de Belle & Sebastian reinterpretant el seu disc If You're Feeling Sinister, o els escocesos Biffy Clyro presentant el seu aclamat disc Futique. La presència nacional i local es compón d'actuacions com les de Gipsy Kings amb Los Manolos, o el retorn de Lax'n'Busto per celebrar els seus 40 anys. El Poble Espanyol també acollirà la presentació d'Immortals, el nou i esperat treball de Joan Dausà. El tancament d'or el signarà Morrissey el 25 de juliol, que torna a la ciutat després de deu anys per presentar el seu disc Make-up is a Lie. Les Nits Occident als Jardins de Pedralbes Els Jardins del Palau de Pedralbes es tornen a transformar un escenari musical elegant i luxós per a rebre la nova edició de Nits Occident. Aquest festival ofereix un format elegant que ens permet gaudir de grans estrelles nacionals i internacionals en un format íntim. Per a l'edició de 2026, les grans cites venen de la mà d'artistes com Sting, Diana Krall, Mika o ZAZ. La programació nacional ve liderada per Vanesa Martín, Raphael o la nit especial que oferirà Judit Neddermann & GIO Symphonia. Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Les Nits Occident (@lesnitsoccident) Festa electrònica de dia amb el Brunch Electronik El Brunch Electronik torna un estiu més per demostrar que la música electrònica també es gaudeix durant el dia. La primera meitat del juliol el Parc de la Trinitat oferirà tres cites que comptaran amb un cartell internacional de primera: l'opening del 12 de juliol estarà liderat per Laurent Garnier, el 19 de juliol agafaran el relleu el duet de Nova York The Martinez Brothers amb el seu tech-house, i el 26 de juliol tancarà la sèrie un dels Dj Sets més esperats de l'estiu: el de Disclosure. I per si no n'hi hagués prou, la Summer Season es mudarà durant l'agost i el setembre al seu espai preferit i on va començar tot: els Jardins de Joan Brossa de Montjuïc. Els propers mesos, Barcelona es converteix en un escenari on les parets desapareixen i la cultura es viu sota les estrelles. Sentir la música entre xemeneies modernistes, emocionar-se amb el cinema vora el mar o ballar al ritme de l'electrònica durant el dia son només algunes de les propostes que omplen l'agenda cultural d'aquest estiu. Perquè quan la calor arriba a casa, la cultura es gaudeix millor a l'exterior. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/26/09/8/el-festival-talents-jazz-a-la-pedrera-2026.jpeg" type="image/jpeg" length="102674"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Marc Ayza: Construir la seva pròpia base social]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/marc-ayza-construir-seva-propia-base-social-bar-del-post/</link>
      <pubDate>Sat, 13 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Alberto Valle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/marc-ayza-construir-seva-propia-base-social-bar-del-post/</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Va ser el diferent des del principi. El noi negre en un món blanc. "Vaig passar la meva infància i adolescència alerta, protegint-me de possibles racismes, sempre he sigut bastant tímid". Pare de la Barceloneta, mare de la Ribera, es van mudar a Sant Gervasi i allà hi va transcórrer la infantesa, "en un ambient molt català, estudiant en una escola petita, molt endogàmica". Als dotze la família es va traslladar a Premià de Mar, "on vaig descobrir un ambient més ampli i divers", aquí encaixava millor, encara que continuava havent-hi quelcom diferent. La sensació de no acabar de ser considerat un més. Després d'haver optat per unes tapes de truita i embotits, eludint el seu odiat formatge, i deixant espai per a unes bones postres, el bateria, percussionista i compositor Marc Ayza xarrupa un glop de cervesa colzat a la barra. La llum dels fanals que il·luminen la nit es cola pels finestrals del Bar, i el músic segueix el compàs d'A Feeling Is, de The Emotions. "Vaig créixer en una família on s'escoltava molta música. El meu pare estimava l'òpera i la clàssica, i la meva mare em va connectar al pop dels 60". El seu primer amor van ser els Beatles, "seguia les seves cançons amb bastonets de menjar xinès!", riu. El ritme era per a ell un acte reflex "i, malgrat tot el que he estudiat després, mai he perdut l'instint en la meva manera de tocar la bateria". I sí, aquest acostament animal, de pura entranya, se li nota. A partir dels Fab Four va anar investigant fins a donar amb tots aquells músics afroamericans "amb els quals tenim un deute innegable". Escoltar Superstition, de Stevie Wonder, va ser el canvi de paradigma. "No sols vaig connectar amb aquella música, el soul, el jazz, el funk, sinó que els seus artistes eren com jo, amb les meves mateixes pintes i inquietuds. Van contribuir a conformar la meva identitat ètic-estètica". Una cosa així com el seu primer lloc en el món, però, afortunadament, no l'únic. L'encís de Nova York Quan va decidir que la de músic era la carrera que volia fer, Marc Ayza va rebre el suport de la seva família "sempre que m'ho prengués de debò, però jo soc molt disciplinat". En el 2000 va viatjar a Nova York amb Giulia Valle i allà van canviar moltíssimes coses. "La meva ment es va obrir, em sentia abrigallat per l'anonimat d'aquesta gran ciutat plena de gent de tota mena i colors". Valle i Marc van conèixer el pianista Jason Lindner –"amb ells vaig gravar el meu primer disc, 1,2,3, etc."– i va tractar amb músics afins "que, a diferència de molts d'aquí, parlaven el meu mateix llenguatge. Per a ells, jo era un brother més". Tornaria a la Big Apple vuit anys després. El seu debut com a líder, Deejah, no l'acabava de satisfer i va anar a Nova York on, de nou, va trobar la companyia adequada per a reformular un so que reflectís el seu amor pels beats, el hip hop, "i sons que els músics de jazz catalans no apreciaven, però que a mi em volaven la ment". Així va néixer Offering, l'àlbum que consolidava l'eclèctic lèxic musical de l'artista. Des de llavors han passat moltes coses. Marc ha tocat amb noms majúsculs del jazz i no sols: des de Greg Osby fins a DJ Vadim, passant per Esperanza Spalding, Wax Poetics, Claudia Acuña o Wallace Roney. La seva gent era cada vegada més gent. "Un dia, el bateria Julian Vaughan em va dir que a mi el que em faltava era base social, en el sentit d'un grup natural de pertinença, i que me l'havia d'anar creant". Marc es va adonar que allò era el que, de manera inconscient, feia des de sempre. Crear el seu entorn d'encaix. Potser per això el seu projecte més personal, en el qual participa la seva dona, la cantant i flautista Erin Corinne, es diu Social Base. Com no, amb ells aprofundeix en els rics corrents sonors d'arrel africana, en òrbita al voltant del jazz. Amb Erin també impulsen el projecte Freedom First, en el qual Keith LaMar –pres en el Corredor de la Mort d'Ohio, malgrat les aclaparadores proves que demostren la seva innocència– entra en streaming i recita els seus textos i poesies mentre la banda toca. "Jo a això no li dic activisme, sinó simplement fer el que sé fer i posar-ho al servei dels meus semblants". Sobretot, quan són víctimes d'un racisme sistemàtic, com LaMar. Una relació més aviat funcional El vincle que el parroquià manté amb Barcelona s'ha tornat, amb els anys, més aviat funcional. "Visc a Premià amb l'Erin i la nostra filla, Cora, i la ciutat ha acabat sent el lloc al qual, essencialment, baixo per a fer-hi coses". Una d'aquestes coses és la coordinació de les jam sessions dels dilluns al Jamboree, "un laboratori del qual estic segur que sorgiran molts projectes". La ciutat li continua encantant, "perquè té platja, perquè té coses com la Sagrada Família o els panots de flor, que donem per descomptades, però són característiques i extraordinàries; i perquè sempre hi haurà un racó que quadri amb allò que vinc buscant".I s'acaba la cervesa, abans d'afegir: "el que més em molesta és el provincianisme amb el qual copiem coses de grans ciutats, però de manera superficial, banal, quedant-nos amb la forma, encara que no amb el fons". –El que és immillorable en forma i fons és l'atmosfera nocturna d'aquest bar. Si vols una altra cervesa, hi estàs convidat. Marc Ayza somriu, tot i no ser massa de bars, està gaudint del moment, de la conversa, d'un altre tros d'aquesta base social en perenne construcció. La felicitat podria ser (també) això. La versió de Happiness Is Around the Bend, de Main Ingredient, sacseja el Bar amb la seva vibració positiva. El músic segueix el ritme per instint. I, per descomptat, accepta encantat la invitació.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/65/8/marc-ayza-por-abert-nello.jpeg" type="image/jpeg" length="96895"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[D'internacional a innovació i de Montjuïc a Gran Via: el SIL es reinventa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/sil-innovacio-gran-via-es-reinventa/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 14:35:13 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/sil-innovacio-gran-via-es-reinventa/</guid>
      <description><![CDATA[El Saló Internacional de la Logística es reconverteix en Saló de la Innovació Logística i inicia una nova etapa a Fira Gran Via amb més tecnologia, demostracions en viu i nous espais per fer tangible la transformació d'un sector estratègic]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Cada dia, milions de productes recorren carreteres, ports, magatzems i centres de distribució abans d'arribar a un supermercat, una fàbrica o una llar. Però darrere de tota aquesta cadena —de cada paquet que travessa Europa en menys de 48 hores o de cada contenidor que arriba al port— hi ha una activitat que sovint passa desapercebuda, tot i sostenir bona part de l'economia: la logística. Un sector que, malgrat la seva discreció, representa prop del 7% del PIB i genera al voltant d'una desena part dels nous llocs de treball. Un sector que, a més, en els darrers anys s'està redefinint: amb la irrupció de la intel·ligència artificial i un context geopolític cada vegada més complex. I el seu principal aparador a Barcelona vol reflectir precisament aquesta transformació: el SIL estrenarà l'any 2027 una nova etapa amb canvi de nom, de posicionament i d'ubicació. El fins ara Saló Internacional de la Logística passarà a anomenar-se Saló de la Innovació Logística, una nova identitat que coincidirà amb el trasllat des dels pavellons històrics de Montjuïc fins a Fira Gran Via, a l'Hospitalet de Llobregat. Aquesta mudança respon a la remodelació de Fira de Barcelona en el marc de la celebració del centenari de l'Exposició Internacional de 1929, que transformarà el recinte firal històric de Montjuïc. Però, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, organitzador del saló, ha decidit convertir aquest trasllat forçat en una oportunitat per repensar el certamen i impulsar un "salt estratègic" en el seu posicionament. "La logística està vivint una gran revolució en els darrers anys", ha defensat la directora general del Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB), Blanca Sorigué, durant la presentació del SIL 2027. "Volem que el saló sigui l'aparador on es mostri de manera tangible com la tecnologia, el talent i la sostenibilitat estan redefinint la logística", ha afegit. Així, el saló de 2027, que se celebrà del 9 a l'11 de juny, també suposarà un creixement del certamen, tant en metres quadrats —encara pendents de concretar—, com en verticals temàtiques i continguts, amb l'objectiu de fer-lo més experiencial i tangible, amb més espais d'innovació, més demostracions en viu i nous eixos temàtics. El canvi de nom del saló també comporta una redefinició simbòlica de la seva identitat. "El més destacable és el canvi de la lletra I del nom. La internacionalització ja es dona per feta tant en el sector com en el saló; ara és moment de focalitzar-se en la I d'innovació", ha resumit el president executiu del CZFB i president del SIL, Pere Navarro. Pere Navarro, president executiu del CZFB, i Blanca Sorigué, la seva directora general, durant la presentació del SIL 2027. I aquests dies, els passadissos del SIL —que fins aquest divendres ha ocupat el Palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc— han estat una bona mostra d'aquesta innovació. Amb 600 empreses participants, un 30% internacionals, el saló ha exhibit en directe algunes de les solucions que ja estan transformant el sector: robots que preparen comandes en magatzems, algoritmes que reorganitzen rutes per evitar congestions o plataformes digitals que connecten transportistes i empreses. [articles:300105] Per a Navarro, aquest canvi de rumb requereix un punt de valentia comparable al dels seus orígens. El primer SIL es va celebrar en forma de simposi l'any 1998, en un moment en què la logística encara no ocupava un espai destacat en l'agenda econòmica. "Els organitzadors es van tirar a la piscina i van posar en valor un sector que moltes vegades no es veu però que és molt rellevant per a la societat i l'economia", ha recordat Navarro. Els passadissos del SIL han concretat algunes de les darreres innovacions del sector. Barcelona, un hub logístic en creixement Més de dues dècades després, el SIL ha anat creixent fins a convertir-se en un saló que, només en aquesta darrera edició, ha reunit més de 15.000 visitants procedents de 87 països i 250 ponents. Per a Sorigué, tanmateix, la xifra rellevant és una altra: "el saló s'ha de mesurar en termes de coneixement, networking i negoci". En aquest sentit, la directora general ha posat en valor que, a través de la plataforma digital SILvIA —que incorpora intel·ligència artificial—, s'han generat més de 5.500 interaccions i 7.622 intercanvis de contactes. [articles:228625] El creixement que ha experimentat el saló en els darrers anys és, en realitat, un símptoma de la transformació del propi sector en una ciutat com Barcelona, que s'ha consolidat com un hub logístic estratègic gràcies a la seva posició geogràfica privilegiada. La capital catalana actua com a porta d'entrada dels fluxos comercials procedents d'Àfrica i com a punt de connexió amb els principals mercats europeus i el sud-est asiàtic. Segons el darrer informe d'Acció (2023), a Catalunya el sector aporta més de 31.300 milions d'euros de valor afegit brut (VAB) i dona feina a prop de 128.000 persones.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/78/0/sil-2027.jpeg" type="image/jpeg" length="502175"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona inaugura BAS Museum, un nou espai dedicat a l'art urbà]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/art-urba-ja-te-seu-gran-espai-barcelona-aixi-es-bas-museum/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 14:17:19 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[The New Barcelona Post]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/art-urba-ja-te-seu-gran-espai-barcelona-aixi-es-bas-museum/</guid>
      <description><![CDATA[Un nou espai a Ciutat Vella on el graffiti, l'art contemporani i la cultura urbana troben una llar permanent]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona és una ciutat que respira creativitat. Els seus carrers, places i façanes han servit durant dècades com a llenç per a artistes que han transformat l'espai públic en una galeria a l'aire lliure. En aquest context, l'art urbà ha evolucionat des d'una expressió alternativa fins a convertir-se en un dels corrents artístics més influents i reconeguts a escala internacional. Ara, aquesta disciplina consta d'un nou espai de referència a la ciutat: BAS Museum, un projecte que neix amb la voluntat d'apropar l'art urbà al gran públic i consolidar-se com un referent cultural dins de l'oferta artística de la capital catalana. Un museu dedicat a l'art urbà al cor de Barcelona El creixement de l'interès per l'art urbà a Barcelona ha estat constant durant els darrers anys. Tant els visitants internacionals com els residents busquen experiències culturals diferents, capaces de mostrar una visió més contemporània i propera de la ciutat. En aquest escenari sorgeix BAS Museum, un espai dedicat a la difusió, conservació i promoció de les múltiples expressions de l'art urbà. Ubicat a Ciutat Vella, una de les zones més cèntriques de la ciutat, el museu proposa una experiència immersiva que permet descobrir l'evolució d'aquest moviment artístic, des dels seus orígens vinculats al graffiti fins a les propostes més innovadores del panorama actual. Ubicat a Ciutat Vella, BAS Museum proposa una experiència immersiva que permet descobrir l'evolució de l'art urbà. A diferència d'altres espais expositius tradicionals, BAS Museum aposta per una visió dinàmica i accessible de l'art, on les obres dialoguen amb el visitant i reflecteixen les transformacions socials, culturals i urbanes del nostre temps. Un nou museu d'art a Barcelona per descobrir la creativitat contemporània L'obertura de BAS Museum amplia l'oferta cultural de la ciutat i aporta una proposta diferenciadora dins del panorama museístic local. Aquells que busquen un museu d'art a Barcelona trobaran aquí una alternativa que posa el focus en les tendències artístiques contemporànies i en els creadors que estan redefinint la relació entre l'art i l'espai públic. El museu reuneix obres d'artistes nacionals i internacionals com Okuda San Miguel, Aryz, Felipe Pantone, OsGëmeos, entre d'altres. La programació està dissenyada per oferir una experiència canviant, amb exposicions permanents i temporals que permeten descobrir noves perspectives i llenguatges creatius. El museu reuneix obres d'artistes nacionals i internacionals com Okuda San Miguel, Aryz, Felipe Pantone o OsGëmeos. A més, BAS Museum no només exhibeix obres, sinó que també busca contextualitzar-les, explicant els processos creatius, les influències culturals i l'impacte que l'art urbà ha tingut en la configuració visual de les ciutats contemporànies. Més que una exposició: una experiència cultural participativa Un dels principals objectius de BAS Museum és apropar l'art a tota mena de públics. Per això, el museu desenvolupa una programació que va més enllà de les exposicions convencionals. Les visites guiades permeten conèixer en profunditat les històries que hi ha darrere de cada obra i de cada artista, mentre que els tallers, trobades i activitats culturals generen espais de diàleg i intercanvi entre creadors i visitants. A més de la seva col·lecció permanent, el museu incorpora una programació temporal. Aquesta filosofia converteix el museu en un punt de trobada per a persones interessades en la creativitat, la innovació i les noves formes d'expressió artística. Lluny d'entendre l'art com una cosa distant o exclusiva, BAS Museum aposta per una relació propera i participativa amb la seva comunitat. Exposicions temporals que enriqueixen l'experiència A més de la seva col·lecció permanent, el museu incorpora una programació temporal que amplia la mirada sobre l'art contemporani i la cultura urbana. Actualment, BAS Museum presenta la Col·lecció Nevile.143, una exposició de l'artista Ferran Castellnou que proposa una exploració introspectiva entre l'herència del grafisme i la pintura contemporània. A través de les seves obres, l'autor convida l'espectador a reflexionar sobre conceptes com la memòria, les emocions i la transformació personal, establint un diàleg entre l'experiència individual i el llenguatge visual. Actualment, BAS Museum presenta la Col·lecció Nevile.143, l'exposició de l'artista Ferran Castellnou. Aquest tipus de propostes reforcen el compromís del museu amb la difusió d'artistes contemporanis i amb la creació d'un espai viu en constant evolució. BAS és la nova parada imprescindible per a residents i visitants Aquells que busquen experiències culturals originals trobaran a BAS Museum una proposta capaç de combinar art, innovació i reflexió contemporània. El museu ofereix una manera diferent d'apropar-se a la creativitat urbana, afavorint el treball d'artistes que utilitzen l'espai públic i la ciutat com a font d'inspiració. A més, la seva ubicació estratègica el converteix en una visita accessible tant per a turistes que volen descobrir una Barcelona diferent com per a residents interessats a conèixer noves propostes culturals. Un espai per entendre la ciutat a través de l'art L'art urbà és, en molts sentits, un reflex de la ciutat contemporània. Parla d'identitat, transformació, diversitat i convivència. BAS Museum neix precisament amb la intenció d'oferir un espai on aquestes converses puguin desenvolupar-se a través de la creativitat i l'expressió artística. BAS Museum no només exhibeix obres, sinó que també busca contextualitzar-les, explicant els processos creatius, les influències culturals i l'impacte que l'art urbà. Amb una proposta innovadora, una programació dinàmica i una clara vocació divulgativa, aquest nou museu d'art a Barcelona aspira a convertir-se en un referent per a aquells que desitgen comprendre millor el present cultural de la ciutat. Un lloc on l'art urbà a Barcelona troba finalment una llar permanent i on cada visita ofereix una nova manera de mirar l'entorn urbà que ens envolta.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/47/3/bas-museum-web-125.jpeg" type="image/jpeg" length="1603892"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Gallery i la seva segona vida sota el segell de Catalonia]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/gallery-seva-segona-vida-sota-segell-catalonia/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 12:02:17 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/gallery-seva-segona-vida-sota-segell-catalonia/</guid>
      <description><![CDATA[L'emblemàtic hotel del carrer Rosselló inicia una nova etapa sota la gestió de Catalonia Hotels & Resorts, la cadena amb major presència hotelera a Barcelona, on suma ja 30 establiments i una xarxa de 82 hotels a tot el món]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Un canvi de propietat acostuma a marcar una ruptura. Un punt i a part. Un nou començament. Tanmateix, la història de l'antic Hotel Gallery s'assembla més a una transició que a una reinvenció. L'emblemàtic establiment de l'Eixample inicia ara una nova etapa sota el paraigua de Catalonia Hotels & Resorts, però ho fa conservant bona part de la identitat que l'ha convertit en un dels hotels de referència de Barcelona durant més de tres dècades. La cadena catalana va adquirir a finals de 2025 el Gallery de Barcelona i el Molina Lario de Màlaga al fons d'inversió Meridia Capital, presidit per Javier Faus. Amb l'operació, Catalonia va incorporar dos actius que acabaven de completar una profunda renovació i va consolidar la seva posició com la cadena hotelera amb major presència a Barcelona, on ja compta amb 30 establiments. La transacció també suposa una nova vida per al Gallery, però, lluny d'apostar per una transformació radical, Catalonia ha optat per preservar bona part d'allò que ha convertit el Gallery en un dels hotels de referència de l'Eixample. L'estil d'atenció al client, el confort, la personalitat del servei i, des de fa uns anys, també l'oferta gastronòmica de Sintonía —amb el seu reconegut steak tartar com a emblema—, es mantenen com alguns dels pilars d'un hotel que ha volgut elevar l'experiència de l'hoste sense perdre la identitat que ha definit el Gallery durant més de tres dècades. El vestíbul del nou Catalonia Boulevard. Un establiment històric i cotitzat Situat al carrer Rosselló, entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, l'hotel ocupa una de les zones més cotitzades de Barcelona. Des d'algunes de les seves habitacions es contempla el Palau Robert. La seva història es remunta a 1991, quan la família Gómez Casals va impulsar el projecte coincidint amb la transformació urbana que vivia la ciutat en vigílies dels Jocs Olímpics de 1992. Durant més de trenta anys, la família va mantenir la propietat tant del Gallery com del Molina Lario. Però l'any 2023 ambdós establiments van ser adquirits per Meridia Capital —responsable també d'altres grans èxits hotelers a la ciutat, vinculat a establiments com l'Arts— per 85 milions d'euros, en una operació en què el fons es va imposar a altres inversors interessats, entre ells Pontegadea, el vehicle inversor d'Amancio Ortega. Aquesta nova etapa sota la gestió de Meridia va estar marcada per una profunda reforma destinada a reposicionar ambdós hotels dins del segment premium. Una de les habitacions del nou Catalonia Boulevard. La transformació que avui llueix l'antic Gallery, per tant, no va començar amb l'arribada de Catalonia. Va ser Meridia Capital qui va impulsar una renovació integral de l'establiment després de la seva adquisició el 2023 i dos anys després, amb la transformació ja completada, Catalonia va prendre el relleu. La reforma, executada per l'estudi Montplet, va abastar les 110 habitacions de l'hotel, entre elles cinc habitacions Deluxe i cinc suites. Amb una tarifa mitjana al voltant dels 220 euros per nit i una estada habitual de dues nits, el projecte s'ha centrat a reforçar una idea de confort atemporal. "Volíem crear espais atemporals, contemporanis, però sense caure en tendències passatgeres", assenyala Lourdes Grau, directora de l'establiment, ara rebatejat com a Catalonia Boulevard. Una intervenció que també incorpora discrets picades d'ullet al públic local, en un hotel el perfil de client del qual es reparteix entre l'oci i el negoci. Des de peces del dissenyador Òscar Tusquets, inspirades en Antoni Gaudí, fins a una selecció de publicacions dedicades a l'arquitectura catalana i a l'urbanisme de la ciutat impregnen les habitacions. Sobre les taules conviuen llibres sobre l'arquitectura de Cadaqués o l'obra de Josep Lluís Sert —urbanista i encarregat d'edificis com la Fundació Joan Miró—, mentre que al minibar apareixen referències locals com els fruits secs de la barcelonina Casa Gispert. Una de les dues terrasses del nou Catalonia Boulevard. Sintonia, continuïtat a la cuina de l'antic Gallery Però si hi ha un espai que simbolitza millor que cap altre la voluntat de continuïtat d'aquesta nova etapa és el restaurant Sintonía. El nom del restaurant, de fet, reflecteix la filosofia de Catalonia després de l'adquisició de l'hotel, basada a mantenir en sintonia els elements que ja funcionaven i preservar allò que havia consolidat el seu èxit. La cadena ha optat, per tant, per preservar un projecte que ja havia aconseguit consolidar una clientela pròpia dins i fora de l'hotel. "La gastronomia és una part imprescindible dels hotels Catalonia", explica Lourdes Grau, directora del Catalonia Boulevard, i "Sintonía és un restaurant que s'ha guanyat el seu reconeixement per mèrits propis". La decisió ha estat mantenir intacta l'essència d'una proposta basada en el producte i la cuina mediterrània. El plat més representatiu continua sent l'steak tàrtar preparat davant del comensal, servit en un singular recipient amb forma de cap de bou que s'ha convertit en una de les imatges més recognoscibles del restaurant. Des de la seva obertura el 2019 s'han servit més de 25.000 racions d'aquest plat. El famós steak tàrtar del restaurant Sintonía. Una filosofia que és compartida per altres establiments gastronòmics del grup. "No fem res extraordinari; intentem aportar un matís propi a través del producte, del servei i de la reinterpretació de receptes tradicionals", resumeix Myriam Ortiz Bastos, directora del Molina Lario de Màlaga, edifici també incorporat recentment a la cartera de Catalonia. L'hotel número 30 a Barcelona La incorporació de l'antic Gallery té una rellevància especial per a Catalonia Hotels & Resorts, ja que reforça la seva presència a la capital catalana. "Com a empresa familiar que som, donem moltíssima importància a les nostres arrels. Catalonia va néixer a Barcelona i continua sent la nostra ciutat de referència", afirma Jorge Rodergas, director comercial de la cadena. Amb el Catalonia Boulevard, la cadena hotelera ja suma 30 establiments a la ciutat. La compra del Gallery i del Molina Lario es va produir tot just uns mesos després d'una altra operació estratègica per al grup. A començaments de 2025, la companyia havia adquirit també l'actual Catalonia Barcelona Beach, situat davant de la platja de la Mar Bella, al Poblenou. Amb aquestes incorporacions, el grup va assolir els 30 hotels a Barcelona i va consolidar-se com la cadena amb més presència a la ciutat. Però la seva influència s'estén més enllà de la capital catalana. El grup va tancar el 2025 amb una facturació rècord superior als 630 milions d'euros, gràcies a una xarxa de 82 hotels, més de 12.000 habitacions i una plantilla que supera les 9.000 persones. Entre els seus plans de futur destaca l'expansió internacional, amb especial atenció a l'Àfrica, on ultima l'obertura d'un resort de cinc estrelles a Zanzíbar per a finals d'any, després de consolidar el seu model d'hoteleria de luxe al Carib, on ja opera establiments a Mèxic, República Dominicana i Jamaica.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/77/3/catalonia-boulevard-entrada-dsc0125.jpeg" type="image/jpeg" length="3817365"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Icyesa compra la torre d'RBA al 22@ per 100 milions]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/icyesa-compra-torre-rba-100-milions/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 12:01:30 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Redacció TheNBP]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/icyesa-compra-torre-rba-100-milions/</guid>
      <description><![CDATA[L'operació confirma el bon moment del mercat d'oficines de Barcelona, amb el districte tecnològic com a principal pol d'atracció]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Nova gran operació al mercat d'oficines de Barcelona. El grup patrimonial Icyesa ha adquirit la torre corporativa d'RBA, situada a l'avinguda Diagonal 189, al districte 22@, per 100 milions d'euros. La transacció se situa entre les més destacades de l'any a la capital catalana i confirma l'interès inversor pels actius d'oficines de qualitat en les ubicacions més consolidades de la ciutat. L'edifici, dissenyat per l'arquitecte Oriol Bohigas i inaugurat el 2010, compta amb prop de 20.000 metres quadrats distribuïts en 17 plantes. Situat a pocs metres de la plaça de les Glòries, s'ha convertit en una de les torres més reconeixibles de l'skyline del 22@. L'immoble disposa de certificació ambiental LEED Gold, auditori, terrasses i diversos espais destinats a serveis per als usuaris. Amb aquesta adquisició, Icyesa, grup patrimonial d'una família barcelonina amb una llarga trajectòria en la inversió immobiliària, reforça la seva aposta pels actius terciaris en un dels principals pols d'activitat econòmica de la ciutat. "Segons les estimacions, la inversió en aquest segment superarà els 700 milions d'euros durant el primer semestre de l'any, el millor registre des del 2007" L'operació arriba en un moment especialment dinàmic per al mercat d'oficines barceloní. Segons les estimacions del sector, la inversió en aquest segment superarà els 700 milions d'euros durant el primer semestre de l'any, el millor registre des del 2007. Aquest volum pràcticament iguala tot el capital invertit durant el conjunt de 2025 i consolida la recuperació d'un mercat que en els darrers anys havia quedat eclipsat per altres segments immobiliaris com el residencial o el logístic. "Barcelona es troba en xifres rècord d'inversió en oficines en el que portem d'any i destaca també per l'elevada absorció d'espais en lloguer, especialment al 22@", destaca Xavier Güell, director executiu i responsable de CBRE a Barcelona. [articles:233972] La fortalesa del mercat també es reflecteix en l'activitat de contractació. Segons dades de JLL, la demanda d'oficines continua creixent, concentrada principalment al 22@ i a les zones més prime de la ciutat. La consultora assenyala que l'augment de la superfície mitjana contractada evidencia la cerca d'espais de major qualitat i millor ubicació per part de les empreses, mentre que la disponibilitat d'oficines s'ha reduït, especialment al districte tecnològic, a causa de l'escassetat de noves entregues i d'un pipeline més limitat. "Durant el primer trimestre de l'any el 22@ va concentrar prop del 45% de tota la superfície contractada a Barcelona" El 22@ manté així el seu paper de motor del mercat. Durant el primer trimestre de l'any va concentrar prop del 45% de tota la superfície contractada a Barcelona, impulsat per grans operacions corporatives i per la consolidació del districte com a principal hub empresarial i tecnològic del sud d'Europa. La compra de la torre d'RBA se suma a altres grans transaccions tancades durant els darrers mesos a la ciutat, confirmant el retorn de les operacions de gran volum al mercat d'oficines barceloní i reforçant l'atractiu de la capital catalana tant per al capital local com per als inversors internacionals.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/30/6/rba.jpeg" type="image/jpeg" length="6562469"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Casa Fuster: la més cara de Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/casa-fuster-historia-hotel/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 12:01:02 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Javier Ortega Figueiral]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/casa-fuster-historia-hotel/</guid>
      <description><![CDATA[Presentem el 19è capítol de la sèrie d'Hotels amb Història i Històries d'Hotels de Barcelona. Avui parlem de Casa Fuster, un edifici dissenyat per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner com a regal de noces a Consol Fabra i Puig.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[A finals del segle XIX, l'olor de xocolata era intensa a la cantonada on el Passeig de Gràcia es converteix en Gran de Gràcia. Allí hi havia la fàbrica d'Oleguer Juncosa. Tenia 500 treballadors, una màquina de vapor de 25 cavalls i era capaç de produir cinc milions de tauletes anuals sota la marca La Chocolatera. Mariano Fuster va posar l'ull en aquesta ubicació i va fer una oferta a la família Juncosa el 1905. L'aroma a productes de cacau i els murs de la fàbrica van desaparèixer de la zona el 1907. Uns mesos més tard es van instal·lar les bastides del que avui és Casa Fuster, protagonista del 19è capítol d'Hoteles con Historia e Historias de Hoteles, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post. L'arquitecte de l'edifici encarregat per l'advocat mallorquí Mariano Fuster i Fuster va ser ni més ni menys que Lluís Domènech i Montaner. El lletrat va voler impressionar la seva esposa (i la seva família) dedicant-li l'edifici com a regal de noces. No va posar límits pressupostaris, la qual cosa és un somni per a un arquitecte, amb la qual cosa es va convertir en la casa més cara que s'havia aixecat mai a la ciutat. No per la seva mida, que tampoc era petita, amb 1.697 metres quadrats repartits en soterrani, planta baixa, quatre pisos i un saló-teatre, sinó pels materials utilitzats per aixecar-la. La façana era de marbre blanc, la primera d'aquestes característiques a Barcelona. La pedra venia de Montjuïc. S'hi afegeixen els vitralls i la forja artística: tot va ser triat amb la comoditat de posar un xec en blanc sobre la taula. Fuster va voler que la casa que regalaria a la seva dona fos la més bella de la ciutat. El lector habitual d'aquesta sèrie reconeixerà de seguida el cognom de la dona de Mariano: Consol Fabra i Puig. Filla del primer marquès d'Alella, Camil Fabra i Fontanills, i de la família que donaria nom als Fabra i Coats, l'imperi tèxtil barceloní que va construir, entre altres coses, la gran fàbrica de Sant Andreu. Els Fabra eren, a principis del segle XX, una de les famílies més poderoses de Catalunya. Casar-se amb Consol Fabra no era, doncs, un acte neutre. Era una aliança i calia estar a l'altura. L'arquitecte i l'últim encàrrec Domènech i Montaner tenia a les seves esquenes, en aquell moment, el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, obres que la UNESCO reconeixeria dècades després com a Patrimoni de la Humanitat. La Casa Fuster no és la seva obra més exuberant, sinó tot el contrari: s'inspira en els palazzi venecians, amb elements neogòtics i florals, tot i que amb una ornamentació més continguda que en treballs anteriors. Les obres van acabar el 1911, el mateix any en què Gaudí finalitzava la Casa Milà, La Pedrera, tres illes més avall del mateix passeig. Dos monuments del Modernisme barceloní acabats el mateix any, a pocs centenars de metres de distància. La família Fuster-Fabra es va instal·lar a la planta noble. La resta dels pisos es van llogar a famílies benestants i a comerços exclusius, entre ells el Salón de la Moda de Anita Monrós. Però el cost de manteniment era astronòmic. El 1922, onze anys després de mudar-se, i nou anys després de la mort prematura de Consol Fabra, que només va poder gaudir-la breument, la família va vendre l'immoble i va marxar. Fins aquí, una història d'amor i arquitectura. Tot i que ara comença l'altra història. L'actual façana de Casa Fuster Un consolat nazi, el POUM i Salvador Espriu Durant les dècades següents, la Casa Fuster va ser, per torns i sovint simultàniament, totes les coses que Barcelona va ser en aquells anys convulsos. En els anys trenta, el consolat de l'Alemanya nazi va ocupar una de les plantes. L'Institut Italià de l'època de Mussolini va tenir també allà la seva seu. A la planta baixa, el que avui és el Cafè Vienès s'havia convertit en punt de trobada intel·lectual, i el 1922 havia estrenat el seu nom austríac amb aquest cert aroma de melancolia centreeuropea que tant agradava a la Barcelona burgesa d'entreguerres. L'any 1936 ho va canviar tot. En esclatar la Guerra Civil, el POUM o Partit Obrer d'Unificació Marxista va incautar l'edifici i el va convertir en seu revolucionària. El maig de 1937, quan Barcelona va viure els episodis que Ken Loach reconstruiria dècades després a la pel·lícula Terra i Llibertat, el comitè de defensa de la revolució es va reunir allà amb la participació de la CNT, la FAI, les Joventuts Llibertàries i la Joventut Comunista Ibèrica. S'ha escrit que entre els assistents hi havia un jove militant socialista alemany: Herbert Ernst Karl Frahm. Es feia dir Willy Brandt i anys després va arribar a ser canceller de la República Federal Alemanya i Premi Nobel de la Pau. Barcelona, com sempre, era un mocador. El 1939 va arribar la Falange, que va ocupar l'edifici per als seus serveis socials. Casa Fuster té una altra sorpresa: durant trenta anys, un dels seus pisos va ser la llar del poeta Salvador Espriu. L'autor de La pell de brau es va negar durant dècades a abandonar l'edifici. Diuen que no va marxar fins que una greu lesió en una cama li va fer impossible pujar les escales, ja que l'edifici, amb tota la seva magnificència de marbre i forja, no tenia ascensor. El veïnat és la raó per la qual els Jardinets es diuen oficialment de Salvador Espriu. Interior de l'edifici actual de Casa Fuster L'amenaça d'ENHER i la victòria ciutadana El 1962 va arribar la pitjor amenaça per a Casa Fuster. L'estatal ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana) va comprar l'immoble per onze milions de pessetes. La intenció era clara: enderrocar l'edifici i construir un gratacel d'oficines que s'hauria anomenat Torre Barcelona. Van publicar un anunci a La Vanguardia del 12 de juny d'aquell mateix any convocant tots els arquitectes espanyols a presentar projectes per al nou edifici, amb premis de 150.000, 75.000 i 35.000 pessetes als més ben posicionats en el concurs. La resposta de Barcelona va ser contundent. Els veïns de Gràcia es van rebel·lar i arquitectes com Oriol Bohigas van alçar la veu contra el projecte. Mitjans impresos com Destino i el Diario de Barcelona van publicar articles de denúncia en una època en què no hi havia tanta sensibilitat arquitectònica ni tantes oportunitats de queixar-se públicament. La pressió va funcionar: ENHER no només va renunciar a l'enderrocament, sinó que es va comprometre a realitzar obres de conservació entre 1962 i 1974, amb una última restauració el 1995. Aquí s'atura la desgràcia d'una Barcelona que, en aquelles dècades de l'alcalde Porcioles, va perdre massa coses que mai hauria d'haver perdut. El 1999, l'immoble va sortir a la venda. El 2000, la cadena andalusa Hoteles Center el va adquirir i va iniciar una rehabilitació de quatre anys que va respectar fidelment l'arquitectura original. El 2004, la Casa Fuster va obrir com a hotel monument de cinc estrelles. Imatge d'una habitació de l'hotel Casa Fuster Aleia: dues estrelles per a la marquesa L'hotel que ocupa la casa de Consol Fabra té, des de desembre de 2021, un restaurant gastronòmic a la seva planta noble: Aleia. El nom no és casual. És un homenatge velat a la mateixa Consol: el seu pare era el primer marquès d'Alella. La casa més cara de Barcelona porta més d'un segle guardant el cognom de la seva propietària entre les seves pedres (trobar la roseta amb el CF a la façana és entretingut), i ara també a la carta d'un restaurant de dues estrelles Michelin. Aleia és un projecte a quatre mans: la direcció estratègica del xef italoargentí Paulo Airaudo, que acumula vuit estrelles Michelin entre els seus restaurants a Sant Sebastià, Hong Kong, Florència i Bangkok, i la cuina del dia a dia del de Jerez Rafa de Bedoya, format al País Basc i al Celler de Can Roca. Una primera estrella va arribar el novembre de 2022. La segona, el 2025. El saló on se serveixen els menús degustació és el mateix que un segle enrere era la zona noble de la família Fuster-Fabra. Els sostres, les vidrieres i la forja de Domènech i Montaner continuen sent el millor maridatge de la taula. La terrassa de l'hotel, per la seva banda, s'ha convertit en un dels escenaris més sol·licitats de Barcelona per a sessions fotogràfiques, entrevistes i enregistraments de programes culturals. La raó és evident per a qualsevol que hi hagi pujat: des d'allà dalt, amb el Passeig de Gràcia desplegat als peus en tota la seva longitud, la ciutat brilla. Imatge de la terrassa de Casa Fuster El tancament del Passeig Hi ha alguna cosa que cap fotografia del Passeig de Gràcia captura del tot bé i que, en canvi, s'entén de seguida quan es camina cap amunt: la Casa Fuster no és un edifici al Passeig de Gràcia. És el tancament del passeig. L'edifici que posa el punt final a la gran avinguda burgesa i que, en fer-ho, mira el passeig sencer des de la perspectiva privilegiada de qui ho ha vist passar tot. En el Cafè Vienès algunes nits sona jazz en directe. En el saló que va ser sala de ball (El Danubi Blau, en els anys cinquanta) i seu revolucionària (el POUM, el 1936) i oficines (ENHER, el 1962) avui se serveix cava i s'escolta jazz. Pot ser que no hi hagi millor resum de tot el que Barcelona ha estat en cent anys que aquest edifici de marbre blanc al final del passeig de Gràcia: el lloc on un mallorquí va voler regalar a la seva dona la casa més cara de la ciutat, on l'arquitecte més important del Modernisme va posar totes les seves lliçons, i on la ciutadania, quan va ser necessari, va plantar cara a una empresa elèctrica i va guanyar la partida.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/47/9/fuster1.jpeg" type="image/jpeg" length="1060882"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El més nou (saborós) a Barcelona 'right now']]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/mes-nou-saboros-barcelona-right-now/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 10:46:14 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Lourdes López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/mes-nou-saboros-barcelona-right-now/</guid>
      <description><![CDATA[Aquestes són les obertures de restaurants més sonades de la ciutat on (encara) hi ha lloc. Però per poc temps.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La calor prem, però la velocitat d'obertures a Barcelona no treu el peu de l'accelerador. Estem pensant en sol, terrassa, platges i arrossos davant del mar. Però abans, fem un repàs al bo i millor que ha obert aquest maig/juny a la ciutat perquè, si ens quedem per aquí algunes setmanes més abans d'agafar les vacances, el necessitarem. Llocs per redescobrir la tapa en una barra de mercat, altres per a un sopar romàntic amb bona música i millor cocteleria, fins i tot llocs allunyats del sempre atrafegat Eixample que, amb un servei de sala impecable i plats tradicionals per compartir, ens ensenyen que també passen coses sorprenents a barris modestos de la capital. Casa Platos: sintonia en copa Gràcia és sempre una zona de Barcelona en ebullició, i és aquí on acaba d'obrir el primer restaurant & cocteleria Hi-Fi de Barcelona: Casa Platos (carrer de la Fraternitat, 37, Gràcia). Un concepte per ara inèdit a la ciutat, impulsat per Ot Salvans i Víctor Martínez, responsables també de Manda Huevos (Travessera de les Corts, 277). El local és ja una de les obertures més sonades de la ciutat entre els amants de la música. Hi ha swing, jazz, soul i molt rock & roll al seu fil musical i a les seves taules llisca una proposta japo-mediterrània a la qual acompanya una cocteleria fina. El concepte neix dels mítics listening bars japonesos. Al Tòquio dels anys 50, molts melòmans no podien permetre's equips de so d'alta fidelitat ni col·leccions de vinils pròpies. Així van néixer espais on la música se sentia amb la mateixa reverència amb què es contempla una obra d'art: so impecable, volum amable, atmosfera íntima i atenció absoluta al detall. Dècades després, els Hi-Fi Bars s'han convertit en tendència a ciutats com Nova York, Londres o París. Però Casa Platos va un pas més enllà. "Ja hi ha cafeteries i cocteleries Hi-Fi. Aleshores pensem: per què no un restaurant Hi-Fi?", expliquen els seus fundadors. La marbonara és una de les elaboracions més especials de la carta del nou restaurant Casa Platos. El resultat és un espai tremendament cozy, contemporani, en línia amb la tendència del quiet luxury aplicat als detalls. L'experiència sonora acompanya —sense envair— una experiència gastronòmica amb entitat. Proveu el Wellington de colomí —l'au macera diverses hores i té una textura mantegosa sublim—, el cru d'hamachi, ponzu de blat de moro, oli de bitxo fermentat i pols gelada de sake kasu o els suaus fideus de calamar amb el seu pil-pil de pernil ibèric, anguila fumada (marbonara) i caviar. Un equip de so professional acuradament instal·lat permet sentir cada matís musical amb nitidesa i profunditat fins i tot a volum moderat. Aquí la música envolta; no aixafa. Jazz, soul, funk, rock, sessions de DJ i pròximament open decks conviuran en un espai pensat per gaudir a poc a poc. Detall del local de Casa Platos. Finca Nebot: una finca colonial al Poblenou En una zona que és com el Manchester de Barcelona, ​​els indians després de tornar de Llatinoamèrica es van fer les casetes de tornada a la ciutat de Barcelona. La casa que acull el nou Finca Nebot (carrer de Pujades, 133, Sant Martí) rescata aquest esperit colonial i hi defensa una cuina catalana i tradicional reconeixible. Els xefs Alfredo Samaniego (xef executiu) i Josué Dávila de León han buscat inspiració més enllà dels records de les seves pròpies famílies, fixant-se en les receptes de la Marquesa de Parabere, el xef Josep Rondissoni (mentor de tants xefs) o La Teca d'Ignasi Domènech, per posar alguns exemples, autèntics tòtems de la cuina catalana moderna. Sota el segell del popular grup No hay mañana, el nou local no s'escapa a alguns hits dels altres restaurants. A l'apartat d'entrants destaquen les estupendes ostres banyades en una crema d'ajoblanco. Adelaida i Rafa us assistiran a sala amb aquesta soltesa pròpia de la gent que gaudeix de debò amb el seu ofici (es nota en l'atenció als detalls i s'agraeix). Els ous mimosa, coronats amb ous de salmó a sobre, són un peatge necessari per a aquesta cuina de l'àvia que aquí trobem en una expressió més sibarita. Al mollete de tinta de calamar farcit de calamars potser li falta una mica més de textura, petits detalls per a un lloc que acaba d'obrir i ja és vox populi. L'equip de Finca Nebot. Entre els plats de tota la vida, tasteu el saborós arròs amb bolets i botifarra (per a dos) i els fideus a la cassola. Us faran somiar amb els àpats de diumenge a casa dels vostres pares. Entre els segons, és molt recomanable demanar el llobarro a la sal flamejada davant del client: "Només comprem un nombre limitat de peces -detalla Rafa-, i quan s'acaben. S'acaben". El flam de postres servit en copa metàl·lica com a postres i la seva cirereta també parlen d'aquelles sobretaules familiars on l'important era la companyia. Un de los plats de Finca Nebot. Sergio i Javier Torres munten la seva pròpia parada al Mercat de Santa Caterina Els xefs Sergio i Javier Torres obren el seu segon projecte conjunt a Pantea Group. Després de l'èxit d'Eldelmar, ubicat al Balcó Gastronòmic del Port Olímpic de Barcelona, ​​els xefs Torres fan el salt amb la seva pròpia parada a l'icònic mercat del Born: Parada Torres (Mercat de Santa Caterina – Parada Torres, Av. de Francesc Cambó, 16, Ciutat Vella). Un local de vidre de 440 metres quadrats per a 150 comensals que està presidit per un gran lloc de mercat envoltat d'una barra. El millor és seure-hi i deixar-se aconsellar. Els plats, tots senzills i amb producte fresc, rendeixen amb ell homenatge a la cuina de mercat i a l'àvia Catalina a la mateixa zona on ella va treballar i on els portava de petits. Parada Torres, el nou bar de mercat impulsat pels germans Torres i Pantea Group. Brillen plats com els xampinyons a l'all, les gambes blanques de llotja amb un suau arrebossat, l'ensalada russa amb llobarro Aquanaria en escabetx o la truita de patates en ració individual. En moltes de les propostes el producte fresc es passa per la brasa o la planxa, tornada i tornada, amb empaquetatge tradicional i receptes contemporànies. "Aquest és un lloc per no complicar-se la vida" -diu amb un somriure Sergio Torres-, un lloc on gaudir amb un simple pepito de vedella —aquest amb tapenade de tomàquet sec i maionesa trufada acompanyat de patates fregides—." Inspirat en els mercats de sempre i en la cuina que van aprendre de la seva àvia, Parada Torres incorpora els macarrons a la Cardenal amb una recepta que feia el germà petit del clan Torres quan eren estudiants "amb tota mena de restes de carns que caminaven per la nevera", ens detallen tots dos xefs. És un espai proper, viu i obert al barri, que "ven" la tradició catalana i la cuina al moment a turistes curiosos o a barcelonins que baixen al Born. Per sort i des del dia mateix de la seva obertura el restaurant està ple a vessar i les cerveses L'Àguila ben fredes passen per les taules. Els macarrons de Parada Torres, un dels plats més celebrats del nou bar de mercat impulsat pels germans Torres i Pantea Group. Els amos d'Oxte desembarquen a Barcelona Es dirà Papalote i està previst que obri portes passat l'estiu —encara sense una data d'obertura confirmada— a la part alta de l'Avinguda Diagonal, a prop de la Plaça Francesc Macià, però ja podem explicar-te que serà una de les obertures més sonades en aquesta part de l'Eixample. Els xefs Kike Casarubias (de Toluca, just al centre de Mèxic) i Mon Estrada (d'Acapulco) són parella i propietaris del popular restaurant Oxte, a París, un local amb una estrella Michelin que agermana la cuina de França i Mèxic al mateix plat. El nou local de la parella promet portar-nos fins a Barcelona una proposta que ha convençut els gurmets i entesos del país gal. Els xefs Kike Casarubias i Mon Estrada, propietaris del restaurant parisenc Oxte. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/76/5/el-arroz-de-casa-platos.jpeg" type="image/jpeg" length="1347017"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Gravats, Barceló, Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/gravats-barcelo-barcelona-artur-ramon/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 10:32:02 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Cabré]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/gravats-barcelo-barcelona-artur-ramon/</guid>
      <description><![CDATA[L'artista mallorquí presenta la seva primera exposició en una galeria de la ciutat des dels anys noranta, amb trenta gravats inèdits]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[L'endemà de la benedicció de la Torre de Jesús, Miquel Barceló. Comentaris evidents entre els periodistes, "no faré declaracions" evidents per part de l'artista, tot pendent, Déu proveirà, doctors té l'Església. Però des d'aquí no ens podem estar de dir que és en Barceló i a ningú més en qui ha de recaure la façana de la Glòria. No cal entrar en detalls com el fang, la pedra tova, el Mediterrani, la catedral de Palma, Gaudí mateix, la Glòria mateix. Només cal saber que ara Barceló és l'artista més important del nostre país, que per entendre'ns és un Miró o un Picasso en carn i en viu, i que deixar-se'l perdre és sempre un error. No ens el perdem en la presentació de la seva exposició a la Galeria Artur Ramon, "Gravats de Barcelona (2010-2026)". La primera en una galeria des dels vells anys 90. Comissariada per Enrique Juncosa, l'exposició mostra uns trenta gravats fets amb tècniques diverses: aiguatinta, aiguafort, xilografia, litografia, carborundum, rodet, serigrafia, vernís, collage, punta seca (gratar directament damunt la placa), pintura directa amb àcid, termites d'àfrica, fins i tot serra elèctrica (en els enormes pops de l'entrada, que aconsegueixen, així, fer un traç dentat i en forma d'espina de peix)... Barceló parla amb una proximitat terrenal que és d'agrair, explica poc però està obert a explicar si se li pregunta, i diu diverses vegades que li agrada més fer obres que no pas exhibir-les. Totes elles estan fetes al taller de Joan Romà i Takeshi Montomiya entre 2010 i 2026 i mostren temàtiques diverses -i característicament barcelonines- com peixos, pops, plantes, verdures, animals, pells, retrats d'escriptors cèlebres o fins i tot un autoretrat amagat en forma de calamar cabra. Diu que cada taller de gravat li sembla un laboratori d'alquímia diferent, fins al punt que, encara fent servir les mateixes tècniques i exactament els mateixos materials, es nota molt si un gravat està fet en un taller de París o de Barcelona perquè hi ha quedat un aire. L'aire. Gravat. I de tan senzillament que ho explica, segur que és cert. Comissariada per Enrique Juncosa, l'exposició mostra uns trenta gravats fets amb tècniques diverses També hi apareixen en vitrines tres llibres il·lustrats per ell: El Bestiari d'Apollinaire, Sobre la apariencia de las cosas, del mateix comissari de l'exposició i Dins la panxa del bou, un llibre sense textos. Barceló diu que l'entusiasma el gravat perquè té l'intermediari de la placa, la qual cosa no apareix en l'art més directe de la pintura. El que no li agrada és multiplicar, fer llargues edicions, i per això en fa molt pocs (encara que el gravat sigui una tècnica destinada a reproduir). De fet, considera el gravat un estil particular de pintura, i en temps d'impressió digital creu que la tècnica agafa valor perquè el resultat és d'una intensitat especial, no superficial, més definitiva. Parlem de 30 gravats inèdits, que no han estat exposats enlloc, excepte els Lletraferits que han passat per París i Praga. Aviat, diuen, un llibre amb aquests i altres gravats. Barceló té com a referents en aquesta tècnica Rembrandt, Goya, Picasso, Munch i Piranesi, però darrere d'ell deambulen els seus peixos i taques de vida salada que semblen assenyalar-lo a ell com a veritable referent del futur. I és que, com qui no vol la cosa, parlem d'un artista que pot dir sense despentinar-se (perdó, vull dir sense pentinar-se) que els tapissos per a la catedral de Nôtre Dame ja quasi estan llestos. D'algú que ha pintat la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra. D'algú que no pot tornar a la seva casa de Mali, propera a un penya-segat, per culpa de la guerra. Parlem de 30 gravats inèdits, que no han estat exposats enlloc, excepte els Lletraferits que han passat per París i Praga. D'algú que, també amb la mirada local sempre atenta, ha dedicat un cartell a en Biel Mesquida per celebrar el seu Premi d'Honor. Parlem d'un home descomunal i alhora de mida humana, de mirada genial i angoixa sensualíssima. Ultralocal i planetari al mateix temps, poètic i agressiu alhora, intel·ligible i innovador a l'ensems, Barceló diu que no va ser a l'acte de benedicció de la torre central de la Sagrada Família. Jo prometo que encara no en sé res, de la decisió. Però home. Però és que home, però és que per l'amor de Déu. Tots els gravats estan fets al taller de Joan Romà i Takeshi Montomiya entre 2010 i 2026 i mostren temàtiques diverses i característicament barcelonines, com peixos, pops o plantes. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/72/8/miquel-barcelo-019.jpeg" type="image/jpeg" length="1332214"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Revisions oftalmològiques contra la vulnerabilitat en la infància]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/revisions-oftalmologiques-contra-vulnerabilitat-en-infancia/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Redacció TheNBP]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/revisions-oftalmologiques-contra-vulnerabilitat-en-infancia/</guid>
      <description><![CDATA[Prop de 150 infants en situació de vulnerabilitat han passat una revisió ocular a l'Hospital Clínic de Barcelona gràcies a la iniciativa Invulnerables amb visió, impulsada pel projecte Invulnerables i el programa CaixaProinfancia de la Fundació La Caixa, i amb la col·laboració de Natural Optics Group]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La iniciativa Invulnerables amb visió, en el marc del programa CaixaProinfancia de la Fundació La Caixa i el projecte Invulnerables, va ser posada en marxa el 2018 i té com a objectiu vetllar per la salut visual de nens i nenes, i alhora afavorir el seu benestar i el seu desenvolupament. Des de llavors s'han celebrat diverses jornades de revisions oftalmològiques en centres de referència de Catalunya, sis d'elles a l'Hospital Clínic de Barcelona, on s'han realitzat prop de 900 avaluacions. Entre un 35 i un 40 % dels menors avaluats en el període 2021-2025 van precisar correcció òptica. En una jornada celebrada recentment a l'Hospital Clínic hi han participat nens i nenes procedents de Banyoles (38), Lleida (36), Manresa (28), Ripoll (23), Figueres (14) i Lloret (9). Les revisions han estat realitzades per un equip encapçalat pel cap del Servei d'Oftalmologia, Bernardo Sánchez Dalmau, juntament amb 8 especialistes en oftalmologia i 11 optometristes. Han assistit a la jornada el director general de l'Hospital Clínic de Barcelona, Josep Maria Campistol; la impulsora del projecte Invulnerables, sor Lucía Caram; la responsable de RSC de Natural Optics Group, Ana de Beascoa; i el director de Natural Optics Ribes, Àngel Martínez. Després de les revisions, l'equip de Natural Optics Group ha facilitat ulleres a tots els menors que les necessiten, que han pogut triar entre mig centenar de models. En aquesta jornada també hi ha participat el centre associat Natural Optics Ribes, que ha col·laborat en l'acompanyament i l'atenció dels menors durant l'acció, juntament amb la Fundació del Convent de Santa Clara i l'Espai Francisco de Asís, entitats col·laboradores del programa CaixaProinfancia de la Fundació La Caixa en el projecte Invulnerables, així com l'Associació de Voluntaris de CaixaBank. Salut visual infantil Els especialistes adverteixen que l'ús excessiu de pantalles, tant en l'àmbit escolar com en el de l'oci, pot provocar el deteriorament de la salut visual infantil. L'exposició prolongada a dispositius digitals en edats primerenques afecta la qualitat de la visió i incrementa la incidència de miopia, fatiga visual i altres patologies oculars. Davant d'aquesta situació, subratllen la necessitat d'impulsar mesures de prevenció i sensibilització en els àmbits familiar i educatiu. El Servei d'Oftalmologia de l'Hospital Clínic de Barcelona recorda que la visió es desenvolupa durant els primers anys de vida, per la qual cosa recomana fer una primera revisió al voltant dels quatre anys i repetir-la anualment, fins i tot en absència de símptomes. Els especialistes adverteixen que molts menors no són conscients dels seus problemes visuals, cosa que pot afectar el seu rendiment escolar, la seva autoestima i les seves relacions socials. Revisions oftalmològiques a l'Hospital Clínic dins del programa. © Fundació La Caixa Segons dades de l'Acadèmia Americana d'Oftalmologia, al voltant del 25% de la població escolar podria presentar problemes visuals no detectats, com miopia, hipermetropia, astigmatisme o ambliopia, i se subratlla que la correcció d'aquests trastorns pot tenir un impacte significatiu en la vida diària dels menors. Invulnerables: una aliança per trencar el cercle de la pobresa infantil El projecte Invulnerables és una iniciativa contra la pobresa infantil impulsada per sor Lucía Caram i la Fundació La Caixa a través del programa CaixaProinfancia. Aquest programa, actiu des del 2007, actua allà on la desigualtat colpeja amb més força, proporcionant serveis de reforç educatiu, activitats de lleure i temps lliure, acompanyament psicosocial i suport a les famílies. Tot això es desenvolupa a través d'una àmplia xarxa d'entitats socials i en coordinació amb els serveis públics. Des que el projecte Invulnerables es va posar en marxa fa 7 anys, ha atès 2.427 famílies i un total de 4.412 infants En l'últim any, CaixaProinfancia ha acompanyat prop de 67.000 nens, nenes i adolescents en situació de vulnerabilitat a tot Espanya oferint-los suport educatiu, social i familiar perquè la manca de recursos no limiti les seves oportunitats. En el marc de CaixaProinfancia, el projecte Invulnerables s'implementa en 14 municipis, on s'han format 14 xarxes de treball de la mà de les administracions locals i de 40 entitats socials. El projecte es troba present als territoris on els indicadors de la Generalitat assenyalen un major impacte de la pobresa infantil: Manresa, Manlleu, El Vendrell, Tortosa, Lleida (barris de La Mariola, Secà de Sant Pere, Balàfia i Pardinyes), Salt, Figueres, Lloret de Mar, Banyoles, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol, Ribes de Fresser i Camprodon. Des que el projecte Invulnerables es va posar en marxa fa 7 anys, s'han atès 2.427 famílies i un total de 4.412 infants. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/91/2/foto-de-familia-del-programa-invulnerables-c-fundacio-la-caixa.jpeg" type="image/jpeg" length="621538"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un Papa entre mons: Chicago, Trujillo, Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-entre-mons-chicago-trujillo-barcelona-per-natalie-batlle/</link>
      <pubDate>Fri, 12 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Natalie Batlle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-entre-mons-chicago-trujillo-barcelona-per-natalie-batlle/</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Un home de Chicago. Un espanyol parlat amb accent americà. Un sacerdot que va passar anys a Trujillo, Perú, la ciutat del meu marit. Un jesuïta, com els col·legis que van marcar la meva educació i, avui, la dels meus fills aquí a Barcelona. Aquestes interseccions no són teòriques. Són personals. Especialment perquè, en aquests dies, ser nord-americà se sent com viure dins d'una contradicció. El país que continua liderant en innovació, tecnologia i negocis és també un al qual molts mirem amb creixent inquietud. La vida pública premia cada vegada més la performance per sobre del servei, l'optimització per sobre de la humilitat. Les notícies són esgotadores. Les divisions, cada vegada més profundes. Per això em vaig trobar inesperadament commoguda aquesta setmana a Barcelona. No simplement per la magnitud de tot això, encara que va ser extraordinària. Sinó per la sensació que encara existeixen històries capaces de connectar en lloc de dividir. Soc americana i espanyola. El meu marit és peruà. Els nostres fills van néixer a Barcelona i estan creixent dins de diverses geografies alhora; canten les cançons de la Mare de Déu de Montserrat a l'escola, viuen el Barça sense haver hagut de triar mai què significa això. Reconeixen els sabors peruans, parlen anglès amb els seus cosins i celebren el 4 de juliol. En veure el Pope Leo a Barcelona, em vaig adonar que ell també pertany a diversos llocs alhora. La cerimònia a la Sagrada Família va ser espectacular. Visual, emocional, profundament simbòlica. Com sempre, Barcelona semblava capaç de convertir la història en una cosa viva. [articles:300178] Barcelona viu les seves pròpies tensions. Com totes les grans ciutats. Però el que sempre l'ha distingit no és l'absència de desafiaments, sinó la confiança per enfrontar-los. La convicció que la identitat pot expandir-se sense desaparèixer. Que l'herència i l'obertura no són forces oposades, sinó complementàries. La Sagrada Família explica aquesta història millor que qualsevol intervenció política. Una sola visió, transmesa al llarg de generacions. Imaginada per Gaudí, completada per artesans i arquitectes que mai van arribar a conèixer-se. Més d'un segle de paciència, fe, enginyeria i esforç col·lectiu. Ningú la posseeix. Pertany a la ciutat. El Papa Lleó va saber recollir bé aquesta idea en el seu discurs. Arrelada en la tradició, però perpètuament inacabada. Profundament local, però admirada a tot el món. Dempeus sota la recentment beneïda Torre de Jesucrist, em vaig descobrir pensant menys en la religió que en la continuïtat. En allò que esdevé possible quan les persones es comprometen a construir quelcom més gran que la seva pròpia vida. La Sagrada Família il·luminada. © Marc Font / ACN El moment que més recordo va ser hores abans, a Montserrat. Escoltar el Papa Lleó parlar en català, i després reflexionar sobre l'Església de Montserrat a Trujillo, hi va haver un instant en què Barcelona i Perú van deixar d'estar tan lluny. Per tot el pes de la institució que ara lidera, el que va aparèixer va ser quelcom més simple: afecte, memòria i un desig de pau autèntic i serè. Els meus fills potser encara no ho comprenen del tot. Un dia ho faran. Entendran el que va significar veure un Papa nascut a Chicago parlar en català a Barcelona mentre recordava Perú. Perquè, durant un instant suspès en el temps, tots els llocs que formen part de la nostra família van ocupar el mateix espai. Chicago. Trujillo. Barcelona. Una identitat compartida que no es defineix per on vam començar, sinó per la decisió de pertànyer.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/23/8/papa-beneeix-un-nen-a-montserrat-c-laura-busquets-acn.jpeg" type="image/jpeg" length="4049334"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Papa i l'Any Gaudí encenen la fascinació global per la Sagrada Família]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-any-gaudi-encenen-fascinacio-global-sagrada-familia/</link>
      <pubDate>Thu, 11 Jun 2026 15:36:11 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-any-gaudi-encenen-fascinacio-global-sagrada-familia/</guid>
      <description><![CDATA[Els cofundadors de GetYourGuide expliquen com l'interès internacional per la basílica s'estén també a la resta de l'obra de Gaudí, en un moment en què els visitants busquen experiències autèntiques i connectades amb la identitat de Barcelona]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La Sagrada Família s'ha situat en el centre de les mirades a escala global amb la visita del Papa i amb la benedicció de la torre més alta de la basílica, coincidint amb l'Any Gaudí pel centenari de la mort de l'arquitecte. Aquest interès pel temple es tradueix també en xifres, com les que es despenen de la plataforma d'experiències turístiques GetYourGuide: l'interès per la Sagrada Família ha augmentat un 150% respecte l'any passat, mentre que les reserves a Barcelona han augmentat un 23% durant els primers mesos de 2026. L'interès per Gaudí, a més, s'estén més enllà de la basílica: a la plataforma, set de les deu atraccions més reservades són actualment espais de l'arquitecte, quan l'any passat n'eren cinc, com expliquen els cofundadors de la plataforma internacional, Johannes Reck i Tao Tao, que veuen clar què desperta aquest entusiasme per Gaudí: "Va ser un visionari que va inspirar molts creadors que van venir després". "Quan visites les seves obres encara avui, cent anys després de la seva mort, continuen semblant extraordinàriament modernes", defensa Reck. En aquest sentit, no li estranya que la Sagrada Família s'hagi convertit en una de les experiències més reservades a GetYourGuide, i en un motiu pels turistes per visitar la ciutat. Allotjats a un hotel a tocar del carrer Rosselló, els dos cofundadors han assistit a la visita del Papa a la basílica, de la qual GetYourGuide n'és partner des de fa una dècada, tant pel que fa a la venda d'entrades com de visites guiades. Aquesta activitat va més enllà de la venda en el cas de la basílica: "La Sagrada Família està finançada pels seus visitants. Es manté gràcies als donants i a les entrades. Cada persona que hi entra contribueix a construir-la", com recorda Reck. "És un exemple extraordinari de com el turisme pot generar valor per a una ciutat", i GetYourGuide també ha sumat en aquest sentit, gestionant la venda de milions d'entrades durant la dècada que fa que treballen conjuntament: "D'alguna manera, també hem contribuït a la construcció del temple al llarg dels anys". Aquesta fascinació, a més, traspassa fronteres, i creix especialment en mercats com França, Polònia, el Brasil, els Estats Units, el Regne Unit, els Països Baixos, Austràlia o el Canadà, com constaten des de la plataforma. I no només va en augment la venda d'entrades, sinó, sobretot, de visites guiades que busquen aprofundir en l'univers del Gaudí i del temple: "Els visitants volen aprofundir, aprendre més i viure una experiència més rica, i connectar amb la basílica i l'obra de Gaudí", defensa Tao des del lobby de l'hotel. Aquest afany per connectar i per viure experiències no es queda només a la Sagrada Família, sinó que és una tendència generalitzada: "Les experiències ja no consisteixen només a visitar els llocs icònics, sinó també a descobrir allò que hi ha sota la superfície, aprendre dels habitants locals o conèixer nous oficis i tradicions", remarca Tao. Tao Tao i Johannes Reck, dos dels cofundadors de GetYourGuide. - GetYourGuide va néixer precisament d'una experiència similar, i d'una equivocació. L'any 2009, en un viatge d'estudiants a Pequín, Reck es va confondre quan va reservar els bitllets; va arribar un dia abans que la resta de companys, i va passar el dia pràcticament a l'hotel, sense saber per on començar a descobrir la ciutat. Tao era llavors el seu company de classe i, quan va arribar, li va fer de guia pels principals atractius de la que havia estat la seva ciutat d'infància. Aquesta casualitat els va fer pensar en el valor de descobrir un indret de la mà d'algú que la coneix, i d'aquí va néixer la idea de crear una plataforma que connectés els viatgers amb experiències locals. Considerada unicorn des del 2019, la companyia s'ha convertit 16 anys després del seu impuls en un dels grans actors mundials del sector: el 2025 va superar els 4.000 milions d'euros en volum de reserves realitzades mitjançant la plataforma, va assolir prop de 1.000 milions d'euros d'ingressos i, a més, va entrar en rendibilitat. [articles:232482] "La resposta no és menys turisme" "Quan la gent viatja a Barcelona, ja no es pregunta només en quin hotel s'allotjarà o què visitarà, sinó que vol submergir-se realment en la ciutat", afegeix Reck. Els dos cofundadors coincideixen en el fet que el turisme s'ha de gestionar i descentralitzar: "La resposta no és menys turisme. El que necessitem és un turisme més sostenible i de més qualitat", puntualitza Reck. Amb aquest objectiu, la plataforma ofereix experiències organitzades per locals que busquen enriquir l'experiència i, alhora, descentralitzar el turisme. Aquesta visió es concreta a Barcelona en edificis i monuments com la Sagrada Família, però també en altres iniciatives que, en aquest cas, no posen el focus en el turista, sinó en el visitant local. Un exemple són les rutes organitzades de la mà d'Amics de La Rambla per redescobrir l'avinguda, i tornar a atreure els barcelonins fins al seu carrer més universal. Així, la plataforma aspira tant a descentralitzar el turisme com a tornar a portar el local al centre, redefinint els circuits dels visitants per fer el turisme més sostenible, també en una Barcelona que ha atret les mirades de tot el món amb la seva Sagrada Família convertida en far de llum. La Sagrada Familia durant la visita de Lleó XIV. © Manuel Queimadelos / Sagrada Família - ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/27/2/la-sagrada-fami-lia-poc-abans-de-la-benediccio-de-la-torre-de-jesu-s-c-norma-vidal-albert-herna-ndez-acn.jpeg" type="image/jpeg" length="7763593"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Darrere del concert de Gaudí de plaça Catalunya: campanes i matemàtiques]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/concert-gaudi-placa-catalunya-barcelona/</link>
      <pubDate>Thu, 11 Jun 2026 14:14:56 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/concert-gaudi-placa-catalunya-barcelona/</guid>
      <description><![CDATA[La plaça serà l'escenari de l'estrena mundial de '84 Campanes', que vol reflectir el so que l'arquitecte va imaginar per a la Sagrada Família, com un colossal instrument urbà per a la ciutat]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La Sagrada Família és arquitectura, és la creu, les torres, la monumentalitat. Però Gaudí no al va concebre només des d'aquesta perspectiva: la va dibuixar pensant-la no només com un edifici, sinó com una caixa de ressonància, com un instrument de dimensions mai vistes per a Barcelona. Gaudí ho va calcular tot: dibuixos, proves, maquetes i una extensa investigació per trobar les campanes que farien vibrar la ciutat. Tanmateix, les campanes es van perdre durant la Guerra Civil, i només en va quedar una escassa documentació i fotografies. Després de dècades d'investigació i de moltes matemàtiques, l'arquitecte i músic Galdric Santana ha aconseguit apropar-se a aquell disseny original, i fondre tres campanes. Aquestes tres campanes tubulars que ha materialitzat el també comissari de l'Any Gaudí seran protagonistes del concert que aquest vespre s'oferirà a la Plaça Catalunya de forma gratuïta, en homenatge a l'arquitecte. Un dia després del centenari de la seva mort i de la benedicció de la Torre de Jesús per part del Papa, els músics han estat assajant a la plaça, amb les campanes protagonistes al fons de l'escenari. Acompanyant les campanes i inspirant-se en el sistema que va concebre Gaudí, una obra simfònica traslladarà al so que l'arquitecte havia projectat pel temple en el concert gratuït. L'obra porta el nom de 84 Campanes, les mateixes que Gaudí va preveure per a la Façana del Naixement —i que no són ni de bon tros les úniques que va idear pel temple—. Composta pel nord-americà David Cieri, la música omplirà la plaça de la mà de la directora Marin Alsop, amb la interpretació de la London Philharmonia Orchestra i el Cor de Cambra de l'Orfeó Català, juntament amb la soprano Núria Rial. [articles:300178] Santana també tindrà el seu paper en el concert: farà sonar les tres campanes, que ressonaran des del fons de l'escenari. La cita començarà a les 20 hores a la F1 Barcelona Fan Village de Plaça de Catalunya, dins de la programació oficial de l'Any Gaudí 2026, un dia després de la seva estrena institucional al Palau de la Música Catalana. El concert permetrà que la ciutat escolti per primera vegada l'univers sonor imaginat per Gaudí per a la basílica. I és que l'arquitecte no només va dissenyar quin aspecte havia de tenir el temple, sinó també el seu so. La investigació, que ha emergit des de la Càtedra de Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) —de la qual Santana n'és el director— trasllada aquest so al concert, en un projecte amb el suport de la parella de filàntrops nord-americans residents a Barcelona Renée Chan i Patrick Mitchell. El concert permetrà fer una aproximació a la concepció de la Sagrada Família com a instrument, a través de les tres campanes tubulars que simbolitzen tot un complex sistema que s'enfila al temple visualitzat per Gaudí. Darrere de les tres campanes hi ha una extensa investigació de més d'una dècada, amb fórmules matemàtiques infinites, gràfics de so i càlculs de sobretons, que evidencien com l'obra de Gaudí hibrida art i ciència. Galdric Santana tocant les campanes ideades per Gaudí. © Pere Francesch / ACN La complexitat escala per les torres de la Façana del Naixement fins a ubicar-hi les 84 campanes, una per cada tecla d'un orgue del temps de Gaudí. A la pràctica, l'arquitecte va preveure que les campanes es fessin sonar mitjançant un teclat: "Serà com un piano gegant, amb el so de campanes", il·lustra Santana, que defensa que la Sagrada Família no estarà acabada fins que no compti amb aquest sistema sonor. "La idea és tenir acabat el projecte quan estigui acabada la Façana de la Glòria, d'aquí a deu o dotze anys, i que llavors es puguin anar col·locant les campanes". N'hi haurà de totes mides, des de la més petita, de 60 centímetres, a la més gran, d'uns impactants 18 metres. Gaudí va calcular les dimensions des de la voluntat que el so arribés a tres kilòmetres de distància de la basílica; això permetria escoltar-la des de punts com Sant Andreu, el Clínic o el mar. Aquest sistema sonor, però, va més enllà d'aquesta façana. Gaudí va dissenyar un altre sistema de camapanes litúrgiques per a la Façana de la Glòria, amb 48 peces més. Per a la Torre de la Mare de Déu, va preveure campanes amb forma d'anell, amb un so més sec i sense tanta reverberació per simbolitzar la puresa, mentre que per a la Façana de la Passió va imaginar un so d'orgue. Però cal començar per algun punt, en aquest cas, les tres campanes tubulars de la Façana del Naixement que ja estan llestes per fer-se sentir aquest vespre a la plaça Catalunya. Les campanes seran protagonistes del concert de la plaça Catalunya. © Pere Francesch / ACN ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/50/5/assaig-del-concert-a-la-plac-a-catalunya.jpeg" type="image/jpeg" length="588935"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El "far" de Barcelona: la Sagrada Família i la visita del Papa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/far-barcelona-sagrada-familia-visita-papa/</link>
      <pubDate>Thu, 11 Jun 2026 09:07:59 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/far-barcelona-sagrada-familia-visita-papa/</guid>
      <description><![CDATA[De la mirada als ulls dels testimonis de la presó de Can Brians a la mirada elevada cap a la Torre de Jesús, que converteix la Sagrada Família en l'església més alta del món: una jornada entre Montserrat, Sant Agustí i actes multitudinaris]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Cada vegada que un Papa trepitja Barcelona, hi ha un punt que concentra inevitablement la imatge del viatge: la Sagrada Família. Una centralitat que no s'explica només perquè aquest sigui el monument més reconegut i fotografiat de la ciutat, ni tampoc perquè ja sigui l'església cristiana més alta del món. En realitat, aquesta centralitat s'explica, segons ha expressat el papa Lleó XIV, a través d'una imatge poderosa: la Torre de Jesús i la Sagrada Família actuen com un "far obert al Mediterrani". Així ho ha descrit el pontífex en la missa que ha commemorat el centenari de la mort d'Antoni Gaudí, a qui s'ha referit com a "venerable arquitecte de Déu", i en la benedicció de la Torre de Jesús, dos dels moments centrals de la seva visita. Per al pontífex, la Sagrada Família és, per tant, un far obert al Mediterrani que projecta Barcelona cap enfora com a icona arquitectònica i, alhora, concentra totes les mirades cap endins, contribuint a construir el relat de la ciutat. Però, més enllà d'aquesta doble lectura —simbòlica i arquitectònica, de dins i de fora—, per al Papa aquesta imatge pren també una dimensió espiritual. Amb la culminació de la Torre de Jesús —que la Sagrada Família va aixecar el passat 20 de febrer, però que no ha estat beneïda fins a la visita del pontífex—, Lleó XIV ha destacat que "la basílica ja s'ha convertit en l'església més alta del món, no per destacar en cap rànquing mundà, sinó per guiar qui peregrina en els valors cristians". I potser és la suma de totes aquestes lectures que es concentren en la imatge de la Sagrada Família com a far —el simbolisme internacional, la dimensió espiritual i la icona arquitectònica— que expliquen per què Lleó XIV ha escollit Barcelona com una de les primeres destinacions del seu pontificat, i també per què aquest temple ha estat el motiu de tots els darrers viatges papals a l'Estat. El Papa Lleó XIV a la Sagrada Família. © Nico Tomàs / ACN Ho va fer amb Joan Pau II l'any 1982 i amb Benet XVI el 2010. I també ha tornat a aparèixer com a fil conductor en la visita del papa Lleó XIV, en un viatge que va començar a Madrid i que avui continua cap a les Illes Canàries, amb un propòsit principal: assistir a la missa del centenari d'Antoni Gaudí i beneir la Torre de Jesús. Un desplaçament que ha suposat una inversió de 25 milions d'euros —un 45% aportat per empreses privades— i que, durant unes hores, ha semblat paralitzar la capital catalana, amb actes massius i un ampli dispositiu de seguretat, enmig també de veus crítiques per l'impacte a la mobilitat i a la vida urbana. Com a far que ha guiat (i motivat) la visita del Papa, la Sagrada Família ha estat també el centre del discurs en la missa en record a Gaudí, on ha destacat que "més que un monument, és una obra en construcció que ens recorda com la vida cristiana és sempre un camí que s'ha de construir", ha afirmat el pontífex. La Sagrada Família il·luminada. © Marc Font / ACN I hi ha afegit: "No habitem una obra inacabada, sinó un temple en construcció. La seva imperfecció no és una mancança, sinó una promesa de futur". Així ho ha afirmat en una homilia davant les autoritats presents —els reis Felip i Letícia, el president del Govern Pedro Sánchez i el president de la Generalitat Salvador Illa, juntament amb diversos consellers o l'alcalde de Barcelona Jaume Collboni—, així com prop de 200 bisbes de diferents diòcesis, els membres de la Junta Constructora i un cor de 600 veus que ha marcat el ritme de la cerimònia. La celebració ha començat amb l'accés del pontífex a la basílica pel Portal Major, la porta de la façana de la Glòria que no s'obria des de feia 16 anys, quan el 2010 hi va entrar Benet XVI. Ja des d'aquest moment inicial, Lleó XIV ha volgut situar el to de la jornada amb un dels missatges centrals del seu viatge: el rebuig a la violència —"no podem creure en Jesús i fer la guerra, ni abandonar a qui pateix", ha recordat—. El Papa accedint a la Sagrada Família. © Basílica de la Sagrada Família / Marti Segura Ramoneda Alçar la mirada al cel L'homilia ha anat avançant fins a culminar amb la benedicció de la Torre de Jesús, amb la qual el temple arriba al seu punt més alt, convertint-se en el cim urbà de la ciutat, sense superar Montjuïc, en coherència amb la voluntat de Gaudí de no sobrepassar la natura, que considerava obra de Déu. Aquesta Torre de Jesús, entesa com un far al Mediterrani, segueix les indicacions de Gaudí i ha estat explicada, abans de començar l'acte, amb precisió per Valentina, una nena de 13 anys amb discapacitat visual que ha anat resseguint i descrivint la maqueta: una creu de cristall pensada perquè, de dia, reflecteixi la llum del sol i, de nit, projecti raigs de llum sobre la ciutat. Una creu que, a partir del 2028, serà visitable i actuarà com a mirador de Barcelona i punt d'observació de l'Agnus Dei que penjarà del centre de la torre. [articles:224362] Per tant, tot i que el projecte originari de Gaudí per a aquesta Torre de Jesús encara no està completat, la benedicció ha anticipat simbòlicament aquest horitzó. Ja aquesta nit, per primera vegada, la torre ha il·luminat la ciutat després d'un espectacle de llums, focs i drons que ha clausurat la cerimònia. Amb aquest espectacle —solemne però emotiu— el Papa ha posat fi a la seva visita a la capital catalana, en un final fidel al lema que ha vertebrat tota la visita: "Alça la mirada". Un gest que s'ha repetit al llarg de les dues jornades. És el primer que ha fet el pontífex només arribar a la Sagrada Família: elevar la mirada, un moviment compartit també per les autoritats presents. Les autoritats alçant la mirada cap a la Torre de Jesús. © Basílica de la Sagrada Família / Pep Daude Però aquest mateix gest s'ha estès entre tots els assistents a l'acte: des de l'interior del temple, amb els fanalets encesos que han acompanyat l'espectacle, fins a la plaça Gaudí i els carrers del voltant, com l'avinguda Gaudí, la pantalla de les Glòries —on s'ha concentrat una gran multitud per seguir l'homilia— o el carrer Sardenya. A tots aquests punts, l'escena es repetia: silenci, expectació i mirades alçades per seguir la il·luminació progressiva de la basílica, amb els focs artificials com a colofó final. Un silenci només trencat pel cor, els aplaudiments i el so dels mòbils, també alçats per captar l'instant —que tampoc s'han perdut els agents de seguretat desplegats a la zona, alguns dels quals aprofitaven també per immortalitzar la primera encesa de la Torre de Jesús—. [articles:232482] Els mòbils han enregistrat també els darrers elements de l'espectacle: una figura amb drons que reproduïa el rostre de Gaudí i una frase projectada al cel, també amb drons, que sintetitzava el seu llegat arquitectònic: "Primer l'amor, després la tècnica". Amb aquest missatge s'ha donat per tancat l'acte, mentre la Torre de Jesús quedava completament il·luminada, convertida en el gran far arquitectònic i simbòlic de la ciutat i en l'eix visual de la visita papal. Els focs artificials a la Sagrada Família. © Basílica de la Sagrada Família / Manuel Queimadelos "Que aquesta llàntia us il·lumini el camí", ha ressonat la veu narradora en el tram final de la cerimònia, que ha conclòs amb la col·locació de la placa commemorativa del moment a la façana del Naixement, al costat d'aquella que recorda la visita de Benet XVI, quan va beneir la basílicia com a lloc de culte. Entre els drons i la il·luminació, les imatges deixaven veure també un element que recorda que la Sagrada Família encara no ha culminat el somni de Gaudí: les grues. Una presència constant que forma part de l'horitzó de Barcelona des de fa dècades, i que recorda que, tot i que la Torre de Jesús ja ha portat la basílica al seu punt més alt, l'obra encara no està acabada, 144 anys després de la col·locació de la primera pedra. [articles:230567] Els terminis s'han anat allargant —la pandèmia va endarrerir el calendari previst— i la Junta Constructora situa ara la fi de les obres, com a mínim, cap al 2035. Per aleshores, el projecte haurà de resoldre reptes arquitectònics com la façana de la Glòria o la complexa escalinata d'accés al temple, que continua generant debat. Queda per veure si aquest horitzó es complirà i si Barcelona tornarà a ser escenari d'una nova visita papal per celebrar la culminació del temple. Un recorregut entre la multitud La Sagrada Família, però, no ha estat l'únic fil conductor del pas del papa Lleó XIV en la segona jornada per la capital catalana. El viatge ha estat marcat per actes multitudinaris, amb la voluntat no només de mantenir un caràcter institucional, sinó també de convertir-se en un espai de trobada. En aquest context, un dels moments més destacats de l'agenda del pontífex ha estat el recorregut en papamòbil pel carrer Rosselló, des del passeig de Gràcia fins a la basílica. Al llarg del trajecte, unes 120.000 persones l'han esperat al carrer, amb presència de famílies amb nadons i de grups que han arribat hores abans per assegurar-se un bon lloc. Molts han passat el temps preparats per a una llarga espera: amb menjar i aigua, cadires plegables, prismàtics, gorres o jerseis segons avançava el temps, i també amb cartes de l'Uno, cubs de Rubik o fins i tot gomes per fer polseres mentre esperaven. El Papa Lleó XIV al papamòbil. © Oriol Escudé / ACN Banderes de tots els colors, bufandes, dibuixos infantils, pancartes i fins i tot una reproducció del Papa feta amb globus han omplert el recorregut del quilòmetre que ha travessat el papamòbil. Durant el trajecte, el pontífex ha saludat els assistents, s'ha adreçat als joves amb el gest popular del "Six Seven" i ha beneït alguns nadons, mentre la multitud corejava consignes com "Papa León, te queremos un montón". Han estat només uns segons, però molts fidels han viscut el moment amb intensitat, fins al punt que alguns han corregut al costat del vehicle per intentar tornar a creuar la mirada amb el Papa. Entre els assistents, fins i tot s'han produït trobades inesperades: com la de tres dones de Bolívia, l'Equador i Veneçuela, de tres generacions diferents, que anaven soles a esperar-lo i han acabat veient-lo plegades, mentre asseguraven que "el Papa uneix països de moltes formes". Entre la multitud també hi havia turistes que, acabats d'arribar a la ciutat, s'han trobat amb l'acte mentre passejaven i han decidit sumar-s'hi en considerar-lo "un moment històric". Altres, maletes en mà i desorientats, preguntaven com travessar a l'altra banda del carrer per arribar a l'allotjament a l'altre costat del dispositiu de seguretat. Els veïns i comerciants han viscut la jornada entre l'alegria —amb botigues que tancaven uns minuts per veure el pas del Papa, o bars que el convidaven simbòlicament a un entrepà de truita de patates—, la resignació i també la crítica per la paralització de la ciutat. La visita ha comportat alteracions importants en la mobilitat, amb estacions com la Sagrada Família tancades, línies d'autobús desviades i un trànsit intens durant tot el dia. En paral·lel, s'ha desplegat un ampli dispositiu seguretat, amb fins a 5.600 agents, la majoria concentrats en el tram del papamòbil, on han girat i precintat papereres i comprovat el clavegueram. Mossos en posició al carrer Rosselló. © Blanca Blay / ACN La mirada dels testimonis Però el Papa també ha dedicat part de la jornada a actes més íntims i propers, on la mirada ja no s'alçava cap al cel —com a la benedicció de la Torre de Jesús—, sinó que es mantenia a l'alçada dels ulls, en un contacte directe amb els testimonis que s'han adreçat a ell: des de les recluses Josefina i Montserrat davant d'una vuitantena d'interns a la presó de Can Brians, fins a les entitats socials a la parròquia de Sant Agustí, espai que recorda haver visitat el temple l'any 1984, però en aquell moment estava tancat. Dècades més tard, ja com a màxim representant de l'Església, la parròquia ha estat escenari d'un dels moments més emotius de la jornada: la intervenció de Renzo, un infant de sis anys, que ha llegit una carta plena d'una innocència, dirigint preguntes com si li agradava el futbol, si de petit ja tenia clar que volia ser Papa o per què hi ha tanta gent patint al carrer. La norantena d'entitats presents també han pogut adreçar-li regals i converses breus, en un ambient en què, segons una de les voluntàries de l'associació Terral, "es notava una mirada d'empatia i comprensió, com si el Papa intentés dedicar uns segons a cadascú". El Papa davant la Moreneta a Montserrat. © Nia Escolà / ACN "Em sento a casa", ha confessat el pontífex en aquesta trobada. Potser també perquè Lleó XIV manté un vincle especial amb un altre dels espais de la jornada: Montserrat, on ja havia estat anteriorment i on ha resat davant la Moreneta —com també ho va fer Joan Pau II en la seva visita a Catalunya—. Cap al migdia, hi ha arribat en papamòbil des del Mirador dels Apòstols fins a l'entrada del monestir, i ha participat en la pregària del Sant Rosari a la basílica de Santa Maria. En el seu discurs, ha volgut reiterar el paper acollidor del territori: "Gràcies a Catalunya per haver rebut tantes persones d'altres països; això ensenya com integrar-nos en una única família humana", ha afirmat, alternant català i castellà, com ho ha fet en la resta d'actes. Tot, mentre es repetia una banda sonora que ha acompanyat el Papa durant tota la seva visita: l'Escolania de Montserrat i El Virolai. Escolanets de Montserrat davant la Sagrada Família. © Marc Font / ACN ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/34/33/0/focs-artificials-a-la-sagrada-fami-lia-c-manuel-queimadelos.jpeg" type="image/jpeg" length="2358524"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Cruïlla és Barcelona, Cruïlla és casa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/cruilla-2026-cartell-musica-dansa-comedia/</link>
      <pubDate>Thu, 11 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Espectacles BCN]]></category>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/cruilla-2026-cartell-musica-dansa-comedia/</guid>
      <description><![CDATA[El festival presenta una programació que uneix música, arts, comèdia, dansa, moda, arquitectura, innovació i sostenibilitat per mostrar la identitat i l'esperit de Barcelona. Perquè "Cruïlla és casa".]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[L'univers del Cruïlla 2026 va més enllà dels seus escenaris musicals perquè "Cruïlla és més". Del 8 a l'11 de juliol, programació musical del festival es barrejarà amb la comèdia, la dansa, les arts, la moda, l'arquitectura, la innovació i la sostenibilitat. El festival ha presentat avui la seva aposta més transversal per convertir el Parc del Fòrum en una "ciutat efímera" on la música conviu amb moltes altres disciplines. Tot, en un recinte que enguany serà 100% renovable i lliure de gasoil per blindar el seu compromís social i ambiental. El director del festival, Jordi Herreruela, ha reivindicat el valor de la paraula "casa": un lloc amable, on hi vols tornar, on pots ser tu mateix, on tens als amics, a la familia... I, pels organitzadors, Barcelona és casa i Cruïlla és casa. Per això, la roda de prensa l'han organitzat com si fos una reunió amb amics, com si estiguessin muntant la propera festa de la colla; però la seva festa és molt més gran i impactant: la seva festa és el Cruilla. Però, tal i com Herreruela ha explicat, "Cruïlla és més que música", i per això, dins la programació ens trobem amb altres disciplines artístiques que, enguany, agafen molta força. Cruïlla és comèdia La comèdia torna a tenir un pes important gràcies a la complicitat amb Hilària, la productora nascuda del festival que ja té la seva seu estable al El Molino. "El Cruïlla ha sigut pioner en programar comèdia, sobretot local", ha recordat el seu director, Oriol de Balanzó. Aquest any, Cruïlla Comèdia creix amb una jornada addicional i reunirà més de trenta còmics a l'escenari Bonpreu Esclat. Aquesta nova ubicació, més recollida i íntima, ha permès ampliar la programació i moure les actuacions cap a horaris més nocturns. El cartell d'enguany manté una representació totalment paritària ("No és notícia, o no ho hauria de ser", ha dit Balanzó) i oferirà tastets d'entre 10 i 30 minuts amb figures de la talla d'Ana Morgade, Ignatius Farray, Marc Sarrats, Charlie Pee, Oye Sherman, Ana Polo, Joel Díaz, Manel Vidal, Irene Sango, David Martos, Carlo Padial o Asaari Bibang. El cartell de la programació del Cruïlla Comèdia 2026 - Cruïlla és dansa Aquest mateix escenari acollirà la programació de la dansa, comissariada per segon any consecutiu per la companyia Brodas Bros, liderada per Berta Pons. La programació farà conviure estils que van des del swing i el lindy hop (amb els Barcelona Lindy Hoppers) fins a les danses urbanes africanes, el hip-hop o el breakdance (amb les competicions OYOFE Battle). El plat fort serà l'estrena de BŌ, la nova producció de Brodas Bros creada conjuntament amb els Bastoners de Sant Cugat. Es tracta d'un diàleg únic que fa conviure el ball de bastons tradicional català amb llenguatges contemporanis com el popping, el locking o el breakdance. Perquè, tal com afirma Pons, "el Cruïlla és casa i també és dansa". Cartell de la programació de dansa dins el Cruïlla 2026 - Art local, arquitectura i el debut de la moda L'art de carrer tindrà el seu espai de la mà de la directora d'art Clàudia Costa (Poblenou Urban District), qui ha coordinat la nova edició del Windows Art Circuit (WAC). Destaca una nova convocatòria impulsada amb Yamaha, on dotze artistes emergents pintaran en directe murals inspirats en els músics del cartell. Claudia Costa ha defensat que "Hem volgut posar ènfasi al que sempre ha volgut el Cruilla, que és posar valor en l'art d'aquí", per això, destaquen projectes com el de l'artista local Albert Galera que instal·larà una casa gegant a l'entrada per donar la benvinguda al públic i reforçar el lema de l'edició. Coincidint amb la celebració de Barcelona com a Capital Mundial de l'Arquitectura, el festival s'ha aliat amb Concéntrico i el seu director, Javier Peña. "Un festival de música és com construir una ciutat efímera", ha apuntat Herreruela, mentre que Peña ha defensat que "l'arquitectura és cultura". Fruit d'aquesta unió i d'un concurs internacional anònim, s'ha donat la casualitat que dos estudis barcelonins han estat els escollits per dissenyar els escenaris principals: l'estudi House of Colour s'encarregarà de l'Escenari Estrella Damm i l'estudi WAC de l'Escenari Occident. L'arquitectura també será protagonista al Cruïlla, coincint amb l'any en que la ciutat ha estat escollida com Capital Mundial de l'Arquitectura La gran sorpresa de l'any, però, és l'arribada de la moda local de la mà de Marta Coca, directora del 080 Barcelona Fashion. Es tracta d'una col·laboració ideada l'any 2020 que va quedar congelada per la pandèmia. Ara, sis anys després, el projecte Projectant talent es fa realitat: el 10 de juliol a les 18h l'escenari Bonpreu viurà una desfilada on 5 escoles de disseny de Catalunya mostraran els looks de 15 joves promeses. "És molt obvi el vincle actual que hi ha entre artistes, música i moda", ha valorat Herreruela. Intel·ligència artificial ètica i l'espai "Jo no ballo amb l'odi" La conscienciació social i la innovació tecnològica també tindran un espai al Fòrum. D'una banda, Fernando Vilariño, director de la Càtedra UAB-Cruïlla, coordinarà la vessant científica apostant per la Technovació, un concepte que busca posar l'ètica al capdavant del progrés tecnològic. Enguany es provarà un prototip d'IA generativa desenvolupat a la universitat on els assistents podran obtenir un record personalitzat a partir de la seva imatge i preferències musicals. D'altra banda, l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), liderada per Gerard Graells, transformarà l'espai Transforma't en l'escenari de denúncia social sota el lema: Jo no ballo amb l'odi. L'objectiu és generar pensament crític contra el racisme i les desigualtat. Això ho faran a través de sessions de DJ's del sud global que combinaran els seus sets de ball amb performances, visuals i discursos compromesos. Graells ha explicat el seu objectiu: "Volem generar pensament crític" i Herreruela ha afegit: "És una manera més lúdica d'incloure aquest missatge de conscienciació". Defensant la identitat del Cruïlla Tal i com ha apuntat Herreruela, "Les diferentes personalitats i talents del Cruïlla mostren realment la diveristat de la ciutat i la seva identitat" i la llengua és un factor molt important. Per això, el Cruïlla és el primer festival de gran format que es comunica principalment en català i, a més, aquest any ha fet un pas més en el seu compromís mudant la seva presència digital a un domini .cat. Això s'ha aconseguit gràcies a Accent Obert i Joan Abellà. qui ha assenyalat que "Els dominis són els fonaments de les cultures digitals al món", per això, des de la seva empresa treballen per intentar que les cultures no hegemòniques no desapareguin del món digital. "El Cruïlla és molt més que música: és talent, és creativitat, però sobretot és xarxa, és col·laboració". El cartell musical del Cruïlla 2026 Tot i que l'univers del Cruïlla s'expandeix cap a diferents vessants artístiques, la música continua sent el cor del festival. Del 8 a l'11 de juliol de 2026, el Parc del Fòrum es convertirà en un gran escenari a l'aire lliure per acollir una de les edicions més ambicioses dels darrers anys. El cartell d'enguany comptarà amb llegendes internacionals, icones del pop contemporani i el millor de l'escena catalana. Els grans caps de cartell d'aquesta edició són bandes com Pixies, David Byrne, Halsey i Faithless, quatre artistes històrics que encapçalen la programació. Però la llista de confirmacions és molt més àmplia i compta amb gèneres musicals que van del rock, al pop, passant per l'electrònica o els ritmes llatins. Dins l'escena nacional i catalana comptem amb el retorn de Rigoberta Bandini, Els Pets, Mishima, La Ludwig Band, Alizzz, i molts més. Cartell del festival Cruïlla 2026 Un festival lliure de gasoil i solidari L'organització ha volgut refermar el seu lideratge en matèria de responsabilitat ambiental. "No és un festival sense plàstics, és un festival sense residus", ha explicat el director i ha recordat mesures com la vaixella reutilitzable, el protocol Cruïlla Circular per reutilitzar infraestructures i el pla de mobilitat sostenible amb Renfe, llançadores i pàrquing de bicicletes. Però la gran fita verda del Cruïlla es consolida gràcies a l'acord amb Endesa: el festival funcionarà connectat a la xarxa elèctrica del Parc del Fòrum, utilitzant només energia d'origen renovable i convertint-se en l'únic gran festival de l'Estat que elimina totalment els generadors de gasoil. Aquesta vessant sostenible es combina amb el compromís social. El festival compta amb plataformes per a mobilitat reduïda, motxilles vibratòries i bucles magnètics de la mà d'Apropa Cultura. També col·labora amb l'ONG Gaza Solidària, serveix el càtering social de Mescladís i reforça la vigilància activa del Punt Lila amb el protocol No Callem. Pixies al Cruïlla 2026 el dijous 9 de juliol a les 23:00 hores Més de vint propostes per menjar-te el festival La gastronomia tornarà a ser un dels ingredients imprescindibles de l'experiència del Cruïlla, amb una oferta que reunirà més de vint restauradors i food trucks distribuïts per zones clau com El Terrat d'Occident, el Village, Vueling, Bonpreu i la Zona PRO. La proposta, pensada per a tot tipus de necessitats alimentàries i amb opcions veganes i sense gluten, oferirà des de cuina asiàtica i oriental fins a productes de proximitat. Entre els participants confirmats destaquen noms com Kibuka, Lady Dumpling, La Bikineria, Chuchy Hot Dogs, Pizza Market, Food Truck Woody, Una Pizza Foodtruck, La Moderna o The Fish & Chips Shop. "El Cruïlla és molt més que música: és talent, és creativitat, però sobretot és xarxa, és col·laboració. I això és el que més representa l'esperit de la ciutat. El Cruïlla és Barcelona. El Cruïlla és casa", ha conclòs Jordi Herreruela per tancar la roda de premsa d'una edició que es preveu històrica. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/88/8/cruilla-2026.png" type="image/png" length="3783277"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La Cripta Gaudí de la Colònia Güell, una joia modernista a tocar de Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/cripta-gaudi-colonia-guell-joia-modernista-barcelona/</link>
      <pubDate>Thu, 11 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[The New Barcelona Post]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/cripta-gaudi-colonia-guell-joia-modernista-barcelona/</guid>
      <description><![CDATA[Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO al 2005, aquest edifici de l'antic complex industrial tèxtil concentra algunes de les innovacions més decisives d'Antoni Gaudí —des dels arcs catenaris fins als paraboloides hiperbòlics— i anticipa solucions que definiran la seva obra posterior]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[No totes les obres mestres d'Antoni Gaudí s'ubiquen al centre de Barcelona. Algunes s'aixequen en indrets inesperats, envoltades de pinedes i allunyades dels grans circuits modernistes de la ciutat. És el cas de la Cripta Gaudí de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló (al Baix Llobregat, a només vint quilòmetres de Barcelona), una obra declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO on ja es van formular algunes de les solucions que definirien el seu llenguatge arquitectònic posterior. En aquest espai singular —tant per l'entorn natural on s'ubica com pel complex industrial del qual formava part— un Gaudí encara jove va trobar l'entorn adequat per experimentar amb noves solucions constructives. És aquí on va perfeccionar l'ús dels arcs catenaris, on va introduir per primera vegada superfícies de paraboloide hiperbòlic i on va idear la maqueta polifunicular, un revolucionari sistema de projecció arquitectònica. Solucions que, anys més tard, es van convertir en elements essencials del seu llenguatge i en aportacions crucials de Gaudí a tota la disciplina arquitectònica. Així, l'església de la Colònia Güell, tot i haver quedat inacabada, constitueix una síntesi extraordinària de l'univers gaudinià. No és estrany, per tant, que sovint sigui descrita com el laboratori experimental de la Sagrada Família, ja que moltes de les solucions que més endavant van aparèixer al gran temple barceloní ja van ser presents aquí. La Cripta Gaudí constitueix una síntesi extraordinària de l'univers gaudinià. © Diputació de Barcelona Però reduir-la a un simple assaig arquitectònic no recull tota la seva complexitat i valor. La Cripta Gaudí és, per ella mateixa, una de les creacions més innovadores i personals de tota la trajectòria del genial arquitecte. La celebració de l'Any Gaudí, que commemora el centenari de la seva mort tràgica, convida a redescobrir aquest espai, que representa una de les peces claus per entendre l'evolució de l'arquitecte. Una colònia industrial concebuda com a comunitat La Cripta Gaudí neix en el marc de la Colònia Güell, un projecte industrial que l'empresari i mecenes Eusebi Güell va impulsar a finals del segle XIX. Concretament, va ser l'any 1890 quan va decidir traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants a la seva finca de Can Soler de la Torre, a Santa Coloma de Cervelló. Com d'altres colònies industrials catalanes del moment, la Colònia Güell combinava espais de producció i habitatges per als treballadors. Tanmateix, el projecte de Güell anava més enllà del model habitual: aspirava a configurar una comunitat estable, dotada dels equipaments necessaris per al dia a dia, no només per treballar-hi, sinó també per viure-hi, amb escoles, espais culturals i serveis religiosos. Aquesta aposta es va traduir en una arquitectura unitària i de qualitat, que encara avui defineix la personalitat de la Colònia. Entre els edificis del conjunt destaquen algunes de les cases dels obrers, com Ca l'Espinal, amb el seu característic maó vist i una clara influència modernista, o Ca l'Ordal, d'inspiració més rural i propera a les masies tradicionals. La primera pedra de la Cripta Gaudí es va col·locar l'any 1908. © Diputació de Barcelona Dins d'aquest projecte global, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció de l'església de la colònia. La relació de confiança entre tots dos era absoluta: Güell admirava el talent de l'arquitecte, amb qui ja havia col·laborat en projectes com els pavellons de la finca Güell a Pedralbes o el Palau Güell, la residència urbana de la família a tocar de la Rambla. En el cas de l'església de la colònia, el mecenes li va concedir una llibertat creativa excepcional, sense imposar-li condicionants estètics ni limitacions econòmiques. [articles:300080] Gaudí va dedicar anys a projectar la futura església. Va elaborar maquetes, va experimentar amb nous sistemes de càlcul i va aprofundir en solucions arquitectòniques que anaven molt més enllà dels models tradicionals. La primera pedra es va col·locar l'any 1908. El projecte concebut per Gaudí preveia la construcció d'un temple monumental, format per dues naus superposades, diverses torres laterals i un gran cimbori central, tal com evidencien els estudis i la documentació del projecte que encara es conserven. Tanmateix, l'any 1914, per motius que encara avui no estan del tot documentats, la família Güell va decidir interrompre el finançament de les obres. En aquell moment només s'havia completat la nau inferior, raó per la qual l'edifici és conegut actualment com la Cripta, malgrat que inicialment havia estat concebuda com la part baixa d'una església de dimensions molt més ambicioses. Posteriorment, i ja sense la participació de Gaudí, es van executar diverses intervencions per fer possible la seva obertura per al culte, entre les quals, els acabats de la coberta i dels murs interiors, així com la construcció del campanar. Esbós de la Cripta Gaudí de la Colònia Güell. © Consorci de la Colònia Güell L'espai on Gaudí va assajar el seu llenguatge arquitectònic Entrar a la Cripta Gaudí avui és descobrir una arquitectura que continua sorprenent més d'un segle després de la seva construcció. Lluny dels esquemes tradicionals de l'arquitectura religiosa, les columnes s'inclinen, els murs adopten formes irregulars i les voltes dibuixen geometries complexes que dissolen la sensació d'un espai estàtic. Però aquesta sensació no és casual. Gaudí concep l'edifici en relació directa amb el seu entorn natural: les formes s'adapten al pendent del turó com si l'església hagués emergit del mateix terreny, gairebé com si es tractés d'un element més del paisatge. Aquesta integració es reforça amb els materials, que combinen pedra basàltica, maó, ferro o ceràmica en una gamma de tons terrosos que dialoga amb les pinedes que envolten la construcció. La Cripta Gaudí sembla emergir directament del mateix terreny natural. © Diputació de Barcelona En aquest mateix espai, Gaudí va desenvolupar algunes de les innovacions més decisives del seu llenguatge arquitectònic. Hi va perfeccionar l'ús dels arcs catenaris, una solució estructural que segueix la forma natural que adopta una cadena penjada i que permet repartir el pes de l'edifici de manera eficient; una idea que ja havia assajat en edificis com el Col·legi de les Teresianes i que més endavant portaria a la seva maduresa a la Casa Milà, popularment coneguda com 'La Pedrera'. És també aquí on va introduir per primera vegada els paraboloides hiperbòlics, unes superfícies amb forma de doble curvatura que, tot i estar dissenyades a partir de línies rectes, generen voltes molt dinàmiques. Aquesta solució va obrir la porta a formes arquitectòniques molt més lliures i que després varen aparèixer al Park Güell i a la Sagrada Família. Però, potser l'element més singular del projecte és el sistema que Gaudí va inventar per projectar-lo: la maqueta polifunicular, un model construït amb teles, cordes i petits pesos que reproduïa, a escala reduïda, el comportament real de l'estructura. En lloc de dibuixar l'edifici de manera convencional, Gaudí deixava que la gravetat dibuixés les formes, i així podia veure com es comportarien els arcs i les voltes abans de construir-los. Gaudí va introduir aquests elements arquitectònics innovadors sense renunciar ni a la funció ni al simbolisme de l'edifici, que són presents en molts dels seus detalls. La llum filtrada pels vitralls crea una atmosfera suau a l'interior; les reixes de ferro forjat incorporen formes orgàniques de lectura religiosa; i el trencadís actua com un llenguatge decoratiu que combina color i referències simbòliques de tradició cristiana. En aquesta capa simbòlica, també destaquen alguns elements com les closques marines procedents de Filipines reutilitzades com a piles d'aigua beneita, o la disposició dels bancs, que no segueixen l'estructura de línia rectal tradicional, sinó que es van col·locar envoltant l'altar. Vitralls de la Cripta Gaudí de la Colònia Güell. © Diputació de Barcelona Del tancament industrial a patrimoni mundial La Colònia Güell —que va canviar de propietaris l'any 1943— va continuar funcionant durant dècades fins que, al 1973, el tancament de la fàbrica va posar fi a la seva activitat industrial. A partir d'aquell moment, la Colònia va començar a fragmentar-se: les cases es van anar venent als seus habitants, els antics espais fabrils van passar a diferents mans i el conjunt va deixar de funcionar com una unitat. L'any 1990, aquest antic conjunt industrial va ser declarat Bé d'Interès Cultural, fet que va permetre establir la protecció dels edificis més rellevants i de les característiques generals del seu teixit urbà. A partir d'aleshores es va iniciar un procés de recuperació progressiva que, ja amb el canvi de segle, va permetre rehabilitar espais com la fàbrica, l'església, l'antiga cooperativa de consum i la plaça Joan Güell. Finalment, la declaració de Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2005 va consolidar la Cripta Gaudí com un dels grans referents del Modernisme català. Avui, la visita a aquest espai permet resseguir alhora la memòria de la Catalunya industrial i pròspera i el llegat de Gaudí. Dues històries que s'entrellacen en un mateix indret: la d'una colònia nascuda del treball, i la d'un arquitecte que hi va experimentar algunes de les seves solucions més innovadores. Aquest llegat es pot descobrir amb visita lliure, en horari de dilluns a divendres de 10 a 17 h i caps de setmana i festius de 10 a 15 h, o bé a través de les visites guiades —que s'organitzen dissabtes, a les 12.30 h en castellà, i diumenges, a les 12.30 h en català—, que en permeten una descoberta més detallada. L'experiència es completa visitant el Centre d'Interpretació de la Colònia Güell, que ajuda a entendre aquest petit univers industrial: des del funcionament de la fàbrica i la vida quotidiana de les persones que hi treballaven fins al projecte de l'església de Gaudí, explicat amb recursos audiovisuals, experiències interactives i la reproducció de la maqueta estereostàtica que l'arquitecte va dissenyar per a la seva construcció. La Festa Modernista de la Colònia Güell. © Consorci de Turisme del Baix Llobregat Hi ha, però, un moment en què la Colònia Güell es transforma completament: durant la Festa Modernista, que enguany se celebrarà els dies 2, 3 i 4 d'octubre. Durant aquests dies, els carrers del conjunt es converteixen en escenari de recreacions de principis del segle XX, amb veïns i actors vestits d'època que representen escenes quotidianes i permeten imaginar com era la vida en una colònia industrial en ple funcionament. Amb tot, la Colònia Güell pot ser, a més, el punt de partida per descobrir altres obres de Gaudí a l'entorn de Barcelona: www.barcelonaesmoltmes.cat/ca/que-veure-de-gaudi-a-prop-de-barcelona/]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/02/9/la-cripta-de-colo-nia-gu-ell-santa-coloma-de-cervello-baix-llobregat-cripta-gaudi-modernisme-albert-miro-diputacio-barcelona.jpeg" type="image/jpeg" length="4364632"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Catalunya uneix les seves nou rutes del vi per impulsar un enoturisme de 46 milions d'euros]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/catalunya-nou-rutes-vi-impulsar-enoturisme/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 19:00:10 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/catalunya-nou-rutes-vi-impulsar-enoturisme/</guid>
      <description><![CDATA[La nova Xarxa de Rutes del Vi de Catalunya agruparà 244 cellers i més de 600 empreses turístiques per reforçar la promoció conjunta d'un sector que atrau 700.000 visitants cada any]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Catalunya fa un pas més en la seva aposta per l'enoturisme. El Govern, a través de l'Agència Catalana de Turisme (ACT), ha impulsat la creació de la Xarxa de Rutes del Vi de Catalunya, una iniciativa que agrupa per primera vegada les nou rutes enoturístiques actives al territori amb l'objectiu de reforçar-ne la promoció, millorar la coordinació entre els agents del sector i consolidar Catalunya com una destinació de referència en aquest àmbit. La nova xarxa neix en un moment de creixement de l'enoturisme al territori. Segons dades de les rutes del vi, Catalunya rep anualment prop de 700.000 visitants a cellers i genera un impacte econòmic directe de 46 milions d'euros, entre activitats enoturístiques i venda directa de vi. La iniciativa agrupa actualment 244 cellers i un total de 633 empreses vinculades al sector, entre allotjaments, restaurants, vinoteques i empreses de guiatge. El projecte ha estat presentat aquest dilluns a Barcelona en un acte presidit pel conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, que ha defensat la necessitat d'explicar de manera conjunta la riquesa vitivinícola catalana. "Catalunya és avui una potència enoturística, amb una oferta de gran qualitat que atrau centenars de milers de visitants cada any", ha assegurat. L'enoturisme s'ha convertit en una de les grans vies per descobrir el territori català més enllà dels seus principals nuclis urbans. Catalunya compta amb onze denominacions d'origen vitivinícoles, inclosa la DOQ Priorat, l'única denominació de màxima qualificació de l'Estat juntament amb La Rioja, i és una de les principals productores de vi de qualitat del país. Des dels escumosos del Penedès, bressol del cava, fins als vins de muntanya del Priorat, passant per les vinyes mediterrànies de l'Empordà, les rutes del vi s'han convertit en una porta d'entrada a paisatges, gastronomia i patrimoni cultural que desperten cada vegada més interès entre els visitants. La nova xarxa estarà integrada per les rutes del vi d'Alella, Empordà, Lleida, Penedès, Pla de Bages, Priorat-Montsant, Tarragona, Terra Alta i Conca de Barberà, aquesta última centrada en la varietat autòctona trepat. El full de ruta de la nova xarxa s'articula al voltant de quatre grans àmbits: treball en xarxa, estructuració de producte, promoció conjunta i gestió compartida de dades. Pel que fa a l'oferta turística, una de les novetats serà la creació d'un manual de qualitat que establirà criteris comuns per a tots els membres de les rutes. L'objectiu és garantir una experiència homogènia i reforçar la complementarietat amb altres productes turístics com la gastronomia, la cultura o les activitats a l'aire lliure. El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, durant la presentació de la nova xarxa. La xarxa també estrena una nova identitat visual i una guia digital que recull els principals atractius de cadascuna de les nou rutes. A més, es posaran en marxa accions promocionals conjuntes als principals mercats emissors i viatges de familiarització amb operadors internacionals especialitzats. Segons el president del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, Xavier Lluch, la iniciativa permetrà "treballar de manera cooperada, compartint estratègia i projectes de promoció que posicionin l'enoturisme al món". Tecnologia per anticipar tendències Un dels aspectes més innovadors del projecte és la creació d'una plataforma comuna de dades desenvolupada per Eurecat. El sistema, anomenat Tourism Data System (TDS) Winetour, permetrà recopilar i analitzar informació de manera centralitzada per conèixer millor el comportament dels visitants i anticipar tendències de mercat. La iniciativa s'emmarca en una estratègia més àmplia de professionalització d'un sector que ha guanyat pes durant els darrers anys. Segons les dades més recents de les Rutas del Vino de España, l'enoturisme va superar els 2,9 milions de visitants el 2023 a escala estatal i continua consolidant-se com una de les modalitats turístiques amb més capacitat per generar activitat econòmica al medi rural. La filosofia de la nova xarxa va més enllà de la simple visita a un celler. El projecte defensa l'enoturisme com una experiència que combina vi, paisatge, patrimoni, gastronomia i identitat local. Aquesta és la filosofia sobre la qual s'articula la nova xarxa. Amb aquesta aliança, Catalunya aspira a reforçar la seva posició dins del mapa europeu de l'enoturisme i a convertir el vi en una de les grans portes d'entrada per descobrir el territori durant els 365 dies de l'any.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/32/11/9/rutes-del-vi-11-8sfc9mo.jpeg" type="image/jpeg" length="2881851"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El misticisme de Santa Teresa es muda al bar amb "Mal de coraçon"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-mal-coracon-teatre-la-villarroel/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:58:24 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Espectacles BCN]]></category>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-mal-coracon-teatre-la-villarroel/</guid>
      <description><![CDATA["Mal de coraçon" transforma la barra d'un bar en un espai de culte contemporani: el lloc on Victoria Szpunberg fa un còctel amb el dolor de l'ànima i les ferides de Santa Teresa.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Fa uns quants segles, Santa Teresa de Jesús va batejar el seu patiment i la seva misteriosa malaltia com a "mal de coraçon", una manera ben bonica i molt gràfica d'explicar aquest dolor persistent de l'ànima que et fa viure en el món sense un rumb clar. I això és exactament el que els passa als personatges de Mal de coraçon, la proposta escrita per Victoria Szpunberg i dirigida per Andrea Jiménez que es pot veure a La Villarroel. L'obra ens tanca en un bar de la ciutat en una nit on un diluvi universal ha col·lapsat i aturat el món exterior. Aquest espai es converteix en una espècie de convent de clausura: un refugi per a tres antiherois desorientats que necessiten fugir de la realitat. Una atmosfera decadent on les copes de whisky i una banda sonora de cançons de karaoke acompanyen els personatges. Tres màrtirs urbans a la recerca de consol Mal de coraçon va canviant el focus per endinsar-se en la pena de cada personatge d'aquest triangle errant. Per una banda, hi trobem la cambrera del local, que precisament es diu Maria (Júlia Barceló). Tot en la funció té un caire molt bíblic: a Maria acudeixen els dos "fidels" per salvar-se, ja que es volen refugiar en els braços d'una dona que es mostra bondadosa, piatosa i amb molta paciència. La Maria representa la santa perquè és la que els acull en el seu temple: el bar. Però ella també té el seu propi mal: el seu somni és ser actriu, però sempre és rebutjada. El seu dolor és el de no ser vista, una frustració que es barreja una mica amb un discurs feminista contemporani. Per intentar pal·liar aquest buit, la Maria es llança a TikTok i a les xarxes per intentar ser l'actriu que tothom espera que sigui avui dia. Està disposada a tot per triomfar,(a tornar-se influencer o a fer dieta, si cal), però la segueixen sense veure. Al seu voltant ens trobem amb dues ànimes igualment trencades. D'una banda tenim el Professor (Pol López), un home alcoholitzat i deprimit que ha fet del bar la seva pròpia casa. És un ésser frustrat que ho ha perdut tot i que juga a ser "el dolent" de la història. Aquest matís és magnífic: el Professor es resigna a fer aquest paper de dolent en un món on necessitem culpables per poder sobreviure millor. Quan l'altre personatge, l'Enamorat, el jutja i l'acusa, ell prefereix donar-li la raó i dir-li el que vol escoltar abans que defensar-se. Assumeix aquest rol per pur sacrifici, perquè darrere del monstre s'amaga un altre màrtir de la nit. El tercer i últim personatge és l'Enamorat (Pau Vinyals), que pateix un desamor tan visceral que sembla que li hagi perforat les entranyes i se li hagi enganxat a la pell. El seu dolor és tan clar i evident que el pertorba i el destrossa per complet. Es recrea tant en la seva pròpia tragèdia que la viu com un màxim absolut, i utilitza aquest mal tan clar per amagar i protegir-se de tota la resta de dolors que pugui sentir. Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals són els protagonistes de "Mal de coraçon" ©Caterina Barjau La litúrgia del bar i la salvació 2.0 El gran encert de la proposta és com converteix el bar en un lloc de culte contemporani on els personatges busquen el consol que la gent abans trobava a la fe. Els humans necessitem explicacions, respostes i protecció, i aquí el bar ho dona tot utilitzant una litúrgia calcalcada a la eclesiàstica. Sense voler fer spoilers, la manera en què els personatges es bategen i es mengen l'hòstia consagrada és, senzillament, del millor de l'obra. És com un "bautisme 2.0" de la salvació que busquem avui en dia. De la mateixa manera que Santa Teresa buscava respostes i consol davant d'una imatge del Crist llagat, nosaltres ara ens agafem a qualsevol clau ardent. Ja no sabem on és la fe, però ens serveix qualsevol cosa que se li assembli amb tal de sentir-nos protegits davant d'un món que fa tant de mal. Escenes bíbliques i religioses que tenen lloc a la barra d'un bar. ©Caterina Barjau L'humor i el karaoke desdibuixen el pensament teresià El gran hàndicap de l'obra és que el missatge està agafat amb pinces i s'ha de buscar gairebé amb lupa. L'espectacle, l'humor, la música en directe i les situacions surrealistes acaben devorant el misstatge que pretén comunicar el text. Es perd, així, el contingut que l'autora volia transmetre i la profunditat històrica de Santa Teresa. L'espectador s'ho passa molt bé durant el viatge, però l'entreteniment passa per sobre del missatge i et deixa amb la sensació de no acabar d'entendre cap a on et porten. A vegades, les interpretacions estan massa pujades de revolucions. Sobretot l'Enamorat de Pau Vinyals, que es mou en un to tan extremadament alt que, amb tant de plor i tanta auto-compasió, es fa un pèl carregat i, en alguns moments, arriba a cansar. És una llàstima, perquè s'entén perfectament que la seva intenció és encarnar el dolor més esgarrifós i visceral, però l'excés d'histrionisme li juga una mala passada. El mirall de Santa Teresa Però per entendre el rerefons de Mal de coraçon, cal apropar-se a la figura de Teresa d'Àvila. A mitjans del segle XVI, aquesta monja es va enfrontar a una Església dominada per homes que, espantats per la seva força, la titllaven de farsant o d'endemoniada. En la seva època es creia que les dones havien de callar, però ella va alçar la veu, defensar la seva llibertat espiritual i va gestionar la seva fama de forma intel·ligent. El text de Victoria Szpunberg s'apropia d'aquest esperit d'una manera molt astuta. El misticisme de Santa Teresa s'alimentava de moments d'èxtasi, de visions i del dolor carnal a través de llagues, flagel·lacions i penitències. Mal de coraçon agafa tota aquesta herència i l'equipara amb els nostres propis turments actuals. La cambrera de l'obra, la Maria, en la seva obsessió per preparar el càsting del musical rock sobre la santa, replica involuntàriament aquesta lluita davant d'un sistema que la vol sotmetre i invisibilitzar. Júlia Barceló encarna a Maria, la particular santa de "Mal de coracón". ©Caterina Barjau Teresa d'Àvila passava de viure greus episodis de salut a viure periodes d'amor a la vida, on fomentava el seu plaer per la música i la poesia. I això és el que també veiem en els personatges d'aquest bar: es mouen per aquesta mateixa línia prima que separa la mort de la vida, representada per les escenes de música i gresca. Un final apoteòsic On l'obra guanya tota la seva raó de ser és en el final. El tancament és una autèntica festa, una celebració de la vida on el missatge es transforma en un cant preciós i ple d'esperança. Aquí es quan s'entén que també el teatre s'ha convertit en aquest espai de culte contemporani on ens unim les ànimes de la ciutat per aconseguir la salvació davant la buidor de la vida. Perquè, per a molts de nosaltres, el teatre és el nostre temple sagrat. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/17/7/tnc-m9a0803.jpeg" type="image/jpeg" length="6717959"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pol Rodríguez: "Ravalejar" té molt de venjança, però també de trencar amb els estigmes del barri"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-pol-rodriguez-ravalejar/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:56:18 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Alberto Valle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-pol-rodriguez-ravalejar/</guid>
      <description><![CDATA[Trepidant, aplaudida i profundament ambiciosa a molts nivells, "Ravalejar" és molt més que un thriller urbà]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La nova aposta d'HBO és gairebé com un The Wire a la barcelonina. Un gran relat que abasta els problemes que els barcelonins vivim en el nostre dia a dia: des de l'expulsió dels veïns i els negocis de tota la vida dels barris, fins a la massificació descontrolada del turisme; passant per la pèrdua d'identitat, les màfies o les diverses cares de l'ocupació. Un retaule que Pol Rodríguez (Barcelona, 1978) explora, juntament amb Isaki Lacuesta, des del profund coneixement d'un Raval en el qual va créixer i on –ell ho sap millor que ningú, i així ens ho explica– és possible el pitjor, però també el millor. Cada divendres, la cadena de streaming emet un nou episodi de la minisèrie (de sis) protagonitzada per Enric Auquer, Quim Àvila, María Rodríguez Soto, Sergi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell, Alba Guilera, Noa Guillén, Noor Ul Huda, Mohamed Ben Moula i Marc Martínez. Una història de supervivència, privilegis i arribisme que beu de la millor tradició cinematogràfica barcelonina i fuig del pamflet. El punt de partida: el que va ocórrer amb el restaurant de la família de Pol, el mític Can Lluís del carrer de la Cera, que va haver de tancar després de la compra de l'edifici on s'ubicava, per part d'un fons d'inversió, que va posar el lloguer pels núvols. Moria així, després de 90 anys d'existència, un dels racons més icònics de la restauració barcelonina. — Comencem parlant del teu background, Pol. Pràcticament neixes entre els fogons del Can Lluís. Com va ser créixer en una de les cases de menjar més emblemàtiques del Raval de finals del Segle passat? — Quan ets nen no t'adones de la importància que té tot això. Simplement és part de la teva vida. Pensa que jo he menjat sempre a Can Lluís. Quan anava a EGB, a l'Escola Griselda del carrer Amàlia, el càtering el feia el restaurant. Quan vaig anar a l'institut, als Escolapis de Sant Antoni, menjava allà perquè estava a la cantonada. Jo a casa només menjava els diumenges! Als catorze anys vaig començar a treballar allà. No hi havia rentaplats així que cada dia netejava muntanyes de gots. Després, acabat el servei, cap a la mitjanit, sopàvem el meu pare i jo. I sempre hi havia algú, algun actor, algun escriptor, algú del barri, que ens acompanyava. Allò era un món. Pensa, per exemple, que Mariñas feia un programa setmanal per a Ràdio 4 des del restaurant. Allà em vaig acostumar a escoltar, a conèixer gent, les seves històries, les seves vivències, i després a voler-les explicar. No era només un lloc on es guisava, era molt més, un punt de trobada, un lloc on la gent es veia i compartia la vida. Imatge de "Ravalejar", nova sèrie d'HBO ambientada al Raval Els divendres i dissabtes, acabat el torn del restaurant, ens n'anàvem al Llantiol del carrer Riereta que era del meu pare i allà seguíem treballant. Quan sortíem de matinada el meu pare embotia els diners de la caixa a la meva roba i em deia que si hi havia algun problema amb algun ionqui jo sortís corrent cap a casa. Però mai vam tenir cap contratemps. Més endavant, treballant ja al cinema, si estava per Barcelona de rodatge, me n'anava al migdia a dinar al Can Lluís. Encara ara, si menjo a casa tinc la sensació que és diumenge. — El restaurant va ser l'exemple palmari de com la voracitat dels fons d'inversió es va passar per la pedra un negoci històric, d'indubtable interès cultural i gastronòmic, glossat en reiterades ocasions per Vázquez-Montalbán i Néstor Luján. En aquest sentit, em fa la impressió que Ravalejar té molt d'ajustament de comptes. — Totalment. Hi ha una voluntat de denúncia i de venjança. De plantejar a través de la ficció què hauria passat si haguéssim optat per saltar-nos una llei que no ens va emparar a l'hora de protegir el negoci. A partir d'aquesta idea, en el moment de desenvolupar la història vaig voler entendre a fons com funciona el món immobiliari i tots els actors involucrats, des del gran fons d'inversió fins al xaval que viu al carrer i es busca la vida. Allà em vaig adonar de la quantitat de zones grises, de llacunes legals que hi ha. "Hi ha una voluntat de denúncia i de venjança" — Hi ha personatges profundament amorals com els que interpreten Sergi López o Alba Guilera, que són esgarrifosos per la seva fredor, per la seva falta absoluta d'escrúpols i mínima empatia. Fins a quin punt són ficticis? — Hi ha una escena en la qual Claire, l'executiva del fons d'inversió interpretada per l'Alba, es reuneix amb Lluís, el pare de família interpretat per Francesc Orella, al restaurant, que en la sèrie es diu Can Mosques. Ella hi va, amb prou feines toca el menjar, i es limita a dir-li a Lluís que això és el que hi ha i que cal assumir l'augment de lloguer. I això està molt basat en una cosa que va passar de veritat. Quan un fons d'inversió israelià va comprar l'edifici on hi havia el Can Lluís, em vaig voler reunir amb el representant que tenien a Barcelona. Vam quedar ell i jo un matí. Va ser molt semblant al que es veu en la sèrie, li vaig explicar tota la història, la situació que estàvem vivint, vam estar un munt d'estona, i el tio em deia que és clar que sí, que érem la millor família per portar aquest negoci, que ho anàvem a aconseguir. Però que són 8.000 al mes. I, per molt que jo intentés raonar que allò era inviable ell deia que estigués tranquil, que segur que anàvem a aconseguir els diners. Però és clar, per a això potser jo havia de canviar la cuina, canviar el menú, fer fora gent al carrer... I, bé, això és el progrés, em deia. Enric Auquer i Pol Rodríguez al rodatge de "Ravalejar". © Lucía Faraig — I el personatge de Sergi López? — No diria que Cristóbal, el personatge que interpreta en Sergi, està inspirat en algú en concret, perquè no és així, però sí que era el personatge que més m'interessava. El que més em va inspirar perquè representa la lluita de classes. És el sheriff del gueto, el personatge de classe baixa que traeix els seus per intentar congraciar-se amb els de dalt, que el tracten com a escombraries. En Sergi ha interpretat alguns dels vilans més potents de la història del cinema en pel·lícules com El laberinto del fauno o Dirty pretty things i ho broda, és una autèntica força de la naturalesa. Amb ell hi ha moltes seqüències plantejades directament com un western. —Darrere de l'aparent simplicitat del format thriller, Ravalejar em sembla una obra molt ambiciosa, gairebé un The Wire a la barcelonina, que analitza diverses estructures de poder i com aquestes fastiguegen el ciutadà al qual se suposa que haurien de servir. — Sí, vaig voler ser molt ambiciós amb la sèrie, en la forma i en el fons. La trama familiar em serveix com a base per a parlar de tota una sèrie de coses. Pensa que vaig estar dos anys investigant, parlant amb molta gent diferent: des de bròkers immobiliaris i fons d'inversió fins a la gent d'Acció Raval i altres associacions veïnals. Des de la compra d'immobles fins a la recuperació de narcopisos. Precisament, aquesta complexitat va fer que passés de plantejar un llargmetratge a una sèrie que em permetés desenvolupar tots aquests temes. "Vaig estar dos anys investigant, parlant amb molta gent diferent: des de bròkers immobiliaris i fons d'inversió fins a la gent d'Acció Raval i altres associacions veïnals" I el més important és que tampoc volia que fos un pamflet, sinó que abastés en tota la seva amplitud tot aquest sistema de pressions que afecten tothom, no només les classes menys afavorides sinó les classes mitjanes. Per això crec que una cadena com HBO m'ha comprat i donat tant suport amb la sèrie, perquè afecta moltes persones. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/80/5/ravalear-luciafaraig-mg-0087.jpeg" type="image/jpeg" length="8927811"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Triomf del merenga en unes "Nozze" sense pols]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-le-nozze-di-figaro-liceu/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:50:36 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jacobo Zabalo]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-le-nozze-di-figaro-liceu/</guid>
      <description><![CDATA[Entre capes de sucre de colors, la nova producció de Les noces de Fígaro es transforma en una fantasia pastissera de gran potència visual. Ens preguntem pel preu d'aquesta operació: quan la metàfora ocupa tot l'espai, no corre el risc de sepultar la veritat dels personatges?]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Un espectador anònim es va atrevir a pronunciar, després de la funció inaugural, l'ominosa expressió merenga fins a la sopa. Una manera poc elegant de resumir el que acabàvem de veure. Sucre, nata, farina, ous dansaires i una sobreabundància de colors pastel conviuen en un pastís nupcial de mida colossal, convertida en principi organitzador de la trama que es desplega sobre l'escenari: espai dramàtic, laberint, màquina teatral i símbol total, que Marta Pazos ha concebut per a la nova producció de Le Nozze di Figaro al Gran Teatre del Liceu. Els personatges hi entren i en surten, el recorren verticalment, desapareixen entre els seus compartiments i reapareixen en diferents nivells com si tota l'acció transcorregués a l'interior d'una fantasia tan dolça com —es confirmarà— enganxosa. La idea posseeix força visual i, sobretot, coherència. Durant els primers actes, els personatges són caracteritzats com a ingredients: la combinació d'elements augura la realització d'un projecte d'inequívoca complexitat —les noces, en plural— en què el sentiment amorós i la gestió libidinal haurien de conviure sense acritud. Fígaro és farina i després llevat; Susanna, sucre refinat; Marcelina, mantega; Cherubino, un popular caramel amb pal; el Comte, diferents intensitats de xocolata, segons augmenta la seva urgència... Els figurins evoquen, a més, l'imaginari gràfic de marques comercials fàcilment identificables. Cas a part és la comtessa, que intervé per primera vegada obrint el segon acte: ella ja és, aleshores, un bombó de licor de cirera, però despertarà les rialles després, en mostrar-se com aquella bola de xocolata daurada, pretès símbol de classe malgrat la seva confecció a escala industrial. "Sinècdoque inspirada però desquiciant, la cosmovisió pastissera minimitza la quantitat de matisos psicològics que ofereix el meravellós llibret" En paral·lel a la configuració metafòrica de la trama pastissera, es produeixen transformacions particulars. Serà en el curs del deliciós duetto entre Susanna i la comtessa —que les porta a confeccionar una canzonetta sull'aria per caçar el caçador, és a dir, exposar la infidelitat del comte— quan s'elabora en escena la massa del pastís, reunint en un recipient sostingut per àngels molts dels elements esmentats. Els personatges deixaran d'aparèixer vestits com a ingredients per mostrar-se ja en la seva condició de producte, habitants d'aquesta construcció simbòlica que ho acaba absorbint tot. Els nous vestits de Susanna i la Comtessa —pastissos de diversos pisos— es bescanviaran oportunament perquè el Comte, casat però cansat del seu compromís, i Fígaro, amorós però afectat per la gelosia i els dubtes, es confonguin, i així es vegin obligats a mirar-se en el mirall deformador de la seva apetència, extraviats en el laberint esponjós. L'ocurrència sona enginyosa. El problema és que les ocurrències no sempre produeixen bon teatre. Hi ha idees excel·lents que empenyen, per la mateixa lògica del seu funcionament, cap a una mena de reducció a l'absurd. Sinècdoque inspirada però desquiciant, la cosmovisió pastissera deixa d'il·luminar la comèdia d'embolics, en minimitzar la quantitat de matisos psicològics que ofereix el meravellós llibret de Lorenzo da Ponte —molt pròxim en esperit a l'obra de Caron de Beaumarchais— i que Wolfgang A. Mozart va saber vehicular en àries i números conjunts d'una expressivitat i extensió mai vistes. Parlarem de la música que es va sentir al Liceu, és clar, però abans cal reflexionar encara sobre un fet inèdit, amb el seu punt dramàtic: ¿com pot ser que aquesta història trepidant, la de la folle journée, arribés a avorrir-nos ja en els primers actes? "Seria massa fàcil despatxar la proposta mitjançant una etiqueta -la del kitsch- que fa temps que, a més, ha deixat de funcionar com a desqualificació" El desplegament d'aquesta posada en escena és excessiu, però el problema no és l'excés. La història de l'art és plena d'excessos admirables. Tampoc no és el regust descaradament kitsch —duríssima l'escena dels ous— un obstacle insalvable. Seria massa fàcil despatxar la proposta mitjançant una etiqueta que, a més, fa temps que ha deixat de funcionar com a desqualificació. Al contrari, el registre kitsch s'ha convertit en una forma de contradiscurs cultural, que celebra amb orgull la falsedat de la falsedat de l'art, reivindicant el pop davant allò solemne; sospitant de les jerarquies estètiques i recordant molt convenientment que des de sempre l'artifici de la representació qüestiona la discriminació entre veritat i mentida en l'art. Precisament per això resulta interessant preguntar-se què passa quan aquesta lògica es converteix en llenguatge únic. Max Glaenzel elabora l'escenografia a partir de'una idea de Marta Pazos. ©David Ruano Existeix un moment en què el kitsch deixa de desemmascarar la il·lusió de la veritat en l'art i comença a produir-ne una altra. Una il·lusió més amable i potser més popular, però no necessàriament més substancial. Com una pastilla de sucre administrada per fer més agradable qualsevol medicina. La idea que allò que resulta fàcilment consumible i entretingut es torna per això lleuger és, tanmateix, fal·laç. Fins i tot quan funciona com a tallafocs davant formes de transcendència o profunditat que avui poden semblar-nos traspassades, aquesta lleugeresa es percep pesada, eventualment indigerible. I no perquè ens confronti amb una veritat incòmoda, sinó perquè elimina falsament la qüestió de la veritat, en tractar-la com una rèmora ideològica, reservada a una minoria. Paradoxes de la postmodernitat, aquesta manera d'invocar el comodí del pop davant una concepció de l'art ancien régime fa olor de naftalina. Si l'experiència estètica no ens permet accedir a una veritat personal i possiblement intransferible, ¿quina rellevància té presenciar el simulacre? Aquí resideix la principal limitació d'aquesta producció. La complexitat psicològica de Les noces de Fígaro acaba reduïda a una metàfora que acaba devorant l'obra. Certament, tots desitgen o estimen. Tots busquen afecte. Però, ¿per això formen part de la mateixa recepta? Ben al contrari, la grandesa de Mozart i Da Ponte aconsegueix articular originalment un seguit de subtrames amb precisió d'orfebre, a base de diferències particularíssimes. El desig de Cherubino no es manifesta idèntic al del Comte, malgrat ser-ne la perfecta contrafigura. La malenconia de la Comtessa no té res a veure amb l'astúcia pràctica de Susanna. L'energia de Fígaro està als antípodes del ressentiment de Bartolo, antic tutor de Rosina (després comtessa, gràcies a la mediació de l'aleshores barbiere). Per no parlar de l'amor edípic de Marcelina envers Fígaro... "La lleugeresa es percep pesada, eventualment indigerible. I no perquè ens confronti amb una veritat incòmoda, sinó perquè elimina falsament la qüestió de la veritat" Com si Mozart conegués els seus personatges millor que ells mateixos es coneixen, la música manté aquesta tensió, una dialèctica vibrant que Da Ponte aplicarà també a Don Giovanni i Così fan tutte. La trilogia, de fet, està construïda sobre aquestes diferències: variacions d'un mateix tema però fonamentals en la seva especificitat, disposicions humanes en evolució, que pivoten i canvien de direcció. Des del punt de vista dramatúrgic, les relacions humanes només resulten interessants quan són un punt ambigües. En la producció d'aquestes Nozze de Pazos, en canvi, els personatges ni tan sols vibren com a arquetips; envoltats d'angelets, queden absorbits per una mateixa substància estètica. Una proposta que possiblement busca la lleugeresa, però avança adquirint pes i lentitud, llastrada de soca-rel per l'absència d'aquella sensació de perill emocional que va encimbellar Les noces de Fígaro com una de les obres més perfectes mai escrites per a l'escena. Si la proposta escènica acaba minant la vitalitat dramàtica de l'obra, la lectura musical tampoc no va aconseguir compensar aquesta pèrdua d'impuls. Giovanni Antonini, amb una trajectòria en el repertori historicista que convida a esperar lectures incisives i plenes de nervi, va semblar aquí insòlitament contingut. L'Orquestra del Liceu va sonar correcta, però poques vegades va transmetre la urgència teatral, l'electricitat o la tensió dramàtica que la partitura reclama. Els grans conjunts van conservar bona part de la seva eficàcia gràcies a la força intrínseca de l'escriptura mozartiana i les prestacions dels cantants, però es va trobar a faltar una direcció capaç d'aportar contrast, picant i, en suma, risc. Simptomàticament, entre els intèrprets va destacar el Cherubino de Julia Lezhneva, amb una presència fresca, capaç de trencar l'estatisme dominant. Sens dubte, Sara Blanch va oferir una Susanna molt notable, particularment inspirada en la segona meitat amb una excelsa Giunse alfin il momento, mentre que Adriana González va construir una Comtessa digna, tot i que una mica condicionada per la concepció escènica. "Com si, en contra de les millors expectatives, l'enorme maquinària visual hagués acabat inhibint part de l'energia que necessitava l'acció" El Comte d'Andrè Schuen va demostrar un cant poderós i va temptar el registre autoritari, condemnat a acostar-se al patetisme per la inutilitat dels seus esforços (segons precisa el llibret, però inclús més aquí, a causa de la vestimenta publicitària). Esperàvem més del Fígaro de Pisaroni, que es va endur molts menys aplaudiments que la seva parella de repartiment, i que va semblar una mica esgotat cap al final, per exemple a Aprite un po' quegl'occhi. De fet, el quart acte va posar de manifest les limitacions del plantejament de Pazos: allà on Da Ponte i Mozart despleguen un dels mecanismes teatrals més complexos i precisos de tota la història de l'òpera, la representació va navegar en la indiferència, moguda únicament per la lànguida rotació del pastís. Els equívocs es van tornar ells mateixos confusos, les persecucions una mica maldestres. Com si, en contra de les millors expectatives, l'enorme maquinària visual hagués acabat inhibint part de l'energia que necessitava l'acció. Sens dubte, el gran pastís funciona com una imatge poderosa del desig i de les ficcions sentimentals amb què els humans alimentem les nostres vides, però també es consolida com una massa en què l'acció queda embussada. El clàssic de Wolfgang Amadeus Mozart es reinventa al Liceu. ©David Ruano Mozart i Da Ponte sabien que l'amor pot ser còmic, cruel, absurd, tendre, mesquí i sublim. Sabien que els éssers humans són incompatibles fins i tot amb ells mateixos. Per això els seus personatges continuen vius més de dos segles després. I, amb tot, sota les capes de nata i merenga amb prou feines es pot percebre una mica d'aquesta veritat. A vegades costa horrors trobar-la i, el que és més greu —una cosa que aquesta dupla no perdonaria mai—, ens venç la mandra. Cobrir algunes de les observacions més penetrants mai escrites sobre les relacions humanes amb una capa extra d'almívar no les fa més comprensibles. Aquesta temptació del pastís total imagina una existència sota l'imperi del sucre, però paga un preu molt alt: el risc de defalliment. Si un volgués portar la metàfora fins al paroxisme de l'artifici, n'hi hauria prou amb traslladar una consulta sobre fisiologia nutricional a la IA: "Tot i que el cos utilitza el sucre com a font ràpida de combustible, el seu consum excessiu provoca una pujada brusca de glucosa a la sang seguida d'una forta caiguda, cosa que genera fatiga, debilitat i manca de concentració". ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/29/3/imagen-1-principal-c-david-ruano.jpeg" type="image/jpeg" length="1277099"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La Barcelona del futur, en quatre propostes: la mirada jove del programa Barcelona 2040]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-futur-quatre-propostes-mirada-jove-barcelona-2040/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:48:29 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Redacció TheNBP]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-futur-quatre-propostes-mirada-jove-barcelona-2040/</guid>
      <description><![CDATA[Els joves participants del programa de Barcelona Global presenten a l'Ajuntament iniciatives per afrontar els grans reptes de la ciutat: turisme, comerç de proximitat, esport i canvi climàtic]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Repensar Barcelona és un exercici d'imaginació i de futur. De com es vol viure la ciutat i quin model de ciutat es vol construir. Però és també, i sobretot, un exercici de present: de quines decisions s'està disposat a prendre —o a evitar— avui perquè la ciutat sigui realment més habitable demà. Des d'aquesta mirada, el programa Barcelona 2040 de Barcelona Global es proposava un objectiu ambiciós: transformar les reflexions de futur dels joves de la ciutat en propostes concretes, reals i viables per avançar cap a una Barcelona més habitable. Propostes per afrontar reptes gens fàcils de resoldre, que se situen en quatre àmbits clau de la ciutat: el turisme, la preservació del comerç de barri, la participació en els grans esdeveniments esportius i l'adaptació al canvi climàtic. Quatre propostes que, a més, no s'han quedat en un simple exercici teòric, sinó que els joves participants en el programa les han presentat al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, davant la segona tinenta d'alcaldia, Maria Eugènia Gay. La presentació d'aquestes propostes ha servit, a més, com a cloenda del programa Barcelona 2040, impulsat per Barcelona Global per formar i connectar talent jove amb el teixit institucional i empresarial de la ciutat. En la seva setena edició, el programa ha reunit 33 joves professionals d'entre 27 i 33 anys —que se sumen als més de 250 participants de totes les edicions—. Concretament, el programa s'ha desenvolupat entre l'octubre de 2025 i el maig de 2026, amb 11 sessions en diferents espais de la ciutat, 42 directius i experts com a ponents i dues dinàmiques de grup liderades per Xavier Verdaguer, CEO d'Imagine Creativity Center. [articles:232520] Un dels grans reptes de la Barcelona del futur és la gestió del turisme, en una ciutat consolidada com una de les principals destinacions urbanes del món. L'augment continuat de visitants, la pressió sobre l'espai públic i la tensió entre l'activitat turística i la vida quotidiana dels barris han situat aquest àmbit al centre del debat sobre el model de ciutat. Aquest ha estat també el primer repte que han treballat els joves participants amb la proposta Real BCN, que planteja la creació d'un distintiu per identificar establiments i experiències autènticament vinculades a la identitat local. El segell tindria en compte criteris com la cultura, la sostenibilitat, la gastronomia de proximitat o la innovació, amb un sistema de certificació publicoprivat. Estretament vinculat a aquesta qüestió, el segon gran repte és la preservació del comerç de proximitat, ja que una gran part d'establiments històrics i de barri afronten dificultats no només per a sobreviure al pas del temps, sinó també per garantir el relleu generacional. Davant d'aquest repte, els joves participants al programa Barcelona 2040 plantegen la creació de la Plataforma de Relleu Comercial per a connectar negocis històrics que busquin relleu amb joves professionals interessats a continuar-ne el llegat. Foto de grup a la presentació de les propostes al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. © Barcelona Global Més enllà de l'àmbit econòmic i comercial, el tercer gran repte de la ciutat es trasllada al terreny de l'esport i dels grans esdeveniments. Els joves han observat que, tot i que Barcelona destaca com a ciutat organitzadora de grans competicions i esdeveniments internacionals, els residents tenen dificultats per participar-hi, ja sigui pels preus elevats de les entrades o per les limitacions d'accés. A més, sovint han d'assumir afectacions com talls de carrers, problemes de mobilitat o ocupació de l'espai públic, sense percebre sempre un retorn directe. Davant d'aquest context, els joves proposen Barcelona Esperit92, un programa que preveu recuperar l'esperit participatiu dels Jocs Olímpics del 1992, amb accés preferent, reserva de dorsals, activitats i experiències vinculades als grans esdeveniments per reforçar el sentiment de pertinença. L'últim repte no és exclusiu de Barcelona, però ocupa un lloc central en el debat sobre el seu futur: l'impacte del canvi climàtic. Davant d'aquesta realitat, els joves plantegen la creació Fresc.cat, una aplicació de navegació que calcula rutes prioritzant els carrers amb més ombra, vegetació i refugis climàtics. A més de facilitar desplaçaments més confortables durant les onades de calor, l'aplicació generaria dades útils per detectar els punts de la ciutat amb manca d'ombra i planificar noves intervencions per fer l'espai urbà més resilient.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/35/1/foto-2.jpeg" type="image/jpeg" length="3903870"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Una temporada de luxe pels 10 anys de La Beckett]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/nova-temporada-sala-beckett-2026-2027/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:47:30 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/nova-temporada-sala-beckett-2026-2027/</guid>
      <description><![CDATA[La Sala Beckett ha presentat la propera temporada 2026/27 rendint homenatge al teatre amateur, a Oriol Genís i continuant amb la seva aposta per la dramatúrgia catalana]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La Sala Beckett ha sortit (literalment) al carrer per presentar la seva temporada 2026/27, i ho ha fet convertint la roda de premsa en una autèntica festa! Un vermut musical, veïns i veïnes ocupant les cadires i una paella popular han donat el tret de sortida a la celebració dels deu anys de la sala al Poblenou; una jornada que es va allargar fins a la matinada amb un escenari ple de propostes teatrals i de música en directe. Però encara que bufi les espelmes de la seva primera dècada al barri, la Beckett suma en realitat 37 anys d'història. El juliol del 2016 va haver d'abandonar la seva mítica seu de Gràcia, empesa per l'especulació immobiliària, un problema que avui dia continua a la ciutat i al mateix barri del Poblenou. "Va arribar a Poblenou amb catifa vermella", ha recordat amb agraïment el seu director, Toni Casares. La Beckett s'ha consolidat com un laboratori de creació imprescindible per a la dramatúrgia catalana. De fet, durant la roda de premsa es va anunciar en primícia que "Tu em vas prometre una història d'amor" (obra de l'Helena Tornero amb direcció d'Israel Solà que es va presentar al Grec 2025) s'estrenarà pròximament al Festival de Teatre Contemporani de Shangái. "Fem teatre per dialogar amb el barri, amb la ciutat i amb el món", va sentenciar Casares per resumir l'esperit d'aquest nou curs escènic. Els grans noms de la nova temporada de la Sala Beckett Per primera vegada, figures de la talla de Mario Gas trepitjaran les taules de la sala amb El pesimismo alegre (Mi suicidio), un text d'Henri Roorda produït per la companyia basca Tanttaka Teatroa. També s'estrena a l'espai la pallassa Pepa Plana amb A cada pas (Oh, els dies perfectes!), un espectacle directament inspirat en l'univers de Samuel Beckett. Plana ha aprofitat la presentació per reivindicar el seu ofici sense anglicismes: "M'agrada reivindicar la paraula en català i en femení: sóc pallassa". Un dels plats forts de la programació serà el retorn a la Beckett de Pau Matas i Oriol Pla amb Gola. Després d'un camí d'èxits que ha passat pel TNC i pel festival Temporada Alta, l'espectacle aterra a la sala del Poblenou per demostrar la potència d'aquest duet creatiu. "Gola" de Pau Matas i Oriol Pla © Kiku Piñol La programació es completarà amb grans retorns i apostes de FiraTàrrega, com la companyia navarresa Las Nenas Theatre amb Torcidxs (dins el Festival Escena Poblenou) o la madrilenya María Velasco, que parlarà sobre el bullying a Mantener fuera del alcance de los niños. En l'àmbit internacional destaca la coproducció de Mercè Sarrias, Les distàncies, que viatjarà a la tardor al Quebec abans d'arribar a Barcelona. Oriol Genís i el seu cicle propi a la sala Un dels plats forts de la temporada 2026/27 serà el reconeixement a un dels actors més estimats de l'escena catalana. Sota el títol ORIOL GENÍS: paraula, cos i caràcter, la Beckett dedicarà un cicle monogràfic a la seva figura que formarà part de tota la programació. L'homenatge permetrà recuperar tres peces clau de la seva trajectòria que tornen a connectar directors històrics amb la sala: Una nit amb Andrés Villarrosa (dirigida per Marc Rosich), Compto cada passa meva sobre la terra (de Lluïsa Cunillé i sota la batuta de Xavier Albertí) i Verbagàlia (de Víctor Català, amb direcció d'Albert Arribas). El cicle es completarà amb la lectura dramatitzada de Vespres de la Beata Verge i el compromís d'estrenar, de cara a l'estiu vinent, una nova producció inèdita protagonitzada per l'actor. La Beckett ret homenatge a Oriol Genís © Kiku Piñol La tradició del teatre amateur al Poblenou i a la Beckett L'obertura de la temporada serà un homenatge a la identitat del Poblenou. En un gest poc habitual en els circuits professionals, la Beckett ha convidat el Centre Moral i Cultural del Poblenou a inaugurar el curs oficial amb l'estrena de Scoop, una obra escrita i dirigida per Enric Folch. "La petjada del teatre amateur en la vitalitat del teatre professional és indiscutible", ha defensat Toni Casares. Aquest gest demostra la voluntat de la Beckett d'implicar-se de ple en el dia a dia del Poblenou i créixer al costat dels seus veïns i veïnes. La programació de la Sala Beckett per la temporada 2026/27 La columna vertebral de la temporada de la Beckett estarà integrada per tres grans propostes que porten la firma de creadors històricament lligats a la sala: Sergi Belbel presentarà El forat blanc, el primer espectacle musical produït íntegrament per la Beckett. Amb música original d'Òscar Roig, la peça s'inspira lliurement en El temps de Planck (espectacle que tots dos van estrenar l'any 2000). "Pretén ser un musical quàntic", ha avançat Belbel sobre aquesta proposta. Ferran Dordal Lalueza signarà una adaptació d'El castell de Franz Kafka. Amb aquest muntatge, la sala recupera el gust per les adaptacions kafkianes que ja van marcar els inicis de la Beckett de la mà de José Sanchis Sinisterra. La tercera producció pròpia serà Un home bo, un nou text escrit i dirigit per Victoria Szpunberg. L'espectacle estarà protagonitzat per Xavi Sáez i Júlia Mascort. "El forat blanc" de Sergi Belbel i Òscar Roig. © Kiku Piñol L'aposta pel talent emergent i l'Obrador La Beckett aposta pels creadors emergents amb una llista de companyies i autors residents. Un dels moments més esperats serà l'estrena de la Jove Cia Al Dente (formada per Claud Hernández, Zaida Lloveras Miralles i Luca Roma). Es tracta d'una formació sorgida directament dels tallers de dramatúrgia de la Beckett, que ara fa el salt al circuit professional amb la seva nova creació FAMA FOMO FUMU! L'autoria resident de la nova temporada és de Núria Corominas (membre del col·lectiu Las Huecas), que enceta la seva carrera com a dramaturga en solitari després d'haver estrenat a la sala Un xai ha creuat el desert la temporada 2024/25. El Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant (fundat per Quim Carandell i Lluc Valverde) s'instal·larà a la sala per escriure i assajar una nova obra que comptarà amb una col·laboració de luxe: la música en directe de La Ludwig Band i la direcció escènica d'Albert Reverendo. "Scoop" d'Enric Folch, el teatre amateur que obrirà la temporada. © Kiku Piñol Com a motor de suport a l'escriptura, el projecte d'Els Malnascuts seguirà actiu i s'ha anunciat la concessió dels Ajuts Benet i Jornet 2026. Els dramaturgs Andrea Castells, Oriol Morales i Pujolar i Alícia Serrat seran els encarregats d'escriure les noves obres que es cuinaran a la Beckett durant els pròxims mesos. Amb la paella al foc i el barri de celebració, la Sala Beckett deixa clar que el seu futur continua lligat al teixit de la ciutat. Una festa a peu de carrer que resumeix a la perfecció el crit amb què Toni Casares va acomiadar la roda de premsa: "Visca el teatre i visca el Poblenou!".]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/72/8/unnamed-5.jpeg" type="image/jpeg" length="171445"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Dins d'Ecléctica Barcelona: el Círculo Ecuestre convertit en dotze formes d'habitar el disseny]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/dins-eclectica-barcelona-circulo-ecuestre-dotze-formes-habitar/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:47:02 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/dins-eclectica-barcelona-circulo-ecuestre-dotze-formes-habitar/</guid>
      <description><![CDATA[Dotze duples creatives formades per arquitectes, interioristes i personalitats com Isabel Coixet, Risto Mejide, Martina Klein o Albert Raurich reinventen diferents estances domèstiques en un recorregut expositiu que transcendeix els límits del disseny]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Com seria una gran casa a Barcelona si la imaginessin alguns dels seus creadors més reconeguts? Quin aspecte tindria el bar concebut per Nandu Jubany, el vestidor de Juan Avellaneda o el racó de lectura de Javier Cercas? Fins al 13 de juny, al Círculo Ecuestre, aquestes preguntes deixen de ser un mer exercici d'imaginació per a convertir-se en una realitat tangible: Ecléctica Barcelona transforma l'històric edifici en un gran habitatge col·lectiu intervingut per dotze duples creatives. La iniciativa es presenta com un recorregut expositiu per dotze estances, des del safareig fins al menjador, projectades cadascuna d'elles per una dupla formada per una personalitat del món de la gastronomia, la música, la moda o el benestar i un estudi d'interiorisme de la ciutat. Però Ecléctica Barcelona defuig el format habitual de les exposicions de disseny i interiorisme, on les peces apareixen sovint descontextualitzades o agrupades sense una narrativa comuna. Aquí tot respon a una mateixa lògica: construir una casa que, per damunt de tot, resulti versemblant. No es tracta d'un decorat ni d'una successió d'ambients independents, sinó d'un habitatge amb els seus espais, recorreguts i usos. Així, el visitant pot travessar-la com si fos un dels seus habitants, passant d'una estança a una altra amb naturalitat, encara que l'exuberància de l'edifici i de les seves decoracions provoqui que aquesta casa imaginària estigui fora de l'abast de la majoria dels visitants. Tot i això, la mostra busca que la inspiració no es quedi a les sales del Círculo Ecuestre. Cada objecte exposat disposa d'un codi QR des del qual es pot consultar la seva informació i, en molts casos, adquirir-se directament. La interiorista Pia Capdevila i la fundadora d'AMT Comunicación, Patricia Pérez, fundadores d'Ecléctica Barcelona. La iniciativa neix de l'impuls de la interiorista Pia Capdevila i de Patricia Pérez, fundadora de l'agència AMT Comunicación. Primer les va unir l'amistat; després, una passió compartida pel disseny d'interiors. Ambdues "trobaven a faltar que a Barcelona succeïssin més coses vinculades a l'arquitectura, l'interiorisme i la creativitat", tal com va recordar Capdevila en la inauguració del projecte, i van començar a donar forma a Ecléctica Barcelona. La iniciativa, però, no ha vist la llum fins a aquest any, ja que la celebració de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura ha estat l'impuls definitiu per a materialitzar una idea que feia temps que s'estava gestant. L'objectiu era ambiciós: acostar l'arquitectura i l'interiorisme als qui no es consideren experts i fins i tot als qui creuen que no els interessen aquestes disciplines. D'aquí la voluntat de construir una exposició deliberadament eclèctica —el nom del projecte no és casual— en què qualsevol visitant pugui trobar un espai, una peça o una sensibilitat amb la qual identificar-se, atret també per les personalitats que participen en el projecte. Amb aquest objectiu, difícilment podrien haver triat un escenari més adequat que el Círculo Ecuestre. Els seus salons senyorials, les peces d'antiguitat, els frescos que decoren els sostres i la imponent escalinata converteixen l'edifici en un protagonista més de la mostra. Per a molts visitants serà també una oportunitat poc habitual: la d'accedir a un club privat amb més de 170 anys d'història que rares vegades obre les seves portes al públic. Però fins i tot els qui freqüenten els seus salons trobaran un espai irreconeixible, ja que l'espai ha estat objecte d'una profunda intervenció que ha inclòs la restauració d'elements originals o la transformació de parets i sostres. [articles:237064] Així, el resultat dista molt d'una simple disposició de mobiliari: l'edifici es converteix, per uns dies, en una casa completament nova. Però al costat de la dimensió visual del conjunt —atmosferes càlides, materials acuradament seleccionats i composicions pensades al detall—, els organitzadors han treballat també el so, els aromes i la il·luminació. Cada estança compta amb una identitat pròpia: des de l'olor de cervesa que rep el visitant a l'espai concebut com a bar fins a les peces musicals que acompanyen cada ambient. Tots els elements contribueixen a reforçar la sensació d'estar recorrent una casa viva i habitada. El saló, amb l'esquelet de mamut monumental, dissenyat per Isabel Coixet i Lázaro Rosa-Violán. © Meritxell Arjalaguer D'estança en estança El recorregut s'inicia en pujar les escales del Círculo Ecuestre, on el visitant desemboca de cop en un saló monumental que funciona com a pròleg i declaració d'intencions. L'espai impressiona des del primer instant: un esquelet de mamut a grandària natural ho domina tot i obliga a aturar-se. Aquest és un espai concebut per Lázaro Rosa-Violán i la cineasta Isabel Coixet com una suma d'objectes que evoquen moments especials, viatges i records acumulats. Des d'allà, el visitant s'endinsa en una estada habitualment oculta que aquí actua com a punt de partida: el safareig, projectat per Àgata Samons i La Ordenatriz, amb un punt de nostàlgia, on es recupera la idea de l'antiga pica multifuncional, una gran banyera central en la qual netejar diferents objectes. També amb un cert punt de nostàlgia, Bárbara Aurell i el xef Albert Raurich reinterpreten la cuina, dominada per una gran taula blava que evoca el record de les àvies cuinant i xerrant al voltant d'ella. Així, la taula deixa de ser un mer objecte funcional per a convertir-se en un punt de trobada social: un lloc on s'intercanvien ingredients, però també converses. [articles:235143] De la nostàlgia de la cuina, Ecléctica condueix el visitant cap a la modernitat del bar d'Olga Pajares i Nandu Jubany, inspirat en els processos de fermentació de la cervesa i embolicat en un to càlid i envolupant. L'estada està presidida per una gran barra que actua com a element central i que contrasta amb la següent habitació: el despatx de Jaime Prous i Risto Mejide, on l'espai es redueix a l'essencial —una taula, una butaca i una prestatgeria—. Un lloc pensat no només per a treballar, sinó també per a pensar, imaginar i fins i tot aturar-se en una partida d'escacs de la qual extreure grans idees. En la següent estança, abans d'endinsar-se en l'escalinata que condueix a la planta superior, el menjador —inspirat en la filosofia de Martina Klein sota la mirada de Pia Capdevila— proposa una lectura de l'espai des de l'elegància. El repte ha estat respectar el saló clàssic del Círculo Ecuestre, dominat per un fresc d'una noia tocant el piano que dialoga amb l'estada, mentre un piano real sona de fons. El resultat és una atmosfera d'elegància clàssica reinterpretada, on també hi ha espai per al color i una visió més contemporània del saló. Detalls de la taula del menjador. Però fins i tot els espais de pas del Círculo Ecuestre, aquells que habitualment passen desapercebuts per als qui el freqüenten, Ecléctica Barcelona aconsegueix trobar bellesa. És el cas de la biblioteca, un petit racó que funciona també com a escala i que cobra aquí una nova vida, sota la mirada de Coton et Bois amb Javier Cercas. Una mateixa filosofia que també es reflecteix en els banys que, lluny de la seva funció, també respiren bellesa. El primer, dissenyat per Cristina Carulla i Mariona Ferran, fundadora d'Alegra, està presidit per una gran banyera i envoltat per cortines blanques i sedoses que envolten l'estada i fins i tot descendeixen des del sostre, reforçant una sensació de frescor i neteja. Mentre que en l'altre, desenvolupat per Sara Folch al costat de la creadora de benestar Xuan, l'espai central és una gran zona d'aigües amb dutxes, cascades i àrees de relaxació inspirades en un spa. Un dels banys d'Ecléctica Barcelona. © Meritxell Arjalaguer El gimnàs, que en principi podria entendre's com un espai purament funcional, es redefineix aquí com un entorn de calma i benestar. Dissenyat per Adela Cabré i Cocó Constans (Ffitcocó), planteja la idea que el benestar forma part d'un sistema més ampli que integra descans, equilibri i moviment: ja que el dormitori s'integra directament amb el gimnàs, connectant descans i esport, en una estada càlida amb màquines d'entrenament de Technogym. Al vestidor, són els maniquins que vesteixen la col·lecció del dissenyador Juan Avellaneda, que ha dissenyat aquest espai al costat de Ricard Trenchs, que dominen un espai que també és dormitori, difuminant la frontera entre moda i interiorisme. Però si hi ha un element inesperat que vertebra la segona planta, aquest és el gran butaca-puff central de la sala club. Convertit en un dels protagonistes de la inauguració —on molts visitants es detenien a asseure's, estirar-se o fotografiar-se abans de continuar el recorregut—, aquest volum pot transformar-se en una pista-escenari. Dissenyada per L35 Architects per a la cantant Queralt Lahoz —que rep al visitant també a través de les seves cançons—, la sala funciona com un espai polivalent preparat per a concerts íntims i acústics. La biblioteca. © Meritxell Arjalaguer Habitar el disseny Com l'exposició està concebuda com una casa habitada, a Ecléctica Barcelona les estades no només es visiten: també cobren vida a través de tallers, conferències i show-cookings que complementen el recorregut durant els dies del festival. Des de les creacions gastronòmiques de Raurich i Jubany en els seus respectius espais fins a un concert íntim de Queralt Lahoz a la sala club, l'edifici s'omple de vida com una casa en ús. Tot i que es tracta de la primera edició del festival, amb la qual les organitzadores esperen reunir més de 10.000 visitants, Ecléctica ja ha deixat clar que "ve per quedar-se", amb la voluntat de consolidar-se com una cita imprescindible en el calendari creatiu barceloní. El vestidor que exposa la col·lecció de Juan Avellaneda. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/32/08/4/comedor2-cmeritxell-arjalaguer.jpeg" type="image/jpeg" length="5086142"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Mobile World Congress torna a batre rècords a Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/588-milions-euros-105000-assistents-mobile-world-congress-barcelona/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:44:08 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/588-milions-euros-105000-assistents-mobile-world-congress-barcelona/</guid>
      <description><![CDATA[El congrés va generar un impacte econòmic de 588 milions d'euros i va reunir prop de 105.000 assistents en la seva vintena edició]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El Mobile World Congress 2026 va generar un impacte econòmic de 588 milions d'euros a Barcelona, un 4,8% més que l'any anterior, quan la xifra va arribar als 561 milions. L'edició d'enguany va reunir prop de 105.000 assistents procedents de 207 països i territoris, consolidant una vegada més el paper del certamen com un dels principals motors econòmics i tecnològics de la ciutat. El balanç presentat per GSMA reflecteix també la creació de 14.016 llocs de treball temporals, per sobre dels 13.000 generats el 2025, així com la participació de 2.900 expositors, patrocinadors i socis i més de 1.700 ponents i líders d'opinió. Durant els quatre dies de l'esdeveniment es van registrar, a més, 245.000 pernoctacions hoteleres, amb una estada mitjana de 3,5 nits per visitant. Les xifres arriben en un any especialment simbòlic per a Barcelona. L'edició de 2026 ha coincidit amb el 20è aniversari de l'arribada del Mobile a la ciutat, una trajectòria que ha generat una contribució econòmica acumulada de 7.500 milions d'euros i la creació de 187.000 llocs de treball temporals des del 2006. "Fa vint anys, el MWC va arribar a Barcelona amb una visió apassionant: unir el món al voltant de la connectivitat i del que aquesta pot aportar a la indústria i a la societat. Dues dècades després, aquesta visió s'ha convertit en una cosa que ni nosaltres ni la ciutat hauríem pogut imaginar", ha destacat John Hoffman, conseller delegat de GSMA Ltd. La publicació d'aquests resultats coincideix també amb un relleu rellevant en una de les entitats que més ha contribuït a estendre l'impacte del congrés més enllà dels dies que dura l'esdeveniment. El patronat de Mobile World Capital Barcelona ha nomenat Laia Corbella nova directora general de la fundació, rellevant Francesc Fajula després de quatre anys al capdavant de l'organització. La candidatura de Corbella, proposada per l'Ajuntament de Barcelona, va rebre el suport unànime de tots els membres del patronat, integrat per administracions públiques, GSMA i grans companyies com Telefónica, Vodafone, Orange, CaixaBank o Damm. El Patronat de Mobile World Capital nomena a Laia Corbella com a nova directora general de la Fundació Fins ara directora de Relacions Institucionals i Afers Públics de Mobile World Capital, Corbella ha estat una de les responsables d'enfortir la presència de la fundació dins del teixit empresarial, tecnològic i institucional de Barcelona. Abans d'incorporar-se a l'entitat havia exercit com a directora de comunicació del Departament d'Empresa i Coneixement de la Generalitat i també va ser directora de Via Empresa. Amb més de 15 anys d'experiència entre el sector públic i el privat, la nova directora general assumeix el repte de donar continuïtat a una organització que s'ha convertit en una peça clau per transformar la notorietat internacional del Mobile en projectes permanents vinculats al talent, la innovació i la transferència tecnològica. "Volem garantir la continuïtat d'un projecte d'èxit i, al mateix temps, impulsar una nova etapa de creixement i impacte", ha afirmat Corbella després del seu nomenament. El llegat més enllà dels quatre dies de congrés Creada el 2012, Mobile World Capital Barcelona va néixer precisament amb l'objectiu de convertir l'impacte del congrés en una transformació duradora per a la ciutat. Entre les seves principals iniciatives destaca mSchools, desenvolupat conjuntament amb la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, que ha arribat a 530.000 alumnes, 18.600 docents i més de 3.500 centres educatius. També Talent Arena, celebrat en paral·lel al congrés al recinte de Montjuïc i que aquest any va reunir més de 25.000 assistents, consolidant-se com una de les grans trobades europees de talent digital. En aquest context, l'alcalde de Barcelona i president del patronat de Mobile World Capital, Jaume Collboni, ha destacat que el llegat del Mobile va molt més enllà dels dies de celebració del congrés. "El veritable valor de l'esdeveniment està en el talent que es forma, les empreses que es consoliden i la projecció internacional que impulsa la ciutat", ha assenyalat. Barcelona reforça la seva posició tecnològica L'evolució del Mobile ha anat acompanyada de la transformació de Barcelona en un dels principals pols tecnològics del sud d'Europa. Actualment, Catalunya compta amb 2.400 startups actives i 203 hubs tecnològics internacionals, instal·lats principalment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. L'economia digital representa ja el 25,5% del PIB català, davant del 16,4% que representava quan el congrés va aterrar a la ciutat fa dues dècades. La capacitat per transformar coneixement en activitat econòmica s'ha convertit, de fet, en un dels grans reptes de la pròxima dècada. Una idea que durant l'últim Mobile es va resumir en una expressió repetida per institucions, universitats i empreses: from paper to business. Mirant cap al futur Les perspectives per a les pròximes edicions continuen sent positives. Hoffman ha assegurat que l'interès per participar en el congrés de 2027 és ja superior al que existia fa un any per a l'edició de 2026 i ha avançat que l'organització treballa en noves iniciatives coincidint amb l'ampliació prevista del recinte de Gran Via. Durant la reunió del patronat celebrada aquesta setmana, l'alcalde Jaume Collboni va plantejar la possibilitat que el Mobile romangui vint anys més a Barcelona. La resposta de Hoffman va ser immediata: "Per què només vint anys? Per què no per sempre?". Dues dècades després de la seva arribada a la ciutat, el Mobile continua batent rècords d'impacte econòmic. Però el seu principal repte ja no és créixer durant quatre dies l'any, sinó continuar convertint aquest impuls en talent, empreses i innovació capaces de transformar Barcelona durant els altres 361 dies.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/90/85/22/pasillo-mwc-2025-jordi-borras-acn.jpeg" type="image/jpeg" length="422967"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Veure il·luminar-se la Sagrada Família sopant a les altures]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/veure-illuminar-se-sagrada-familia-sopar-en-altures/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:43:15 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/veure-illuminar-se-sagrada-familia-sopar-en-altures/</guid>
      <description><![CDATA[L'espectacle de llum i drons sobre la Torre de Jesús podrà seguir-se des de les altures des de múltiples punts de la ciutat que es converteixen en miradors de la visita del Papa, inclosos 'rooftops' i terrasses de restaurants i hotels]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El Papa ja és a Barcelona. Després d'una primera jornada intensa amb bany de masses inclòs a l'Estadi Olímpic, la ciutat ja està preparada per al plat principal del viatge pontifici: la visita a la Sagrada Família per beneir la Torre de Jesús. Serà un moment històric per a la basílica, que només podran viure en directe uns pocs milers de persones: 4.000 ho faran dins del temple, i 4.000 seran a l'exterior de la basílica. Però el moment culminant, a les 21.30 hores, quan s'il·lumini la creu de la Torre de Jesús, podrà veure's des de molts punts de la ciutat, incloses les dues pantalles gegants instal·lades a Glòries i Arc de Triomf. [articles:300142] Molts punts de la ciutat exerciran de mirador: des de els balcons llogats a bones quantitats fins a punts elevats de la ciutat des dels quals es veu la Sagrada Família emmarcada per l'Eixample, passant per finestres a l'skyline com la Torre Glòries. Però també pot veure's d'altres formes. Una d'elles és des d'un dels rooftops de la ciutat que s'aboquen sobre la basílica. Des de sopars fins a opcions més informals, restaurants i terrasses de la ciutat es converteixen en miradors des dels quals presenciar el moment en què s'il·luminarà la torre, amb un espectacle lumínic i de drons coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí. Són diversos els terrats de Barcelona que miren el temple. Des de més a prop o més lluny, i amb més o menys pompa, s'alcen com un escenari més des del qual veure la il·luminació de la creu que corona la Sagrada Família. El luxe no falta entre les opcions: el Rooftop Garden de El Palace Barcelona ha preparat un sopar reduït pel centenari de la mort de l'arquitecte. Des de les seves vistes a la Sagrada Família, oferirà un menú lleuger d'estiu acompanyat d'una selecció de vins, en una cita inspirada en Gaudí. L'hotel, a més, ha obert aquesta temporada una cocteleria efímera que ret homenatge precisament a l'arquitecte, el Gaudí Secret Garden, obert al públic en general. Gaudí Secret Garden del Palace. Gaudí Secret Garden del Palace. La visita del Papa també es tradueixen reserves i reservats, com en el rooftop de l'Hotel Royal, que s'aboca a la ciutat (també a la Sagrada Família) des del passeig de Gràcia, i que estarà ocupat per un grup privat durant el capvespre, i amb nombroses reserves també després. Les reserves també són moltes en un dels hotels més emblemàtics de la ciutat: la terrassa La Dolce Vita del Majestic preveu una afluència de públic rellevant, encara que les reserves estan al voltant de les d'un dimecres corrent. A poca distància, des de Pau Claris amb la Gran Via, l'Hotel Almanac i el seu Azimuth Rooftop ofereix també una bona panoràmica presidida per la creu de la Sagrada Família. Des d'un altre angle, el SíSí Rooftop també ofereix unes vistes des del pis més alt de l'hotel The Social Hub, al Poblenou, amb una proposta més informal que va dels còctels a opcions per picar, amb un toc mexicà. El Poblenou també alberga un altre bon punt de vista de la basílica: The Hoxton té al seu terrat el restaurant Four Corners, amb una proposta italoamericana com a fil conductor de la carta. Vistes des de la terrassa 'La Dolce Vita' del Majestic. En canvi, els entorns immediats de la Sagrada Família oferiran menys opcions. Les terrasses de l'avinguda Gaudí i els seus entorns, acostumades a les vistes de la basílica des de la seva base, renunciaran aquest dimecres a aquest paper, i és que no es podran col·locar al llarg de l'avinguda; els locals podran obrir, però sense terrassa, i molts d'ells han optat per tancar. Un altre dels grans punts des dels quals veure el temple tampoc serà una opció: la terrassa panoràmica de l'hotel Sercotel Rosselló, potser amb les millors vistes a la Sagrada Família de la ciutat, estarà reservada als hostes de l'hotel, i a un esdeveniment privat, per presenciar un moment que representarà un abans i un després per a la basílica, en honor a l'arquitecte que la va concebre. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/52/5/vistas-desde-del-sercotel-rossello.jpeg" type="image/jpeg" length="642651"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Papa i la Barcelona acollidora]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-barcelona-acollidora-estadi-olimpic/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:42:06 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-barcelona-acollidora-estadi-olimpic/</guid>
      <description><![CDATA[Els 'peregrins en la nit' s'han volcat en la visita de Lleó XIV a l'Estadi Olímpic, per culminar una jornada que ha arrancat a la Catedral davant de milers de persones]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Violencia masclista, depressió, un intent de suicidi i la recerca del sentit de la vida. La vetlla del Papa a l'Estadi Olímpic ha fugit de discursos doctrinals i s'ha apropat a problemes socials a través de tres testimonis que han relatat les seves colpidores experiències davant Lleó XIV, i de les 40.000 persones que han omplert el recinte. Davant de totes elles, el pontífex ha llançar respostes que comparteixen un missatge d'esperança, de trobar un bri de llum enmig de moments foscos. "Som peregrins en la nit", ha remarcat davant d'un Estadi Olímpic a vessar, ja ben entrat el capvespre. Les paraules del Papa —també en català— han estat el gran moment esperat pels milers de persones que s'han anat enfilant a l'estadi ja des del matí. Potser, elles són una imatge de la Barcelona acollidora que defensa el Papa: "Que aquest país sigui un espai acollidor per a tothom, on cadascú sigui respectat en la seva dignitat de persona i estimat per allò que és", ha proclamat. El pontífex ha reivindicat el diàleg, la recerca de la veritat i el bé comú, i ha demanat mirar "amb humilitat i sense prejudicis" la realitat social per preguntar-se "què estem cridats a canviar" i quina societat es vol construir. Ho ha fet avant d'un públic divers en edats i orígens en un ambient festiu, de celebració i pregària, des d'un escenari inspirat en Gaudí i amb una rèplica de la Moreneta. "En l'any Gaudí, el Papa és aquí", ha cridat l'estadi per rebre'l. Càntics com "Aquesta és la juventut del Papa" i "Visca el Papa" s'han anat repetint durant la trobada. El Papa a l'escenari de l'Estadi Olímpic, inspirat en Gaudí. © Jordi Borràs / ACN La ciutat no rebia un Papa des que Benedicto XVI va visitar-la fa 16 anys, i en aquella ocasió l'apretada agenda del viatge no va poder deixar espai a un acte multitudinari —va visitar Barcelona també per la Sagrada Família, llavors per elevar el seu rang al de basílica—. Amb l'esdeveniment de l'estadi s'ha volgut compensar aquesta mancança de l'anterior viatge apostòlic, en una trobada que ha inclós música, espais per a la confessió i un trajecte amb papamòbil que ha aixecat l'entusiasme dels assistents. Lleó XIV ha arribar al recinte poc abans de les 20 hores, després de quatre hores des de l'estadi ha obert les seves portes i s'ha anat omplint de fidels. El recorregut amb papamòbil —que s'ha tancat aixecant un castell— ha estat el moment de contacte més estret del Papa amb els assistents. Els fidels l'han acollit amb eufòria, també quan ha beneït nombrosos nadons i infants que li han anat apropant membres de l'equip del pontífex des del públic, al pas del seu emblemàtic vehicle blanc i al ritme de l'himne de la visita, Alça la mirada. El Papa a l'Estadi Olímpic. © Jordi Borràs / ACN Aquesta Barcelona acollidora ha tret pit ja abans de l'entrada de Lleó XIV a l'estadi. A l'exterior l'esperaven les ambulàncies del corredor humanitari fins a Ucraïna impulsat per la Fundació Convent de Santa Clara de Manresa, de Sor Lucía Caram. El Papa les ha beneït i ha estat obsequiat amb una ambulància en miniatura, just abans de rebre un altre regal d'algú que l'esperava entre el públic: Pilarín Bayés li ha entregat una carpeta amb un dibuix. I és que no han estat pocs els obsequis que ha rebut el Papa durant aquesta primera jornada. El president de la Generalitat, Salvador Illa, també hi suma: li ha fet entrega d'una reproducció de les Homilies d'Organyà, una reproducció de la nina articulada de la necròpolis paleocristiana de Tàrraco i la còpia de l'acta notarial de col·locació de la primera pedra de la Sagrada Família, la mateixa que visitarà aquest dimecres més de 144 anys després. Bisbes a l'Estadi Olímpic per la vetlla amb el Papa. © Jordi Borràs / ACN "Barcelona, cap i casal de Catalunya" El Papa i Illa s'han reunit després de la que ha estat la primera parada de Lleó XIV a la ciutat, a la Catedral. Allà, unes 6.000 persones han rebut al pontífex quan ha arribat a la ciutat des de Madrid. Una salutació des de dalt de les escales de la Catedral —amb un "bon dia i bona ora"--- ha precedit una missa de crida a la pau, l'acollida i la concòrdia, en què ha defensat que els catalans tenen "una vocaió per convertir-se en constructors d'unitat". [articles:300142] "Barcelona és anomenada cap i casal de Catalunya. Això dona a aquesta comunitat i a tots vosaltres, barcelonins i catalans, una vocació i una responsabilitat especial per convertir-vos amb l'ajuda de Déu, en constructors d'unitat", ha recalcat en la que ha estat la seva primera homilia a Catalunya. Abans de sortir de la Catedral, ha protagonitzat dues trobades molt barcelonines: el Papa ha pregat davant la tomba de la co-patrona de la ciutat a la capella de Santa Eulàlia, i ha sortir al claustre a veure l'ou com balla, encara fent giravolts a la font pel Corpus. A través de la porta de Santa Eulàlia ha accedit al Palau Episcopal, on hi està fent estada durant la visita, i on agafa forces de cara a la tupida agenda de demà: visita a Brians, a l'Abadia de Montserrat i a la Parròquia de Sant Agustí del Raval abans del moment culminant de la visita, i entorn al qual s'ha construït tot el viatge apostòlic: la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família. El Papa i el cardenal Omella des del Palau Episcopal de Barcelona. © Eli Don / ACN ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/64/1/el-papa-beneint-un-nado-a-l-estadi-oli-mpic-c-jordi-borra-s-acn.jpeg" type="image/jpeg" length="671216"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Papa Lleó XIV: "Som captaires d'amor, tenim gana i set de veritat"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-lleo-xiv-captaires-amor-gana-set-veritat/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 18:41:34 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Víctor Costa]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-lleo-xiv-captaires-amor-gana-set-veritat/</guid>
      <description><![CDATA[Hi ha dies i moments que saps que recordaràs durant tota la vida: "A l'any Gaudí, el Papa és aquí"]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Hi ha dies i moments que ja saps, d'entrada, que recordaràs durant tota la vida. Veure en directe al Papa Lleó XIV passejant pels carrers de Barcelona és un record senzillament inoblidable. Per la transcendència d'una figura com el Papa, però sobretot per l'espiritualitat i la història coral d'un moment únic. Definitivament, hauríem d'alçar la mirada en el sentit més ampli de l'expressió molt més sovint. En aquest cas concret, però, si alcem la mirada des de l'Estadi Olímpic ens trobem amb la Sagrada Família i Montjuïc. Llargues -llarguíssimes- cues de persones s'aglutinen a l'estadi Lluís Companys. El mateix indret de la muntanya màgica on fa un temps jugava el Barça i ara fa uns dies cantava Bad Bunny. La nostra estimada Barcelona està de moda arreu del món. Avui tothom busca el seu particular record quotidià amb el Papa que ve de l'Ordre de Sant Agustí. L'escenari del Lluís Companys s'omple de referències a la Basílica de Gaudí i a la Verge de Montserrat. La prèvia s'escalfa al ritme de Gòspel, la rumba catalana amb Sabor de Gràcia o les cançons de Conchita, Beret, Alfred Garcia o Álvaro Soler, entre d'altres. Aprofitant l'any Gaudí, hi ha qui recorda que "Antoni Gaudí deia que no era ell qui construïa la Sagrada Família, sinó que era la Sagrada Família qui el construïa a ell". No et preguntis què pot fer la societat per a tu, sinó què pots fer tu per a la societat. Hi ha, fins i tot, qui aprofita la prèvia per confessar-se o qui parla de Maite Gaudí, la descendent de l'arquitecte universal de Reus que està omplint diferents titulars durant les últimes hores. Parla el filòsof Francesc Torralba que sempre es fa escoltar tot recordant que "hi ha més alegria en el donar que en el rebre", que "les contrarietats formen part de la vida", que "l'esperança no és una espera passiva" o que "junts podem vèncer el drac del desencís". El seu últim llibre Anatomia de l'esperança (Grup 62, 2026) em ve com un raig a la memòria i això que encara tinc pendent acabar-me'l de llegir bé. S'escolten diferents cants corals que diuen així: "A l'any Gaudí, el Papa és aquí", "Visca el Papa!" o "Aquesta és, la joventut del Papa". I per fi, arriba el Papa i com no podia ser de cap altra manera, ho fa amb el seu Papamòbil. Abans d'entrar a predicar a l'estadi on l'esperen més de 40.000 persones expectants, el Papa beneeix les ambulàncies de Sor Lucia Caram que carreguen ajuda humanitària fins a Ucraïna. [articles:300172] El Papa entra a l'Estadi Olímpic i fa la volta d'honor. I quina volta d'honor! Gallina de piel. Miro el Papa, miro la Sagrada Família i miro el cementiri de Montjuïc. Se'm salta una llàgrima. No em pregunteu perquè. Hi ha qui canta, hi ha qui crida i hi ha qui directament s'emociona. La Colla Castellera de Vilafranca del Penedès fa un castell que ja és patrimoni de la Unesco. La cultura catalana es presenta amb vistes al Vaticà. Onegen les banderes vaticanes, espanyoles, catalanes o colombianes, entre d'altres. Algunes més que altres. Encara hi ha marge perquè els presentadors desitgin sort i ànims als estudiants que aquests dies s'examinen de la selectivitat. Deu ser cosa de joventut... "La polèmica lingüística fa hores que està servida, però de nou se'ns demana alçar la mirada" El goig es converteix en joia i el misticisme d'un moment únic s'encamina al seu punt més àlgid. El Papa comença a parlar i diu clar i català que "la Pau sigui amb vosaltres". Combina com bonament pot el català i el castellà. La polèmica lingüística fa hores que està servida, però de nou se'ns demana alçar la mirada. El cardenal i l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, recorda els Jocs Olímpics de Barcelona de l'any 1992. Molts dels joves presents encara no hi eren, però els seus familiars els expliquen que fa 34 anys es va encendre la flama olímpica que va situar la nostra ciutat al mapa del món. Omella fa referència també a la capitalitat del Mediterrani, a la simbologia cultural dels castells, a la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família o a convertir "Barcelona en la ciutat de Déu, com la volia Gaudí". Diu que una altra humanitat és possible. [articles:300171] Tres joves pugen a l'escenari i es dirigeixen al Papa. Com podem alçar la mirada quan la societat ens empeny a mirar cap avall o mirar-nos a nosaltres mateixos? Pregunta el primer. Com sortir de la depressió i d'un intent de suïcidi? Pregunta la segona. Com puc perdonar? Pregunta la tercera. Els seus tres casos són d'aquells que colpegen l'ànima i aixequen forts aplaudiments entre el públic que continua encara amb les emocions ben a flor de pell. "Visca el Papa!", tornen a cridar els nois del darrere. El Papa Lleó XIV se'n recorda del Papa Francesc: "Amb Déu, la vida reneix sempre". I deixa, tot seguit, algunes reflexions per emmarcar: ·Tot pas o conquesta ens impulsa cap endavant. ·És necessari cultivar una sana inquietud. ·És important prendre consciència sobre la salut mental. ·La nostra societat fa callar el patiment, però no l'hem d'espiritualitzar. ·Ens hem d'obrir a qui ens ajuda. ·El perdó és un signe de la gràcia de Déu i és una poderosa medicina contra el mal. ·No podem atribuir a Déu allò que ha sigut confiat a la responsabilitat humana. ·És important no desanimar-se. ·Rebutgem tota forma d'odi o venjança. ·Siguem capaços de perdonar i ser portadors de pau. "Som captaires d'amor, tenim gana i set de veritat" Per acabar, el Papa pronuncia l'homilia durant la vigília de l'oració a l'Estadi Olímpic encara ple a vessar: "Som captaires d'amor, tenim gana i set de veritat. Busquem una llum que il·lumini el camí". Un parell de joves asseguts al costat ho anoten a la seva llibreta. Amor, camí i veritat, quin trident de paraules tan gruixudes! "Déu ha enviat el seu fill al món per donar-nos la vida eterna. Déu ens condueix a la felicitat que no té fi. Quina societat volem construir? No deixem de buscar-nos i dialogar", conclou. Arriba la traca final amb Sergio Dalma i l'Escolania de Montserrat: "Em dones Força". El Papa Lleó XIV ens ha regalat un record únic i segur que també ens donarà força per superar els obstacles dels ciutadans de Barcelona. Encara li queda, però, algunes parades més a Brians, Montserrat, la Parròquia de Sant Agustí i la Sagrada Família. Barcelona no oblidarà la seva visita històrica. Som captaires d'amor, tenim gana i set de veritat. Hi ha dies i moments que ja saps d'entrada que recordaràs durant tota la vida.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/72/6/437bedc9-4455-4901-ba77-7b58c6151470.jpeg" type="image/jpeg" length="4019597"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Queviures Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/queviures-barcelona-barcelonian/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 12:56:58 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[The Barcelonian]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/queviures-barcelona-barcelonian/</guid>
      <content:encoded><![CDATA[— He passat per la botiga de queviures i ja estaven posant el cartell. — Acabarà sent una altra cafeteria. — Llavors sí que hi entrarà gent. — Però ra es lamenten perquè hagi de tancar. Has comprat alguna cosa? — No, que ja anava prou carregada del súper. — El barri va perdent la identitat. — Com tot, suposo que si la perds, te'n pots comprar. — I al final, de tant vendre'n i comprar-ne, ens quedarem sense res. INFORMACIÓ Il·lustració: Gerard Sancho Text: Anna Badia Títol: Queviures Barcelona Contacte: https://www.instagram.com/elgerardsancho/ The Barcelonian, 'Queviures Barcelona' por Gerard Sancho - ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/61/8/294-the-barcelonian-per-gerard-sancho.jpeg" type="image/jpeg" length="5646895"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[L'inesperat final feliç de la llei de soroll s'anuncia al Primavera Pro]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/inesperat-final-felic-llei-soroll-anuncia-primavera-pro/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 10:51:59 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/inesperat-final-felic-llei-soroll-anuncia-primavera-pro/</guid>
      <description><![CDATA[El Primavera Pro es converteix en l'escenari d'un anunci esperat: el sector musical i l'Administració acosten postures per tancar un decret acústic que esquiva la prohibició i assegura el futur de la música en viu]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[L'etern debat de la convivència entre els decibels de la música en viu i el dret al descans dels veïns és un dels més constants a la nostra societat. L'origen d'aquest xoc es remunta a la desescalada de la pandèmia, quan les ciutats es van acostumar a un silenci excepcional que va xocar frontalment amb el posterior boom de la música en viu. Des de llavors, el creixement de macroconcerts i esdeveniments al carrer no ha parat de tensar la corda entre veïns i promotors. Amb aquest panorama, la xerrada celebrada al Primavera Pro 2026, sota el títol Regulació acústica i música en viu. És possible l'equilibri?, ens proposava un intercanvi de retrets. Però la sorpresa ha estat una altra: després de gairebé cinc anys de negociacions i esborranys apocalíptics, les administracions públiques i sector musical han tancat les bases d'un acord amb un final clarament optimista. I la manera com s'ha aconseguit té un punt altament curiós. L'efecte Bernabéu i el gir de guió que ha salvat el teixit cultural La història d'aquest decret va començar a Madrid. Fins ara, les lleis de soroll (obsoletes, de l'any 2003) feien recaure tota la responsabilitat dels decibels en el promotor del concert. Però la crisi acústica de l'Estadi Santiago Bernabéu a Madrid va canviar les regles del joc: els jutges van començar a assenyalar també l'Administració pública per haver permès l'activitat. Així va ser com els tècnics van redactar una primera proposta de decret "ultra conservadora" i restrictiva. Volien blindar-se. Però el sector musical a Catalunya, amb representacions com l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), va mostrar una dada que ho va capgirar tot: a casa nostra, el principal promotor de concerts a la via pública no són les empreses privades, sinó la mateixa Administració. Amb el text restrictiu a la mà, els ajuntaments haurien hagut de prohibir les Festes de Gràcia, les de Sants o el Mercat de Música Viva de Vic. L'Administració s'estava autoprohibint les seves pròpies festes majors. Aquesta paradoxa va ser la clau que va forçar la política a seure, rebaixar les pretensions i obrir el tauler de joc. Edgar García, director de l'Institut Català d'Empreses Culturals (ICEC), va confessar l'estratègia de silenci que van seguir per protegir la negociació: "Hem intentat evitar que el debat sortís a la llum pública abans que l'acord fos prou madur". L'Auditori del CCCB va acollir aquesta i altres ponències. © Hara Amorós La debilitat d'una sola denúncia El debat va deixar anar una altra dada sorprenent per al gran públic: la fragilitat jurídica dels grans esdeveniments. Lluís Torrents, codirector de Razzmatazz i president de l'ASACC, va lamentar que el pes polític de vegades quedi aixafat per la burocràcia tècnica, tot i que va reconèixer un canvi de tendència: "Sembla que ara estiguem més a prop". Torrents va posar sobre la taula el cas de plataformes com Stop Concerts al Fòrum (un recinte envejat internacionalment, però no exempt de conflictes): "N'hi ha prou amb una sola persona darrere d'una pancarta per obrir un procés que tombi un festival". L'advocada Belén Alvarez va confirmar aquesta realitat amb un precedent ben curiós: el Carnaval de Canàries va haver de canviar el seu recorregut històric per la denúncia d'un sol veí. L'advocada va recordar la necessitat d'elevar el pes de l'art en el marc legal actual: "La importància de la cultura en la societat no es pot oblidar a l'hora de regular les manifestacions culturals a les ciutats". Fins ara, les normatives passaven per sobre del dret a la cultura. La gran notícia del nou decret català és que per primera vegada obligarà a fer un "judici de ponderació" que unifiqui els criteris de suspensió temporal del soroll. "Catalunya marcarà un precedent a la resta del país; per això és important fer-ho bé", va sentenciar Alvarez. Edgar García i Belén Alvárez, dos dels ponents participants. © Hara Amorós Més flexibilitat i tecnologia per al nou escenari Edgar García celebra l'obertura d'aquest nou escenari, on la responsabilitat es traslladarà directament als municipis amb una llei molt més generosa: "El tauler de joc s'ha obert i és el moment de veure com es perfila tot això". El calendari d'aplicació ja està fixat per a l'any vinent. A més, el sector ja no fia la convivència a solucions del segle passat. Jeroen Paymans, de la consultoria Axioma, va apuntar que l'ús de limitadors acústics tradicionals és "ridícul" en un festival com el Primavera Sound. El futur passa per una tecnologia d'àudio que ja permet dirigir el so de manera quirúrgica cap al públic, evitant que s'escampi cap a les finestres dels veïns. De fet, respecte a l'esborrany que gairebé prohibeix la música, Paymans va respirar alleujat: "Ha estat un debat apassionant i ara ens trobem en una versió molt més lleugera". La conclusió de la taula rodona no pot ser més positiva. Després d'un ensurt majúscul que va fer témer el pitjor, la música en viu a Catalunya ha guanyat una batalla legal clau. Els altaveus podran continuar sonant, emparats per una llei que, per fi, entén que el teixit cultural també és un dret fonamental. L'escenari del Primavera Pro ha deixat clar que la convivència és possible quan la tecnologia i la voluntat política s'alineen. El futur decret reconeix, per fi, que la música és un dret fonamental a protegir. Un full de ruta clar que garanteix el dret al descans sense haver de renunciar, en cap cas, a la riquesa de la cultura en directe.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/05/9/165-primavera-pro-2026-rrss-auditori-c-hara-amoro-s.jpeg" type="image/jpeg" length="2787672"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona s'imposa als Premis Arquitectura 2026 amb tres de les seves principals distincions]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-imposa-premis-arquitectura-2026-tres-seves-principals-distincions/</link>
      <pubDate>Wed, 10 Jun 2026 06:37:32 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-imposa-premis-arquitectura-2026-tres-seves-principals-distincions/</guid>
      <description><![CDATA[Santa Caterina, la transformació de la Fira i la Model i l'accés al castell de Rupit figuren entre els projectes guardonats]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona i el seu entorn han estat un dels grans protagonistes dels Premis Arquitectura 2026, organitzats pel Consell Superior dels Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE). Tres obres catalanes han rebut les principals distincions especials d'aquesta edició: el Premi d'Arquitectura Espanyola, el Premi d'Urbanisme Espanyol i el Premi a la Permanència. El Premi d'Urbanisme Espanyol ha recaigut en el Pla Especial Urbanístic i de Millora Urbana del teixit residencial de la Fira de Barcelona i l'antiga Model, desenvolupat per la Gerència d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona i Barcelona Regional. El Premi a la Permanència ha reconegut la restauració del mercat de Santa Caterina, obra de Miralles Tagliabue – EMBT, vint anys després de la seva finalització. I el Premi d'Arquitectura Espanyola ha estat per a Can Saltiri, la recuperació de l'accés al castell de Rupit, a la província de Barcelona, obra de Carles Enrich Studio. La gala s'ha celebrat al Teatro Alcázar de Madrid, amb més de 500 assistents i la presència dels autors de les 25 propostes finalistes. En total, s'han lliurat nou premis: tres distincions especials i sis premis a valors. També s'ha concedit la Medalla d'Or de l'Arquitectura a l'arquitecte donostiarra José Ignacio Linazasoro i el Premi Arquitecte Lluís Comerón Graupera a l'equip humà de les institucions col·legials. La Fira i la Model, millor projecte d'urbanisme. © Ajuntament de Barcelona i Barcelona Regional El reconeixement a l'àmbit de la Fira de Barcelona i l'antiga Model premia una de les operacions urbanístiques més rellevants actualment en marxa a la ciutat. El projecte planteja transformar una part del teixit firal existent, avui infrautilitzat, en un nou espai amb habitatges, equipaments i zones verdes pensat per donar resposta a les necessitats actuals de Barcelona. L'actuació busca millorar la connexió entre barris i reforçar la continuïtat urbana en una àrea estratègica entre l'Eixample i Sants-Montjuïc. A més, incorpora criteris de sostenibilitat, salut i equitat, prioritzant la mobilitat activa, la cohesió social i la gestió pública del sòl. El jurat ha valorat la proposta com un exemple de regeneració urbana centrada en les persones, capaç de crear una nova centralitat basada en la proximitat als equipaments, l'accés a l'habitatge, la diversitat d'usos i la barreja social. Santa Caterina, una arquitectura que perdura. © Alex Gaultier El Premi a la Permanència ha recaigut en la restauració del mercat de Santa Caterina, una de les intervencions arquitectòniques més reconeixibles de Barcelona. El guardó distingeix aquelles obres que, transcorreguts vint anys, han demostrat la seva capacitat per adaptar-se al pas del temps i continuar sent útils per a la ciutat. La rehabilitació del mercat, desenvolupada entre 1997 i 2005 per Miralles Tagliabue – EMBT, va permetre recuperar un espai històric de Ciutat Vella mitjançant un programa que combina mercat, habitatge, espai públic i aparcament. El projecte també va incorporar les restes de l'antic convent en un recorregut arqueològic sota la plaça i va millorar la connexió entre l'avinguda Francesc Cambó i l'entramat de carrers de l'entorn. La seva característica coberta ondulada, formada per un mosaic ceràmic de 325.000 hexàgons i 67 colors, s'ha convertit en una de les icones contemporànies de Barcelona. El jurat ha destacat precisament la capacitat de la intervenció per mantenir viu el mercat com a espai quotidià i plenament integrat en la vida del barri, definint-lo com "una arquitectura sense data de caducitat". Rupit, arquitectura mínima per recuperar el patrimoni. © Adrià Goula La tercera distinció especial vinculada a Catalunya ha estat el Premi d'Arquitectura Espanyola, atorgat a Can Saltiri. Recuperació de l'accés al castell de Rupit, de Carles Enrich Studio. La intervenció millora l'accés al castell des del nucli urbà i condiciona els recorreguts entre les restes existents, garantint la seguretat i posant en valor el patrimoni arqueològic i paisatgístic de l'indret. El projecte incorpora passarel·les i escales lleugeres que s'adapten a la topografia i permeten recórrer l'entorn sense alterar-ne el caràcter. El jurat ha valorat la seva capacitat per integrar patrimoni, paisatge i tècnica contemporània mitjançant una intervenció continguda, precisa i reversible. Una actuació que permet descobrir el lloc des de noves perspectives sense competir amb la seva memòria històrica. Arquitectura davant la crisi climàtica i l'habitatge L'edició d'enguany ha posat el focus en el paper de l'arquitectura davant reptes com la crisi climàtica, la necessitat d'habitatge assequible, la cohesió social i la preservació del patrimoni i del paisatge. El secretari general d'Agenda Urbana, Habitatge i Arquitectura del Ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana, Iñaqui Carnicero, ha reivindicat durant la gala l'arquitectura com un bé d'interès general. "Una societat que cuida els seus espais està, en el fons, cuidant les persones que els habiten", ha assenyalat. La presidenta del CSCAE, Marta Vall-llossera, ha defensat també la importància de l'arquitectura en la resposta a la crisi habitacional. "Necessitem augmentar l'oferta d'habitatge assequible, rehabilitar el nostre parc edificat, regenerar barris i donar resposta a una demanda social creixent. L'arquitectura és una part imprescindible d'aquesta solució", ha afirmat. Casa en Colònia de Sant Pere. ©Luis Díaz Díaz Els projectes guanyadors han estat escollits per un jurat format per arquitectes i representants institucionals entre les 25 propostes finalistes, seleccionades prèviament entre 534 candidatures, un 17% més que en l'edició anterior. A més de les tres distincions especials, els premis a valors han reconegut l'edifici residencial Viciana, a València; el Pla Estratègic de Regeneració de la Platja de Palma; les intervencions al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena; la revista El Croquis; el Pavelló de Serveis i Alberca de Tibi, i un habitatge a Colònia de Sant Pere, a Mallorca. Amb tres de les principals distincions de l'edició, Catalunya torna a destacar en el panorama arquitectònic espanyol. Els projectes premiats mostren tres maneres diferents d'entendre l'arquitectura: transformar la ciutat, conservar el patrimoni i millorar la relació entre les persones i el seu entorn.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/33/38/6/llu0292-imagen-principal-premiosarquitectura2026.jpeg" type="image/jpeg" length="619534"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Natalia Díaz]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/natalia-diaz/</link>
      <pubDate>Tue, 09 Jun 2026 15:41:26 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influents]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/natalia-diaz/</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/54/1/natali-a-di-az.jpeg" type="image/jpeg" length="109541"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Salvador Borrós]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/salvador-borros/</link>
      <pubDate>Tue, 09 Jun 2026 15:39:13 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influents]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/salvador-borros/</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/32/0/iqs-borros-salvador-2021-001-sq.jpeg" type="image/jpeg" length="345656"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Duo d'emocions al piano]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/duo-emocions-piano-nexus/</link>
      <pubDate>Tue, 09 Jun 2026 15:05:56 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carme Escales]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/duo-emocions-piano-nexus/</guid>
      <description><![CDATA[Dues primaveres a Sant Petersburg, de concert en concert, i amb les mans sobre el teclat d'un mateix piano, els camins de la Mireia Fornells Roselló i del Joan Miquel Hernández Sagrera es van anar apropant. La música va escriure el guió d'un futur compartit, una missió comuna que, fins avui, ha fet quatre discos que són altaveu i expressió de la creació, les notes al pentagrama de compositors com Frederic Mompou]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Un llibre, una cançó, una melodia, poden ressuscitar creadors, missatges de qui ja no hi és. I en les mans de la Mireia i el Joan Miquel això passa sempre, a l'uníson. Vint dits pujant i baixant els petits nivells que separen, en cada tecla, el so del silenci. Així sorgeix l'espectacle de Nexus Piano Duo, el nom que agermana, fusiona, compacta i presenta una parella de pianistes a quatre mans. Delecten l'audiència, un públic més fidel com més els coneix, els sent tocar i gaudeix, de manera individual també, justament gràcies a la discografia que van fent. Els quatre discos que ja han editat són creuers, transatlàntics d'emocions. Van fent escala en diferents èpoques a través de l'escriptura musical d'autors diversos. Són l'altaveu del treball de compositors que, d'altra forma, serien només composicions efímeres, com totes aquelles peces compostes per a piano que només es poden sentir en un concert o en audicions privades. El Joan Miquel i la Mireia han volgut que els seus discos siguin la connexió d'autors més o menys coneguts pel públic general, però a l'abast en suport físic, per acompanyar vetllades a casa, matins relaxats de diumenge o moments de treball. El so de piano pot ser aquell massatge sonor per a les nostres neurones, en qualsevol moment del dia i de la vida. I, en aquest cas, són el batec d'emocions inspirades en altres moments de la història. Les pauses, les notes, sostingudes, breus, llargues, ràpides i més lentes van fent el camí de la música en les mans d'aquesta parella que fan passejar les tecles alhora. L'any 2000, cada un va deixar Barcelona per anar a aprendre piano al costat d'un professor referent, una eminència que els va tenir als dos com a alumnes, sense que es coneguessin. Fins que, un dia, es varen creuar sortint de classe. De fet, havia estat aquell mateix professor, Leonid Sintsev, que havia donat classes a l'ESMUC, a Barcelona, qui va esperonar, per separat, tant la Mireia com el Joan Miquel, per anar a perfeccionar l'art de tocar el piano a Rússia. Tots dos varen seguir el consell del professor. I aquell any que començava el segle XXI, sortint un i entrant l'altre a les classes particulars de piano amb Leonid Sintsev, professor al conservatori de Sant Petersburg, va sorgir l'espurneta d'una història que trenaria trajectòria personal i professional entre tots dos. Al conservatori de Sant Petersburg -ciutat aquests dies bombardejada-, els lavabos eren comunitaris, però en cada habitació cada alumne tenia un piano. En una d'aquestes, va ser on la Mireia i el Joan Miquel van tocar junts per primer cop a quatre mans. Va ser una sonata de Mozart. Aprofitaven l'avantatge del carnet del centre per anar, cada dia, a un concert, una òpera o un ballet. Recorden aquell temps com una època extraordinària. Va ser en una de les habitacions del conservatori de Sant Petersburg on el duo va tocar per primer cop plegats. La d'ara, també la recordaran amb molt bon gust. Han fet ja quatre discos i no han deixat mai de celebrar concerts arreu: a l'agenda que van actualitzant al seu web, van anunciant allà on aterren les seves quatre mans coordinades: a Valls, a Vilafranca, a Barcelona, allà on sigui. El pròxim mes de novembre aniran a presentar el seu últim disc, Emotio, a la Schola Cantorum de París, una escola de música amb cent trenta anys d'història. Emotio és per a ells un disc tant o més especial que els anteriors, perquè el van enregistrar al Petit Palau, amb Andrea de Leonardis, un enginyer de so especialitzat en la gravació, edició i postproducció de música clàssica, instrumental i coral. Aquest treball de la Mireia i el Joan Miquel porta a redescobrir la música catalana per a piano a quatre mans. Tal com expliquen en la seva presentació, "és un viatge sonor a través del piano a quatre-mans, un gènere íntim i alhora expansiu que convida a compartir l'experiència de la música en la seva essència més humana: el diàleg i la complicitat". El pròxim any presentaran l'àlbum Emotio a la Schola Cantorum de París. © Ricardo Ríos D'això en són experts. La seva compenetració per a interpretar cada partitura conjuntament és la seva escola de diàleg i complicitat. També de moltes hores d'estudi i assaig, que, però, s'acompanya sempre d'aquella il·lusió que traspua tot el que es crea. Amb el llenguatge de la música i aquesta emoció s'ha teixit, naturalment, l'harmonia d'aquesta parella, que són pares d'un noi i una noia, ara adolescents que, només d'oïda, amb tot el piano que han sentit a casa des que van néixer, i les orientacions dels pares -que són professors de piano-, van aprendre a tocar. "Un d'ells sí que vol dedicar-se a la música, però amb la guitarra elèctrica, que ja toca". Diuen, a més, que els seus fills són els seus més grans crítics, per aquesta bona oïda tan entrenada, "saben que allà no has fet la nota que senten cada dia", comenta la Mireia. Música a casa i a l'aula A mesura que es fan grans, es van fent més conscients del valor de tanta riquesa musical a casa. "De vegades ens paren fans pel carrer, i ens diuen: sou famosos". Saben que el seu públic és molt concret, "gent gran més que joves, senyores que van a concerts de clàssica". Però, de tant en tant, se sorprenen: "Un dia érem a Barcelona en una cafeteria i un noi ens va venir a dir: vosaltres sou Nexus piano, oi? M'encanta com ho feu, vinc als vostres concerts. I també els ho vam explicar als nostres fills. Que et reconeguin pel carrer és molt bonic", diu el Joan Miquel. En realitat, afegeix, "el que t'agrada és que arribi a tothom a qui li pugui interessar. Ja sabem que treballem per a un públic petit, perquè toquem música clàssica, però que pugui arribar ens satisfà". La seva compenetració per a interpretar cada partitura conjuntament és la seva escola de diàleg i complicitat. D'algun dels seus alumnes també en celebren els èxits. "És molt satisfactori veure que algú d'ells ha acabat triomfant i l'hem deixat molt ben situat", diuen. Com a músics i professors de piano, saben que la música ensenya a esforçar-se, a estructurar la ment, disciplinar-se i crear. Sobre les preferències de compositors, expliquen que els agrada tot, però que s'han especialitzat en els autors dels segles XX i XXI, com Stravinski, Ravel, Shostakóvitch, Gershwin i en músics catalans actuals com Josep Soler. Catalans són també els set compositors de les obres del seu darrer disc, Emotio: Moisès Bertran, Narcís Bonet, Francesc Civil, Robert Gerhard, Marc Migó, Josep Soler i Mariona Vila. "Creiem que és la nostra responsabilitat, valorar la música silenciada dels compositors d'aquí perquè, en alguns moments, puguin sortir a la llum. Perquè sempre sembla que el que ve de fora és millor i no, cal polir i redescobrir els treballs catalans". I puntualitzen que fer un disc també és la voluntat de construir memòria musical, enregistrant partitures que en altre temps es tocava a les cases i amb amics, per a crear-ne un llibre sonor. Expliquen que sempre han tingut amics compositors, "això és una cosa natural dels intèrprets. Els compositors necessiten intèrprets. Per això ens envien molta música de la que fan, encara que nosaltres no sempre donem l'abast, però sempre ens fan saber el que han compost i amb ells s'estableixen relacions, interaccions maques". Així doncs, els discos els fan amb obres de compositors catalans, encara que als concerts, els grans reclams d'oïda com Mozart, Bach, Schumann i Ravel també sonen. El duo s'ha especialitzat en compositors del segle XX i XXI com Stravinski, Ravel, Shostakóvitch, Gershwin. © Jordi Torrell D'ençà fa dos anys, a banda de compartir vida personal, temps d'estudi i assajos al piano i concerts, la Mireia i el Joan Miquel també treballen al mateix conservatori, el Conservatori de música de Badalona, com a professors de piano clàssic. Diuen que "la demanda d'estudiar piano no ha baixat, inclús ha augmentat". Però ara, reconeixen que els joves tenen moltes opcions d'entreteniment i formació i que, "una cosa és els alumnes que volen fer piano i, l'altra, la gent que va a un concert. Sobre això, encara hi ha molta feina a fer. "Als alumnes els encanta la música, els que venen al conservatori volen tocar el piano, però que hi hagi l'educació a casa que vagin a un concert, això és una altra cosa. A la nostra època, amb només dos canals a la tele, i sense mòbil, era una altra història". I, a més, reconeixen que "anar a concerts, amb el 21% d'IVA és car. Però la nostra feina és que als qui comencen de petits els creem el gust perquè després, en un futur, siguin consumidors de música, que vagin a concerts". Sense obviar aquesta punyent situació de l'alt preu de la cultura al nostre país, per a ells és un privilegi poder-s'hi dedicar. "Llevar-te cada dia i poder estudiar, pensar en música i fer música és un goig. Dedicar-nos a això és magnífic, ens donen l'oportunitat de tocar, ens deixen expressar, la nostra professió és molt bonica. La tornaríem a escollir". Amb aquesta vida on un i altre esdevenen, pràcticament l'ombra de l'altre, per a entendre's -diuen- "no ens calen les paraules". I als concerts, la solitud del pianista al davant de milers de persones, en algun cas, ells no la viuen. Tot és seure i continuar fent... com a casa.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/39/3/nexus-piano-duo-5-ricardo-ri-os.jpeg" type="image/jpeg" length="1737362"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Papa entre souvenirs, balcons i partides de cartes que es queden sense jugar]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-entre-souvenirs-balcons-partides-cartes-es-queden-sense-jugar/</link>
      <pubDate>Tue, 09 Jun 2026 10:07:58 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/papa-entre-souvenirs-balcons-partides-cartes-es-queden-sense-jugar/</guid>
      <description><![CDATA[Mentre la Sagrada Família ultima els preparatius per a la visita de Lleó XIV, el barri s'omple d'escenes singulars que van des de rosaris amb el seu rostre a balcons en lloguer i veïns que continuen quedant diàriament per jugar al 'Guiñote' entre tanques i restriccions]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Gonzalo Iglesias queda cada dia per jugar a cartes a la plaça amb els seus veïns. Cadires i taules plegables sobre les quals estenen el seu tapet i passen el matí amb el Guiñote o la Butifarra. L'estampa té una peculiaritat com a teló de fons, amb un element al qual els veïns no presten atenció: la Sagrada Família s'alça a pocs metres del seu espai de joc habitual. Els socis del Club de Bitlles Sagrada Família treuen cartes impassibles entre les desenes de turistes que envolten les seves taules per intentar treure una foto de la basílica, sense veure que potser el més barceloní de l'escena està precisament en aquestes taules que sembla que els fan nosa. Els turistes es mouen de forma estranya aquests dies: s'amunteguen més sobre les taules i intenten ficar-se en un espai reservat per al club de bitlles catalanes —joc tradicional que exerceix d'excusa per ser punt de trobada (o de resistència) del barri—. Els visitants busquen nous espais per fotografiar la basílica perquè gran part del seu perímetre està tancat. No tindran a la seva galeria la foto essencial davant del temple i el llac, perquè ja està ultimant els preparatius (i les restriccions d'accés) per rebre el Papa aquest dimecres. León XIV, que arribarà a la ciutat aquest dimarts al migdia, acudirà a la basílica dimecres a les 19.30 per beneir la Torre de Jesús, el dia del centenari de la mort de Gaudí. Des d'aquest cap de setmana, una placa commemorativa recorda el moment i el lloc exacte de l'accident, davant del número 665 de la Gran Via de les Corts Catalanes. Les restriccions també deixaran el Gonzalo i els seus companys habituals sense joc durant uns dies, en què la quotidianitat del barri ha quedat interrompuda per una visita que serà històrica per a la basílica que li dona nom. "Ho veurem des del balcó", comenta el Gonzalo, mentre assenteixen els seus companys entre carta i carta. "Alguns veïns fins i tot han llogat el seu balcó per un dineral", riuen des de la taula, i és que no són pocs els balcons que s'han convertit en miradors privilegiats del que serà la visita del Papa i la benedicció de la torre, amb espectacle de llums inclòs. Convertits en llotges en primera fila, balcons s'han llogat a preus de fins a 750 euros. I no només davant la basílica, sinó també al llarg del recorregut que Lleó XIV protagonitzarà a bord del papamòbil des del passeig de Gràcia fins al temple, amb balcons, grans i petits —i més o menys assequibles— que s'han posat de lloguer resseguint sobretot el carrer Rosselló. A més, són milers els balcons que, tant en el recorregut com a tota la ciutat, lluiran el blanc i el groc durant la visita del Papa: una campanya impulsada per l'Associació Ginesta per engalanar la ciutat amb banderes del Vaticà n'ha repartit més de 15.000 a tota Barcelona. Bandera del Vaticà a un balcó de Barcelona. © Oriol Escudé / ACN El blanc i el groc no només es veuen als balcons en els entorns de la basílica, sinó també a les botigues de souvenirs. Articles de merchandising i rosaris amb el rostre del Papa omplen prestatgeries i mostradors de botigues del barri, intercalades amb fotografies de la Sagrada Família. Samarretes, tasses, imants, clauers i fins i tot draps amb la imatge del Papa han trobat el seu lloc a les botigues, però no només als locals: els venedors ambulants de l'entorn del temple també estenen rosaris amb la cara del Papa sobre les seves mantes blanques. "Dona'm tres per dos", regateja una parella de turistes mentre tria el color dels comptes. Al costat, un altre mocador blanc sobre terra exposa ocells de fang de colors que piulen quan s'hi xiula amb aigua, i vanos per airejar una calor de juny que ha apartat les possibilitats de pluja durant el viatge del pontífex —no com va passar amb l'aiguat de la visita de Joan Pau II al Camp Nou el 1982. Souvenirs del Papa en una botiga de la Sagrada Família. © TheNBP Els turistes (i els veïns) es mouen des de la setmana passada entre tanques, cotxes de policia i el muntatge d'estructures per a les pantalles gegants, en carrers que es quedaran amb accés restringit durant la visita. Els articles de merchandising i de record de les botigues —tant les formals com les informals— conviuen amb articles oficials dissenyats dins de la campanya Alça la mirada, i amb altres articles que bé poden servir per commemorar la visita i la culminació de la Torre de Jesús en el centenari de la mort de Gaudí, també en forma de bricks. De 12.060 bricks, per ser exactes. El set de Lego de la Sagrada Familia. El nou set de Lego de la Sagrada Família bat rècords com el model amb més peces de la marca, que reprodueix la complexitat de la basílica i fins i tot els seus vitralls. El set —que voreja els 750 euros i ja pot reservar-se, a l'espera que surti a la venda al novembre— porta també al món del brick el procés constructiu del temple, i és que es munta seguint les fases de construcció fidels a la seqüència real de l'edificació de la basílica. No obstant això, fa un pas més: el set s'avança a la realitat, amb una Sagrada Família finalitzada, amb la façana de la Glòria i les seves 16 llanternes hiperboloides ja dempeus. Caldrà esperar uns anys i unes quantes partides de cartes perquè s'alcin també a la Barcelona real, en la qual, confiem, continuïn havent-hi taules plegables, cartes i veïns per jugar-hi. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/32/41/3/socios-del-club-de-bitlles-sagrada-familia-jugando-a-cartas-c-anna-badia.jpeg" type="image/jpeg" length="1291814"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Gaudí desconegut de les Teresianes s'obrirà al públic com a museu el 2028]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/gaudi-desconegut-teresianes-museu-2028/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 14:05:56 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/gaudi-desconegut-teresianes-museu-2028/</guid>
      <description><![CDATA[El projecte permetrà recórrer espais fins ara inaccessibles del Col·legi de les Teresianes, on Gaudí comença a definir el seu llenguatge arquitectònic, que es combinaran amb sales virtuals i experiències immersives]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Durant més d'un segle, el Col·legi de les Teresianes ha estat una de les obres més inaccessibles i desconegudes d'Antoni Gaudí. Mentre la Sagrada Família, la Pedrera o la Casa Batlló s'han convertit en icones mundials visitades per milions de persones cada any, aquest discret edifici del barri de Sarrià-Sant Gervasi —on Gaudí assaja alguns dels elements clau del seu llenguatge arquitectònic— ha restat pràcticament tancat al gran públic, reservat a l'ús intern del centre educatiu i a la comunitat religiosa que l'habita. Ara, aquesta situació està a punt de canviar: l'edifici del Col·legi de les Teresianes on va intervenir Gaudí es convertirà en el Museu Gaudí Teresianes a principis del 2028 i, per primera vegada,serà visitable pel públic general. Però el projecte no es concep com una simple obertura de l'edifici, sinó com una extensa experiència immersiva per descobrir el Gaudí més desconegut. Així, el recorregut combinarà peces originals i documentació històrica amb recursos audiovisuals, maquetes i instal·lacions interactives. En el seu conjunt, el museu s'articularà com un recorregut experiencial per les diferents estances de l'edifici, que conduirà el visitant des de l'Espai Gaudí 360º, tota una planta dedicada a la trajectòria vital de l'arquitecte, cap a les sales d'exposicions temporals, on s'exploraran les idees que travessen la seva obra —com la llum, la transcendència o la bellesa—, fins arribar a una sala immersiva que, a través de la realitat virtual, proposarà una aproximació al seu procés creatiu. El claustre interior del Col·legi de les Teresianes. © Pepe Navarro Amb tots aquests espais, el nou equipament permetrà descobrir de manera regular l'interior de l'edifici de les Teresianes concebut per Gaudí, fins ara només accessible pels alumnes i famílies del centre educatiu i obert al públic en visites guiades molt excepcionals. També s'hi podrà accedir a una part dels jardins del recinte, des d'on es podrà contemplar l'arquitectura en el seu conjunt. El futur museu conviurà amb l'activitat habitual —docent i religiosa— del Col·legi de les Teresianes, un conjunt format per diversos edificis. Aquesta convivència és possible perquè l'edifici on va intervenir Gaudí, que és l'espai que convertirà en museu l'any 2028, no acull activitat docent. Actualment, aquest edifici es destina únicament a funcions complementàries i de gestió del centre, mentre que la docència es desenvolupa en altres edificis del recinte. Quan el museu es posi en marxa, aquests usos vinculats a la gestió escolar es traslladaran progressivament a altres espais del conjunt. En canvi, sí es mantindrà dins d'aquest mateix edifici la residència de la comunitat de religioses, que continuaran vivint-hi tot i la seva transformació en museu. D'aquesta manera, visitants i vida conventual conviuran en un mateix edifici, però amb espais diferenciats. [articles:225520] Laboratori de l'univers gaudinià El Col·legi de les Teresianes és una de les obres més singulars de la trajectòria de Gaudí i un dels primers espais on l'arquitecte comença a definir alguns dels elements que marcaran el seu llenguatge posterior. Projectat a partir de 1888, el conjunt parteix de la proposta arquitectònica de Joan Pons i Trabal, de qui Gaudí respecta els fonaments i el volum general, però la transforma completament des de la seva pròpia concepció arquitectònica. En aquell moment, coincidint amb l'Exposició Universal de Barcelona, Gaudí ja és un arquitecte reconegut i treballa en projectes d'envergadura com la cripta de la Sagrada Família. Malgrat tot, accepta un encàrrec aparentment modest: un convent i col·legi per a l'orde de Santa Teresa, fundat pel pare Enric d'Ossó. El resultat és una construcció austera en els materials —maó, pedra i ferro—, fidel al vot de pobresa de l'ordre de les teresianes, però extraordinàriament rica en significats espirituals i innovacions arquitectòniques. La torre de quatre braços del Col·legi de les Teresianes. En aquest espai, Gaudí ja experimenta amb alguns dels elements que es convertiran en aportacions clau de la seva arquitectura. Els arcs parabòlics del pati interior del Col·legi en són un dels exemples més clars: es tracta d'arcs de forma corba que permeten sostenir l'estructura sense necessitat de pilars o columnes intermedis, ja que el pes es distribueix cap als laterals. Aquesta solució fa possible que el pati del claustre quedi completament obert i lliure, sense la presència d'obstacles visuals. Alhora, en l'edifici apareixen les columnes helicoidals, que giren sobre si mateixes com si imitésin el moviment d'una espiral, aportant una sensació de dinamisme a l'interior. I, finalment, també es poden observar les creus de quatre braços, presents a les torres i en diversos punts de la façana, que més enllà del seu simbolisme religiós esdevenen un element formal recurrent en l'arquitectura de Gaudí. Aquesta tipologia de creu reapareix, per exemple, a la Sagrada Família, on culmina la Torre de Jesús. La creu de quatre braços de la Torre de Jesús, element que ja apareix al Col·legi de les Teresianes. © Sagrada Família Redescobrir les Teresianes Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 1969, i tot i la seva importància, el conjunt ha restat durant dècades pràcticament fora de l'abast del gran públic. Ara, el projecte del Museu Gaudí Teresianes —que ha estat autoritzat pel Vaticà—, permetrà descobrir-lo per primera vegada de manera regular. La reconversió en museu arriba en un moment especialment simbòlic, marcat pels 150 anys de la fundació de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, gestora del conjunt arquitectònic, i per la commemoració de l'Any Gaudí, que recorda el centenari de la mort de l'arquitecte i que ha situat la seva figura al centre de diversos actes institucionals i culturals, com la visita del papa Lleó XIV a Barcelona per beneir la Torre de Jesús de la Sagrada Família. [articles:300142] El desenvolupament del Museu Gaudí Teresianes recaurà en IngeniaCultura, spin-off de MagmaCultura —responsable de projectes com l'IDEAL Centre d'Arts Digitals o el centre XRLAB de Poblenou—, que s'encarregarà de definir el relat i l'experiència del visitant. Per la seva banda, la proposta arquitectònica de la transformació de l'edifici serà liderada per l'estudi Arquitectura Genís Planelles, equip guanyador del concurs per a la intervenció al conjunt. El despatx català ha participat també en altres projectes de restauració patrimonial, com l'Institut Verdaguer o la Casa de la Festa Major de Vilafranca del Penedès. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/91/4/escola-de-les-teresianes-facana-1.jpeg" type="image/jpeg" length="958673"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La nena afganesa, la jove de la perla del segle XXI]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/nena-afganesa-jove-perla-steve-mccurry/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 10:07:46 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Júlia Cruz]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/nena-afganesa-jove-perla-steve-mccurry/</guid>
      <description><![CDATA[El Palau Martorell ha tornat a posicionar-se amb 'Icons' de Steve McCurry com un dels millors centres expositius de la ciutat]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Si parlant de pintura us pregunto si us sona La jove de la perla, gairebé totes les persones descriureu immediatament el quadre centrat en el subtil reflex d'una arracada, i moltes, fins i tot, em donareu sense dubtar el nom de Vermeer. És el poder que té la pintura, capaç de fixar un instant en la memòria col·lectiva durant segles. No obstant això, si canviem el focus temàtic cap a la fotografia i us pregunto si us sona La nena afganesa, el primer que vindrà a la vostra ment no serà un objecte, ni un color de fons, sinó uns ulls verds d'una intensitat gairebé insuportable. Aquests ulls, m'atreviria a dir, van canviar per a molts de nosaltres la nostra visió del retrat documental, van expandir els límits del fotoperiodisme tradicional i ens van obrir noves perspectives sobre com és possible mirar i veure el món que ens envolta. L'home darrere d'aquesta icònica fotografia és Steve McCurry, i el Palau Martorell ens ofereix ara l'oportunitat de submergir-nos en el seu univers a través d'una de les retrospectives més extenses i completes que hem tingut la fortuna de veure a la capital catalana. Recordo amb claredat la primera vegada que vaig veure aquesta mirada. Va ser en la portada d'una de les revistes National Geographic que el meu oncle Cele rebia i col·leccionava amb orgull a casa seva com a subscriptor fidel de la publicació. Aquelles revistes eren com a petits tresors, finestres a mons remots que jo, sent només una nena, devorava amb curiositat. L'impacte que aquesta portada en particular em va causar, aquesta barreja de magnetisme, vulnerabilitat i força encara ressona amb força en mi. Steve Mccurry durant la inauguració de la mostra al Palau Martorell. Visitant aquesta exposició, sento que aquest impacte també ressona en gran part de la fotografia documental que s'ha construït a partir de llavors. Hi ha alguna cosa d'aquesta estela inconfusible, per exemple, en algunes de les imatges més colpidores que es recopilen anualment per al World Press Photo, o en treballs contemporanis tan increïbles com el de la fotògrafa Mihaela Noroc, qui recorre el món retratant dones per al seu projecte The Atlas of Beauty. Influïda per la meva profunda passió per l'art, aquell retrat gairebé pictòric de La nena afganesa va activar en el meu cervell unes connexions estètiques i intel·lectuals que ja mai han cessat. Em va fer entendre, a una edat molt primerenca, que la fotografia no és un simple registre de la realitat, sinó un vessant més de la creació artística pura. La càmera pot, tal com va ocórrer en el seu moment amb les avantguardes històriques del segle XX, modificar totalment el camí dels moviments artístics, alterar la nostra sensibilitat i transformar radicalment la nostra percepció de l'entorn físic i humà. [articles:218939] Més que la càmera, la mirada de la persona que la sosté i l'utilitza com a mitjà d'expressió Aquesta exposició al Palau Martorell, que sota el meu humil prisma és una absoluta meravella i val la pena visitar diverses vegades, està concebuda de manera implacable sota tres eixos temàtics fonamentals: els retrats, les mirades d'infància i els animals, distribuïts de manera orgànica en plantes independents que conviden a un trànsit físic i emocional. Res més entrar, no només ens trobem amb les imatges, sinó que també podem escoltar al mateix McCurry a través dels recursos de la mostra, parlant amb una humilitat honesta sobre allò que veritablement el mou. Sorprèn sentir un gegant de la fotografia parlar del profund agraïment i la fortuna que sent per haver pogut dedicar la seva vida a aquest ofici. En les seves reflexions emergeix alguna cosa que considero clau i imprescindible per als temps que corren: la necessitat imperiosa d'aprendre a mirar. Podem escoltar al mateix McCurry a través dels recursos de la mostra, parlant amb una humilitat honesta sobre allò que veritablement el mou. McCurry ens proposa entrenar la contemplació, exercitar l'espera atenta i conrear l'auguri de la bellesa en els llocs més insospitats. En una societat contemporània que ens està acostumant a la pressa sistemàtica per a tot, on consumim impactes visuals de manera efímera i anestesiada, habitar el món de veritat requereix temps molt diferents. Necessitem recuperar aquesta pausa que ens permeti una cosa tan profundament humana i necessària com deixar-nos commoure davant allò que ens sembli bell o terrible. El primer espai d'aquest viatge està dedicat completament als retrats, una disciplina on l'autor desplega la seva màxima genialitat. El mateix fotògraf defineix la seva metodologia amb una frase que condensa la seva filosofia: "La majoria de les meves imatges se centren en les persones. Busco el moment de descuit, l'ànima essencial que treu el cap, l'experiència gravada en el rostre d'una persona. Si esperes, la gent s'oblidarà de la teva cambra i l'ànima sortirà a la llum". McCurry defensa que, si s'espera, la gent s'oblidarà de la teva cambra i l'ànima sortirà a la llum. En aquests retrats de Steve McCurry, el rostre humà és el protagonista. Encara que les persones retratades pertanyen a mons que ens resulten llunyans, davant el seu objectiu, tota distància geogràfica o cultural desapareix per complet. Es dona un cara a cara de valor suprem, i sentim absolut respecte. No hi ha una cerca simple de l'estètica ni de l'exotisme fàcil, al contrari, hi ha una absoluta dignitat, mai una actitud de submissió o desemparament. Els qui observem les fotografies ens trobem amb aquests rostres en un pla d'estricta igualtat, d'ésser humà a ésser humà. I després, inevitablement, està aquesta mirada directa, neta, d'una intensitat que traspassa. El fotògraf aconsegueix establir un diàleg autèntic i bidireccional malgrat les barreres idiomàtiques o culturals. Hi ha un enteniment universal. Per a McCurry, tots pertanyem a la mateixa família humana. I em fascina la premissa que, potser no som nosaltres els qui els observem a ells, sinó que són ells els qui ens observen a nosaltres. Steve McCurry: "Busco el moment de descuit, l'ànima essencial que treu el cap, l'experiència gravada en el rostre d'una persona. Si esperes, la gent s'oblidarà de la teva cambra i l'ànima sortirà a la llum" En el pis superior, la mostra ens trasllada a un territori tant tendre com complex: el dels nens. Les paraules de McCurry tornen a situar-nos davant la cruesa de la realitat global quan afirma: "He vist nens treballant en camps, fàbriques, rases, túnels, mines i drassanes de desballestament. Centenars de milions de nens passen la seva infància treballant i no tenen l'oportunitat de jugar, anar al col·legi ni viure en un entorn saludable". Però a través de la seva càmera, aquesta infància tampoc entén de fronteres i diferències. Tots aquests nens comparteixen la mateixa energia, l'alegria de viure i la capacitat innata per al joc, fins i tot en les condicions de vida més hostils. La infància, tal com ens recorda la mirada de McCurry, no és només una etapa biològica de la vida, sinó el fonament ètic sobre el qual es construeix el futur de qualsevol societat que pretengui ser justa. Cadascuna de les fotografies d'aquesta secció és un recordatori de la nostra responsabilitat col·lectiva cap a les noves generacions. Cadascuna de les fotografies de la secció de la infància és un recordatori de la nostra responsabilitat col·lectiva cap a les noves generacions. Finalment, en la planta inferior, l'exposició ens reserva l'espai dedicat als animals, un àmbit que comparteix protagonisme amb un racó colpidor reservat a les imatges preses durant els convulsos dies posteriors a l'atemptat de l'11 de setembre a Nova York. Respecte a la seva experiència amb el món animal, McCurry evoca una de les seves missions més dures: "Treballar a Kuwait després de la primera Guerra del Golf va ser una experiència surrealista i inoblidable. Hi havia 600 jaciments petrolífers en flames, animals terroritzats i famolencs vagaven pertot arreu, i el paisatge estava esquitxat de soldats iraquians morts. Era esquinçador veure a aquests animals moribunds, dels quals se suposava que érem els guardians...". McCurry va decidir documentar l'impacte de la catàstrofe en l'ecosistema cobert per una densa capa de fum negre que tapava el sol. D'aquella duríssima experiència van sorgir imatges imperibles que ja formen part indiscutible de la nostra memòria col·lectiva universal, com les colpidores siluetes dels camells retallades contra un horitzó completament en flames, o la ja icònica fotografia d'un petit ocell d'ulls vermells atrapat de manera agònica en el quitrà del petroli. Per a McCurry, la seva tasca continua tenint una dimensió gairebé arqueològica i urgent: la de recopilar informació testimonial, veraç i artística de com es vivia al nostre planeta. La força expressiva i la veritat que contenien aquestes imatges va ser reconeguda de manera unànime per un jurat molt especial del World Press Photo, el Jurat Infantil, format exclusivament per nens de diferents països del món, que van seleccionar la imatge dels camells. Una lliçó d'art, humanitat i respecte Més enllà de l'extraordinàriament icòniques que s'han tornat aquestes fotografies de Steve McCurry amb el pas de les dècades, impreses en milions de pòsters, llibres i revistes per tot el globus, resulta profundament inspirador comprovar que el fotògraf continua pensant, amb la mateixa fermesa del primer dia, que el que és veritablement important són les persones, les seves històries individuals i el context social en el qual habiten. Per a ell, la seva tasca continua tenint una dimensió gairebé arqueològica i urgent: la de recopilar informació testimonial, veraç i artística de com es vivia al nostre planeta abans que aquestes formes tradicionals d'existència es perdin definitivament per sempre sota el jou de la globalització. Hi ha una màgia veritablement especial i esquiva operant en cadascuna de les seves obres, una intrahistòria latent que endevinem després del que és aparent i que ens parla d'una experiència vital compartida: la de la connexió real i honesta entre dos éssers humans que es reconeixen mútuament més enllà de l'idioma, la religió o la cultura. I és precisament aquesta veritat desproveïda d'artificis el que fa que nosaltres, com a espectadors que passegem avui per les sales del Palau Martorell, ens sentim tan íntimament interpel·lats per les seves imatges. Cada subjecte que veiem en l'exposició ja sigui un monjo budista, un pastor nòmada o un nen d'un suburbi, ens està mirant directament als ulls, de tu a tu, com un igual absolut. Perquè cada subjecte que veiem en l'exposició ja sigui un monjo budista, un pastor nòmada o un nen d'un suburbi, ens està mirant directament als ulls, de tu a tu, com un igual absolut. Aquesta mirada neta és la que trenca els nostres prejudicis colonials o paternalistes i ens permet, tot seguit, treure el cap al seu món particular per a apreciar-lo, comprendre'l i valorar-lo amb i des del més absolut dels respectes, empenyent-nos també a involucrar-nos activament en ell i no romandre com a simples espectadors passius del dolor o la bellesa aliens. Aquest compromís ètic d'involucrar-se en la realitat dels subjectes fotografiats no és, en el cas de McCurry, una simple declaració d'intencions de cara a la galeria, sinó una praxi vital que el fotògraf ha demostrat amb fets al llarg de la seva carrera. Diu la història que, obsessionat de manera sana pel destí d'aquella nena afganesa que va saltar a la fama mundial des de la portada de National Geographic, Steve McCurry va fer tot l'humanament possible durant anys per tornar a trobar a la seva misteriosa protagonista. Aquest compromís ètic d'involucrar-se en la realitat dels subjectes fotografiats no és, en el cas de McCurry, una simple declaració d'intencions. Després d'una cerca incansable que semblava abocada al fracàs a causa de les turbulències polítiques de la regió, va aconseguir finalment localitzar-la gairebé dues dècades després en una remota zona de l'Afganistan. Aquella nena s'havia convertit ja en una dona madura i en mare, i es diu Sharbat Gula. El seu rostre reflectia de manera evident les inexorables marques del temps, la duresa del clima i les dificultats extremes d'una vida de privacions, però conservava intacta i inconfusible la icònica força dels seus ulls verds. L'exposició és una lliçó magistral d'art, una celebració de la diversitat de la vida i un mirall imprescindible que ens obliga a detenir el nostre ritme frenètic per a tornar a aprendre McCurry no només va aconseguir la proesa de tornar a fotografiar-la per a documentar el retrobament, sinó que, demostrant la coherència humanista que impregna tota la seva obra, es va involucrar personalment i de manera activa fent tot el que va estar al seu abast per a ajudar-la econòmicament i millorar de manera significativa la seva delicada i vulnerable situació legal i residencial com a refugiada. És aquest rerefons de solidaritat real el que acaba d'atorgar una dimensió transcendental a la mostra del Palau Martorell; una exposició que és, en última instància, una lliçó magistral d'art, una celebració de la diversitat de la vida i un mirall imprescindible que ens obliga a detenir el nostre ritme frenètic per a tornar a aprendre, amb humilitat i respecte, el noble art de mirar.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/29/70/8/la-nena-afganesa-de-steve-mccurry-a-l-exposicio-del-palau-martorell.jpeg" type="image/jpeg" length="2432657"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Tibidabo reobre el seu restaurant Masia amb Rafa Zafra i recupera el seu pols gastronòmic]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/tibidabo-reobre-restaurant-masia-rafa-zafra/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 10:07:35 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/tibidabo-reobre-restaurant-masia-rafa-zafra/</guid>
      <description><![CDATA[Després d'un llarg procés de rehabilitació, aquest emblemàtic edifici del parc d'atraccions torna a obrir l'any del 125è aniversari del Tibidabo, com a homenatge a la seva història i a la cuina catalana]]></description>
      <content:encoded><![CDATA["Quan vaig arribar a Barcelona em vaig prometre que portaria la cuina al més alt de la ciutat". Difícilment podia imaginar llavors Rafa Zafra, acabat d'aterrar des de Sevilla per formar-se a elBulli al costat de Ferran Adrià, que aquella ambició juvenil acabaria convertint-se en una realitat literal. Dues dècades després, i ja consagrat com un dels cuiners més reconeguts del país, rememora aquelles paraules amb un somriure i certa ironia, conscient que el temps ha acabat per donar-li la raó. A 512 metres sobre el nivell del mar, amb Barcelona desplegant-se als seus peus i les atraccions del Tibidabo com a teló de fons, Zafra acaba de complir aquella promesa, portant la seva gastronomia al punt més alt de la ciutat. Però la reobertura del restaurant Masia Tibidabo, a la plaça del parc d'atraccions, no és únicament la història d'un xef que suma un nou projecte a la seva extensa trajectòria, també és un nou pas en la transformació del Tibidabo, espai que forma part dels records de diverses generacions de barcelonins i que ara busca reconnectar amb la ciutat oferint noves experiències. Però la reobertura d'aquest restaurant no s'ha de llegir com un fet aïllat, sinó com una peça més de la transformació que impulsa el Tibidabo al costat de B:SM (Barcelona Serveis Municipals) —l'empresa de l'Ajuntament de Barcelona encarregada de la seva gestió—, amb l'objectiu d'enriquir l'experiència de visita i estrènyer el seu vincle amb la ciutat i els barcelonins. Una estratègia que arriba en un moment significatiu pel parc, amb la celebració del seu 125è aniversari. Arran d'aquesta efemèride, l'espai ha anat incorporant nous elements simbòlics, com la instal·lació de les noves lletres de Barcelona al mirador. Les noves lletres de 'Barcelona' a l'àrea panoràmica. © BSM "Tenim molts motius per sentir el Tibidabo com un element nostre i seguir pujant a gaudir-lo", ha destacat la primera tinenta d'alcalde i presidenta de BSM, Laia Bonet, durant la inauguració del restaurant. La reobertura de la Masia suma ara una raó més per ascendir al parc d'atraccions: gaudir de la cuina de Rafa Zafra —amb un tiquet mitjà d'uns 45 euros, allunyat dels preus habitualment associats a l'alta gastronomia— en un entorn privilegiat, amb algunes de les millors vistes sobre Barcelona. I, de pas, contribuir a desmuntar un dels grans tòpics associats a aquest tipus de recintes: que als parcs d'atraccions només es pot menjar ràpid i sense gaires pretensions. Recuperar la memòria del Tibidabo Però, en realitat, la reobertura de la Masia no suposa tant la creació d'un nou projecte com una reconnexió amb els orígens del Tibidabo i amb una tradició gastronòmica que l'ha acompanyat durant més d'un segle. El parc d'atraccions, un dels més antics d'Europa i del món, va incorporar la restauració com a part essencial de l'experiència pràcticament des dels seus primers anys de vida. Molt abans que les muntanyes russes i les atraccions definissin la seva identitat, la muntanya ja s'havia concebut com un lloc de trobada per als barcelonins. El 1886 es va aixecar al cim la primera construcció estable, una petita capella dedicada al Sagrat Cor. Tanmateix, va ser l'any 1901 quan el projecte impulsat pel farmacèutic i empresari Salvador Andreu va adquirir la dimensió amb què ha arribat fins als nostres dies, gràcies a la posada en marxa del funicular —el primer construït a Espanya— i del tramvia que connectava la ciutat amb la muntanya. Fotografia de 1915 al Tibidabo. Amb el temps, arribarien les atraccions que l'acabarien convertint en un dels espais més emblemàtics de Barcelona, però la gastronomia ja ocupava llavors un paper protagonista. El Gran Cafè Restaurant Tibidabo i l'Hotel-Restaurant Coll es van convertir en punts de referència per als qui ascendien a la muntanya atrets per les vistes o aquestes noves formes d'entreteniment. L'any 1947, ambdós establiments van evolucionar fins a convertir-se en La Masia, que va romandre oberta fins fa un any. Un espai per als cinc sentits Amb el pas del temps, l'edifici modernista de la Masia, inaugurat el 1901, havia quedat molt deteriorat. En paraules de Dani Freixes, fundador de Varis Arquitectes i responsable del projecte de rehabilitació, un espai "castigat pel pas del temps i per la intempèrie". L'estudi, que porta anys intervenint en diferents espais del parc, va rebre un encàrrec clar: crear un espai confortable i singular. Els arquitectes van interpretar el repte com un espai pensat per al gaudi dels cinc sentits. "La proposta gastronòmica de Rafa Zafra s'ocupa del gust i de l'olfacte. Nosaltres hem treballat el tacte, per crear un espai còmode; la vista, amb grans finestrals que converteixen les vistes panoràmiques de Barcelona en protagonistes de l'espai; i l'oïda, cuidant una acústica que afavoreix la conversa i la sobretaula", ha resumit l'arquitecte. L'interior de Masia Tibidabo, on conviu tradició i innovació. La rehabilitació de l'espai, amb capacitat per a 300 comensals, combina tecnologia i tradició. Les pròpies làmpades del restaurant funcionen com a superfícies de projecció, permetent mostrar-hi imatges històriques del Tibidabo, des de fotografies antigues fins a elements de l'imaginari del parc, com les marionetes. A pocs metres d'aquest desplegament tecnològic, elements icònics de la cultura catalana, com el porró, presideixen les prestatgeries. Tot això forma part d'una experiència pensada per començar fins i tot abans d'arribar al restaurant. Els qui reservin podran accedir-hi a través de la Cuca de Llum, el funicular que connecta la ciutat amb el cim de la muntanya en només cinc minuts i que el Tibidabo va recuperar el 2021 com a part de la seva aposta per la mobilitat sostenible i la connexió amb els seus orígens. Una carta que recorre el parc Del gust i l'olfacte se n'encarrega l'equip del xef Rafa Zafra, responsable de restaurants com Estimar o Amar Barcelona i un dels cuiners més reconeguts del panorama nacional. El xef sevillà ha dissenyat una proposta que busca acostar la cuina catalana tradicional a tota mena de públics. "Volem que els nens mengin bé, amb una cuina rica, saludable i equilibrada, però que els adults també trobin un lloc on gaudir com nens", ha resumit Zafra. El xef Rafa Zafra al costat de l'atracció de l'avió al Tibidabo. © BSM "Menjar aquí és tornar a l'essencial: producte, cuina i moments per recordar", resumeix el lema que presideix la carta. Una proposta que ret homenatge no només a la cuina catalana, amb plats recognoscibles per a tots els comensals, sinó també al propi Tibidabo. El recorregut culinari s'articula a partir d'algunes de les seves atraccions més emblemàtiques: la secció Muntanya Russa reuneix entrants com la xatonada, el salmorejo o l'ensaladilla; l'apartat Avió —en referència a la històrica atracció inaugurada el 1928 i convertida en un dels símbols de Barcelona— inclou plats tradicionals catalans com els canelons de rostit, els cargols a la llauna o el fricandó. Els productes del mar, segell personal de Zafra, troben el seu espai al Vaixell Pirata, mentre que les carns protagonitzen la secció Caiguda Lliure. El recorregut culmina amb uns Autos de Xoc convertits en postres, on apareixen clàssics com la crema catalana, el flan d'ou o la tarta de l'àvia. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/02/2/l-interior-de-masia-tibidabo-amb-vistes-de-collserola.jpeg" type="image/jpeg" length="2766781"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Rosana: "El meu concert tindrà tres ingredients: tu, jo i nosaltres"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-rosana-blaumari-music-2026/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 10:07:13 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-rosana-blaumari-music-2026/</guid>
      <description><![CDATA[Parlem amb Rosana pel concert que donarà el tret de sortida del Blaumarí Music 2026. Una conversa sobre els seus 30 anys en la música, el seu nou projecte OMOW i la màgia del retrobament amb el seu públic de Barcelona.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El pròxim 10 de juny, Rosana torna a pujar a un escenari a Barcelona després de vuit anys. I ho fa per la porta gran: inaugurant el Blaumarí Music Fest, arrencant la seva nova gira Vamos a Star Tour i celebrant que, el mateix dia del concert, el seu primer disc Lunas Rotas celebra 30 anys des del seu llançament. Amb aquest etern somriure que tant la caracteritza i una calidesa tan humana que traspassa qualsevol telèfon, la cantautora canària s'asseu a xerrar amb nosaltres. Ve amb els braços oberts per parlar-nos de música, d'abraçar de nou els escenaris i, sobretot, d'OMOW (Otro Mundo, Our World), el projecte social i artístic en el qual ha bolcat els últims set anys de la seva vida. — Rosana, benvinguda a Barcelona de nou. Aquest mes de juny arrenca amb emocions molt fortes per partida triple: inaugures el Blaumarí Music Fest, és el primer concert de la teva nova gira i fa vuit anys que no pujaves a un escenari a la nostra ciutat. Com imagines aquest moment en què s'encenguin els focus, tornis a connectar amb la gent i comenci a sonar la música? M'ho imagino com un moment màgic, de veritat, una cosa molt però que molt especial. El retrobament amb el públic de Barcelona sempre és emocionant, però després de vuit anys... imagina't les ganes que tinc de mirar als ulls a la gent i tornar a unir-nos a través de les cançons. Serà pura màgia. — Si mirem el calendari, el dia escollit per al teu retorn no podria ser més simbòlic. I és que el mateix 10 de juny es compleixen exactament 30 anys del llançament de Lunas Rotas, el disc que et va canviar la vida. Com es gestiona emocionalment pujar a l'escenari aquesta nit sabent que estàs celebrant un aniversari tan especial? Serà una nit completament plena d'emocions, d'aquestes que se't queden gravades a l'ànima per sempre i de les que no s'esborren ni amb els anys. Que el meu retorn als escenaris a Barcelona coincideixi exactament, dia per dia, amb el 30 aniversari de Lunas Rotas... mira, això no és una casualitat, això és una picada d'ullet del destí, de l'univers o de la vida, que és molt sàvia. Miro enrere i em segueixo emocionant com una nena amb aquest disc que tant em va sorprendre, que em va canviar la vida de dalt a baix, que em va donar l'oportunitat d'arribar a tants cors i que, al final, m'ha portat de la mà de forma tan bonica fins al dia d'avui. No és només celebrar tres dècades de música, és celebrar tres dècades d'amor, de cançons i de complicitat. Serà inoblidable! Dimecres 10 de juny, Rosana serà a l'escenari flotant del Port Vell — El disc d'aquell Talismán va marcar tota una generació que es va aprendre les teves cançons de memòria. Com els ha sentat el pas del temps a aquests temes? Quan els assages ara per als teus concerts, els sents diferents de com van néixer fa tres dècades? La veritat és que no, no els sento diferents en absolut. Els sento exactament igual, perquè la música té aquesta cosa màgica: si algú a casa seva torna a escoltar una cançó, és com si reneixés de nou en aquell instant, amb la mateixa força que el primer dia. A mi em passa una cosa bellíssima als assajos i als directes, i és que em trobo amb nens de 4 o 5 anys cantant "A fuego lento" a ple pulmó... i al·lucino! Veure que aquestes cançons traspassen generacions i segueixen vives és increïble... — Amb el teu primer disc vas vendre milions de còpies, vas guanyar l'Ondas i, de sobte, dues de les teves cançons van acabar en pel·lícules de Quentin Tarantino. Mirant enrere, com va assimilar aquella noia de Lanzarote un èxit tan massiu i sobtat? (Riu) Doncs ho vaig assumir amb molta naturalitat, la veritat! La veritat és que jo mai vaig pensar a dedicar-me al món de la interpretació, és a dir, a pujar jo a l'escenari. Jo sentia que el meu paper en la música estava darrere, entre bastidors, treballant com a compositora o com a músic per a altres, però no com a intèrpret. Quan vaig treure el primer disc i va arribar tot aquell èxit tan descomunal, com jo no tenia ni idea de com funcionava, ho vaig veure com una cosa natural. De fet, me'n recordo perfectament de la primera entrevista que em van fer a la meva vida; em van preguntar justament això, que si veia normal tot el que estava aconseguint tan ràpid. I jo, tan tranquil·la i tan innocent, li vaig dir al periodista: "Sí, és clar". Després amb el meu equip ens reíem moltíssim recordant-ho! Però és que per a mi era natural perquè era la meva primera vegada, no tenia amb què comparar-ho. "Jo sentia que el meu paper estava entre bastidors, com a compositora." — La gira que arrenca a Barcelona es diu Vamos a Star Tour i és la presentació d'OMOW (Otro Mundo, Our World). La gent es preguntava on eres, i resulta que estaves construint un univers sencer. Ens pots explicar en què consisteix? És clar! La gent em deia pel carrer: "Rosana, però t'has retirat de la música?", i jo pensava: però si és tot el contrari! Estava ficada a les entranyes d'això. Per a mi, OMOW és el sentit dels meus 30 anys de carrera; tot el que he cantat i viscut m'ha portat fins aquí. Porto set anys donant forma a aquest univers perquè sentia que la música havia de fer un pas més, que no podia quedar-se només en un escenari. Hem de ficar-nos en la vida de la gent! I per obrir les portes d'aquest "Altre Món", hem creat tres claus precioses que ho activen tot. La primera clau l'hem anomenada Más que Barrios i neix de la terra, de les meves arrels, inspirant-nos en una cosa bellíssima que ja vam sembrar als barris de la meva Lanzarote. La idea no és anar a un lloc, cantar i marxar. És un procés, és quedar-nos allà, en la quotidianitat, usant la música, la pintura i l'art com a eines per unir-nos, per incloure tothom i jugar junts. És la part d'OMOW que està més enganxada a la vida real, a l'escolta de veritat, a mirar-nos a la cara en el dia a dia i dir-nos: "aquí estem, formem part del mateix". Tràiler de la docuserie de Rosana "Mejor Vivir Sin Miedo" Després ve la segona clau, que és la Gira de experiencias. Volem fer una cosa súper íntima, molt de pell, molt autèntica. La idea és ajuntar-nos amb seguidors, amb joves que estan estudiant música, amb creadors o amb qualsevol que tingui ganes de compartir. Veurem junts la docuserie però d'una manera molt especial... Jo seré l'amfitriona, la que obri la porta de casa, i ens asseurem a conversar, a escoltar-nos, a inspirar-nos els uns als altres. Un espai lliure per viure l'art des de dins. I la tercera clau, que és la Gira de misiones, és la més misteriosa perquè la anirem descobrint junts, a poc a poc. Amb ella volem trencar del tot la barrera de l'espectacle. No vull que vinguis a veure un format tancat. Vull obrir convocatòries, llançar accions que uneixin l'art amb un propòsit social claríssim, on la gent s'impliqui i participi. Al final, la meva vida, aquestes tres claus són per al mateix: per demostrar que OMOW no és una cosa que es mira des de fora com un aparador, sinó un univers que s'ha de viure, sentir i respirar des de dins. Això és el que arrencarem a Barcelona! — Dins d'aquest ecosistema hi ha la docusèrie Mejor vivir sin miedo, on et despulles per complet en tres capítols per a explicar la teva filosofia de vida. Dona vertigen posar-se davant la càmera a reviure la teva història en públic o, tal com es titula el documental, has aconseguit viure-ho "sense por"? No, no em dona vertigen per a res, perquè per a mi és una trobada de tu a tu, directa i sense intermediaris. A mi no em fa por ni em preocupa en absolut que la gent em conegui tal com soc; és més, al contrari! Vull que sàpiguen com soc, vull comunicar des de la veritat. Crec fermament que el meu paper en aquest món va molt més enllà de ser solament una cantant o una artista. Fa 30 anys Rosana va llançar "Lunas Rotas" i el 10 de juny celebrarà l'aniversari amb el seu públic de Barcelona — Has cantat amb llegendes de la música, has fet un himne per al Mundial de Futbol, has viatjat per tot el planeta... però quan un t'escolta parlar, sembla que continues sent la mateixa nena a qui el seu pare li va regalar una guitarra als cinc anys. Com s'aconsegueix mantenir els peus a terra i no oblidar-te d'on vens? Doncs recordant, precisament, d'on vens. Recordant qui són els teus pares, els teus germans, els teus amics de tota la vida, els teus amors... Això és el que et sosté. A vegades se sent allò que has de fer un esforç per "treure la teva nena interior". Doncs a mi em passa tot el contrari! A mi em diuen que el que he de fer és treure la meva "adulta exterior" (rialles), perquè aquesta nena de Lanzarote sempre conviu amb mi, mai se n'ha anat. — Per a molts dels teus fans, escoltar-te el 10 de juny en directe serà com retrobar-se amb una vella amiga. Per a qui encara s'ho estigui pensant, quin ingredient especial tindrà el concert a Blaumarí? Tindrà tres ingredients molt especials, inoblidables i molt senzills: jo, tu... i nosaltres. Trenta anys després d'aquell Lunas Rotas que ho va canviar tot, l'essència de la noia de Lanzarote continua sent la mateixa. L'entrevista acaba, però la sensació de calidesa es queda flotant en l'ambient. El pròxim 10 de juny, Barcelona serà testimoni del retrobament amb una vella amiga que torna a casa amb els braços oberts i un univers sencer, el d'OMOW, per compartir. Perquè així és Rosana: un remolí d'optimisme que no entén de distàncies ni de barreres.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/05/4/rosana-inaugura-el-blaumari-music-2026.jpeg" type="image/jpeg" length="145378"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Toni Casares]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/toni-casares/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 10:03:40 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influents]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/toni-casares/</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/35/3/toni-casares-2017-1000x430.jpeg" type="image/jpeg" length="70076"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Els 30 'Greatest Hits' del Cercle d'Economia, entre el mite i la realitat]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/30-greatest-hits-reunio-cercle-economia/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 10:01:38 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Víctor Costa]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/30-greatest-hits-reunio-cercle-economia/</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Entre el mite i la realitat de la 41a Reunió del Cercle d'Economia, ens hem trobat amb una reflexió escultural de l'artista Stephan Balkenhol sobre la condició humana i les relacions entre persones. Dues escultures aparentment enfrontades al Palau de Congressos de Catalunya en un context d'aïllament contemporani com a símbol de connexió amb un mateix i també amb els altres. Un diàleg introspectiu, amb consciència i desorientació contemporània davant la irrupció cada cop més profunda de la intel·ligència artificial. Ara bé, com diu l'amic Xavier Marcet en un dels seus aforismes: "No hi ha algoritme per a l'ànima." Així doncs, quedem-nos amb els 30 Greatest Hits, és a dir, un breu recull de les millors reflexions compartides per líders empresarials i polítics durant una nova trobada per a la història del Cercle d'Economia. 1. Martin Wolf: Crec en la democràcia, la llibertat i la veritat. Els crítics són útils. 2. Teresa Garcia-Milà: La confiança en les institucions és un dels actius més importants que hi ha en democràcia. Hem de tenir confiança i voluntat política per canviar les coses. 3. Marc Murtra: La vida és trade-off. 4. Jaume Guardiola: No s'ha de tenir por a l'ambició empresarial amb propòsit. [articles:300106] 5. Salvador Illa: Prefereixo equivocar-me i rectificar abans que no fer res. La involució és el contrari de l'evolució. 6. Alícia Romero: Els governs han de generar certeses. 7. Francisco Reynés: Resoldre un problema implica prendre partit. 8. José Manuel Albares: Europa ha de fer realitat els informes Draghi i Letta i s'ha de rearmar moralment. 9. Cristopher Caldwell: Encara que volguéssim, no podríem crear un altre Donald Trump. 10. Carmina Ganyet: Més tecnologia i menys ideologia. 11. Juanjo Cano: Per executar es necessita lideratge i un bon model de governança. 12. Antonio Borge: La cultura és insubstituïble. La presidenta del Cercle d'Economia, Teresa García-Milà. © Cercle d'Economia 13. Alberto Nuñez Feijóo: Parlem de coses serioses. 14. John Carlin: Una mala economia crea una mala política. 15. Rei Felip VI: És indispensable que el periodisme sigui capaç d'explicar la complexitat de la realitat sense desnaturalitzar la seva essència en simplificar-la. 16. Imanol Pradales: En política, el temps és molt important. El pactisme, per ser real, ha de ser entre iguals. 17. Alfonso Rueda: Allò que és de tots, s'ha de parlar entre tots. 18. Antoni Brufau: És admirable una política on s'incentiva al ciutadà i no només se'l regula. 19. Tomàs Muniesa: Els Estats Units innoven, la Xina produeix i Europa regula. 20. Daniel Tugues: Casa meva és més barata si està bruta i desordenada, però la tinc neta i ordenada perquè així es viu millor. Jordi Hereu, ministre d'Indústria i Turisme; Teresa García-Milà, presidenta del Cercle d'Economia; Pedro Sánchez, president d'Espanya; i Salvador Illa, president de la Generalitat a la Reunió Anual. © Cercle d'Economia - 21. Jordi Hereu: No guanyarem la batalla de la productivitat, si no traduïm l'estalvi en inversió productiva. 22. Martin Wolf: Estem redefinint els diners amb els stable coins. Tornem al paper i a l'or. 23. Juvencio Maeztu: Necessitem un lideratge molt més humil i determinat. El món requereix més simplicitat. La burocràcia és la reacció a la por. 24. Antoine Bores: Hem de pensar en el futur, ser més ràpids regulant i assumir més riscos. 25. Núria Cabutí: Vivim en temps d'incertesa, però hem de continuar prenent decisions i fixar el rumb. 26. Martin Wolf: Allò que ha funcionat en el passat no té per què funcionar en un futur. 27. José Manuel Entrecanales: Tothom hauria de voler ser empresari. Vivim bé la incertesa. 28. Pedro Sánchez: La història de la humanitat és la història de la immigració. 29. Juvencio Maeztu: Com més tecnologia hi hagi al món, més connexions humanes necessitarem. 30. Cercle d'Economia: La pregunta ja no és si s'ha d'actuar, sinó com s'ha d'actuar. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/95/4/260601-rce2026-hq-060.jpeg" type="image/jpeg" length="6424397"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Ona Therapeutics, el càncer i 74 milions més per combatre'l]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/ona-therapeutics-cancer-74-milions-mes-combatre/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 09:57:27 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/ona-therapeutics-cancer-74-milions-mes-combatre/</guid>
      <description><![CDATA[La 'spin-off' de l'IRB avança cap a la fase clínica, amb una operació que reforça el paper de Barcelona com un dels grans pols biotecnològics europeus]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Atacar el càncer de forma selectiva per minimitzar el dany als teixits sans. Aquest és l'objectiu dels tècnicament coneguts com a conjugats anticòs-fàrmac (ADCs) o, amb altres paraules, míssils guiats, com els que desenvolupa Ona Therapeutics. La companyia, nascuda de l'IRB Barcelona i ICREA, és pionera en el seu desenvolupament per combatre càncers resistents al tractament, amb el focus posat per ara en el càncer de mama i el colorectal, tot i que ja ampliant la seva mirada cap a altres càncers agressius, com el gàstric i l'hepàtic. Ara, Ona accelera en el seu camí per portar els seus fàrmacs al mercat, amb una ronda d'inversió de 74,2 milions d'euros. Amb els fons de la ronda, la companyia accelerarà el desenvolupament clínic del seu programa principal, centrat sobretot en el càncer de mama, i en avançar en l'ADC dirigit al càncer colorectal. "L'operació ens proporciona els recursos necessaris per accelerar el desenvolupament clínic i consolidar encara més l'empresa com a líder en el camp de l'oncologia de precisió", ha defensat la cofundadora i CEO d'Ona, Valerie Vanhooren. "La sobresubscripció d'aquesta Sèrie B representa un pas important per avançar ONA-255 cap a la prova de concepte clínica en càncer de mama, alhora que impulsa les activitats inicials de desenvolupament clínic d'ONA-389 en càncer colorectal", ha remarcat. L'operació ha estat co-liderada pels nous inversors Columbus Venture Partners i Mérieux Equity Partners, amb la participació addicional de COFIDES i Korys, juntament amb tots els inversors actuals, entre els quals figuren Ysios Capital, Asabys Partners i Alfa Life Science, al costat de l'estatal CDTI, a la pública francesa Bpifrance i el belga FundPlus NV. Arran de la ronda, Ona canvia la composició del seu consell d'administració, al qual se sumen el soci de Columbus Venture Partners Jose Mesa; la sòcia directora i responsable d'Innovació de Mérieux Partners, Valérie Calenda, i la directora sènior d'Inversions de Korys, Eva Van Overmeire. "Veure inversors internacionals donar suport a empreses emergents de Barcelona demostra que des d'aquí es pot crear i impulsar innovació de primer nivell" Des del Parc Científic de Barcelona, Ona està desenvolupant una cartera diferenciada d'ADCs centrada en càncers amb necessitats mèdiques no cobertes des de la seva fundació el 2019, "sobre la base d'un profund coneixement científic de la biologia del càncer avançat". Des de llavors, s'ha centrat a comprendre els mecanismes que impulsen la progressió tumoral, la metàstasi i la resistència al tractament, "i a traduir aquests coneixements en teràpies innovadores per a pacients amb importants necessitats mèdiques no cobertes". Ha estat amb aquest objectiu, i mitjançant la seva plataforma pròpia de descobriment de dianes basada en pacients, amb els quals Ona ha identificat nous antígens específics que permeten dirigir el tractament directament cap a les cèl·lules canceroses. Ara, el repte passa per avançar en la seva cartera d'ADC a través del desenvolupament clínic: "En última instància, l'èxit es mesurarà per la nostra capacitat d'oferir teràpies innovadores als pacients". Detall d'un laboratori del Parc Científic de Barcelona. © Àngel Bravo "El desenvolupament de fàrmacs és un procés complex i que requereix una gran inversió de capital, per la qual cosa ens centrem a generar dades clíniques sòlides i a continuar atraient talent de primer nivell i socis estratègics", recalca la CEO de l'empresa després de la ronda, una de les més rellevants de l'ecosistema biotech català dels últims anys. Tant és així que, segons Vanhooren, la ronda "suposa una important validació tant de la ciència com de l'equip" de la companyia. La ronda és significativa per a l'empresa, i també per a Barcelona: "És un altre senyal clar que la ciutat s'ha consolidat com un dels centres biotecnològics més dinàmics d'Europa". I és que Barcelona i el seu entorn combinen "una ciència excepcional, talent emprenedor i un ecosistema d'inversors en auge", segons Vanhooren: "Veure inversors internacionals donar suport a empreses emergents de Barcelona demostra que des d'aquí es pot crear i impulsar innovació de primer nivell". ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/42/5/ona-therapeutics.jpeg" type="image/jpeg" length="159881"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Elisabeth Anglarill: El veritable significat de riquesa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/elisabeth-anglarill-veritable-significat-riquesa/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 09:56:31 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Alberto Valle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/elisabeth-anglarill-veritable-significat-riquesa/</guid>
      <content:encoded><![CDATA["Em considero una persona rica. He pogut aprendre del que la vida m'ha anat portant, i escollir els camins que m'han permès complir amb les meves dues grans pulsions: viatjar i explicar històries". Elisabeth Anglarill ataca un tros de pastís de pastanaga mentre espera que el te verd acabat de servir atemperi una mica, servint-se del silenci matutí del Bar per concentrar-se en la conversa. "Quan dic que soc rica no ho dic a nivell econòmic, que soc periodista, sinó en termes de riquesa vital! Eh?" –riu. La seva infantesa va transcórrer entre llibres. "La meva mare i la meva àvia materna em van inculcar molt l'amor per la lectura i el meu pare era impressor, així que quan el meu germà i jo anàvem a la seva impremta ens encantava conduir el toro mecànic i furgar entre les tones de llibres que hi havia allà". A set anys va escriure el seu primer relat i se li va quedar plantada la llavor d'escriure ficció. "Però la meva part aventurera em va empènyer cap al periodisme, cap a una professió que em permetés viatjar, conèixer i explicar món". I així ha estat. La seva trajectòria periodística ho ha abastat absolutament tot. Ha escrit per a capçaleres i ha fet ràdio i un munt de televisió. Ha estat reportera a El escarabajo verde i, per a Imprescindibles, ha dirigit documentals sobre Josep Maria Pou, Ricardo Bofill, María Casares o Colita. Ha portat la batuta de programes com La quarta paret o Qué animal. Ha estat subdirectora de continguts de cultura i societat de TVE i ha escrit reportatges en formes de llibres com El Cairo en los zapatos, Aguas compartidas o el col·lectiu Periodistas en peligro. Anglarill va escriure el seu primer relat amb set anys i se li va quedar plantada la llavor d'escriure ficció. © Eduardo Laplaza Però en tota aquesta vertiginosa carrera cimentada a base de viatges, cròniques i actualitat, en tota aquesta riquesa vital que la fa definir-se com una persona opulenta, faltava complir amb un vell anhel que portava germinant dins d'ella des de la infantesa. Un somni que enfonsava les seves arrels en la profunditat: en aquell primer relat escrit als set anys. Viatge a les profunditats d'Empúries "Durant tots aquests anys, i de forma intermitent, vaig anar escrivint relats, però les històries importants, aquelles que volia explicar, les anava desenvolupant a través dels meus reportatges". Elisabeth Anglarill mai va abandonar el desig d'endinsar-se en la ficció literària, només que la vida la estava portant per altres camins. Fins que va arribar el moment de posar el proverbial fre de mà. "Tenia un càrrec directiu, estava terriblement absorta en el meu dia a dia i hi va haver un moment, fa uns deu anys, en què, per diverses circumstàncies, em vaig adonar que estava perdent el rumb". Va baixar d'aquell tren desbocat durant tres mesos. Necessitava aclarir-se. "Vaig viatjar a Laos i em vaig prendre les coses amb calma". La periodista ha estat sotsdirectora de continguts de cultura i societat de TVE . © Eduardo Laplaza Després d'aquell trimestre sabàtic es va reincorporar a la feina, però ja prenent-se el temps per escriure la seva primera novel·la, una història d'espolis i silencis ambientada a les ruïnes d'Empúries entre 1912 i 2012. Un segle de diferència en què canvien els noms, però no els abusos del poder, les corrupteles i els densos silencis administratius. El que som i les esquerdes que la nostra cobdícia va deixant al nostre pas. Després d'anys en un calaix, "i gràcies a la pressió que van exercir la meva parella i els meus amics perquè busqués una editorial", l'obra per fi ha vist la llum sota el títol de Los malos muertos (Siruela). I Elisabeth anuncia estar treballant ja en una segona part, de nou protagonitzada per la investigadora Alex Sabell, mentre estrena a La2 de TVE, el seu documental Feminisme 76, quan ens va canviar la vida, sobre les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a Barcelona ara fa mig segle. Conservar l'essència mediterrània "Soc barcelonina amb un background molt urbà", reivindica l'escriptora i periodista, "encara que en aquests últims anys, i per motius lligats a la logística laboral, la meva parella i jo ens hem mudat a Cerdanyola, a pocs minuts d'on treballem". Així i tot, cada dos per tres ve a la ciutat a gaudir "del seu cosmopolitisme, del seu ritme més pausat que el d'altres grans ciutats, del mar, de la seva barreja única d'arquitectures". I liquida l'últim glop de te i l'últim tros de pastís, abans de determinar: "el que em preocupa és com estem perdent la ciutat, el fet que hi ha zones, carrers, de les quals em sento expulsada. Per això m'agrada anar a barris com Sant Andreu, que aconsegueixen mantenir viva l'essència mediterrània de la ciutat". Després d'anys en un calaix, la seva primera novel·la ha vist la llum sota el títol de Los malos muertos (Siruela). – Si alguna cosa manté viva aquesta essència és la nostra oferta culinària. S'acosta l'hora de dinar i potser et podem temptar amb el menú, unes tapes, la carta o un plat combinat… Elisabeth Anglarill somriu. Part del que la converteix en la dona rica que diu ser és el provar les cuines dels llocs als quals viatja. I el Bar no havia de ser menys. "Què tens de menú del dia?", pregunta, pensant que, si no s'omple gaire, per res del món perdonarà les postres.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/83/2/elisabeth-anglarill-por-eduardo-laplaza-01.jpeg" type="image/jpeg" length="532744"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Towa International: quan la cultura es converteix en estratègia]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/towa-international-cultura-estrategia/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 09:54:46 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/towa-international-cultura-estrategia/</guid>
      <description><![CDATA[La divisió internacional de la farmacèutica japonesa Towa es lidera des del seu 'hub' de Barcelona, amb una mirada global i amb la identitat empresarial com base]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Com es construeix una cultura compartida entre empreses que venen d'origens, dimensions i tradicions llunyanes? I si la distància és entre una empresa familiar catalana i una multinacional d'Osaka? Quan Towa Pharmaceutical va adquirir el negoci de medicaments genèrics d'Esteve l'any 2020, el canvi a la planta de Martorelles va ser notable. L'equip passava de formar part d'una empresa familiar catalana a integrar-se en una multinacional japonesa, amb tots els canvis que implica, des de la manera d'organitzar-se fins a la identitat dins de la companyia. Així, el procés no va consistir només en integrar una estructura empresarial, sinó també de la cultura de l'empresa, de dimensió i origen molt diferent. La companyia japonesa va aterrar a que fins llavors havia estat la planta d'Esteve després de decidir convertir Barcelona en el centre d'operacions del seu negoci internacional. Des de la capital catalana s'articularia una estructura amb presència directa a Espanya, Portugal, Itàlia i els Estats Units, a més d'una divisió B2B amb activitat en una quarantena de països. Sis anys després, aquesta divisió internacional nascuda a Barcelona com a Towa International compta amb més de 1.000 treballadors. No obstant això, els seus primers mesos van estar marcats per una qüestió menys tangible que els resultats financers, com destaca la responsable de Persones i Cultura, Comunicació, Sostenibilitat i Transformació de Towa International, Meritxell Ferraté. Amb l'arribada de Towa, el repte no va ser menor. Gran part de la plantilla provenia de l'antiga divisió de genèrics d'Esteve, amb equips consolidats i una manera de treballar pròpia. Llavors calia entendre què significava formar part d'un grup farmacèutic japonès amb una història, una filosofia i una cultura empresarial molt diferents. La companyia, enlloc de limitar-se a desplegar nous organigrames o processos, va apostar per treballar aquesta identitat comú, amb iniciatives com la que va ser la Towa Week, una setmana que es va dissenyar per descobrir l'origen, els valors i la manera d'entendre el negoci de la nova matriu japonesa. Meritxell Ferraté de Towa International. "Vam tenir la sensació que ens trobàvem davant d'un llibre en blanc", explica Ferraté: "Era una oportunitat per entendre què representava Towa i, alhora, decidir com volíem construir Towa International". A través de tallers, sessions participatives i processos d'escolta, es va engegar un procés per identificar els valors de l'organització, explorant fins i tot el concepte d'ikigai japonès —el que podria ser un equivalent a la raó de ser—, amb l'objectiu de definir un propòsit que la plantilla pogués sentir com a seu. Aquell exercici va servir per posar les bases que després han marcat el desenvolupament de la companyia, com destaca Ferraté. Ara, Towa International compta amb més de 1.000 treballadors —integrats en una plantilla d'un total de 5.000 a tot el grup Towa—, amb professionals de 18 nacionalitats. A les diferències culturals pròpies de cada país s'hi afegeixen les derivades de les diferents tradicions empresarials que conviuen dins del grup. Com destaca Ferraté, gestionar aquesta diversitat forma part del dia a dia de l'empresa, amb iniciatives que també són bidireccionals: així com alguns celebracions japoneses s'han incorporat a la planta barcelonina, roses i llibres omplen altres oficines del grup per Sant Jordi. Més enllà de l'anècdota, aquests intercanvis formen part d'un procés de trobada constant entre una cultura global i les realitats locals: "Hem de ser capaços d'integrar la globalitat amb les necessitats locals que existeixen". La planta de Towa International. Barcelona com a pol d'atracció de talent En aquest context, la dimensió internacional del projecte ha anat guanyant pes amb els anys, i Barcelona hi juga un paper rellevant, a causa també de la seva capacitat d'atracció de talent. Aquí, el pes de sectors com el farmacèutic, el biotecnològic i el tecnològic a la ciutat i el seu entorn és clau: "Tenim una marca ciutat que ajuda". [articles:202522] "No és casualitat que tantes empreses del sector hagin decidit establir-se aquí". I el talent, segons Ferraté, s'ha d'atreure, però no s'ha de retenir: "El que s'ha de fer és crear una cultura i unes condicions amb què la gent decideixi quedar-se. Quan generes un entorn on les persones poden ser genuines, no cal retenir ningú; el que s'ha de fer és crear l'espai perquè vegin l'empresa com el millor lloc on créixer". Mentrestant, el negoci continua evolucionant. Des de Barcelona, Towa International va facturar 300 milions d'euros en l'exercici fiscal de 2024, i també capitaneja la presència als Estats Units, on l'empresa està immersa en una transformació que va del negoci minorista de medicaments genèrics a la presència en l'àmbit hospitalari. Alhora, la companyia reforça la seva divisió B2B amb l'objectiu d'arribar a més mercats, tot des de la seva planta de Martorelles. En aquesta estratègia també hi té un paper principal la tecnologia, inclosa la IA, tot i que Ferraté no la situa al centre del debat: "La tecnologia no transforma les organitzacions; les transformen les persones". ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/95/49/27/detalle-cientifica-laboratorio-pcb-copyright-angel-bravo-1-copia.jpeg" type="image/jpeg" length="216867"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pantalles gegants, talls de carrers i papamòbil: guia pràctica de la visita del Papa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/guia-practica-visita-papa-barcelona/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 09:51:01 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/guia-practica-visita-papa-barcelona/</guid>
      <description><![CDATA[De Montjuïc a la Sagrada Família, guia per orientar-se entre actes, controls de seguretat i afectacions a la mobilitat durant el viatge de Lleó XIV a Barcelona]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El Papa ja està a un pas de Barcelona. Després d'arribar dissabte a Madrid, Lleó XIV volarà fins a Barcelona el dimarts a primera hora. La ciutat ja l'espera ultimant els últims detalls, després de setmanes (i mesos) de preparatius. La visita comportarà un ampli desplegament de seguretat, restriccions de mobilitat, reforç del transport públic i concentracions de milers de persone, amb la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família com a punt culminant. La Sagrada Família serà també l'última parada d'una visita del Papa amb una agenda ben apretada. Per aquells qui vulguin veure Lleó XIV a la ciutat, o simplement necessitin baixar al detall les restriccions per organitzar-se en aquests dos dies en què Barcelona se surt de la normalitat, repassem les claus per orientar-se de cara a una visita que excepcional a la ciutat. L'agenda del Papa, pas a pas Tot arrencarà aquest dimarts. El pontífex arribarà a Barcelona al migidia i es dirigirà directament a la Catedral, amb una pregària amb unes 500 persones. Després, es prepararà per a l'acte més multitudinari de la visita, a l'Estadi Olímpic Lluís Companys. A partir de les 20 hores, i una capacitat de més de 37.000 persones, Montjuïc es convertirà en un espai de litúrgia i també de música, amb actuacions com les de Sergio Dalma i l'Escolania de Montserrat, a més de sorpreses encara per revelar. Les portes s'obriran ja a les 16 hores, amb una cita amb dos moments: una primera acollida dels assistents encara sense el Papa, que començarà a les 18 hores i que comptarà amb una cinquantena de punts de confessió, i la vigília amb Lleó XIV, a partir de les 20 hores. Sobre un escenari amb escenografia gaudiniana, el pontífex protagonitzarà una cita de pregària i escolta que acabarà previsiblemente cap a les 21.30. L'endemà, el programa s'intensificarà encara més. Al matí de dimecres visitarà el centre penitenciari de Brians i després es traslladarà a l'Abadia de Montserrat per participar en la pregària del Rosari, amb unes 400 persones. També compartirà un dinar amb la comunitat benedictina abans de tornar a Barcelona, on anirà a la parròquia de Sant Agustí del Raval per a una trobada amb entitats socials que combaten la pobresa. Després, arribarà el moment al voltant del què s'ha contruït el viatge apostòlic: la visita a la Sagrada Família. I què passarà a la basílica? Lleó XIV arribarà cap a les 19.30, i llavors es dirigirà a la cripta per fer una pregària a la tomba de Gaudí, el dia del centenari de la seva mort, tres dies després de ser atropellat per un tramvia a la cruïlla entre Bailèn i la Gran Via. L'eucaristia serà precisamente en memòria de Gaudí, amb 4.000 persones a l'interior del temple. Entre elles, hi haurà més de 800 capellans i més de 250 bisbes, tant en actiu com emèrits d'Espanya, i també de països com França i Itàlia. Preparatius a la Sagrada Família per rebre el Papa. Un cop acabi l'eucaristia, el Papa sortirà a l'exterior del temple per un moment que serà històric per a la ciutat, i és que no només beneirà la Torre de Jesús, sinó que s'inaugurà la creu que la corona, amb un espectacle de llum cap a les 21.30, que també es reserva sorpreses. Seguir els actes, també sense entrada Tot i que la majoria de les cites del Papa tenen l'aforament complet o estan reservades a participants acreditats i convidats, la ciutat ha habilitat maneres de seguir els actes del viatge pontifici. L'Ajuntament instal·larà dues pantalles gegants a l'espai públic, situades a la plaça de les Glòries i a l'Arc de Triomf, des de les quals es podran seguir en directe els principals actes. Diverses parròquies també han organitzat retransmissions conjuntes, i fins i tot balcons dels entorns de la Sagrada Família s'han convertit en miradors de lloguer, a preus que superen els 700 euros. L'esdeveniment de la basílica sèra precisament el més retransmès. No només comptarà amb les dues pantalles gegants de Glòries i Arc de Triomf, sinó que a l'exterior del temple també se'n col·locaran, perquè puguin seguir tot el que passa dins les 4.000 persones que podran accedir a una zona restringida al seu entorn. [articles:236058] La seguretat com a punt clau Aquestes restriccions al barri de la Sagrada Família seran les més pronunciades, però no les úniques, en favor de la seguretat. De fet, la visita mobilitzarà més de 6.000 agents policials en un dispositiu batejat com a Pla Albus, un dels desplegaments més importants coordinats pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana. A més dels cossos policials, en el dispositiu hi participaran equips de Protecció Civil, mobilitat, neteja i serveis urbans. Per als barcelonins (i visitants), això es traduirà en controls d'accés, filtres de seguretat, restriccions de trànsit i canvis en el transport públic, especialment als entorns de Montjuïc i de la Sagrada Família. Montjuïc, el primer gran focus d'afectacions La tarda del dimarts serà el moment de màxima activitat a la muntanya de Montjuïc. Les restriccions començaran, però, molt abans. Des de les set del matí d'aquest dilluns i fins a les dues de la matinada del dimecres hi haurà controls d'accés, limitacions de circulació i prohibicions d'aparcament a l'entorn de l'Estadi Olímpic. En paral·lel, i per absorbir l'arribada massiva de visitants, TMB reforçarà el servei de metro, sobretot a la L1, la L3 i la L5, que augmentaran la seva capacitat. A més, hi haurà nou autobusos llançadora entre plaça Espanya i l'Estadi Olímpic, mentre que el funicular de Montjuïc intensificarà el seu funcionament, i aurobusos de la zona veuran modificat el seu recorregut. La Sagrada Família, l'epicentre de la visita Igual que a Montjuïc, a la Sagrada Família les restriccions començaran hores abans de l'arribada del Papa. El perímetre especial començarà a desplegar-se la nit del dimarts i es mantindrà fins a la matinada del dijous, en una zona que afectarà nou illes de l'Eixample —les delimitades pels carrers Rosselló, Lepant, València i Sicília. Hi haurà controls d'accés per a veïns, limitacions de trànsit i prohibicions d'aparcament que també afectaran aparcaments privats, amb entrades i sortides restringides. L'entorn de la Sagrada Família, tancat per la visita de Lleó XIV. Les restriccions arribaran també sota terra: l'estació de metro de Sagrada Família romandrà tancada durant tot el dia. Els trens de les línies L2 i L5 hi passaran sense aturar-s'hi, alhora que es reforçarà el servei de metro, amb més trens i més personal. La xarxa d'autobusos tampoc escaparà a les afectacions: fins a 15 línies modificaran parcialment els seus recorreguts per adaptar-se als talls de trànsit i a la concentració de vianants. Un kilòmetre de papamòbil A la visiat de Lleó XIV no hi faltarà el recorregut amb papamòbil. Serà la tarda de dimecres per arribar a la Sagrada Família, amb un trajecte des del Passeig de Gràcia pels carrers Rosselló i Sardenya. El recorregut serà d'uns 15 minuts, en una zona en què caldrà passar pels filtres de seguretat habilitats pels Mossos d'Esquadra, que controlaran els accessos a l'espai acordonat. Després de la benedicció de la Torre de Jesucrist, la ciutat començarà a recuperar gradualment la normalitat. Les restriccions s'aniran aixecant de manera progressiva, i Barcelona tornarà al seu ritme habitual, però no del tot igual, després d'il·luminar la torre més alta de l'església més alta del món. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/65/1/visita-del-papa-a-la-sagrada-fami-lia-per-anna-badia.jpeg" type="image/jpeg" length="1640430"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El benestar puja al rooftop: còctels amb col·lagen, ioga i màscares LED a ME Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/benestar-puja-rooftop-coctels-ioga-me-barcelona/</link>
      <pubDate>Mon, 08 Jun 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/benestar-puja-rooftop-coctels-ioga-me-barcelona/</guid>
      <description><![CDATA[ME Barcelona transforma Furtivo en un espai de benestar urbà amb el qual busca atraure tant viatgers com públic local]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Còctels amb col·lagen, màscares LED, ioga i sessions de mindfulness. Aquests són alguns dels ingredients de les noves Beautery Rooftop Party amb les quals ME Barcelona vol convertir Furtivo, el seu rooftop davant de la Sagrada Família, en un nou espai de benestar urbà. La iniciativa, que se celebra cada dimecres al capvespre, reflecteix una tendència cada vegada més present en el sector hoteler: la integració del wellness en la vida social i l'oci. La proposta va néixer després de detectar un canvi en el comportament dels clients. Segons explica René Hoeltschl, director general de ME Barcelona, el benestar ha deixat d'entendre's com una activitat aïllada per convertir-se en una manera de viure que engloba l'alimentació, l'exercici físic, la salut mental, la bellesa i el descans. "Els clients ja no busquen simplement un tractament o comprar una crema. Volen cuidar-se de manera global, des de l'alimentació fins a la gestió de l'estrès o l'exercici físic", sosté. Les Beautery Rooftop Party formen part d'una estratègia més àmplia amb la qual l'hotel busca posicionar el seu rooftop com un dels nous espais de benestar urbà de Barcelona. L'experiència combina sessions de DJ al capvespre, còctels funcionals elaborats amb col·lagen de Sesén, tractaments amb màscares LED de FOREO i una oferta gastronòmica orientada cap a hàbits de vida saludables. A més, els participants poden accedir a un paquet específic que inclou un còctel amb col·lagen, pegats hidratants per al contorn dels ulls i una sessió de quinze minuts amb tecnologia LED, transformant el tradicional afterwork en una experiència vinculada a l'autocura. La iniciativa es complementa amb una programació estable d'activitats que inclou ioga, breathwork, sound bath, sessions d'estiraments, step dance, música en directe, tallers i trobades temàtiques. "No volem que la gent vingui únicament a prendre una copa. Volem que passin coses", resumeix Hoeltschl. Més enllà dels hostes allotjats a l'hotel, el projecte té un altre objectiu: atraure el públic local. Tradicionalment, els hotels de luxe han trobat dificultats per connectar amb els residents de la ciutat. En aquest cas, bona part de l'estratègia passa precisament per trencar aquesta barrera i convertir l'establiment en un espai obert als barcelonins. De fet, segons explica el director general, la majoria dels assistents a les primeres sessions de les Beautery Rooftop Party no eren turistes, sinó residents de la ciutat. "Volem que la gent entengui que en un hotel també s'hi pot fer vida. Que s'hi pot venir a una activitat, a menjar, a prendre alguna cosa o simplement a gaudir d'una experiència", assenyala. La terrassa de l'hotel ME Barcelona. © Marc Medina Barcelona juga, a més, un paper important en aquesta aposta. Per a Hoeltschl, la ciutat reuneix algunes de les condicions que millor encaixen amb aquest tipus de propostes: una forta cultura gastronòmica, interès per les noves tendències i una població acostumada a incorporar innovacions relacionades amb el benestar. La iniciativa respon també a un canvi més ampli dins de la indústria hotelera. Si durant anys el luxe va estar associat principalment al producte, avui cada vegada està més vinculat a l'experiència. "Els viatgers ja han vist molts hotels i han viatjat per tot el món. El que busquen ara són experiències autèntiques i personalitzades", sosté Hoeltschl. Aquest canvi es tradueix en propostes cada vegada més adaptades als interessos de cada hoste. L'hotel compta fins i tot amb un equip específic dedicat a dissenyar experiències personalitzades i sorpreses a mida per als clients, des d'activitats vinculades a l'arquitectura o la gastronomia fins a detalls pensats a partir de les seves preferències personals. L'autenticitat és, precisament, un altre dels conceptes que apareixen amb més freqüència quan es parla del futur del sector. Davant d'experiències estandarditzades que podrien repetir-se en qualsevol ciutat del món, el viatger busca propostes amb identitat pròpia i una connexió més directa amb la destinació que visita. Un dels objectius d'aquest projecte és reconnectar amb el públic local. © Marc Medina Tot i que la programació d'estiu és la més intensa, el projecte no està pensat únicament per als mesos de calor. El rooftop mantindrà activitats durant tot l'any, adaptant la freqüència i el format a cada temporada. Durant la temporada alta, la programació inclou un mínim de quatre activitats de benestar setmanals, a les quals s'hi afegeixen sessions musicals, tallers, trobades temàtiques i les mateixes Beautery Rooftop Party. L'objectiu és que aquest espai funcioni com un lloc viu on passin coses més enllà de l'experiència hotelera tradicional. Per a Hoeltschl, el wellness serà una de les grans tendències que marcaran l'evolució de l'hoteleria durant els pròxims anys. "Veurem cada vegada més benestar, exercici, nutrició i salut integrats dins de l'experiència hotelera. És una cosa que els clients ja estan demanant". Mentrestant, en una ciutat on els rooftops competeixen per les millors vistes, la proposta vol diferenciar-se oferint alguna cosa més que una panoràmica de Barcelona.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/30/92/1/mebcn-rooftop-dscf6209-marcmedina.jpeg" type="image/jpeg" length="644266"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Ai, Primavera!]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/cronica-primavera-sound-the-cure-pluja/</link>
      <pubDate>Sat, 06 Jun 2026 16:35:14 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Cabré]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/cronica-primavera-sound-the-cure-pluja/</guid>
      <description><![CDATA[Crònica d'un festival amb un dijous gris i un 'Friday I'm in Love']]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Del dia 4 al Primavera Sound, lamentablement, poc a dir: caos, desconcert i pluja. Gent concentrada a les portes al voltant de les nou del vespre, accés tancat, col·lapse a les xarxes digitals, informacions contradictòries. Que si suspendran, que no si no suspendran, que si el vent ha fet caure una pantalla. La tarda s'ha desenvolupat amb certa calma, però de sobte Bad Gyal, Massive Attack i Doja Cat (aquesta última fortament esperada pel públic internacional) són dubte. Això trenca el relat, el guió, la photo finish d'aquest primer dia de festival (a banda de la jornada inaugural gratuïta del dia anterior) i deixa un gust amarg en el record d'aquesta edició. Sort que divendres, apunten els meteoròlegs, la primavera voldrà dir bon temps. Com dèiem, la tarda del 4 comença amb els lleidatans Renaldo & Clara presentant el seu nou disc. Delicat, poètic i lluminós, com s'esperava, però com també son els clàssics que ens concedeixen. Tot el festival, per guiri que sembli, està ple de catalanoparlants que alternen els diàlegs amb altres registres lingüístics amb una fluïdesa bi, tri, multilingüe encomiable. Em perdo el festiu Teo Lucadamo, perquè no vinc a fer una crònica exhaustiva sinó un retrat d'impressions, però justament la impressió és que el públic en surt fascinat. He preferit anar a veure els Geese -coses de boomer, suposo- després de la primera cervesa, recorda, has de guardar el got de plàstic perquè després et retornen els diners. Geese son prototip de banda Primavera, torturats i suaus alhora, radioheadejants, amables, alternatius i pacífics, com aquest públic que em sempre em sorprèn amb els nous outfits: enguany tothom va una mica més retro, més fosc i discret, menys eurovisiu malgrat les arracades de mil colors i algun vicyós abric de pells. Amb Geese arriba la pluja, com si fos el primer timbre d'avís pels concerts que no vindran, i es despleguen els primers paraigües i impermeables. Per un moment sembla, però, que ja ha plogut tot el que havia de ploure. Ells lleidetans Renaldo & Clara han presentat nou disc al Primavera. © Christian Bertrand / Primavera Sound L'avís de suspensió es fa explícit a les pantalles poc després, advertint que estem a mercè del temps. Ho pagaran els escenaris principals (l'Estrella Damm i el Revolut), i, per tant, les estrelles principals. Massive Attack no hi és a l'hora pactada i ningú no informa. Com dèiem, a l'entrada ja no deixen passar ningú i els fans es desesperen. Alguns comencen a marxar, d'altres tenen una altra impressió dels núvols. No hi ha informació gaire clara i tot sembla obert, especialment el tema de Doja Cat, que es veu -disculpeu de nou aquest boomer- que és la sensació del moment. Finalment, i després de compartir el desconcert amb uns quants desconeguts, ens informen que Massive Attack sí que actuarà però a dos quarts d'una, la qual cosa dona esperança als de la gata i als de la filla d'en Farel·lo. M'interessa que aguanti el temps per la primera, de la segona ja em vaig empassar un concert per a la meva filla adolescent i encara l'únic que me'n queda a la memòria és l'enèsim cop de maluc. Però Doja Cat no farà com Massive Attack i no actuarà, la qual cosa fa saber en un missatge melodramàtic (fascinantment afectat o sobreactuat) a les xarxes. El que no saben els Massive Attack és que ells tampoc no actuaran, ni a dos quarts d'una ni a tres quarts de quinze. La primera jornada acaba aquí, per favor circulin, aquí no hi ha res a veure. Sempre ens quedarà divendres, Friday I'm in Love. Jo he vingut a veure The Cure, sí. Tot el meu festival d'enguany va d'això, hi vaig directament, l'escenari Estrella és a petar. Sé que treuen un nou disc, però Pictures of You per començar. Sé que treuen un nou disc, i l'intercalen entre els clàssics, però Lovesong. Sé que treuen un nou disc, però In between days, Just Like Heaven, Push, A Forest. Em sorprèn molt la quanitat de gent jove que hi ha, no per ser-hi sinó per cantar-les totes, com si no fóssim davant d'indissimulables (però adorables) mòmies que al damunt (i com sempre) amb prou feines es dignen a moure's dalt de l'escenari. Concert de The Cure al Primavera Sound. © Jordi Borràs / ACN Mites absoluts, referents d'adolescència boomer, onírics, romàntics, singulars, curadors. Altíssima categoria en directe, de nou. La qual cosa fa que, en una pausa per diversificar la crònica, quan m'acosto a l'escenari Occident per veure Jade m'adoni de com hem anat perdent generacionalment. És a dir: Jade és bona , quasi diria que molt bona, amb una eclèctica oferta, un gran registre vocal de música disco iu na immensa i hiperactiva varietat d'estils barrejats, però necessita dir que està tan i tan contenta de ser aquí (els Cure no ho necessiten ni un segon) i variar de ritme tres vegades per cançó. Ens cansa tot, volem estímuls constants, girs de guió, varietat. El contrari del que seria tenir ganes d'esdevenir un clàssic, com el que vèiem a l'escenari Estrella amb The Cure. També concedeixo uns minuts al DJ Skrillex, posteriorment a l'escenari Revolut, una demostració del que és un bon directe: val la pena veure'l per viure'l, no n'hi ha prou amb escoltar-lo en disc o en llista de reproducció. L'entrada valia la pena. PinkPantheress, en canvi, a l'escenari Cupra, em sembla d'una frivolitat quasi insuportable si no fos per una posada en escena majúscula i sense estalviar-se res. Ja només per això, considerem-los benvinguts. Potser és que em faig gran, suposo, o més aviat segur. M'ho confirma la noia de la barra que no només m'assegura que això de tornar el got ja no es fa, sinó que es pren la molèstia d'afegir que a més això no es fa des de fa força anys. Ja ho diuen, que allò que pica, cura. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/43/3/atmosphere-estrella-damm-ps-bcn-26-03-06-26-christian-bertrand-11.jpeg" type="image/jpeg" length="2276238"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La Barcelona del Trio Fortuny]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-trio-fortuny-per-bernat-dedeu/</link>
      <pubDate>Sat, 06 Jun 2026 16:34:28 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Bernat Dedéu]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinió]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-trio-fortuny-per-bernat-dedeu/</guid>
      <description><![CDATA[Podem dir que el nostre Trio Fortuny ja és una de les millors formacions d'Europa]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Els sentimentals, gent funesta i molt perillosa, diuen que la música és l'últim refugi de les penúries del món. Haig d'admetre que, amb el pas del anys, el meu orgull racionalista ha cedit una mica i puc arribar a admetre que els esperits carrinclons tenen raó. Dijous passat sentia l'ànima terriblement embotida; a Barcelona duem una setmana idiotitzats arran de la visita d'un monarca absolut de bata blanca que diu ésser l'encarnació de la divinitat el qual, de moment, només ha regalat incomoditats al barri (tindré la desgràcia de dormir a pocs metres del seu cau). Per contrast, la ciutat també s'ha tenyit de groc, no pas perquè tornin els pèrfids llacets, sinó pel citrí persistent d'uns profes que, feliçment, han recordat al Govern (i als seus patètics representants sindicals!) que no fan vaga per omplir-se la faixa de bitllets, sinó per treballar amb mínimes garanties. Però l'administració té un sentit més aviat creatiu de la democràcia i ha dit als mestres que moltes gràcies per opinar però que si de cas nosaltres continuarem fotent el que ens surti dels sants picarols. Entre tot aquest panorama espantós i amb el cap com un timbal, vaig refugiar-me al Palau de la Música, on el Trio Fortuny posava fi a una residència de tres anys a can Domènech i Muntaner. Només hi ha un plaer superior a descobrir per primera vegada una peça; és la joia de retrobar-la temps després perquè et torni a deixar esbatanat. És així com vaig quedar-me tieso de nou amb aquesta bestiesa anomenada Andante con moto del Trio D929 de Schubert (sí, el de Barry Lyndon de Kubrick), un moviment que -en ell mateix- justifica l'entrada a l'Olimp dels compositors. Té certa conya, perquè el tempo que s'utilitza en aquesta martingala -el caminar depèn de la situació històrica de cada individu- marca les palpitacions d'una època determinada. A la gravació clàssica de Serkin i els Busch (1953), amb trista àuria de postguerra, el caminar és agònic i el moviment dura 11 minuts; a mesura que passa el temps, veiem com el trescar vira cap a l'optimisme capitalista; els Grumiaux (1972) baixen a 10,07 i els Florestan (2002) es casquen la cosa en 8,33. No vaig ser tan friqui com per contar el minutatge que van ordir el violinista Joel Bardolet, el txel·lo Pau Codina i el pianista Marc Heredia. No obstant això, diria que els Fortuny van posar-se al mig dels extrems per donar un sentit d'estoïcisme al moviment, però amb certa trempera mediterrània. Aquesta és una formació catalana i som gent més aviat mortuòria, per la qual cosa el tema principal -quin so que treu en Pau de l'instrument!- se sentia fúnebre però amb la gràcia tan sexy de les frases schubertianes. Però bé, tot això tant li fot, perquè la Punyalada d'avui vol fer constar que tocar aquest trio, el segon de Schubert, requereix una formació de primer món i soc vingut a afirmar que els Fortuny ja són un dels millors trios d'Europa i que el concert al qual vaig assistir podria triomfar en qualsevol espai de cambra del planeta. Per això és encara més dolorós contemplar la sala petita del Palau, amb aquella mala acústica dels constructors socialistes, tan buida de penya. Barcelonins, cal que negligiu el superflu per fer cas a allò més transcendent. Els Fortuny són un ensemble d'una musicalitat espaterrant. La majoria de trios del món s'esmorzen l'Allegro d'aquesta obra canònica amb massa rapidesa, per marcar paquet; però ells van servir-lo amb la calma que demana la partitura. En Joel és un violinista demencial, i la seva capacitat per gestionar el vibrato sense renunciar a una precisió immaculada en l'afinació és d'un altre planeta. En Pau, deia abans, ha tornat la grandesa sonora pàtria al violoncel (res de verduretes fora de to del tipus Capuçon i més musculatura de l'escola Gary Hoffman; molt a favort). I això d'en Marc Heredia també té molta gràcia, perquè el nostre pianista és tot un senyor de Barcelona però criat a l'escola russa, amb la qual cosa t'estalvia qualsevol mandanga amanerada a l'hora de tocar i assegura una columna vertebral feta de marbre. Això va notar-se especialment a l'inici de la Passacaille del La menor del gran Ravel, dificilíssima obra que els Fortuny van berenar-se amb una alegria flamenca (sobre l'altre entremès del programa callaré, car no paga la pena). "Els Fortuny són un ensemble d'una musicalitat espaterrant" Cal felicitar de nou la tasca del programadors del Palau, en aquest cas sota l'impuls de Mercedes Conde Pons, que ens han acostumat a la millor programació sonora de la ciutat (a la qual, si em puc posar perepunyetes, només demanaria encara més concerts de cambra, perquè sessions com aquesta demostren que en aquest repertori s'hi troba el bo i millor dels millors). Abans parlava de la música com a refugi i, en setmanes com aquesta, una vetllada així no només t'asserena l'esperit, sinó que et permet sortir del barri de Sant Pere amb l'ànima neta. Dijous denit, després de la versió bellíssima del lied Morgen que va cloure el concert, estava tan content que, ciutatvellí militant, vaig pirar de can Domènech i Muntaner directe al Conesa on, encara amb aquest Andante com moto al cap, vaig enviar la dieta a tomar pel sac amb un entrepà de botifarra d'alls tendres (la meva alegria fou tal que fins i tot he de confessar que vaig sucar les patates en un plateret d'allioli). Espero que en Franz i els Fortuny em perdonin tanta pornografia, però la música m'excita... Ho torno a dir i a escriure, que tanta anècdota potser ens fa perdre l'essencial. Hi ha la Barcelona de la sordidesa, dels fastos i la passarel·la contínua de vedets religioses i laiques; però després hi ha la ciutat on pots sentir concerts del primer món, en la qual només falla la desídia dels conciutadans a l'hora de guarir-se amb allò que els convé de debò. Exigeixo que aquest trio torni ben aviat a les nostres sales i que feu el fotut favor, barcelonins, de rendir-los la pleitesia que mereixen.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/31/04/2/el-trio-fortuny.jpeg" type="image/jpeg" length="388557"/>
    </item>
  </channel>
</rss>
