<?xml version="1.0"?>
<rss xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom" xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/" xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/" xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" version="2.0">
  <channel>
    <title>The New Barcelona Post | Diario de las buenas noticias de Barcelona</title>
    <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml</link>
    <description>Not&#xED;cies i actualitat de Barcelona. Informaci&#xF3; empresarial, cultura, lifestyle, gastronomia, opini&#xF3;, social stories. GoodNews, TrueStories</description>
    <lastBuildDate>Thu, 28 May 2026 21:19:14 +0200</lastBuildDate>
    <language>ca</language>
    <atom:link href="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <image>
      <url>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/static/the-new-barcelona-post/dist/logos/logo-1200x630.jpg</url>
      <title>The New Barcelona Post | Diario de las buenas noticias de Barcelona</title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/feeds/feed_the-new-barcelona-post_ca.xml</link>
    </image>
    <item>
      <title><![CDATA[Rai Recoder (Deleito): "Hem passat de construir marca a rendibilitzar-la"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/rai-recoder-entrevista-deleito-rendibilitat</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 19:44:26 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elena Busquets]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/rai-recoder-entrevista-deleito-rendibilitat</guid>
      <description><![CDATA[Deleito presenta uns ingressos de 4,2 milions d'euros el 2025 i accelera la seva expansió amb cinc noves obertures a Madrid i un model de franquícies que aspira a arribar a les 40 abans del 2030.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Nascuda el 2022 en un petit local del carrer Sagués, Barcelona, Deleito s'ha convertit en només quatre anys en una de les marques gastronòmiques més reconeixibles entre la generació Z catalana. Festivals, pop-ups, vídeos virals, col·laboracions amb influencers i una comunitat digital que va molt més enllà de les hamburgueses han impulsat el creixement de l'empresa fundada per Rai Recoder, Alberto Gras i Gerard Moreno. Dijous passat, la companyia presentava els resultats del 2025: 4,2 milions d'euros de facturació i la previsió d'arribar als sis milions aquest any. Al dia següent, Recoder ens atenia a les oficines de Deleito, encara immers en l'aterratge a Madrid amb cinc noves obertures i amb un objectiu al cap: convertir la marca en una cadena amb 40 franquícies abans del 2030. — Heu tancat el 2025 amb 4,2 milions d'euros de facturació i aquest any voleu arribar als sis milions. D'on ha de venir aquest creixement? — Sobretot de noves obertures i de potenciar encara més els pop-ups, festivals i grans esdeveniments. És una línia que ens està funcionant molt bé i que ja representa una part important de la facturació. — Enceteu ara l'època estiuenca, l'època de festivals. Què suposa per al vostre negoci? — Passar de tenir, per exemple, 80 treballadors a gairebé 300. Operativament és molt exigent, sobretot tenint una estructura petita d'oficina. Però amb els anys hem après molt bé quins són els espais on la marca funciona. — Quins són? — Festivals i esdeveniments amb públic jove o familiar. El Godó, el Canet Rock o l'Ítaca, per exemple. Són contextos perfectes perquè la gent està passant-s'ho bé, té gana i veu Deleito com una aposta segura. Al final, dintre d'un festival, competeixes amb moltes propostes de restauració, i tenir una marca reconeguda ens ajuda molt. Edicions especials de Deleito © Àngel Bravo — Ara també feu el salt a Madrid. — Sí, acabem d'obrir cinc nous Deleito. Hem treballat durant part del 2025 i del 2026 per assolir una estandarització dels processos dins de la companyia, per convertir-la en una empresa franquiciable. Pensem que, en l'àmbit operatiu hem arribat a l'excel·lència i que comptem amb una marca consolidada, així que el paquet es pot vendre a altres operadors que puguin explotar el territori allà on nosaltres no arribem. — Madrid és només el principi? — Sí. El nostre objectiu és arribar a unes 40 franquícies abans del 2030. — Quaranta? — Sí, tot i que això no vol dir que només creixerem amb franquícies. També ens agradaria continuar obrint alguns locals propis en ciutats que ens semblin interessants. — Quan dius ciutats interessants, parles de Londres, París...? — No cal anar tan lluny. Potser abans obrim a Reus que a Londres [riu]. Però sí, evidentment volem créixer a escala estatal i, amb el temps, també internacionalment. — Quins mercats teniu al radar? — València segur. I després veurem. Aquest 2026 és un any de validació: comprovar que el model funciona a Andorra, Madrid i en alguna ciutat més abans d'accelerar de veritat. Rai Recoder, cofundador i director general de Deleito © Àngel Bravo — Per què apostar ara pel model franquícia? — Perquè obrir un Deleito costa com a mínim 300.000 euros. I amb aquest model, el partner assumeix la inversió i nosaltres aportem la marca, l'operativa i el know-how. — I Andorra ha estat la prova pilot. — Exacte. I ha anat molt bé. El soci està content i nosaltres també. Això ens ha donat confiança per accelerar i fer aquest pas a Madrid. Aquest any és moment de construir bases sòlides, veure que el model funciona bé i així el 2027 prémer l'accelerador. — Vau néixer el 2022. Tot això ha passat en només quatre anys… I gairebé ja no parles com una startup. — És veritat. [riu] — Parles més com una gran empresa. — Perquè al final ho som. Hem tingut una part molt de startup en quant a creativitat i velocitat de creixement, però no deixem de ser restauració. I la restauració té unes regles molt clares, i al final has de guanyar diners. — Tot i que sí que heu aixecat capital. — Sí. Hem fet dues rondes, una al principi, i una gran va ser la de tres milions l'any passat. Ens va permetre créixer molt ràpid. Rai Recoder, cofundador i director general de Deleito © Àngel Bravo — Però ara el discurs és molt més de rendibilitat. — Totalment. Ara volem créixer bé. Utilitzar tot el que hem construït aquests anys per fer una empresa sòlida, sostenible i que doni diners. — No és el moment, doncs, de fer grans campanyes de comunicació, com la de llançar hamburgueses de Deleito als jugadors del Barça durant la rua del 2025? — Volem continuar comunicant, però des d'una altra perspectiva. Durant els primers anys vam sobreinvertir en màrqueting perquè necessitàvem construir marca. Ara volem que cada euro invertit tingui retorn. Concretament, que cada euro invertit en màrqueting, en retorni 50. Hem passat de construir marca a pensar en rendibilitat, en generar rendibilitat. Les accions que fem avui han d'estar molt més enfocades a generar negoci. Però l'estil continua sent el mateix. La campanya de la rua del Barça n'és un bon exemple: vam llançar hamburgueses a l'autobús i els jugadors se les van començar a menjar allà mateix. Lamine Yamal, Fermín, Gerard Martín, Cubarsí… El vídeo es va fer viral, amb milions de visualitzacions, i el cost de l'acció va ser mínim. — I aquest any tothom us ha copiat. — Sí [riu]. Aquest any tothom tirava coses a la rua. — Deleito mai ha volgut vendre només hamburgueses, oi? — No. Això ho vam tenir clar des del primer dia. — Què volíeu vendre, llavors? — Una marca. Una comunitat. Una experiència. Rai Recoder, cofundador i director general de Deleito © Àngel Bravo — I quina és aquesta experiència? — Volem emular la sensació d'estar al cel. Per això el nostre claim és "Benvinguts al cel". No és només l'hamburguesa, que evidentment ha de ser bona. També és el packaging, el local, la música, els festivals o les col·laboracions. Hem intentat construir un univers propi i allunyar-nos una mica de la burger americana més clàssica per portar-la cap a una sensibilitat més mediterrània. — És gairebé més una marca cultural que gastronòmica. — Sí, i això és deliberat. Sempre diem que d'aquí deu anys Deleito hauria de ser capaç de vendre qualsevol cosa més enllà de les hamburgueses. — Fins i tot roba? — Ens encantaria. Mil vegades hem pensat fer drops de samarretes o gorres. Però ara mateix tenim massa fronts oberts. — Però esteu explorant altres línies de negoci? — Sí. Ens estem endinsant en el món del retail. Estem estudiant portar alguns productes Deleito a supermercats o botigues de conveniència. — Esteu parlant amb algun supermercat? — No encara. Ara estem investigant en producte i mirant d'industrialitzar algun dels nostres productes, com patates o carn. — També esteu potenciant una vessant més social. — Sí. D'aquí a un mes llançarem una hamburguesa solidària contra el càncer i destinarem una part de cada hamburguesa venuda a la Fundación Fero, que és una de les fundacions més importants de lluita contra el càncer que té una part molt important d'investigació aquí a Barcelona. © Àngel Bravo — Per què era important fer aquest pas? — Perquè la bondat és un dels valors que volem potenciar com a marca. Tots hem viscut el càncer de prop i volíem fer alguna cosa real, no només dir-ho. — Quan vau començar el 2022 us imaginàveu aquí? — A nivell de negoci somies molt més ràpid del que després passa. Però a nivell de marca, sincerament, crec que hem superat totes les expectatives. — Què és el que més et sorprèn? — Normalitzar segons quines coses. L'altre dia parlava amb Marc Gasol, a un acte de l'AIJEC, i em deia que ho estàvem fent molt bé, que tenia amics fans de Deleito, que el truqués. Si m'ho haguessin dit fa quatre anys, no m'ho hauria cregut. — Per cert, en no res serà el Dia Mundial de l'Hamburguesa. El Dia Internacional de la Pizza vam preguntar a diferents xefs com seria la pizza de Barcelona. I ara, us ho pregunto a vosaltres: com seria una hamburguesa de Barcelona? — Millor li preguntem a l'Alberto. [I, sí, anem fins al despatx de l'Alberto, ex Masterchef 8, i cofundador de Deleito]. — Alberto, com seria l'hamburguesa de Barcelona? — La burger de Barcelona hauria de ser tradicional, pero oberta al món, amb un toc d'innovació i que passi de la muntanya fins al mar. Una bona opció seria començar amb una burger de fricandó de bolets, seguir amb una mica de formatge havarti fos per damunt (el famós formatge del bikini barceloní) i acabar amb un toc picant, amb la salsa de la bomba de la Barceloneta. Alberto Gras, cofundador de Deleito i ex Masterchef 8 © Àngel Bravo ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/18/24/8/deleito-005.jpeg" type="image/jpeg" length="6442190"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[3 minuts i mig, i una nova web per llegir Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/nova-web-llegir-barcelona</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 19:08:33 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elena Busquets]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[The New Barcelona Post]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/nova-web-llegir-barcelona</guid>
      <description><![CDATA[Estrenem nova web reivindicant el valor del temps, la lectura pausada i les bones històries de Barcelona]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[3 minuts i mig. Que són 210 segons. Temps suficient per respirar unes vint vegades. Per caminar dues o tres illes de l'Eixample. Per fer un cafè ràpid a la barra. O per llegir, de mitjana, un article del The New Barcelona Post. Sempre m'ha fascinat això del "temps de lectura". De fet, he de reconèixer que em transporta inevitablement als museus i al temps que dediquem a observar una obra d'art. Diuen que, de mitjana, les persones passen entre 15 i 20 segons davant de cada peça. I és, de fet, el mateix que molts dediquen a la "lectura" dels articles: mirar la fotografia, llegir el titular i fer un scroll ràpid abans de continuar. I això diuen les estadístiques, però sabem que per entendre de veritat una obra cal aturar-se. Mirar-la una mica més. Entrar-hi. Descobrir-ne el context, els matisos, les capes invisibles. Suposo que 3 minuts i mig davant d'una obra d'art és prou temps per aconseguir endinsar-s'hi. Hi ha, de fet, alguns que ho allarguen molt més. El professor James O. Pawelski acostumava a portar els seus alumnes a la Barnes Foundation de Filadèlfia i els demanava passar vint minuts davant d'una sola obra. Defensava que aquella contemplació pausada no només enriquia l'experiència artística, sinó que provocava beneficis molt similars als de la meditació. Quan penso que els lectors del The New Barcelona Post dediquen, de mitjana, 3 minuts i mig a cada article, no puc evitar pensar en la responsabilitat que això implica. La responsabilitat de no omplir per omplir. D'aportar un moment valuós durant aquests 210 segons. © Cecilia Díaz Betz - D'exercir un periodisme que no només informi, sinó que també enriqueixi. Que doni context. Que inspiri. Que ajudi a entendre una ciutat tan complexa, contradictòria i extraordinària com Barcelona. Que doni llarga vida a les bones notícies i faci visibles totes aquelles coses que sí que funcionen, encara que sovint facin menys soroll. I en aquesta dedicació intencionada de temps, hi ha també la responsabilitat de mantenir-nos molt magazine. De fugir de la urgència constant. De no competir per ser els primers, sinó per ser rellevants. I fins i tot d'intentar que la lectura sigui un gaudi. [articles:233753] Perquè no és només què expliquem, sinó com ho expliquem: la veu pròpia dels autors, el ritme dels articles, la cura de les fotografies, els silencis, l'espai en blanc, l'equilibri entre informació i mirada, la preservació de la confiança. I el gaudi, inevitablement, també té a veure amb el continent. De vegades em pregunto com seria el The New Barcelona Post si fos físic. Quin paper tindria. Quin gramatge. Quin tacte. Si seria d'aquelles revistes que es deixen obertes damunt la taula del saló o d'un lobby d'hotel perquè algú les torni a fullejar més tard. I l'espai digital també ens l'hem de plantejar així. Per això, avui ens llegiu amb un gramatge diferent, amb una nova web. El disseny que Ricardo Feriche va idear el 2018 va representar de manera brillant el marc editorial i estètic del magazine durant més de vuit anys. Tant, que l'any passat encara va ser reconegut amb un premi al millor disseny, el Millor Disseny Editorial Digital atorgat per l'APPEC editors de revistes i digitals. [articles:217647] Però ja sabem que, en l'era digital, el temps no passa igual. És una mica com els anys dels gossos: si en el món caní, un any equival a set, en el digital la proporció encara és més exagerada. Els vuit anys del The New Barcelona Post a internet han estat pràcticament una vida sencera. Des d'aquell 2018, el projecte ha canviat molt. I alhora, no tant. Han canviat les mans —Must Media va adquirir el projecte el 2021—, han crescut les ambicions, els lectors i els formats. Però continua intacta la mateixa convicció fundacional: explicar Barcelona des del talent, la iniciativa, la cultura, l'economia, la creativitat i la innovació. "No ens renovem per deixar de ser qui som. Ens renovem, precisament, per ser-hi més fidels que mai." Continuem creient que Barcelona és el millor lloc de la Mediterrània per viure, treballar, crear i invertir. I continuem creient que el periodisme també té la responsabilitat de construir relat de ciutat. D'explicar allò que passa, sí, però també allò que és possible. [articles:214005] I aquesta nova etapa digital que avui encetem amb un nou disseny neix exactament d'aquí. No ens renovem per deixar de ser qui som. Ens renovem, precisament, per ser-hi més fidels que mai. Per cuidar millor els continguts. Per donar més espai a les històries. Per fer més agradable la lectura. Per mimar aquests 3 minuts i mig de temps que ens dediqueu, i ampliar-los si cal. Per cert, sabeu allò que diuen que les males notícies mai venen soles? Doncs les bones tampoc. Estigueu a prop, perquè aquesta nova web és només una de les moltes novetats que us anirem explicant abans que ens agafi l'estiu. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/24/64/8/bcnn-076.jpeg" type="image/jpeg" length="1980821"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El talent digital prem l'accelerador a Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/talent-digital-prem-accelerador-barcelona</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 16:14:45 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/talent-digital-prem-accelerador-barcelona</guid>
      <description><![CDATA[La ciutat supera els 135.000 professionals TIC, gairebé un 5% més que l'any anterior, en un creixement tres vegades més ràpid que el del global del mercat laboral barceloní]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Més de 135.000 professionals, un 6,5% del total de l'ocupació de Barcelona, i un creixement que frega el 5% respecte a l'any passat. Són xifres que il·lustren l'expansió del talent digital a Barcelona, que durant el 2025 va incorporar 6.200 nous professionals TIC. I no només això: per primera vegada s'han superat el miler d'ofertes de feina dirigides a especialistes en intel·ligència artificial, com recull l'informe Digital Talent Overview 2026, elaborat per la Mobile World Capital Barcelona. També han emergit trepitjant fort nous perfils, com el d'experts en semiconductors —que creixen un 97%---, New Space (67%), blockchain (57%) i computació quàntica (49%). Tot això és un reflex del dinamisme del sector tecnològic a la ciutat, amb multitud d'empreses i també projectes d'abast internacional, com la IA Factory al Barcelona Supercomputing Center i dins d'un projecte de dimensió europea, i l'aposta pels semiconductors i les tecnologies quàntiques per convertir Catalunya en referent en aquests àmbits. Amb tots aquests projectes en marxa i amb un dinàmic ecosistema tecnològic i emprenedor, la ciutat ha vist incrementar-se la quantitat de professionals de l'àmbit digital a una velocitat que supera notablement la mitjana del mercat laboral barceloní: està creixent 3,6 vegades més ràpid que el global a la ciutat, que va augmentar en un 1,34% l'any passat —enfront del 4,8% del sector TIC—, com ha destacat el director de l'àrea de Talent Digital de la MWCapital, Jordi Arrufí. Així, Barcelona continua reforçant la seva posició com a un dels principals hubs digitals d'Europa, amb la consolidació d'un ecosistema cada vegada més madur, alhora que especialitzat i competitiu. En aquest context de maduració, les empreses prioritzen també perfils més especialitzats i amb experiència. Aquesta preferència pels perfils experts té una derivada: els perfils més junior estan menys demandats, també a causa de l'auge de la IA, capaç d'automatitzar tasques més mecàniques fins ara habitualment executades per professionals novells. Tant és així que les ofertes de feina dirigides a persones amb poca experiència han caigut un 36% en els dos últims anys. A l'altra banda, la demanda de professionals sèniors ha crescut un 15%, i els perfils mitjans han vist augmentar un 21% les ofertes de feina. Jordi Arrufí presentant el Digital Talent Overview 2026. Tanmateix, el sistema TIC a Catalunya continua reforçant la seva base de talent: durant el curs 2024-2025, els graus tecnològics van superar els 22.700 estudiants matriculats, un 27% més que cinc anys enrere. A més, els màsters TIC consoliden el seu creixement, i han superat els 7.000 estudiants, en aquest camí d'especialització avançada que demanda el mercat. Aquesta demanda continua, un any més, reflectint l'elevada tensió en el mercat del talent digital. I és que Barcelona registra 14,9 professionals digitals per oferta de feina, mentre que, en el conjunt de sectors econòmics de la ciutat, la ràtio és de 62,3 professionals per oferta. El sector amb més escassetat de talent continua sent el de la ciberseguretat, amb 3,53 professionals disponibles per oferta, en un ecosistema que continua tenint dificultats per cobrir perfils tecnològics especialitzats. Segons l'informe, les tres posicions que han generat més oportunitats laborals el 2025 han estat els de web developers —amb més de 9.500 ofertes—, els d'app developers —amb 2.400— i cloud computing, amb 2.300. Un terç de dones A aquest creixement sostingut s'hi suma també un augment progressiu de la presència de dones en el sector. La presència de dones en l'àmbit digital representa el 33,4% del total de professionals TIC a Barcelona, per sobre de la mitjana europea, situada en el 30%. L'avenç ha estat especialment significatiu en els últims anys: des del 2018, la representació femenina ha augmentat gairebé 12 punts percentuals, passant del 31,5% al 33,4% només en l'últim exercici. Tot i això, l'informe adverteix que la paritat encara queda lluny i que persisteix una bretxa salarial del 2%. Entre les disciplines amb més presència femenina destaquen el màrqueting digital, la computació sostenible, UX/UI i la computació quàntica, àmbits que reflecteixen també la creixent diversificació de l'ecosistema tecnològic barceloní. Emprenedores treballant des de Barcelona Activa. La IA com a transversal L'informe incorpora a més un nou baròmetre sobre intel·ligència artificial que confirma que ja forma part del dia a dia del desenvolupament de software. L'adopció és pràcticament generalitzada: el 72,6% dels professionals utilitza eines d'IA diàriament i més del 70% ja disposa d'accés corporatiu a aquest tipus de solucions, integrades de manera estructural en les empreses. Així, amb un ecosistema cada cop més especialitzat, una demanda sostinguda de talent i la consolidació de tecnologies emergents com la intel·ligència artificial, els semiconductors o la computació quàntica, Barcelona continua refermant la seva posició com un dels principals pols digitals europeus i com una de les capitals tecnològiques amb més capacitat d'atracció i transformació del sud d'Europa. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/20/81/98/4/oficines-de-biorce-a-ledifici-dau-per-anna-badia.jpeg" type="image/jpeg" length="257517"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Els espais que expliquen Barcelona: entre arquitectura i relat]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/espais-expliquen-barcelona-arquitectura-relat-dircom</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 14:29:03 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Redacció TheNBP]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/espais-expliquen-barcelona-arquitectura-relat-dircom</guid>
      <description><![CDATA[Dircom Catalunya, amb la col·laboració de The New Barcelona Post, organitza al Park Güell una conversa amb responsables de comunicació d'institucions clau de la ciutat per reflexionar sobre el paper de l'arquitectura en la construcció de la identitat de Barcelona i la seva projecció internacional.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Les ciutats no tenen veu, però sí que comuniquen. Ho fan a través de la seva forma, dels seus carrers i dels espais que, amb el temps, acaben definint la seva identitat. Edificis icònics que deixen de ser només arquitectura per convertir-se en símbols, espais que expliquen com és una ciutat i, sobretot, com vol ser percebuda. A Barcelona, punts emblemàtics com la Sagrada Família, el Park Güell o La Pedrera, han contribuït decivisament a construir l'imaginari col·lectiu i el relat internacional de la capital catalana. La relació entre arquitectura i ciutat és tan intensa que, quan es pensa en Barcelona, és difícil no pensar en els seus espais més icònics. Però qui construeix avui el relat d'aquests edificis emblemàtics —i, alhora, el de tota la ciutat— i com s'hauria de gestionar? I quin paper tenen els responsables de comunicació d'aquestes institucions en la projecció de la ciutat? Aquestes preguntes seran el fil conductor de la conversa Espais que comuniquen: arquitectura, narrativa i reputació de Barcelona, organitzada per Dircom Catalunya amb la col·laboració de The New Barcelona Post, Barcelona de Serveis Municipals i el Park Güell, en el marc de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura. La conversa, que se celebrarà el pròxim 18 de juny a les 9.15 h al Pati de la Casa Jaqués del Park Güell, servirà per reflexionar sobre com els espais icònics formen part indestriable de la ciutat actual i el repte d'equilibrar la seva dimensió local amb la projecció internacional. La sessió estarà moderada per Paula Zapata, directora de Comunicació i Assumptes Corporatius de Veolia i vocal de la Junta Directiva de Dircom Catalunya, i reunirà responsables de comunicació d'institucions estretament vinculades a la identitat arquitectònica, cultural i urbana de Barcelona. Hi participaran Esther Grávalos, directora de Comunicació i Public Affairs de Barcelona Global; Xavier Purcallà, director de Comunicació, Marca i Relacions Institucionals de la Basílica de la Sagrada Família; Ana Lorente, directora de Comunicació de la Fundació Catalunya La Pedrera; i Ana María Álvarez, directora de comunicació de 48h Open House Barcelona i col·laboradora de The New Barcelona Post. Des de mirades diverses sobre la ciutat, el patrimoni, la cultura i la comunicació, la taula rodona abordarà qüestions com la construcció de la imatge de Barcelona, el paper dels espais icònics en la vida ciutadana i els reptes que afronten avui aquests edifics emblemàtics en una ciutat cada vegada més global i digital. Un cop finalitzada la conversa, els assistents també podran gaudir d'una visita guiada opcional al Park Güell, una de les obres més universals d'Antoni Gaudí i un dels grans símbols del modernisme català, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. Els pavellons de l'entrada al Park Güell amb les vistes de Barcelona de fons. © Edu Bayer Tot i que habitualment Dircom Catalunya organitza trobades reservades exclusivament als seus socis, amb motiu de la Capitalitat Mundial de l'Arquitectura i amb la voluntat d'obrir la reflexió, l'acte s'obre excepcionalment a directors de comunicació externs a l'associació, vinculats als àmbits de la cultura, l'arquitectura i la reputació, amb inscripció prèvia.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/09/00/5/espais-que-comuniquen-2.jpeg" type="image/jpeg" length="327871"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Lorca més humà arriba al Teatre del Raval]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-federico-garcia-lorca-teatre-raval-pep-tosar</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 12:29:57 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-federico-garcia-lorca-teatre-raval-pep-tosar</guid>
      <description><![CDATA[Pep Tosar presenta al Teatre del Raval "Federico García", una proposta que fusiona cant, ball, teatre i documental per recordar-nos per què el poeta granadí continua sent el nostre contemporani.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Federico García és una biografia viva feta de música, ball i poesia. Un espectacle preciós i fet amb un respecte immens que busca apropar la història, la vida i l'obra del gran renovador de la nostra cultura. L'espectacle que Pep Tosar va presentar al Grec del 2019 torna ara als escenaris dins la programació del nou Teatre del Raval. La proposta mostra a la perfecció la passió de Lorca per l'expressió i l'efervescència del que passa al món; sobretot, li cridava l'atenció tot allò que succeïa a nivell popular i local, el color autèntic. L'artista buscava la puresa tant en la poesia com en la vida, i per això es va enamorar de formes despullades com el cante jondo. En aquest sentit, resulta molt curiosa l'explicació que l'obra ens dona sobre l'origen del terme "duende flamenco", una paraula que gairebé es va inventar ell mateix o que, si més no, va popularitzar. El poeta dels contrastos Per entendre millor aquest espectacle, cal contextualitzar la figura de l'autor. Federico García Lorca va néixer a Fuente Vaqueros l'any 1898 i, per tant, va créixer impregnat del folklore, el misticisme i l'Andalusia rural. Tot això va marcar el seu estil i la seva simbologia: la lluna com a presagi, el cavall com a sinònim de passió i la mort sempre omnipresent. Tanmateix, no es va estancar en el costumisme: la seva poesia volia unir aquesta vida rural amb els corrents més avantguardistes de l'Europa d'entreguerres. Lorca parlava de temes universals com els límits de la llibertat humana, l'opressió social i el desig insatisfet. Aquestes temàtiques les podem veure tant en la seva poesia (Romancero gitano i Poeta en Nueva York) com en les seves peces dramàtiques. Era un artista multidisciplinari (músic, dramaturg, conferenciant i artista plàstic) que va parlar de l'existència i de la tragèdia amb la mateixa intensitat. L'empremta de Barcelona Tot i que solem imaginar-nos Lorca a Granada, Nova York o Cuba, la seva fascinació per Barcelona va ser determinant. Federico es va enamorar de la ciutat durant la dècada dels vint, ja que a casa nostra hi va trobar una cultura moderna, europea i pròxima a la seva creativitat artística. Va ser aquí on va estrenar Mariana Pineda al costat de la seva gran aliada i musa, Margarita Xirgu, i també on es va captivar per l'esperit d'avantguarda de la mà d'amics com Salvador Dalí. A Barcelona, la poesia de Lorca es va tornar més lliure, trencadora i urbana, i va aconseguir allunyar-se de l'etiqueta de "poeta folklòric". El muntatge tampoc oblida la seva faceta de pintor i dibuixant, que també va desenvolupar a la ciutat comtal, on fins i tot va arribar a exposar els seus dibuixos a les Galeries Dalmau. Intensitat, contenció i puresa sobre l'escenari Artísticament, l'obra és impecable: el joc de llums i l'ús dels audiovisuals fan créixer dramàticament l'espectacle. La proposta juga amb diferents ritmes: un grup flamenc toca en directe a escena i, de sobte, passa a un primer pla per teatralitzar alguns moments que expliquen millor la vida del poeta. El pes musical recau en Mariola Membrives, Anna Colom o Ana Brenes, cantaoras que regalen moments emocionants exhibint una veu plena de força i emotivitat. A Federico García el ball es fa poesia de la mà de Rubén Molina. És un tipus de flamenc molt contingut, amb moviments molt pausats i definits, però carregats d'emoció, sentiment i força. El ball està totalment lligat a tot el color de l'obra i a allò que es vol transmetre: intensitat, contenció i puresa. Els fragments de les entrevistes documentals resulten clau perquè connecten amb la filosofia de l'autor. Igual que feia Lorca amb La Barraca (recorrent el país en furgoneta per apropar els clàssics a qui no tenia accés a la cultura), aquest espectacle persegueix aquesta mateixa vocació pedagògica: divulgar la seva vida i la seva obra sense filtres. És una oportunitat perfecta perquè el públic redescobreixi la seva biografia i el seu univers líric. Escena de l'espectacle "Federico García" al Teatre del Raval L'efervescència d'un geni El guió rescata detalls molt curiosos i divertits, com el poema que escriu en un full de paper a Luis Buñuel a les tres de la matinada, quan tots dos anaven beguts pel carrer, i que arrenca amb versos sobre "la trena de l'aire". També destaca l'oda dedicada a Salvador Dalí que, tot i estar incompleta, mostra la faceta més juganera i divertida de Lorca. Al cap i a la fi, era un jove efervescent, amb ganes de viure la vida al màxim i que, tristament, va acabar amb un final tan tràgic com inesperat. Lorca a l'actualitat Que aquest espectacle arribi als escenaris just ara és molt significatiu. I és que coincideix amb un moment en què s'està parlant moltíssim de l'autor arran de dues troballes històriques que han sortit recentment a la llum: D'una banda, hi ha el descobriment en un arxiu de Berlín d'un fragment de vídeo inèdit de La Barraca. Són només uns segons, però es tracta d'un document d'un valor incalculable, ja que són les úniques imatges en moviment que existeixen de Lorca durant la seva etapa amb la companyia itinerant. De l'altra, hi ha la increïble història de Miguel Poveda, que va comprar a Alemanya el manuscrit de la Gacela de la raíz amarga i va descobrir que, a la part del darrere, hi havia un poema inèdit escrit a mà pel mateix Lorca. El poema es diu Canta el reloj, un text de 1933 sobre la fugacitat del temps i l'absència on Federico va deixar escrit: "És el senyal de carn que vaig deixar, en marxar, per saber el meu lloc en tornar". Poema de Lorca descobert per Miguel Poveda Tots dos esdeveniments demostren que Lorca continua plenament vigent, que la seva obra es revisita constantment i que la proposta de Pep Tosar al Teatre del Raval és, avui més que mai, oportuna i necessària. A Lorca el van matar, però Lorca no va morir Més enllà de la biografia, la funció deixa flotant a l'aire dos conceptes que resumeixen a la perfecció tot el que s'ha viscut a escena. El primer funciona com una bufetada poètica sobre el seu assassinat en recordar-nos que "ell, al final, va ser el protagonista d'una obra que no va escriure". El segon és una lliçó sobre la filosofia de La Barraca: "El teatre s'escriu per al poble, no és el poble qui mana al teatre"; una declaració de principis que denuncia aquell teatre fet amb finalitats merament comercials. Al final, l'espectacle regalima Lorca en tots els sentits: per la bellesa, la poesia, la música, l'estètica i aquella intenció educativa que s'hi respira. És el tancament perfecte per unir-lo a aquella frase tan certa que diu que a Lorca el van matar, però Lorca no va morir. Lorca continua viu.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/38/9/federico-garcia-en-el-teatre-del-raval-2.jpeg" type="image/jpeg" length="65040"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Cercle davant l'Europa que "necessita canviar"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/el-cercle-davant-leuropa-que-necessita-canviar</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 10:34:02 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elena Busquets]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/el-cercle-davant-leuropa-que-necessita-canviar</guid>
      <description><![CDATA[La reunió anual del Cercle convertirà Barcelona en escenari del debat sobre la sobirania tecnològica, energètica i industrial d'Europa.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA["Europa necessita canviar". Amb aquest contundent advertiment ha iniciat el Cercle d'Economia la Nota d'Opinió que marcarà el compàs intel·lectual i polític de la seva 41a Reunió anual, que se celebrarà de l'1 al 3 de juny repetint escenari al Palau de Congressos de Catalunya. Ho fa en un moment en què Europa afronta una mutació de fons: els Estats Units deixen de ser un aliat previsible, la Xina i l'Índia reconfiguren els equilibris econòmics globals i la tecnologia s'ha convertit en un nou camp de batalla geopolític on el continent continua jugant, còmodament, el paper de consumidor. Amb l'eco encara recent de l'Informe Fènix i del debat sobre les debilitats estructurals de l'economia catalana, el Cercle eleva ara la mirada cap al futur europeu amb una idea central: l'autonomia estratègica "no és un mite, però tampoc és una realitat" i, en aquest procés, Espanya i Catalunya no poden romandre com a simples espectadors. La nota, presentada aquest dimarts per la presidenta del Cercle, Teresa Garcia-Milà, i el secretari general, Miquel Nadal, defensa que Europa es troba davant d'un doble desafiament que obliga a "repensar-ho tot": la reconfiguració geopolítica i la revolució tecnològica. "Aquest canvi requereix una transformació interna i també externa", ha resumit Garcia-Milà. Interna, perquè Europa necessita completar d'una vegada el mercat únic i crear grans campions europeus capaços de competir amb els Estats Units i la Xina. Externa, perquè el continent haurà de redefinir les seves aliances i el seu paper al món. "Europa ha de veure com pot reforçar la seva posició i viure en aquest nou món", ha afirmat la presidenta. Per això, la gran aposta que articula la nota és la construcció d'una autonomia estratègica europea que no es limiti només a la defensa, sinó que abraci també l'energia, la tecnologia, les finances o la salut. El principal obstacle? La fractura entre europeistes i euroescèptics i la regla de la unanimitat en àmbits com la política exterior o la fiscalitat, que continuen limitant la capacitat d'acció comunitària. Ara bé, davant d'aquest bloqueig, el Cercle apunta a les coalicions d'estats —sense requerir unanimitat— disposats a avançar més ràpid, tal com ja va passar amb l'euro, l'espai Schengen o l'acord de Mercosur. Una finestra d'oportunitat? Lluny de limitar-se a una mirada defensiva, el Cercle defensa que aquest procés també obre una finestra d'oportunitat per a Espanya i Catalunya. "Tendim a veure-ho com una amenaça", ha lamentat Nadal, per defensar que tant Catalunya com Espanya disposen d'actius rellevants per convertir-se en peces importants de la nova arquitectura industrial europea. I entre aquests actius, l'entitat destaca el potencial de les energies renovables, la infraestructura gasista, el desplegament de fibra òptica i 5G, així com l'existència de hubs digitals com Barcelona i Madrid i sectors amb grans fortaleses, com el de la biotecnologia i les ciències de la salut, o la defensa. Nadal: "El que no aconseguim via productivitat ho compensem amb costos més baixos" Això sí, malgrat les bonances o el potencial, el Cercle evita qualsevol triomfalisme. De fet, a la Nota l'entitat recorda que Espanya continua arrossegant problemes estructurals de productivitat, baixa inversió en R+D i una dimensió empresarial reduïda. "El que no aconseguim via productivitat ho compensem amb costos més baixos", ha advertit Nadal. La presidenta del Cercle d'Economia, Teresa Garcia-Milà, i el director general, Miquel Nadal, en roda de premsa © ACN - Andrea Salazar En paral·lel, la nota incorpora dues qüestions que, malgrat no protagonitzaran cap taula específica de la Reunió, travessaran bona part del debat: la immigració i l'habitatge. Per al Cercle, el model de creixement espanyol de les darreres dècades —basat en augment de població i ocupació, però amb salaris estancats i baixa productivitat— necessita una correcció profunda. I aquesta passa per orientar la política migratòria cap a una immigració "més ordenada i qualificada", alineada amb un model productiu de més valor afegit. Pel que fa a l'habitatge, el document alerta que la manca d'oferta accessible ja s'ha convertit en un factor d'exclusió social que afecta directament la classe mitjana i posa en risc la capacitat d'atraure talent. Per escapar d'aquest bloqueig, el Cercle aposta per fórmules de concertació publicoprivada i per ampliar l'oferta de sòl edificable amb seguretat jurídica per incentivar la inversió. Teresa Garcia-Milà al darrer True Leaders, organitzat conjuntament per EY i The New Barcelona Post © Marc Llibre No és casual que aquestes qüestions apareguin en una nota dedicada a l'autonomia estratègica europea. Per al Cercle, la sobirania del continent no es jugarà només als grans despatxos de Brussel·les ni en la cursa tecnològica amb Washington o Pequín, sinó també en la capacitat dels estats europeus de reforçar la seva cohesió interna, atraure talent i construir economies més productives. Aquesta serà, precisament, la gran discussió de la 41a Reunió anual del Cercle, articulada al voltant de quatre grans eixos: la sobirania tecnològica, la sobirania energètica, les ciències de la salut i el futur del sistema financer europeu. Perquè, com conclou la mateixa nota, la pregunta que dona títol a aquesta edició —"Autonomia estratègica d'Europa: mite o realitat?"— no és retòrica. És la pregunta que definirà el futur del continent i que, passats els tres dies de la Reunió, difícilment podrà continuar ajornant-se.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/94/63/51/reunion-anual-del-cercle-deconomia-por-jordi-borras.jpeg" type="image/jpeg" length="310274"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona és la protagonista de la nova temporada del TNC]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-es-la-protagonista-de-la-nova-temporada-del-tnc</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 09:51:48 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-es-la-protagonista-de-la-nova-temporada-del-tnc</guid>
      <description><![CDATA[Carme Portaceli s'acomiada de la direcció artística amb una temporada 2026/2027 que comptarà amb 25 estrenes, 7 muntatges internacionals i un sentit homenatge a la ciutat comtal, una ciutat de llibertat i esperança.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Tal com ha avançat Joan Francesc Marco, el nou president del Consell d'Administració del TNC: "Això és una festa: la festa de presentació de la temporada". I és que la roda de premsa d'avui ha tingut una dosi important d'emoció. Durant aquest mes de juny del 2026 s'escollirà la nova direcció artística del TNC, després de sis anys sota el timó de Carme Portaceli. La trobada ha estat un homenatge i un agraïment públic a la feina feta per l'actual directora, que dirigirà la seva última temporada al temple teatral de Catalunya. Sònia Hernández, la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha volgut dedicar-li unes paraules a la directora i ha destacat "l'aposta valenta per la igualtat en escena i per la diversitat". Una diversitat que, com també ha apuntat el president, s'ha traduït en xifres reals: l'ocupació d'aquesta última temporada ha fregat el 82% i una quarta part dels assistents ha estat públic jove. Marco ho ha remarcat llançant un missatge clar: "No és el públic de demà: és el públic d'avui". En aquest sentit, ha posat el focus sobre el programa educatiu i social del TNC: "és la nineta dels nostres ulls", emfatitzant l'esforç de la institució per programar espectacles de qualitat tant per a joves com per al públic familiar (com el retorn d'El TNC Petit amb propostes com Gota, de Txema Muñoz). Sílvia Pérez Cruz obrirà la Sala Gran del TNC amb un cant d'amor a Barcelona L'inici de la temporada a la Sala Gran no serà amb una obra de teatre convencional: serà amb un concert únic. Els dies 19 i 20 de setembre de 2026, Sílvia Pérez Cruz serà l'encarregada d'inaugurar l'escenari principal del TNC per oferir un concert amb un repertori especialment concebut per a l'ocasió. La tria de l'artista empordanesa no és casual: la seva lligadura amb Barcelona, la ciutat on s'ha format musicalment i on ha teixit gran part de la seva carrera, encaixa perfectament amb el leitmotiv de la temporada. Serà un recital íntim però de gran format, que vol retre homenatge a les històries, els carrers i la identitat de la capital catalana. Silvia Pérez Cruz encetarà la nova temporada del TNC La programació del TNC ret homenatge a Barcelona, a les dones i a la llibertat La nova temporada del TNC ha estat anunciada per l'actual directora Carme Portaceli que ha volgut "reivindicar el teatre com a lloc de reunió, de resistència, en un món que ens fragmenta i ens separa cada cop més". Una temporada que, com ha volgut remarcar, està dedicada a Barcelona: "Gairebé des del començament de la meva direcció al TNC, vaig tenir clar que la meva última temporada la dedicaria a Barcelona. Barcelona, per mi, ha estat sempre la ciutat dels meus somnis. (...) Jo era molt petita i el meu imaginari volava cap a aquesta ciutat on es parlava català (la meva llengua prohibida a València) als locals públics, a les botigues i als restaurants, no només a casa. (...) On les dones eren més independents, més lliures. I jo somiava que passaria aquí tota la meva vida". La fascinació de Portaceli per la ciutat de Barcelona, per la llibertat que omplia els carrers i per la força de les dones, es respira a la programació de la nova temporada del teatre. Produccions com L'hostal de les tres camèlies de Mercè Rodoreda, dirigida per la pròpia Portaceli, Roig i violeta, un text inspirat en dues obres de Montserrat Roig (El temps de les cireres i L'hora violeta), Nada (No-res) de Carmen Laforet o La mare coratge i els seus fills de Bertolt Brecht, amb la direcció de Josep Maria Mestres i el protagonisme d'Emma Vilarasau, son només alguns dels exemples d'aquesta Barcelona femenina, empoderada i que ha lluitat sempre per la seva llibertat. "La mare coratge i els seus fills" amb Emma Vilarasau és una de les apostes de la temporada.© Geraldine Leloutre El TNC es connecta amb el món i amb el territori Dins d'aquesta línia de visibilització, destaquen dos projectes de la casa. El primer és Barcelona Calling, que, en aquesta tercera edició, posa la mirada a l'Orient Mitjà i, en concret, en la visió de les dones. Amb el subtítol de "Les dones es reinventen", podrem gaudir d'espectacles d'artistes del Líban, Egipte, Palestina, Siria, etc., amb una perspectiva 100% femenina. Sobre l'escenari, es debatran temes que, normalment, les dones sempre han portat en secret com la menopausia, l'embaràs… En paraules d'Anne Goalard, l'assesora i coordinadora artística: "Creiem que és hora de mostrar que, malgrat molts prejudicis, les artistes àrabs i iranianes són pioneres de la causa feminista". I, Portaceli, a la roda de premsa ha afegit: "Elles han aconseguit que l'art no sigui un luxe, sino una necessitat". "Creiem que és hora de mostrar que, malgrat molts prejudicis, les artistes àrabs i iranianes són pioneres de la causa feminista". El segon projecte és 365 dones l'any, que té com a objectiu difondre la vida i el llegat de dones invisibilitzades per la història. I, per fer-ho, treballen amb companyies de teatre amateur que vulguin portar a terme aquests muntatges per arreu de Catalunya. El teatre els hi cedeix un text i, a partir d'aquí, acompanya a les companyies amb formacions i espais de trobada perquè puguin fer la seva pròpia versió. Perquè, com a ha remarcat el president: "Volem treballar més a fons en la idea de que el TNC sigui el teatre de Catalunya i no només de Barcelona". Aquesta voluntat de sortir fora es consolida amb una forta xarxa de coproduccions (amb aliances que van des del Centro Dramático Nacional, amb qui s'estrenarà l'octubre La última noche con mi hermano d'Alfredo Sanzol, fins al Teatre Principal de Palma o l'Agrupación Señor Serrano) i tres grans gires que portaran fora de la ciutat els muntatges de L'hostal de les tres camèlies, La tercera fuga de Victoria Szpunberg (que viatjarà a Madrid i París) i La ràbia de Josep Julien, coproduïda amb Teatres en Xarxa. "L'hostal de les tres camèlies" és una de les produccions que sortiran de gira aquesta temporada. ©Geraldine Leloutre De la Sala Petita, on Josep Maria Miró obrirà curs el 30 de setembre amb el món rural d'El Cadell, fins a les visites internacionals de luxe com la coreògrafa Sharon Eyal a la Sala Gran amb Delay the Sadness, el TNC es prepara per a un any de transició, de memòria històrica i, sobretot, d'amor a la ciutat. Angélica Liddell serà el tancament catàrtic del TNC de Portaceli Si la temporada comença amb la veu i la intimitat de Sílvia Pérez Cruz, el tancament serà una autèntica sacsejada. Del 20 al 27 de juny de 2027, l'Angélica Liddell ocuparà la Sala Gran amb 00:01 La Creación, una nova producció pròpia de l'artista. Liddell és coneguda internacionalment pel seu teatre radical, visual, poètic i lliure i, amb aquest nou projecte, ofereix una estructura interna molt particular: funciona com un compendi de la seva visió escènica a través de diferents estadis o "peces de pensament". El teatre serveix, sobretot, per trobar-nos i resistir enmig de la fragmentació. És una proposta que manté viva l'essència del projecte de Portaceli: fer del Teatre Nacional de Catalunya un espai de pensament crític, de risc artístic i, sobretot, una finestra oberta a les tendències més trencadores d'Europa. Amb la nova temporada del TNC, Carme Portaceli no s'acomiada de puntetes: obre la Sala Gran de bat a bat a la llibertat, a l'avantguarda i al compromís amb les creadores per recordar que el teatre serveix, sobretot, per trobar-nos i resistir enmig de la fragmentació. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/17/92/7/cportaceli-tnc-web-2.jpeg" type="image/jpeg" length="171931"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Us imagineu un país sense llibreries?]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/us-imagineu-un-pais-sense-llibreries</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 09:51:07 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/us-imagineu-un-pais-sense-llibreries</guid>
      <description><![CDATA[Eric del Arco, president del Gremi de Llibreters, fa aquesta pregunta a la societat, en el marc de la campanya "Combat la distopia, tria la llibreria".]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El Gremi de Llibreters de Catalunya llança una campanya de conscienciació i denúncia per protegir l'ofici davant les males pràctiques que precaritzen el sector. Més de 300 establiments s'uneixen sota un missatge clar: la supervivència del model cultural de proximitat depèn de com comprem els llibres. "Som a temps d'evitar aquest futur sense llibreries". Amb aquesta contundència s'ha expressat Eric del Arco, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, durant la presentació de la campanya "Combat la distopia, tria la llibreria". La trobada ha servit per posar sobre la taula una realitat incòmoda: tot i que les xifres de Sant Jordi hagin estat positives, el dia a dia de les llibreries de proximitat es veu amenaçat per una suma de pràctiques comercials que erosionen, desmantellen i precaritzen el sector. La campanya té les seves arrels en el Pla Nacional del Llibre i la Lectura (2022/2023) impulsat per la Generalitat. "Venim de lluny i tenim ganes d'arribar lluny. És un compromís col·lectiu", ha remarcat Maite Cusó, encarregada de llegir un manifest que ja es pot consultar al web oficial Trialallibreria.cat. Al text es plantegen fenòmens greus com la concentració del mercat i l'amazonització de la cultura, i s'adverteix que la compra de llibres fora dels canals tradicionals posa en perill l'ecosistema sencer. Escoles, biblioteques i licitacions són els punts crítics El Gremi ha explicat clarament les línies vermelles. D'una banda, hi ha pràctiques que incompleixen directament la Llei del Llibre (com determinats descomptes). De l'altra, maniobres que, tot i ser estrictament legals, persegueixen un benefici individual immediat que debilita un sector que és fortament interdependent. Gemma Barrufet ha assenyalat les males praxis d'algunes grans editorials que proveeixen els centres escolars. Aquestes empreses apliquen descomptes il·legals en els llibres de text com a reclam per saltar-se els llibreters i quedar-se també amb la venda directa dels llibres de lectura obligatòria. Tanmateix, el sistema actual de concurs públic impedeix a les biblioteques comprar directament a les llibreries del seu barri o poble. Això obre la porta a que grans fons d'inversió es quedin amb els contractes, convertint la cultura en el que Aitor Martos ha definit com a "supermercats de llibres". Com a conseqüència, les biblioteques perden autonomia: ja no compren el fons que realment voldrien pels seus lectors, sinó el que l'empresa guanyadora els ofereix des del seu magatzem. "Nosaltres volem que les biblioteques siguin el més diverses i plurals possibles", ha recordat Martos. Sobre aquest últim punt, Eric del Arco ha lamentat que el Gremi fa cinc o sis anys que manté converses amb les administracions públiques per capgirar un model de licitacions que exclou els llibreters com a agents culturals i prescriptors clau. Cartell de la campanya impulsada pel Gremi de Llibreters de Catalunya Què hi ha en joc? Un combat contra l'algoritme Més de 300 llibreries s'han sumat a la iniciativa per recordar una premissa bàsica: com es compren i es venen els llibres, importa. Segons ha destacat el Gremi, quan un lector tria una llibreria de barri en lloc d'una gran plataforma digital, està defensant cinc pilars fonamentals: Pluralitat de veus i diversitat: La concentració de poder de les grans plataformes imposa què es publica, què es visibilitza i què es promociona. Les llibreries independents són les úniques que sostenen catàlegs petits, crítics, independents, traduccions minoritàries, autors locals i literatura experimental. Prescripció humana: La recomanació d'un llibreter neix del coneixement i la vocació de servei. A la llibreria de proximitat, la proposta mai està condicionada per criteris comercials o per algoritmes. Lectura no utilitària: La llibreria protegeix el llibre com una eina de pensament i pausa, i no com una simple mercaderia. Teixit comunitari i vida de barri: Una llibreria actua com un punt de trobada cultural viva (clubs de lectura, presentacions, debats). Quan una persiana tanca, el que desapareix no és només un comerç, sinó un espai comunitari que connecta cultura, territori i veïns. Comerç de proximitat i sostenibilitat: Comprar a les llibreries protegeix llocs de treball i sosté un model comercial que redistribueix el valor de manera directa i justa dins del mateix territori, en lloc de desviar els beneficis cap a fons internacionals. "Sense llibreries es desprotegeix una lectura crítica i independent", insistia Maite Cusó. D'esquerra a dreta: Maite Cusó, Fe Fernández, Eric del Arco, Elisa Fernández, Gemma Barrufet i Aitor Martos, membres de la junta del Gremi de Llibreters Més enllà de la bombolla de Sant Jordi La roda de premsa ha servit també per recordar que, tot i que la diada de Sant Jordi és molt important perquè situa a les llibreries al centre, les llibreries no viuen d'un sol dia. "Estem aquí perquè fem un esforç molt gran la resta de l'any", ha recordat Del Arco. Com a exemple de respecte mutu entre agents del sector, han posat el model de la Fira de Besalú, on les editorials acudeixen de la mà dels llibreters perquè siguin aquests últims els que exposin i venguin el fons. D'aquesta manera, es respecten tots els esglaons de la cadena. "Els llibreters som utòpics, no distòpics" El full de ruta que seguiran durant la campanya Per fer arribar aquest missatge a la societat, el Gremi ha traçat diverses accions per a aquesta campanya: Divulgació de les males praxis: Jornades informatives per explicar el funcionament intern de la cadena editorial, un model sovint desconegut pel gran públic i els centres educatius. Premi Llibreter compromès: El guardó d'enguany fixarà un eix temàtic totalment alineat amb els valors de la campanya. Secció interactiva: El web compta amb un apartat titulat "Com pots contribuir a aquest model cultural des del teu àmbit?", que desgrana deures i consells per a autors, editorials, distribuïdors, escoles, biblioteques i lectors finals. "Tenim ganes de sentir que estem acompanyades", ha subratllat Aitor Martos. Agents culturals de proximitat El Gremi defensa la figura dels llibreters, no com a dependents d'un "supermercat de llibres", sino com agents culturals, de proximitat i de confiança. Per això, el misatge que volen transmetre és esperançador: "Els llibreters som utòpics, no distòpics", i és per això, que han decidit engegar aquesta campanya; perquè creuen que un canvi és possible. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/08/6/gremi-de-llibreters-de-catalunya-1.jpeg" type="image/jpeg" length="108642"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Bad Bunny situa Barcelona al centre de totes les mirades]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/bad-bunny-situa-barcelona-al-centre-de-totes-les-mirades</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 09:50:28 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/bad-bunny-situa-barcelona-al-centre-de-totes-les-mirades</guid>
      <description><![CDATA[El rei de la música urbana ha escollit Barcelona per iniciar la seva gira DeBÍ TiRAR MáS FOToS World Tour. Aquest cap de setmana, la ciutat comtal es convertirà en una festa col·lectiva de la mà de Bad Bunny, que va exhaurir les entrades en menys de 24 hores.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[ Aquest cap de setmana, Barcelona es prepara per acollir l'inici de la gira mundial de Bad Bunny. I és que el porto-riqueny ha escollit la nostra ciutat com a casella de sortida. Fa unes setmanes, Rosalía va protagonitzar quatre nits històriques al Sant Jordi i, ara, Benito arriba per revolucionar Montjuïc. La ciutat comtal s'ha convertit en un dels escenaris preferits dels artistes d'estadis. Barcelona s'ha consolidat com el gran aparador i l'escenari més exigent d'Europa: triomfar davant d'aquest públic és una garantia d'èxit mundial. Actuar a Montjuïc o al Palau Sant Jordi s'ha convertit en un segell de prestigi i en la parada obligada per demostrar qui és al cim de la música. Barcelona serà el quilòmetre zero de la gira de Bad Bunny 2026 Totes les mirades de la música urbana estan fixades aquest cap de setmana en un únic punt: l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona. Que Bad Bunny comenci la seva ruta a la nostra ciutat ens indica que Barcelona va un pas al davant i que el públic català serà el primer a viure en directe el retorn de l'artista a Europa, una cosa que no passava des del 2022. Els dies 22 i 23 de maig del 2026, l'Estadi Olímpic viurà dues nits històriques que reuniran prop de 50.000 persones per concert. Així, la nostra ciutat serà l'avantsala de la seva gira europea i aquí descobrirem algunes de les sorpreses que inclouran els seus concerts: Barcelona serà protagonista mundial a les xarxes amb els primers vídeos dels concerts, també serem els pioners a conèixer els secrets del seu setlist i tots els detalls d'aquest espectacle que promet ser inoblidable. Perquè Bad Bunny no ve només a cantar: ve a muntar un espectacle en majúscules en què remarcarà la seva identitat porto-riquenya. Visualment, el concert tindrà un component immersiu amb diversos escenaris. Tot i això, la gran novetat de la proposta és La Casita: una rèplica exacta d'una casa típica porto-riquenya en tons rosa i groc que es col·locarà al mig del recinte. Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de Cultura Sports (@cultura.sports) La intenció de Bad Bunny és trencar la fredor del gran estadi i muntar una festa més pròxima, autèntica i amb aires de la seva terra. Això sí: només podran entrar a La Casita els qui hagin comprat l'entrada VIP, però, tal com ell mateix va dir, volia transformar el postureig de la zona VIP en una experiència interactiva i divertida, amb la seva cuina i el seu sofà. L'idil·li de Bad Bunny amb la ciutat comtal Per entendre el que es viurà aquest cap de setmana a Barcelona, cal mirar enrere i recordar el pas de l'artista per terres catalanes. I és que això de Bad Bunny amb Barcelona no ha estat un amor a primera vista sobtat: ha estat una història de creixement en què la ciutat va apostar pels seus codis trap des del primer dia, quan el porto-riqueny encara no tenia ni un sol disc d'estudi al mercat. Avui, una entrada VIP per veure el DeBÍ TiRAR MáS FOToS World Tour a l'Estadi Olímpic arriba als 500 euros. Però, fa menys d'una dècada, podíem veure l'artista a tres metres de distància, amb una copa a la mà i en una discoteca mitjana de Catalunya. Va passar els anys 2017 i 2018 a la discoteca Biloba de Lleida, on, per només 25 euros, el públic va poder veure de prop les primeres passes d'un Bad Bunny sense discos al mercat. Ver esta publicación en Instagram Una publicación compartida de ＢＩＬＯＢＡ 𝗢𝗽𝗲𝗻 𝗔𝗶𝗿 (@biloba_lleida) La ciutat de Barcelona no va trigar a reconèixer el seu talent i obrir-li les portes, tot i que amb condicions i formats molt diferents dels actuals. El 2018, l'artista encara emergent pujava a l'escenari del Reggaeton Beach Festival al Parc del Fòrum. Va compartir cartell amb llegendes com Daddy Yankee i amb una Karol G que també començava a despuntar. Els assistents a aquell festival van poder gaudir d'aquests dos cracs de la música actual per entrades que rondaven entre els 35 i els 50 euros; impensable avui dia! Però el veritable punt d'inflexió va arribar el juliol del 2019, quan el Sónar de Barcelona va trencar els seus propis motlles col·locant Bad Bunny com a cap de cartell. Va ser un moment històric en què el porto-riqueny va transformar el Sónar Club en una festa amb temes com Callaíta, Ni bien ni mal o Amorfoda. Ara, set anys després, Bad Bunny torna a Barcelona convertit en un gegant dels estadis, però amb la mateixa complicitat amb la ciutat que el va veure néixer artísticament. En menys d'una dècada, l'artista ha passat d'actuar en una discoteca de Lleida per 25 euros a fer sold out durant dues nits consecutives a l'Estadi Olímpic. Més de 600.000 entrades venudes en qüestió d'hores Quan es va anunciar que Bad Bunny tornaria als escenaris, l'expectació era alta, però la realitat va acabar trencant tots els rècords. El DeBÍ TiRAR MáS FOToS World Tour ha penjat el cartell de sold out, no només a Barcelona, sinó en les seves dotze dates; això significa que, en menys de 24 hores, va aconseguir vendre més de 600.000 entrades. Una autèntica proesa que fins i tot la mateixa promotora, Live Nation, va celebrar a les seves xarxes: "Benito, si et vols divertir no és a l'estiu ni a Nova Yol… és a la primavera a Madrid i Barcelona!". Les dues dates de l'Estadi Olímpic Lluís Companys no tenen ni una sola butaca lliure. Bad Bunny ha aconseguit un doble ple consecutiu en un recinte amb capacitat per a prop de 50.000 persones per nit. A més, també es van exhaurir les entrades més cotitzades, de fins a 400 i 500 euros, per a les experiències VIP (ja que són les úniques que donen accés a La Casita). De Rosalía a Bad Bunny: Barcelona com a capital de la música Però Bad Bunny no és l'únic que ha situat Barcelona com la capital de la música. Fa només unes setmanes, Rosalía tancava els seus quatre concerts al Palau Sant Jordi amb el LUX Tour 2026, reunint prop de 70.000 persones en total. L'artista de Sant Esteve Sesrovires va convertir el Palau en un confessionari íntim, on l'energia va ser tan intensa que fins i tot l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va arribar a registrar petits tremolors al terra. Però l'impacte de Rosalía no va ser només musical: aquells quatre dies d'abril van deixar un impacte econòmic de més de 35 milions d'euros a la ciutat, en atreure públic d'altres ciutats d'Espanya i d'Europa. Hotels i restaurants es van omplir de la mà de la catalana i va demostrar que la cultura urbana és, actualment, un dels grans motors turístics de Barcelona. El negoci que mouen aquests artistes de la música és molt impactant. Els experts estimen que la gira de Rosalía va camí de superar els 100 milions d'euros de taquilla, molt per sobre dels 26 milions que va aconseguir amb el Motomami Tour. Però Bad Bunny arriba per doblar l'aposta a l'Estadi Olímpic. L'èxit d'aquests concerts confirma que Barcelona s'ha convertit en una ciutat imprescindible per a les gires més ambicioses del món. Moment d'un dels concerts de Rosalía a Barcelona 2026. ©Christian Bertrand Barcelona torna a marcar el ritme Les llums de l'Estadi Olímpic Lluís Companys estan a punt d'encendre's amb el doble sold out de Bad Bunny. Aquest cap de setmana, Barcelona torna a demostrar que la ciutat sempre és a la primera línia de la cultura mundial. Ho va demostrar Rosalía a l'abril i ara ho torna a demostrar Benito. L'idil·li que va començar fa anys a les pistes de la discoteca Biloba o als escenaris del Sónar arriba aquest cap de setmana al seu punt àlgid. Amb Bad Bunny a la ciutat i la festa a punt de començar, Barcelona torna a deixar clar que el ritme dels concerts més grans es marca des d'aquí.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/06/2/bad-bunny-en-barcelona-2026-1.jpeg" type="image/jpeg" length="104573"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El temple sagrat del teatre es posa davant del mirall amb 'L'autora']]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-l-autora-teatre-lliure</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 09:49:50 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-l-autora-teatre-lliure</guid>
      <description><![CDATA[Anna Serrano Gatell porta al Lliure de Gràcia "L'autora", una proposta d'Ella Hickson que destrossa els codis del teatre clàssic. Amb una actuació magnètica de Nausicaa Bonnín, la proposta llança un crit contra el patriarcat i el capitalisme.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Què passa quan intentes cremar el sistema des de dalt d'un escenari? La directora Anna Serrano Gatell porta al Lliure de Gràcia L'autora (The Writer), una peça carregada de veritat i ràbia, signada per la britànica Ella Hickson. Un text que neix des de les entranyes per dinamitar els codis de la ficció dominada per homes i que posa sobre la taula l'etern debat: serveix l'art per canviar el món o només venim al teatre a fer-nos massatges a la consciència? A través del retrat d'una jove escriptora, el text llança un crit en defensa del talent femení davant d'un sistema que acostuma a jutjar les dones per la seva aparença i capacitat de seducció. És un viatge dramatúrgic molt original que mostra com el sistema obliga a modular la nostra ràbia i indignació per poder encaixar a la societat. La ràbia intel·lectual d'Ella Hickson L'autora (The Writer) es va estrenar a l'Almeida Theatre de Londres el 2018. Amb aquesta presentació, la dramaturga britànica va sacsejar els fonaments del teatre anglosaxó i va dividir la crítica en dos bàndols. I és que Hickson trasllada la seva necessitat gairebé mística de creure, però canalitzada a través d'una ràbia intel·lectual absolutament política. Abans de presentar aquesta obra, Hickson escrivia sobre joves adults atrapats en la precarietat i la incertesa del món contemporani. Ella mateixa feia la broma que el recull dels seus primers drames s'hauria de titular Plays One: Grow up and Get a Proper Job (Creix i busca't una feina de veritat). Però amb cada text, la seva ambició anava a més: el realisme es convertia en lirisme i s'atrevia a crear obres amb una estructura més complexa. I això és el que proposa a The Writer: trenca totalment amb l'estructura clàssica del teatre per construir cinc actes que són obres dins de l'obra. La llibertat del muntatge de Serrano El muntatge que ens proposa la directora Anna Serrano Gatell a Barcelona neix, precisament, de la mateixa llibertat amb què es va crear l'original. L'obra va ser escrita en aïllament absolut, un procés que Serrano descriu com una escriptura "molt automàtica, com vomitada, de llançar-se a escriure sense pensar i sense una lògica". Estem acostumats a relats tancats i estructures còmodes, però el món real és fragmentat i contradictori, i aquesta versió respon des de la forma: la forma es trenca, es desplaça i es converteix en el contingut. L'escenografia de Judit Colomer contribueix a organitzar aquesta estructura: cada capítol de l'obra funciona com un micro-univers particular. https://www.youtube.com/watch?v=I7-C2DCMCCU Una estructura que trenca esquemes Estem davant d'una obra que et trenca en cada escena i en cada acte. Quan creus que has agafat el fil o el codi de la funció, es produeix una ruptura absoluta que obre un camí completament diferent. És un viatge dramatúrgic potentíssim i molt allunyat del que estem acostumats a veure a la cartellera. Com passa en qualsevol producció d'aquest format, hi ha escenes que funcionen millor que altres, algunes respiren amb més facilitat o mantenen l'interès més alt, però el còmput global de la proposta és indiscutible: aconsegueix crear una peça escènica molt potent, plena de capes, que sacseja la platea." Mercantilitzar les emocions humanes El text reivindica el fet d'escriure com un exercici catàrtic, un viatge interior i una expedició gairebé sagrada cap a l'essència de l'ésser humà. Per això resulta tan dolorós veure com aquesta necessitat gairebé divina s'ha de mercantilitzar i rebaixar per poder sobreviure en el circuit de consum. Nausicaa Bonnín encarna aquesta jove escriptora amb un gran magnetisme; vol canviar el món, cremar-ho tot, convençuda que l'art és l'única eina real per fer la revolució. Tota aquesta indignació es presenta a través d'un discurs molt elevat i estudiat. No és un discurs visceral i brut, sinó una rèplica teatral ben estudiada i pensada per poder encaixar dins del joc escènic. I és en aquest punt on el missatge es torna brillant: l'obra utilitza el món de l'art com un mirall de la societat capitalista. L'autora ens mostra com el sistema t'obliga a agafar els teus sentiments més íntims, la teva ràbia i el teu propi "vòmit" creatiu, i modular-los per poder encaixar en els engranatges del mercat. Perquè al final, si vols que t'escoltin, has de passar per una estructura dramàtica comercial, has de ser atractiu per al públic; si no ho fas, et quedes sola en els marges, com una tribu al bosc que fuig de la realitat però que no interessa a ningú. Escena de la tertúlia amb les actrius i els actors de L'autora - ©Mara Mas Girones Les dones que escriuen La peça posa el dit a la llaga en una veritat incòmoda sobre l'ofici quan el llegeixes des de la perspectiva de gènere: a l'escriptora, a la dona creadora, moltes vegades se la continua valorant abans pel seu físic que no pas per les seves idees. I el pitjor d'aquesta violència patriarcal és la llavor del dubte que sembra en la pròpia artista; fins i tot quan algú et valora pel teu talent, si et donen a entendre que també els atreus físicament, com a dona caus de quatre potes en la trampa i dubtes de tu mateixa. Ja no saps si ets realment bona o és que, simplement, estàs bona. En aquest sentit, L'autora també actúa com un crit de defensa al talent i a la passió de les que escriuen amb el qual és impossible no sentir-se identificada. Ella Hickson, la dramaturga de L'autora Quan el discurs s'encalla Malgrat totes aquestes virtuts, l'espectacle comença a tenir alguns problemes a mesura que avança. Hi ha escenes que pequen de ser una mica llargues, repetitives i clarament redundants. El missatge principal de la protagonista s'entén perfectament en els primers diàlegs de la història, però el text s'encalla de vegades en un bucle discursiu on el personatge de l'autora adopta un to que s'apropa a l'egocentrisme. El missatge pessimista No obstant això, el punt on l'obra genera més contradicció (i on personalment em costa més entrar) és en el seu missatge final. Durant tota la funció, l'obra et llança un alè d'aire fresc, obre les ales de la ment de l'espectador amb una perspectiva feminista i anticapitalista molt necessària, plantejant el teatre com un espai sagrat que no s'ha de pervertir. Però, en l'últim acte, tot el que s'ha criticat al principi es corromp i es contradiu de manera absoluta. Els rols del patriarcat es compleixen fil per randa; la protagonista acaba claudicant, repetint exactament els mateixos patrons de domini de l'home i fins i tot adoptant una actitud sexualitzada que abans rebutjava. Sembla que l'obra ens vulgui dir que el sistema està tan impregnat en el nostre ADN cultural que la derrota és l'únic camí possible. Aquesta visió tan catastròfica ennuvola tota la potència i la il·lusió que havíem acumulat durant la funció. Ens col·loca davant de la figura de l'artista idealitzat, un intel·lectual a l'estil de Picasso pintant el Guernica: algú que observa el dolor del món des d'una posició de privilegi absolut, fumant i prenent una copa mentre plasma de manera estètica com els altres es desagnen a la trinxera. És veritat que moltes vegades l'escriptor es queda en això, en un simple observador de les desgràcies alienes, però tancar una peça tan combativa amb un pessimisme tan destructor et deixa un regust amarg. Nausicaa Bonnín és la protagonista de l'obra. ©Mara Mas Girones Anem al teatre a canviar el món o a callar la nostra consciència? L'autora ens planteja l'etern debat de si l'art serveix realment per canviar les coses o si, al capdavall, no som més que un grup de burgesos que anem al teatre perquè ens expliquin el que volem sentir i, així, calmar la consciència. Malgrat que el seu tram final et tanqui la porta a l'esperança amb una bufetada de realitat a la cara, la producció de l'Anna Serrano Gatell ens emociona perquè demostra que, tot i que el sistema capitalista sempre acaba passant-nos per sobre, la necessitat d'escriure i de combatre les estructures de poder continua sent l'únic espai real de resistència que ens queda. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/22/86/9/lautora-teatre-lliure-mara-mas-girones-3-1.png" type="image/png" length="293779"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El Gran Gatsby converteix el Teatre Victòria en una gran festa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-el-gran-gatsby-teatre-victoria</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 09:42:24 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elia Tabuenca]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/critica-el-gran-gatsby-teatre-victoria</guid>
      <description><![CDATA[El mite de F. Scott Fitzgerald compleix cent anys i, tanmateix, sembla que parli de nosaltres. "El Gran Gatsby – El Show" arriba al Teatre Victòria amb només 13 funcions de la mà de l'aclamat coreògraf Enrique Gasa Valga.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[ Arriba al Teatre Victòria l'adaptació d'El Gran Gatsby en format dansa, dins del cicle "Victòria xDance". Enrique Gasa Valga és el coreògraf i director d'aquesta peça emblemàtica, que aposta per reinterpretar el clàssic amb cançons que van de Duke Ellington a Freddie Mercury d'una manera orgànica i natural. L'origen d'El Gran Gatsby, sota la ploma de F. Scott Fitzgerald Però, primer, hem de viatjar un segle enrere. L'any 1925, F. Scott Fitzgerald va retratar com ningú els "feliços anys vint" a la seva novel·la El Gran Gatsby. Aparentment, era una història d'amor però, en el fons, analitzava una societat obsessionada amb els diners fàcils, la llei seca, les festes desmesurades i, sobretot, la pura aparença. El llibre ens posa a la pell de Nick Carraway, un home normal i corrent que arriba a Long Island i queda fascinat pel seu veí, Jay Gatsby. Gatsby és un misteriós milionari que organitza les festes més salvatges i luxoses de Nova York. El motiu? Aconseguir que Daisy, el seu amor de joventut i ara casada amb un home ric anomenat Tom, torni als seus braços. El que comença com un joc de seducció i xampany a dojo acaba derivant en traïcions, xocs de classes i tragèdies que culminen amb sang i un crim ja mític en la història de la literatura. Fitzgerald ens va deixar clar que el "somni americà" era una mentida molt brillant. Enrique Gasa Valga, el coreògraf rere l'adaptació al Victòria Ara podem gaudir de la història de Fitzgerald d'una manera totalment inèdita: a través del llenguatge de la dansa. I l'encarregat de fer possible aquesta fita ha estat Enrique Gasa Valga, un prestigiós coreògraf català nascut a Esparreguera que, actualment, és una de les figures amb més pes i projecció internacional. Gasa Valga es va formar amb rigor: va passar per l'Escola de Dansa María de Ávila de Saragossa i després va aconseguir una beca per a l'Escuela Nacional Cubana de Ballet, arribant a ballar a la companyia nacional de l'illa. Però el gran salt de la seva carrera el va fer a Àustria. Durant més de catorze anys ha estat director del Ballet de l'Òpera d'Innsbruck (la TanzCompany del Teatre Estatal del Tirol), on ha signat més de cinquanta produccions que fusionen dansa, òpera i musical, com Jesus Christ Superstar o Madama Butterfly. La temporada passada ja va estrenar a la nostra ciutat la seva proposta de Frida - Passió per la vida al Teatre Coliseum, i ara, consolidat amb la seva pròpia companyia independent i amb residència al Deutsches Theater de Munic, torna a casa per tancar la temporada musical a Barcelona. Enrique Gasa Valga és el coreògraf d'El Gran Gatsby - El Show El Gran Gatsby al Victòria és jazz i moviment sense lligams Com es tradueix l'univers de Fitzgerald a un escenari on ningú parla? Aquesta és la màgia d'aquesta versió, titulada El Gran Gatsby – El Show. Gasa Valga, juntament amb Birgit Edelbauer-Heiss al llibret, ha optat per fer una adaptació diferent del llibre: a l'escenari no hi veiem personatges recitant textos; hi veiem el desig, l'avarícia i la frustració a través de les coreografies dels 23 ballarins en escena. La proposta transforma el drama literari en una experiència visual i musical. Un dels secrets de l'èxit d'aquesta producció és la música en directe: una banda de jazz i swing de primer nivell està situada a la part superior de l'escenari, dins d'un decorat propi. Això fa que els músics també juguin un paper fonamental en la dramatúrgia, interactuant amb els ballarins al ritme de la música i de l'emoció de la trama. És una obra espectacular, sobretot a nivell musical, on la cantant i el ballarí principal aconsegueixen que la funció brilli per tots els costats. Luxe, disbauxa i la cara oculta del teló La posada en escena d'El Gran Gatsby – El Show és impressionant. L'espectacle presenta de manera brillant les escenes de festa, amb la lluentor i el luxe propis dels clubs de ball i de jazz dels anys vint. Sobretot els primers 20 o 25 minuts ens submergeixen de ple en aquell ambient: hi ha música swing, balls molt animats i una energia pròpia de la disbauxa, de la seducció, del xampany i d'aquell excés i luxe desbordants. Es nota que, per al mateix coreògraf, entrar al Teatre Victòria és tot un esdeveniment de cara a l'estiu, tal com ens comentava a l'entrevista que li vam poder fer moments abans de l'estrena: "Això és una festa, ha de ser una festa i ens ho passarem bé". Però el muntatge també té una altra cara i, a nivell escenogràfic, és un gran encert. Quan arriben els moments més íntims, romàntics o de disputa entre els personatges, l'opulència s'atura en sec: cau el teló, canvien les llums i es creen aquests moments més privats. Amb la caiguda del teló s'aconsegueix aquella intimitat necessària per aprofundir en el conflicte dels personatges: aquest recurs ens mostra què hi ha darrere de tot el luxe, allò que s'amaga entre bambolines. És en aquest espai on es viuen els moments més emotius i poètics de l'obra, com el ball que acompanya la cançó Ne me quitte pas. En aquesta cançó hi ha una combinació de veus que funciona a la perfecció: Locke Venturato (l'artista que interpreta Gatsby) ens delecta amb una veu carregada de potència i emoció que es fusiona amb la de Greta Marcolongo, que canta en francès. Tots dos aconsegueixen una fusió molt potent, amb una intensitat que et colpeja directament al pit. És la manera perfecta de plasmar la traïció i el buit de la novel·la a través de la dansa, una cosa que el director coreogràfic confia cegament al seu elenc: "La música en directe ja et transporta a cada sentiment, a la festa, a la melancolia, a la tragèdia... La meva gent és molt bona i transportar emocions al públic és la seva gran qualitat". Escena íntima i poètica d'El Gran Gatsby, el Show El coprotagonisme inesperat de Locke Venturato i Greta Marcolongo Locke Venturato té una presència escènica imponent. Balla amb una barreja d'energia, força i elegància; hi ha moments en què només movent l'esquena o la cintura aconsegueix captar tota l'atenció del teatre. El paper de Gatsby li encaixa a la perfecció perquè sap jugar molt bé amb les dues cares del personatge: la part seductora i romàntica, i aquell vessant més fosc, possessiu i de confrontació en les escenes de baralla. Tot i que està magnífic en els moments corals, on realment demostra de què està fet és en les escenes íntimes darrere el teló. És allà on assumeix el control absolut de l'espectacle, s'atreveix a cantar i acaba d'arrodonir una actuació impecable. Menció a part mereix Greta Marcolongo, la cantant. I és que, sense voler-ho, és la coprotagonista de l'obra, un personatge més amb una gran presència i magnetisme. La música la travessa, i això es nota perquè vibra amb cada nota, sentint cada cançó i viatjant amb la història. La seva presència arribava a eclipsar, en alguns moments, el mateix ball. Transmetia les cançons d'una manera impressionant, gairebé desmanegada, deixant-se travessar per la música amb una entrega brutal. La banda de música en directe que veiem a l'espectacle Una selecció musical impecable La selecció musical és, sens dubte, un altre dels grans encerts d'aquest muntatge. Precisament preguntava al coreògraf com podien encaixar dins d'un mateix espectacle des de clàssics de Duke Ellington fins a temes de Freddie Mercury o Meghan Trainor, i la resposta va ser clara: "La sort és comptar amb un compositor i director de banda fantàstic, Roberto Tubaro, que aconsegueix que tot tingui sempre aquell perfum de l'època dels feliços anys vint i de la llei seca". El viatge musical i dramatúrgic és tan fluid que les cançons actuals encaixen a la perfecció, sense trencar l'atmosfera de l'època. Gaudir d'una banda en directe amb aquest nivell tècnic és una meravella; uns músics que ja es van guanyar el públic al pre-show del vestíbul i que després sostenen el ritme durant les gairebé dues hores que dura l'espectacle. A nivell de dansa, les coreografies defineixen molt bé els personatges segons el seu estil. Per exemple, s'entén perfectament qui és el personatge de la prostituta pel seu desvergonyiment i la seva manera de moure's tan poc subtil, més vinculada al jazz, al claqué o al contemporani. En canvi, la dona de classe alta opta per moure's amb una elegància molt més propera al ballet clàssic. L'estil de dansa està escollit a la perfecció per a cada personatge i cada moment, ajudant-te a entendre qui és qui sense necessitat de paraules. Coreografia individual d'El Gran Gatsby al Teatre Victòria Una història difícil de seguir L'absència de text o d'una veu en off passa factura a l'hora d'entendre el desenvolupament de la història. Qui no tingui fresca la novel·la o la pel·lícula trobarà dificultats per connectar totes les peces de l'espectacle. S'interpreten i es gaudeixen les escenes de gelosia, l'ambient dels clubs o la tragèdia final, però el fil cronològic de la trama es fa difícil de seguir. Aprofitant que som al Teatre Victòria, que és un format gran, hauria estat un gran encert optar per subtitular les lletres de les cançons. Al cap i a la fi, El Gran Gatsby és una història, i si les cançons en anglès són les que van explicant la dramatúrgia a través de la dansa, poder-les entendre i llegir hauria ajudat que la història no quedés diluïda per al públic. Els clàssics en l'era d'Instagram Més enllà d'aquests desajustos en el guió, el muntatge té una gran força escènica: t'atrapa per la vista i per l'oïda, i sap portar el públic entre la disbauxa i la melangia. És inevitable connectar el buit de Gatsby amb la nostra pròpia realitat. I justament, vaig fer aquesta pregunta al coreògraf abans de sortir a escena: som avui dia, amb TikTok i Instagram, una mica com Gatsby vivint en la pura aparença? La seva resposta va ser un tancament perfecte que em va fer reflexionar: "Exacte, això és el que tenen els clàssics, que es van escriure fa 100 anys i avui continuen igual de vigents. Tot és una festa, tot és aparentar i existir a Instagram, tot aquest postureig. Però al final, l'última festa de la teva vida hauria de ser amb la gent que estimes i que t'estima, i no quedar-te sol. La superficialitat, de vegades, pot provocar que aquells amics que creies que hi eren, ja no hi siguin". El Gran Gatsby – El Show és una obra espectacular, sobretot a nivell musical, on la cantant i el ballarí principal aconsegueixen que la funció brilli per tots els costats. A més, el seu missatge està molt relacionat amb el món actual: ens demostra que el postureig no l'han inventat les xarxes socials i que el drama de viure de cara a la galeria és acabar completament sol.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/22/26/8/el-gran-gatsby-el-show-teatre-victoria-1.png" type="image/png" length="1398410"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Posi'm un ou ferrat]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/alta-cuina-ou-ferrat</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 08:22:54 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Torrents]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/alta-cuina-ou-ferrat</guid>
      <description><![CDATA[Xefs formats en l'alta cuina obren bars de mercat, pizzeries i restaurants on les elaboracions més directes tornen a ocupar el centre de la taula]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[No fa tant, semblava que l'alta cuina avançava en direcció contrària al producte recognoscible. Com més lluny arribava una elaboració del seu origen, més fascinació despertava. Escumes, esferificacions, gelificants, textures impossibles. Durant anys, la sofisticació passava sovint per transformar tant un ingredient que acabava semblant una altra cosa. Ara, en canvi, alguns dels cuiners més importants de Barcelona semblen moure's en la direcció oposada. Tornar al mercat. Tornar al producte. Tornar a l'ou ferrat. No és exactament una renúncia a l'alta cuina, sinó una altra manera d'entendre-la. Menys pendent de l'efecte i més atenta a la sensibilitat. Al respecte pel sabor. A la idea que un tomàquet, un romesco o una pizza també poden contenir la mateixa exigència que un menú degustació de tres estrelles Michelin. La tècnica continua existint, però ja no necessita exhibir-se constantment. L'objectiu sembla ser un altre: que el producte torni a semblar ell mateix. Un bon exemple és el recentment inaugurat Parada Torres. Juntament amb Pantea Group, els germans Torres arriben al Mercat de Santa Caterina amb un bar de mercat contemporani que completa una tríada reveladora: el tres estrelles Michelin Cocina Hermanos Torres, la proposta més elevada però allunyada del format Michelin d'Eldelmar, i ara un espai més directe, popular i ple de moviment, amb una gran barra oberta, platets per compartir i la voluntat de reconnectar amb el mercat. A Parada Torres s'hi poden degustar platets i tapes clàssiques per compartir. El retorn a Santa Caterina no és casual. De petits, hi anaven amb la seva àvia Catalina, cuinera del barri, a comprar entre les parades del mercat. Però Parada Torres no sembla un exercici nostàlgic ni un intent de reproduir una altra època. Més aviat vol crear un record nou: un lloc viu, divertit i una mica canalla, capaç de convertir-se amb el temps en un clàssic propi. Avançar mirant enrere. Els plats expliquen bé aquesta voluntat: ensaladilla russa de llobarro en escabetx suau, esqueixada de bacallà, escalivada a la brasa, torreznos, xampinyons a l'all o els famosos macarrons del seu germà David. Alta cuina? Potser sí. Però ja no entesa com una acumulació de tècnica visible, sinó com una manera de mirar el producte i les persones. I també com una manera de fer-ho més accessible: el tiquet mitjà baixa fins als 35 euros, lluny dels 295 del seu vaixell insígnia, Cocina Hermanos Torres. Els macarrons de Parada Torres, un dels plats més celebrats del nou bar de mercat impulsat pels germans Torres i Pantea Group. Una idea similar apareix també en el nou projecte de Jorge Sastre i Rafa Panatieri, que precisament es van conèixer treballant a l'alta cuina de Roca Moo. Els creadors de Sartoria Panatieri, una de les pizzeries més celebrades d'Europa, acaben d'obrir Romo, una proposta centrada en la pizza romana: peces de 170 grams, masses treballades amb obsessió tècnica i un ambient més distès. Però quan els preguntes si això significa allunyar-se de l'alta cuina, la resposta desmunta de seguida la pregunta. [articles:226458] Panatieri defensa que, tot i treballar amb pizzes i embotits, continuen fent alta cuina perquè mantenen la mateixa mirada. La frase obliga a replantejar moltes coses. Què és exactament l'alta cuina avui? Pot existir sense goma xantana, petits fours ni rituals de sala? Per a ell, no es tracta només de tenir tres estrelles Michelin, sinó d'una manera de treballar, de formar l'equip i d'entendre el producte i les persones. En realitat, el que fan és aplicar la mentalitat d'un gastronòmic a una pizzeria. I això canvia completament la lectura. La pizza deixa de ser informal per definició, perquè no importa només la peça que arriba a taula, sinó tot l'ecosistema que sosté el restaurant: des del que menja l'equip fins al tracte amb el productor. L'alta cuina deixa així de ser una estètica concreta i es converteix més aviat en una manera d'entendre l'ofici. Les pizzes del nou Romo tenen una massa de 170 grams. Potser cap restaurant simbolitza millor aquest moment que Mineral, el nou projecte d'Oliver Peña i Cristina Losada, obert ara fa només unes setmanes. Un restaurant relativament petit, amb barra, cuina directa i sense grans complexitats aparents. La carta alterna plats brillants com el choux toro o el mochi de pollastre a la catalana, autèntica alta cuina en miniatura, amb elaboracions aparentment molt més simples. Un exemple d'això és la ració de romesco, presentada aquí com un plat en si mateix. Durant anys, Peña havia incorporat el romesco de la seva mare en diferents restaurants on havia treballat, com Teatro o Can Bo. Però sempre apareixia com un acompanyament, gairebé en segon pla. Ara, en canvi, al seu projecte més personal, el converteix directament en protagonista. I el cita pel seu nom: El romesco de la Loren. Oliver Peña i Cristina Losada, al capdavant de Mineral, un dels projectes que millor simbolitza el retorn al producte i a les elaboracions més directes. No és un detall menor. Com si després de molts anys de sofisticació i discurs, alguns cuiners sentissin la necessitat de tornar a allò que realment els representa. Als sabors que venen de casa. A les coses que no necessiten disfressa. No és casualitat que en aquesta mateixa secció del menú, "Pans i cosetes", aparegui també l'ou ferrat de gallina araucana de Calaf. Un ou ferrat, en un restaurant gastronòmic. 3,5 euros. Que xefs premiats per les grans guies internacionals, capaços de construir cartes complexes i llargs menús degustació, decideixin ara tornar a una aparent senzillesa diu molt de la gastronomia barcelonina actual. Potser ja no es tracta de sumar capes, sinó de saber-les retirar. De confiar que una escalivada, una porchetta o un ou ferrat poden contenir una forma d'alta cuina popular. A vegades, el més radical és deixar que les coses tornin a tenir gust del que són. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/25/46/3/parada-torres-el-nou-bar-de-mercat-impulsat-pels-germans-torres-i-pantea-group.jpeg" type="image/jpeg" length="478694"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El passat no tornarà (i potser això no és res dolent)]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/passat-no-tornara-res-dolent-per-jorge-mas</link>
      <pubDate>Thu, 28 May 2026 05:30:00 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jorge Mas]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/passat-no-tornara-res-dolent-per-jorge-mas</guid>
      <description><![CDATA[La veritable amenaça per al comerç no és la tecnologia, sinó perdre la capacitat de connectar amb les persones]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Hi ha quelcom que escolto constantment quan parlem de comerç: "Abans les botigues tenien més ànima". I segurament hi ha part de veritat en aquesta frase. Hi havia més conversa, més temps per recomanar, més coneixement del producte i una relació molt més pròxima entre qui venia i qui comprava. Entrar en una botiga significava sentir que hi havia algú darrere del taulell que entenia realment el que feia. Però també crec que el petit comerç comet un error quan viu massa pendent de recuperar allò que ja va ser. Perquè el passat no tornarà. I potser el veritable repte no és intentar reproduir-lo, sinó entendre com mantenir l'essència en una realitat completament diferent. Ho veiem cada vegada més en alguns mercats de proveïments i comerços històrics de Barcelona. Negocis que durant dècades van funcionar molt bé perquè el client era fidel, el barri era estable i els hàbits de consum canviaven lentament. Ara tot es mou molt més ràpid. Canvia la manera de comprar, canvia el ritme de vida, canvia el valor que donem al temps i canvia fins i tot la manera en la qual ens relacionem amb la ciutat. El problema no apareix perquè el consumidor evolucioni, sinó quan el comerç deixa de fer-ho amb ell. I aquí és on molts negocis comencen a perdre allò que precisament els feia especials. Durant anys, part del petit comerç ha intentat competir amb les grans cadenes fent justament el que menys li convé, intentant assemblar-se a elles. S'ha reduït la conversa, s'ha automatitzat la relació amb el client i s'ha deixat en segon pla el tracte humà, cosa que sempre havia estat diferencial. Tot es torna més ràpid, més pràctic, més eficient… però també més fred. Llavors apareix una pregunta inevitable. Si l'experiència és exactament igual que en qualsevol altre lloc, per què el client hauria de triar-te? Perquè el retail continua sent, per sobre de tot, un negoci de persones. La tecnologia ajuda, clar. Tenir un bon comerç electrònic ajuda. Les xarxes socials ajuden. Però res substitueix la sensació d'entrar en un lloc on algú t'escolta, et recomana amb criteri i et fa sentir que darrere d'aquest negoci encara hi ha interès real per qui entra per la porta. I això continua tenint moltíssim valor. De fet, probablement avui més que mai. El problema no és modernitzar-se; el problema és deshumanitzar-se en l'intent. El consumidor actual vol rapidesa i comoditat, sí, però també busca autenticitat. Vol poder comprar en línia, però continua gaudint descobrint llocs amb personalitat. Vol eficiència, però també connexió. I aquí el petit comerç encara té una oportunitat enorme si entén que adaptar-se no significa perdre l'ànima. Adaptar-se pot ser una cosa tan simple com revisar horaris, millorar l'exposició, aprendre a comunicar millor el que fas o entendre nous perfils de client. A vegades pensem que innovar és omplir una botiga de pantalles o copiar models de fora, quan en realitat moltes vegades innovar consisteix a recuperar l'interès per l'experiència que viu el client dins de l'espai. Perquè el problema no és modernitzar-se. El problema és deshumanitzar-se en l'intent. Barcelona continua tenint comerços extraordinaris, botigues amb història i professionals amb un coneixement del producte que no s'aprèn en cap escola de negocis. Mercats on encara existeix ofici, criteri i passió per vendre bé. Però aquest patrimoni no es pot conservar únicament des de la nostàlgia o des de la protecció estètica. Fa falta fer-ho sostenible i rellevant per a les noves generacions. Perquè un comerç no desapareix només per Amazon, pel lloguer o pels canvis de consum. Moltes vegades desapareix perquè deixa de connectar amb la realitat que té davant. I això costa acceptar-ho. El retail està canviant i continuarà canviant. Però continua havent-hi espai per al comerç de proximitat, per a les botigues amb personalitat i per als negocis on encara passen coses humanes. El client continua valorant sentir-se ben atès, descobrir una cosa nova o tenir la sensació que algú li dedica temps de veritat. El futur del petit comerç probablement no implica assemblar-se més a les grans plataformes, sinó reforçar precisament allò que elles mai podran copiar del tot: la relació humana. Perquè la ciutat canvia. El consumidor canvia. I el passat no tornarà. Però això no significa que el comerç local no tingui futur. Significa que haurà de construir un nou.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/40/52/94/comerc-persones-passejant-per-portal-de-langel-by-clara-soler.jpeg" type="image/jpeg" length="169570"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un mercat d'art contemporani entre 'boutiques']]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/mercat-art-contemporani-illa-diagonal/</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 23:03:09 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/mercat-art-contemporani-illa-diagonal/</guid>
      <description><![CDATA[Una exposició i venda col·lectiva reuneix 30 artistes a L'illa Diagonal, combinant perfils consolidats i emergents per portar l'art més enllà dels seus entorns més convencionals]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Entre aparadors, bosses de shopping, escales i restaurants, L'illa Diagonal dona espai a alguna cosa més durant unes setmanes: l'art s'ha convertit en protagonista del centre comercial. L'espai interior de la Plaça Anglesola adquireix el paper de galeria d'art efímera, amb una exposició i mercat d'obres d'artistes tant consagrats com emergents. Amb la vocació d'acostar l'art contemporani a la ciutadania —sobretot a aquells que no solen endinsar-se en galeries—, el centre comercial s'ha bolcat en la iniciativa. Amb el nom de Supermerc'Art, fins al 31 de maig reuneix una trentena d'artistes de perfils i trajectòries diverses, des de noms consolidats, com Francesc Artigau o Perico Pastor fins a veus emergents com Makaria, Mariona Espinet o Natalia Eyre. Com a resultat d'aquesta mixtura, l'espai acull una exposició híbrida, a mig camí entre galeria i mercat cultural, i donant espai a generacions i estils diversos. Aquesta varietat també es dona en els formats: els visitants poden passejar per l'exposició i adquirir tant obra gràfica com il·lustració i fotografia, en una proposta diferent dels espais expositius convencionals. "Ens interessava treure l'art dels seus circuits habituals i portar-lo a un espai quotidià", explica Ainhoa Izuel des de L'illa Diagonal. "La idea era que qualsevol persona pogués trobar-se amb art de manera inesperada, fins i tot comprar-ne, encara que normalment no visiti galeries ni es mogui en aquest entorn", destaca, resseguint l'objectiu de l'àmbit artístic i galerístic d'acostar l'art contemporani a nous públics. En aquesta iniciativa, l'accessibilitat també és econòmica. Com detalla Izuel, les obres exposades oscil·len entre els 60 i els 6.000 euros, un ampli ventall de preus enfocat a trencar la percepció que ser col·leccionista d'art està fora de l'abast de molts. "La idea és que qualsevol persona pugui accedir a comprar obres dels artistes de l'exposició", i així contribuir també a dinamitzar l'ecosistema local, i és que tots els artistes són d'origen barceloní o estan assentats a la ciutat. Supermerc'Art omple L'illa d'art fins el 31 de maig. La pròpia organització de Supermerc'Art ja nodreix a aquest ecosistema, i és que aquesta primera edició s'ha posat en marxa de la mà de les responsables del Patio de Atrás, una iniciativa que organitza dues vegades a l'any a petita escala un format similar que combina exposició i venda. De fet, el centre comercial feia anys que volia organitzar el mercat, com explica Izuel. I és que aquesta aposta per donar espai a l'art no és nova. El centre comercial ja ha impulsat altres exposicions, encara que s'estrena ara amb aquest format de mostra col·lectiva i venda d'obres. La mostra inclou tant a artistes consagrats com emergents. Malgrat aquest paper de la venda, com destaca Izuel, l'objectiu de Supermerc'*Art no és econòmic: "El que perseguim és oferir una proposta cultural de qualitat i generar una experiència diferent dins d'un espai d'oci i compres", traient l'art dels seus circuits habituals i portant-lo fins a activitats quotidianes. El bon acolliment que està tenint la iniciativa porta a pensar en una segona edició, i alhora il·lustra una tendència que pren força a Barcelona: la cultura busca nous escenaris, nous públics i formats. Ara, entre botigues i compres, l'art ha trobat un espai inesperadament natural.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/22/96/0/supermercart-a-lilla-diagonal.jpeg" type="image/jpeg" length="476008"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Núvols violetes]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/nuvols-violetes</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 18:37:43 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[The Barcelonian]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/nuvols-violetes</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Veu que la veïna ha estès la roba com cada dia. La tovallola a ratlles vermelles i blanques, la roba interior i la bata. Sent que té la ràdio de fons i que de tant en tant contesta. Està mirant com evolucionen els geranis que li va regar l'estiu passat quan nota que s'acosta, arrossegant les sabatilles i el caminador. Obre la porta de la terrassa i treu el cap. Un somriure gairebé imperceptible és suficient perquè totes dues marxin cap a dins. Tornen un parell de minuts després amb les seves respectives tasses. La seva treu massa fum i la bufa. L'Arsènia seu perquè li toqui una mica el sol, ulls tancats i panxells a l'aire. Li pregunta si necessita que li compri alguna cosa al mercat, si ha anat al metge a mirar-se el genoll, si aquesta tarda vindrà el seu fill, però li nega feblement amb el cap mentre s'intenta acostar una mica més a la calor. Quan l'església toca les nou, s'acomiada d'ella fins demà. INFORMACIÓ Il·lustració: Stefanija Jankovska Text: Cristina Martín Vallbuena Títol: "Núvols violetes" Contacte: https://www.instagram.com/stefanija_jankovska_art/]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/23/60/6/293-the-barcelonian-stefanija-jankovska.jpeg" type="image/jpeg" length="622850"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La diversitat a l'aula: una gran oportunitat educativa]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/la-diversitat-a-laula-una-gran-oportunitat-educativa</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:51:23 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Sarah Osborne James]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/la-diversitat-a-laula-una-gran-oportunitat-educativa</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Fa temps que la diversitat a les aules catalanes ha deixat de ser una tendència per convertir-se en una realitat estructural. En l'última dècada, el nombre d'estudiants estrangers ha crescut un 39%, fins a superar els 236.000 alumnes, segons dades oficials. Catalunya és avui la comunitat amb el nombre absolut més alt d'alumnat internacional a Espanya, i aquesta és una transformació que els qui passem el nostre dia a dia en entorns escolars podem veure clarament: en una mateixa aula conviuen cada vegada més cultures, llengües i maneres de veure el món. El més rellevant aquí és que el veritable canvi no és només demogràfic: és profundament pedagògic. Durant molt de temps, el debat educatiu al voltant de la diversitat s'ha centrat en la integració. Com acollir, com adaptar, com gestionar la diferència. Però avui el repte és com ensenyem en contextos on la diversitat no és l'excepció, sinó la norma, i ensenyar en una aula diversa implica enfrontar-se a múltiples maneres d'aprendre, de comunicar-se i d'interpretar la realitat. És un desafiament, sens dubte. Però també és una oportunitat extraordinària. L'educació intercultural impulsa moltes habilitats En promoure dates com el Dia Mundial de la Diversitat Cultural, la UNESCO afirma que una aula diversa des del punt de vista cultural no només és més inclusiva, sinó que també potencia l'aprenentatge i el rendiment dels estudiants, i que els entorns multiculturals són més innovadors i més productius. És a dir, que l'educació intercultural no només millora els resultats acadèmics, sinó que impulsa habilitats que avui defineixen l'èxit en un món global. Basant-nos en l'experiència, sabem que quan la diversitat forma part del dia a dia de l'aula, deixa de ser un concepte abstracte i es converteix en una eina d'aprenentatge real. Els alumnes no només estudien altres cultures: hi conviuen. Treballen junts, debaten, resolen conflictes i construeixen coneixement des de perspectives diferents, i això té un impacte profund en el seu desenvolupament. Els obliga a qüestionar les seves pròpies idees, a escoltar, a adaptar-se. Els ensenya, en definitiva, a moure's en la complexitat. En entorns així, on conviuen nacionalitats i cultures, és fàcil veure com aquesta interacció genera un aprenentatge difícil de replicar en contextos més homogenis. Els alumnes desenvolupen una flexibilitat cognitiva més gran, una comunicació més conscient i una capacitat real per col·laborar amb persones diferents. Són habilitats que no s'ensenyen de manera teòrica, sinó que s'experimenten. I no són només habilitats útils per a la seva formació educativa, sinó competències que els serviran per a la vida. Perquè el món al qual s'enfrontaran aquests alumnes és divers, canviant i interconnectat i, encara que sembli difícil de creure, ho serà encara més. I en aquest context, la capacitat d'entendre altres realitats, de treballar en equips multiculturals i d'adaptar-se a entorns complexos serà tan important com qualsevol coneixement acadèmic. Catalunya és avui la comunitat amb el nombre absolut més alt d'alumnat internacional a Espanya Gestionar la diversitat implica trobar un equilibri D'altra banda, gestionar la diversitat també implica trobar un equilibri entre respectar la cultura d'origen de cada alumne i facilitar-ne la integració en l'entorn local. Això és especialment rellevant en algunes regions on les tradicions locals es viuen amb una intensitat especial, com passa en diverses zones d'Espanya. És fonamental entendre que una educació veritablement internacional no pot desconnectar-se del context en què es desenvolupa. Els alumnes han de ser capaços de moure's en un món global, però també de comprendre i formar part de la realitat local on viuen. És en aquest equilibri on es construeix una identitat veritablement global. El veritable canvi no és només demogràfic: és profundament pedagògic En aquest sentit, el creixement de l'alumnat internacional al nostre país no només està transformant la composició de les aules: està canviant el mateix propòsit de l'educació. Estem passant d'un model centrat en la transmissió de continguts a un altre orientat a formar persones capaces d'entendre, qüestionar i participar en un món complex. Persones que no només acumulin coneixement, sinó que sàpiguen què fer-ne. La diversitat, ben entesa, no és una barrera per assolir aquest objectiu, sinó, probablement, la seva millor aliada. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/93/3/alumnes-escoles-de-barcelona.jpeg" type="image/jpeg" length="136210"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona escala fins a la tercera posició mundial com a ciutat de congressos]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-escala-tercera-posicio-mundial-ciutat-congressos</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:50:06 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-escala-tercera-posicio-mundial-ciutat-congressos</guid>
      <description><![CDATA[La capital catalana millora una posició en el rànquing ICCA i se situa com la primera ciutat del món en congressos científics i la segona en mèdics]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona fa anys que converteix els congressos en un dels seus grans motors econòmics silenciosos. Mentre bona part del debat turístic gira al voltant de la massificació o l'impacte del turisme vacacional, la ciutat continua reforçant un altre dels seus grans posicionaments estratègics: el turisme de reunions i grans esdeveniments professionals ---conegut com a turisme MICE, per les sigles en anglès de reunions, incentius, congressos i esdeveniments—. Ara, la capital catalana acaba d'escalar fins a la tercera posició mundial en el rànquing anual de la International Congress and Convention Association (ICCA), presentat aquest dimarts durant la fira IMEX de Frankfurt. El resultat situa Barcelona només per darrere de Lisboa i París i consolida el seu paper com una de les principals ciutats del món per a la captació de congressos internacionals. Amb aquesta nova classificació, Barcelona encadena a més 25 anys consecutius dins del top 5 mundial del rànquing ICCA, una continuïtat que cap altra ciutat ha aconseguit mantenir fins ara. Més enllà de la classificació general, l'informe reforça també el pes de Barcelona com a pol internacional de coneixement, recerca i tecnologia. La ciutat ocupa actualment la primera posició mundial en congressos científics, la segona en ciències mèdiques i la quarta en tecnologia, reflectint la fortalesa de l'ecosistema universitari, investigador i empresarial barceloní. Tanmateix, el lideratge de Barcelona dins del sector MICE no s'explica únicament per esdeveniments globals com el Mobile World Congress (MWC), l'Integrated Systems Europe (ISE) o l'Smart City Expo. Bona part del negoci congressual passa també per centenars de reunions corporatives, congressos mèdics, jornades professionals i trobades sectorials que se celebren durant tot l'any en hotels, recintes firals i espais especialitzats repartits per la ciutat i l'àrea metropolitana. El pes del sector es reflecteix també en les xifres. Segons l'informe anual del Barcelona Convention Bureau, la ciutat va acollir durant el 2025 un total de 1.992 reunions, un 1,2% més que l'any anterior. En conjunt, aquestes trobades van reunir prop de 684.000 delegats i van generar un impacte econòmic estimat de 1.240 milions d'euros. En el seu conjunt, el turisme vinculat a congressos, convencions i fires representa actualment al voltant del 20% dels visitants que pernocten a Barcelona al llarg de l'any. Fora de la temporada alta d'estiu, aquest percentatge s'acosta ja al 25%. "Aquests resultats són una excel·lent notícia i ratifiquen l'aposta estratègica que ha fet l'Ajuntament de Barcelona per impulsar aquest tipus de turisme", ha assenyalat el tinent d'alcaldia d'Economia, Habitatge, Hisenda i Turisme, Jordi Valls, que ha defensat el paper del turisme congressual com una eina per diversificar l'economia de la ciutat i reduir part de les externalitats associades al turisme massiu. Assistents accedint a Fira Gran Via durant el MWC. © Aina Martí / ACN Un visitant internacional i altament qualificat El perfil del visitant MICE continua consolidant-se també com un dels segments més estratègics per a Barcelona. Segons l'informe Perfil i hàbits del turisme congressual 2025, el 94,4% dels assistents compta amb estudis universitaris i acumula una mitjana de gairebé 16 anys d'experiència professional. L'edat mitjana se situa en els 43 anys i prop del 75% dels delegats procedeix de fora d'Espanya, especialment de països de la Unió Europea. L'impacte del sector va molt més enllà dels recintes congressuals. Més de tres quartes parts dels assistents prolonguen voluntàriament la seva estada a la ciutat, generant activitat addicional en restauració, cultura, comerç i oci. Molts d'ells aprofiten també per desplaçar-se a altres municipis de la província, reforçant l'impacte territorial d'aquest tipus de turisme. De fet, el mateix sector s'ha anat descentralitzant progressivament. Actualment, gairebé una de cada quatre reunions ja se celebra fora de la capital catalana, estenent-se cap a altres punts de la província de Barcelona. Rànquing de les principals ciutats del món en congressos internacionals El posicionament internacional de Barcelona es recolza també en una estratègia conjunta entre institucions públiques i actors privats per continuar captant grans esdeveniments internacionals. En aquest context, Ajuntament de Barcelona, Consorci de Turisme de Barcelona, Fira de Barcelona i Gremi d'Hotels han reforçat enguany la seva aposta pel conegut Fons MICE, destinat a impulsar la competitivitat internacional de la ciutat dins del sector congressual, als quals l'Ajuntament ha decidit destinar-hi 2,8 milions d'euros només durant els anys 2026 i 2027. L'estratègia coincideix a més amb un moment de transformació de les infraestructures vinculades al turisme de negocis. Entre els principals projectes destaquen la remodelació del recinte històric de Fira de Barcelona a Montjuïc amb motiu del seu centenari o l'ampliació del recinte Gran Via amb el futur Hall Zero, pensat per augmentar la capacitat d'acollida de grans certàmens internacionals i permetre la celebració simultània de nous esdeveniments. Mentrestant, Barcelona continua assegurant-se noves cites per als pròxims anys. Entre els congressos ja confirmats destaquen el Congrés Mundial d'Arquitectura de la UIA enguany, el FENS Forum, el congrés de la European Respiratory Society o la UEG Week, consolidant una agenda que manté la ciutat dins del circuit internacional de grans trobades professionals i científiques.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/25/41/8/home-al-telefon-al-mwc-c-aina-marti-1.jpeg" type="image/jpeg" length="199589"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Sandra Bestraten]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/sandra-bestraten</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:41:16 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influencers]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/sandra-bestraten</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/09/03/6/sandra-bestraten.png" type="image/png" length="871876"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona vivia bé. Ara es vol optimitzar]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-vivia-be-ara-es-vol-optimitzar/</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:39:44 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Natalie Batlle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-vivia-be-ara-es-vol-optimitzar/</guid>
      <description><![CDATA[Del vermut al biohacking. Barcelona mai va tenir un problema de longevitat. I tot i així, ara sembla obsessionada amb ella. Els europeus ja vivim més anys i, en molts casos, també som més feliços que els americans.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona mai va tenir un problema de longevitat. I tot i així, ara sembla obsessionada amb ella. Els europeus ja vivim més anys i, en molts casos, també som més feliços que els americans. I tot i així, en ciutats com Barcelona, la cultura de la longevitat estil Silicon Valley és pertot arreu. Veure-ho aquí descol·loca una mica. Perquè si hi ha una ciutat que mai ha tingut un "problema de longevitat", és aquesta. Sol, carrer, vida social, menjar bé, caminar a tot arreu, terraceo fins tard... el sistema ja funcionava. I precisament per això crida tant l'atenció. De sobte, allò que abans era simplement viure comença a convertir-se en projecte. Gent canviant l'aperitiu per objectius de proteïna. Converses sobre son, analítiques o edat biològica colant-se en sopars que abans eren de política, art o simplement decidir on anar a prendre alguna cosa amb bon ambient. Allò quotidià comença a sonar a optimització; el que cada vegada més gent aquí comença a anomenar biohacking, tot i que, en el fons, no deixa de ser el mateix de sempre amb un altre llenguatge. I confesso que, en part, ho trobo fascinant: experiències com l'app Holo o els retirs de longevitat de Progevita m'han fet mirar aquest món amb uns altres ulls. El més curiós és que Europa ja té moltes de les coses que els Estats Units estan intentant construir a base de tecnologia: ciutats caminables, una dieta basada en menjar fresc i peix, més vida al carrer, places i espais pensats per quedar-s'hi en comunitat. Aleshores la pregunta torna una vegada i una altra: si l'estil de vida mediterrani ja feia tantes coses bé, què estem intentant millorar exactament? Crec que ara mateix conviuen dues maneres de viure aquesta tendència, i jo em moc una mica entre les dues. La primera són les "longeves": persones que abans vivien des de l'ambició, la nit, la moda o carreres molt intenses, i que ara han traslladat aquesta mateixa energia al benestar i a l'auto-mesura. Moltes amigues millennial porten vides bastant estructurades —WHOOP al canell, control de la recuperació, proteïna, força, tot girant al voltant del son i amb la intenció de millorar els seus biomarcadors. I, per ser justa, estan increïbles. Però també ho estan les meves amigues europees, entre inauguracions, sobretaules i escapades a la costa, prenent un Negroni un dijous com si res, amb una sensació de benestar que no sembla construïda, sinó més aviat natural. Totes dues busquen, en el fons, el mateix: energia, vitalitat i sentir-se bé. Ningú s'escapa del pas del temps. La meva incomoditat amb tot això no va tant contra el benestar en si. Ho entenc. Jo també soc competitiva, i aquest impuls de millorar-ho tot està molt present en el món emprenedor —i no és una cosa exclusiva del món femení—. En els homes també és cada vegada més evident l'obsessió per la maximització i l'auto-optimització. Però també em costa ignorar la part econòmica que hi ha darrere de tot això. La carrera per millorar el cos és també una carrera per la nostra atenció. El son, el moviment, la recuperació, les hormones, l'estat d'ànim... tot es converteix en dades, s'analitza, es monetitza i torna a nosaltres en forma de productes, subscripcions, suplements o tractaments. El que comença com una auto-millora acaba convertint-se en un bucle constant de mesura i consum. IMAGE by Lemar Agency I tot i així, em pregunto si aquesta obsessió amb l'edat biològica no és també, en part, una distracció. Una manera de mirar cap endins just quan el món exterior sembla cada vegada més inestable, més incert, més difícil de llegir. Apagar les notícies i obrir una app de salut té sentit. Centrar-se en allò que pots controlar, també. Però encara que crec que aquest fenomen mereix ser qüestionat, tampoc veig el panorama com una cosa completament negativa. Al mateix temps estan apareixent petites contra-tendències, sobretot entre la Gen Z, que tornen a portar el benestar cap a allò social. Run clubs en lloc de córrer sola. Matcha nights i supper clubs. Formes més compartides de sentir-se bé. I potser aquí hi ha l'equilibri: no en rebutjar tota la cultura de la longevitat, sinó en qüestionar que hagi de ser un projecte individual. Perquè el que sempre ha entès l'estil de vida mediterrani, i el que ciutats com Barcelona encara aconsegueixen mantenir a estones, és que la salut no és només una cosa que es mesura al cos, sinó una cosa que es construeix en allò col·lectiu, en la manera com vivim junts.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/93/58/37/vistas-de-barcelona-per-marti-petit.jpeg" type="image/jpeg" length="629663"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Els Centres d'Atenció Primària podran receptar exercici físic]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/centres-atencio-primaria-podran-receptar-exercici-fisic</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:36:28 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[The New Barcelona Post]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/centres-atencio-primaria-podran-receptar-exercici-fisic</guid>
      <description><![CDATA[La Generalitat estrena un programa de prescripció esportiva que permet derivar persones a programes d'activitat física]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Sortir del centre d'atenció primària amb una recepta d'exercici físic ja és una realitat. El Govern ha posat en marxa un programa de prescripció esportiva que integra l'activitat física dins del sistema sanitari com a eina terapèutica, adaptada a la condició de salut de cada pacient i sense substituir en cap cas la medicació. La iniciativa permet derivar a programes d'exercici físic de la comunitat a persones que compleixen determinats criteris d'inclusió, sobretot aquelles amb hàbits sedentaris. L'objectiu és millorar el nivell d'activitat física de la població adulta, que més ho necessita, amb la voluntat de prevenir el deteriorament de la seva salut. El projecte arrenca en una primera fase amb la participació d'una cinquantena d'equips d'atenció primària repartits en 80 municipis catalans. La iniciativa, impulsada pels Departaments d'Esports i de Salut, s'adreça especialment a persones sedentàries i amb malalties de risc cardiovascular sense complicacions i algunes sota un tractament iniciat, però que amb més activitat física milloraria la seva evolució. L'evidència científica és tan contundent amb aquests primers criteris d'inclusió que es vol aconseguir l'adherència a un estil de vida actiu. De la consulta al gimnàs El programa es prescriu per part dels professionals sanitaris dels centres d'atenció primària, que poden recomanar exercici físic i derivar el pacient a un programa específic amb el seguiment d'un professional de l'activitat física i l'esport, o bé a altres activitats a l'aire lliure que es desenvolupen en l'entorn comunitari. Un cop derivada, la persona farà el programa en un equipament esportiu (pavelló, piscina, etc.) o espai a l'aire lliure, on rebrà orientació adaptada al seu cas. La principal novetat és la incorporació d'una eina digital de prescripció esportiva al sistema d'història clínica informatitzada que utilitza l'atenció primària. Aquesta eina permet que els professionals sanitaris derivin les persones, a través d'una recepta impresa, a programes d'exercici físic ajustats a la seva situació i supervisats per professionals de l'activitat física i l'esport. Els estudis demostren que malalties comunes com les cardiovasculars, la diabetis mellitus tipus 2, la hipertensió arterial i el sobrepès es poden prevenir amb hàbits saludables. © Departament d'Esports Esport com a eina de promoció de salut La iniciativa busca combatre el sedentarisme, fomentar l'esport i un estil de vida actiu. De fet, molts estudis demostren que malalties molt comunes com les cardiovasculars, la diabetis mellitus tipus 2, la hipertensió arterial i el sobrepès es poden prevenir amb hàbits saludables. Més moviment, menys medicament L'exercici físic també aporta molts altres beneficis en la salut mental, en casos de depressió o ansietat, i també en l'autonomia de les persones grans. A més, contribueix a millores cognitives i de memòria a totes les edats. En infants i adolescents, l'activitat física afavoreix el desenvolupament muscular, ossi i cognitiu. Mapatge dels recursos comunitaris esportius Per arribar a aquesta primera fase, el Departament d'Esports ha fet un inventari dels programes d'exercici físic existents a Catalunya. A partir d'aquest treball, s'han unificat els criteris de derivació i els circuits del programa entre els àmbits de Salut i Esports. Amb el programa de prescripció esportiva, el Govern s'alinea amb els objectius de l'Organització Mundial de la Salut de promoure la salut a través de l'activitat física i els hàbits saludables. Catalunya avança, d'aquesta manera, cap a un model més preventiu i, en alguns casos, també de suport al procés de recuperació de manera indirecta, que contribuirà alhora a la reducció de la despesa sanitària.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/16/98/9/persones-practicant-esport-c-departament-desports.jpeg" type="image/jpeg" length="223581"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona ja escalfa per al Tour: la ciutat es prepara per al Grand Départ]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-prepara-grand-depart-tour-franca</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:35:33 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-prepara-grand-depart-tour-franca</guid>
      <description><![CDATA[Comerços, voluntaris i barris s'activen per convertir la sortida del Tour de França des de la ciutat en una gran festa ciutadana que dugui la cita més enllà de l'esport i del recorregut]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Llistes de voluntaris, dispositius de mobilitat, pantalles gegants, fan zones… Un any i mig després de l'anunci que Barcelona seria l'escenari del Grand Départ del Tour de França 2026, la ciutat ultima els preparatius per acollir-la, i no només això: vol estendre-la a tots els districtes, fent-la transcendir més enllà de l'esport. En aquesta comesa, s'hi han sumat molts àmbits de la ciutat: comerços, hotels, i fins i tot una festa major, un pa, un pastís, una cançó oficial i un mallot commemoratiu inspirat en l'Eixample. Tot, per convertir la sortida del Tour des de la capital catalana en una "festa ciutadana", i una edició històrica. I és que la ciutat estarà de celebració: serà la primera vegada que aculli el Grand Départ. Tot i que el Tour ja ha passat tres vegades per Barcelona, mai ha arrancat des dels seus carrers. Acollir el Grand Départ implica una dimensió que va més enllà de ser una etapa en el recorregut, i amplia la seva repercussió. Tant és així que la ciutat es convertirà en el centre neuràlgic del Tour durant diversos dies: acollirà la presentació oficial dels equips, la contrarellotge inicial, les primeres etapes i tota la logística i desplegament que això implica, des de patrocinadors a equips tècnics i periodistes. "L'arribada del Tour de França a la ciutat suposa la consolidació de Barcelona com a epicentre de l'esport mundial i una gran oportunitat per acostar la bicicleta a la ciutadania", defensa el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, David Escudé. Convertida en un aparador mundial del ciclisme, la ciutat aprofitarà aquesta projecció per maximitzar-la a escala internacional, i alhora dur-la fins als seus barris. Amb aquest objectiu, el Tour no es limitarà al recorregut de la cursa ni als grans escenaris de Montjuïc o del litoral, sinó que s'estendrà a tota la ciutat. Amb quin format? Amb una festa ciutadana amb una seixantena d'activitats entre finals de juny i principis de juliol. Aquesta festa major del Tour tindrà la música com un dels grans eixos, amb actuacions com les de Sexenni, 31Fam o Doctor Prats —responsables també de la cançó oficial del Grand Départ, Energia—. "Volem que sigui una gran festa ciutadana per als barcelonins i barcelonines, que es visqui als carrers i a les places. Per això hem organitzat la Festa Major del Tour, i per això la presentació d'equips unirà arquitectura i esport", en dos espais emblemàtics de la ciutat com són l'Hospital de Sant Pau i la Sagrada Família, com destaca Escudé. Presentació de la Festa Major del Tour. La ciutat també desplegarà espectacles itinerants i activitats participatives per acostar el Tour als barris. Entre les propostes més singulars hi figura Le Tour on Tour, un espectacle mòbil que recorrerà diversos punts de Barcelona portant música, animació i ambient ciclista als carrers. A això s'hi sumaran bicicletades populars, activitats infantils, exhibicions esportives i espais perquè els aficionats segueixin la competició des de pantalles gegants i fan zones. I encara més: més de 50 edificis i fonts s'il·luminaran de color groc, i s'instal·laran mallots de grans dimensions a tots els districtes. La gastronomia no es queda al marge, amb propostes que inclouen productes creats especialment per a l'ocasió: el Pa del Tour, del Gremi de Flequers de Barcelona, i els pastissos creats pel Gremi de Pastisseria de Barcelona, inspirats en els mallots del Tour. Les receptes s'han obert a pastisseries i forns de la ciutat perquè arribin a tots els barris. I no només això: eixos comercials, com el del Clot, organitzaran rutes per degustar el pa i els pastissos amb la marca del Tour. Els pastissos del Tour de França. No són pocs els eixos comercials els que estan preparant activitats per a tenyir de groc Barcelona pel Grand Départ. "S'estan organitzant activitats a pràcticament tots els districtes", destaca Jordi Arias des de Barcelona Comerç. Un tapeo tour al de la Sagrada Família, jornades de comerç, gastronomia i esport a eixos com el de Creu Coberta i Coreixample o tallers de ciclisme per petits i adults són només alguns dels exemples del que està preparant l'univers comercial de la ciutat per sumar-se al Tour. I una recepta més: una Truita del Tour, encara d'ingredients secrets, es podrà tastar a diversos mercats. "No ens conformem a fer el Grand Départ, sinó que volem passar a la història del Tour de França", avança Escudé Així, el comerç treu suc a la cita des de múltiples angles: "És molt positiu que un esdeveniment mundial com el Grand Départ vingui a Barcelona, i que arribi a tots els barris de la ciutat, també a través del comerç", destaca Arias. A més, coincideix amb la Capitalitat Europea del Comerç de Proximitat, que estrena Barcelona aquest any. "Poder unir el Tour i la Capitalitat és molt potent", i més en dates en què habitualment baixa l'activitat comercial en cap de setmana, amb l'arribada de l'estiu: "És un motiu més per incentivar el consum". La ciutat ja va fer un tastet d'aquest ambient ciclista festiu, amb una festa pels 100 dies pel Grand Départ, el 26 de març. D'aquesta manera, Barcelona busca que la competició no només es visqui a la carretera, sinó també als comerços i places. Seran 14 eixos comercials, 40 mercats municipals i sis centres comercials els que organitzaran activitats, tallers, concerts, exhibicions i propostes gastronòmiques que giraran al voltant del Tour, a les quals també s'hi sumen equipaments com el Port Olímpic, el Tibidabo i el Zoo. L'ecosistema hoteler de la ciutat també es prepara per a la cita, en coordinació amb l'Ajuntament de Barcelona, tant per a l'agenda d'actes com, sobretot, per la logística i les alteracions en la mobilitat que afectaran els seus hostes, com expliquen des del Gremi d'Hotels de Barcelona. Jaume Bertran, del Gremi de Flequers de Barcelona, i Enric Badia, presentant el Pa del Tour. "Volem que la presentació dels equips i la sortida sigui històrica; no ens conformem a fer el Grand Départ, sinó que volem passar a la història del Tour de França, com Barcelona va passar a la història amb els Jocs Olímpics del 1992", avança el regidor d'Esports. En aquest sentit, l'Ajuntament persegueix que "tots els àmbits de la ciutat, culturals, educatius, i esportius se sentin protagonistes de l'arribada del Tour a Barcelona". Quan la ciutat ja faci dies que està escalfant motors (o pedals) amb la festa major del Tour, arribarà el moment de l'arrancada, el 4 de juliol. La primera etapa, una contrarellotge per equips de prop de vint quilòmetres, sortirà del Fòrum i travessarà alguns dels grans eixos urbans i marítims de la ciutat, abans d'enfilar-se cap a Montjuïc. Aquest escenari final tornarà a ser protagonista de la segona etapa, l'endemà, que sortirà de Tarragona per tornar fins a la muntanya olímpica, en un recorregut que combinarà mar, arquitectura, espais olímpics i paisatge urbà. Després de les dues primeres etapes amb protagonisme barceloní, el Tour continuarà el seu recorregut per Catalunya, abans de posar rumb cap a França. La tercera etapa sortirà de Granollers el 6 de juliol en direcció als Pirineus i la frontera francesa. En total, 63 municipis catalans participaran d'una manera o altra en el Grand Départ, ja sigui com a part del recorregut, acollint activitats vinculades a la cursa o formant part de l'operatiu logístic. Per articular tot aquest operatiu, el Tour es recolza sobre una figura imprescindible per a la cita: els voluntaris. Repartits al llarg dels 63 municipis del recorregut, faran sobretot funcions d'informació i de suport a la ciutadania, col·laborant per ordenar fluxos de públic i acompanyant el desplegament del dispositiu en coordinació amb els ajuntaments. Més enllà de la logística, el Govern vol convertir aquest voluntariat en una expressió de "l'orgull col·lectiu" i de la vocació de col·laboració amb grans esdeveniments internacionals, com va destacar el conseller d'Esports, Berni Álvarez, quan la Generalitat va obrir les inscripcions al març. Des de llavors, més de 4.200 ciutadans s'han inscrit per participar com a voluntaris, com han detallat des del Departament d'Esports de la Generalitat. Presentació del Mallot Barcelona del Tour de França. Els voluntaris també tenen un paper en fer arribar el Tour a totes les capes de la ciutadania, i en el llegat que es vol que deixi al seu pas per Barcelona i la resta de municipis catalans, més enllà dels tres dies de competició. Aquest llegat quedarà tant en forma de projecció internacional i posicionament en l'acollida d'esdeveniments esportius com en l'impuls de la cultura ciclista, la bicicleta i el transport sostenible, i l'enfortiment d'una xarxa d'agents locals que van des de clubs esportius fins a entitats ciutadanes que es veuran implicades en el dispositiu. "El principal llegat serà que Barcelona sigui, una vegada més, la principal ambaixadora de l'esport, i que la bici formi part de la vida quotidiana de la ciutadania. No només com a pràctica esportiva, sinó com a mitjà de transport", recalca Escudé. D'aquesta manera, quan els ciclistes deixin enrere Catalunya rumb a França, hauran deixat també una empremta en el món del ciclisme i en una acollida col·lectiva que haurà implicat institucions, barris, comerços, ciutadans i molt més, en aquest afany de Barcelona d'acollir esdeveniments no només per l'impacte del moment, sinó perquè perdurin.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/69/9/festa-dels-100-dies-pel-tour-de-franca.jpeg" type="image/jpeg" length="577943"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Llegint el pòsit del Dole Cafè]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/dole-cafe-leandre-mateu-llegint-posit-cafe</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:34:32 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carme Escales]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/dole-cafe-leandre-mateu-llegint-posit-cafe</guid>
      <description><![CDATA[Passeja pels carrers i places del nucli més antic de Sarrià, i les salutacions a Leandre Mateu són constants. Tothom el coneix. Perquè és ell qui els prepara, cada matí, el cafè al punt que els agrada, o perquè saben que és l'amo del Dole Cafè, el bar dels entrepans que fan tocar el cel]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Diuen els que en saben, que en el fons de la tassa d'un cafè que algú s'ha pres es pot llegir certa informació d'aquella persona. El pòsit que ara i aquí entrem a llegir l'han escrit i dibuixat moltes tasses de cafè, i cadascuna amb el seu pòsit. En unes, el cafè ha marxat tot sol, en altres, barrejat amb llet, amb sucre, sacarina o sense res de tot això. Som al Dole Cafè, on la màquina d'aquesta beguda estimulant que ajuda a despertar es posa en marxa molt aviat. A les sis del matí, el Leandre ja aixeca la persiana d'aquest bar que va obrir amb el seu pare, Domènec Mateu, quan ell tenia només quinze anys. Amb les dues primeres lletres del nom del pare i les del fill van construir el nom d'una cafeteria amb carisma que s'ha sabut fer un bon lloc en el dia a dia de moltes persones. La van inaugurar el dia 11 de juny del 1974, fa cinquanta-dos, que aviat és dit. Quants cafès pot haver arribat a fer aquest home, que sempre hi ha estat? Només la calculadora ho sap. Carregar el cafè ja molt en el contenidor del filtre, encaixar-lo, fent el gir de canell amb la maneta i esperar que comenci a sortir cap a la tassa. Un petit polsim de cacau per sobre de l'escuma, plat i cullereta. Aquest gest tan protagonista i absolutament quotidià al Dole Cafè, embolcallat en els seus sons i aromes, un dia i un altre, i més de mitja vida repetit amb les mans del Leandre, ha anat teixint al voltant d'aquest ritual de prendre cafè grans relacions de veïnat, de clientela, de coneguts que coincideixen a l'hora del cafè, a l'hora de la pausa per fer un mos abans d'agafar un avió, de reprendre la feina, abans d'anar a comprar o de continuar venent en un comerç del mateix barri. Uns i altres, la tarda del pròxim dissabte 13 de juny estan cridats a celebrar aquest mig segle llarg del Dole Cafè. Serà benvingut tothom que, una hora o altra, un dia o altre, un moment de la vida o un altre, ha entrat a menjar un entrepà, beure un cafè o a encarregar canelons, truita o croquetes acabats de fer per gaudir-los a la barra, en alguna de les taules de la terrassa o a casa seva, mirant la tele o compartint temps de qualitat amb els amics o la família, a la taula de casa. "La coral de gòspel del convent dels Caputxins, que ja feia temps que m'havien dit que volien venir a cantar, vindran aquest dia, farem una copeta i cantarem", diu el propietari d'aquesta mítica cafeteria del districte de Sarrià-Sant Gervasi, al número 16 del carrer de Manuel de Falla, fent xamfrà amb Capità Arenas. Lectures profitoses El vincle del Leandre amb els frares Caputxins ve de fa temps. Un dia va anar a treure el nas al convent, que és ben a prop del Dole, i li va agradar la gent que hi va trobar. Tant, que aquell lloc es va anar convertint una mica en la seva segona casa. A la biblioteca dels monjos va descobrir la Filocalia, "el segon llibre de meditació més important de l'Església, després de la Bíblia", diu. "Són tècniques de pregària basades en la respiració. La pregària del cor que ve dels anacoretes del desert", explica. De fet ---puntualitza--- "cada vegada que respires, pregues, perquè comparteixes amb l'univers la confiança en tot el que t'envolta". I diu que tant el cant com la respiració l'han acompanyat tota la vida. Un nòdul al coll va requerir que fes rehabilitació a través del cant, i ho va fer amb classes particulars d'una professora de cant del barri de Sarrià. És el barri a on el portaven, de petit, a la llar d'infants el Leandre, a la torre Amat, on havia viscut Ladislao Kubala, amb el fill del qual, Carlos, el Leandre va fer la mili. Leandre va obrir el bar amb el seu pare, Domènec Mateu, quan ell tenia només quinze anys. © Carme Escales La llar d'infants la tenia a Sarrià, però la resta del dia el passava al Paral·lel, on la família del Leandre tenia un restaurant, davant mateix del Molino. Treballaven a més no poder. Ell era ben xic quan el seu pare li va posar un caixó per poder arribar al taulell i ajudar-los, al principi, amb el que bonament pogués fer. Començava a construir-se allà la seva desimboltura. Observant els pares i oncles anava forjant una manera de servir i tractar tothom. I, amb el mateix treball, preparant entrepans i cafès, creixia la seva destresa i naturalitat, llevant la feina del davant. La mili li va tocar fer-la repartida una mica a Reus i la resta a Barcelona, on el van posar al bar del sector aeri. Recorda que era un bar sense ànima, d'ambient eixut, un lloc poc freqüentat, que, però, va canviar estrepitosament quan ell, que ja coneixia un negoci així des del darrere del taulell, va saber aportar productes molt bons i, sobretot, un tracte que ajudés a dinamitzar l'ambient, a atraure clientela. Després, passant comptes amb el responsable del bar, els números no només sortien: sobreeixien de les previsions. Brioxeria al Dole Café. © Dole Café Al Dole, des de bon principi va ser així: no saben fer res més que coses bones. Els entrepans són de pel·lícula, i no només perquè els bategin amb noms de cine o de protagonistes coneguts com el Popeye i l'Olívia, sinó perquè són d'un gust tan espectacular que cada entrepà té els seus clients més entusiastes. Amb pernil salat, formatge emmental i espinacs preparen el Popeye i, amb pernil, formatge de cabra i albergínia, fan l'Olívia. Sembla mentida que d'un espai tan petit com té, per seure, transitar o encabir-se a peu dret, en pugui sortir tanta varietat d'assortits, dolços i salats. Pràcticament tot, menys el pa del Dole és fet en el seu obrador. La resta: croissants, ensaïmades, truites, croquetes, canelons i tot és fet a mà. Tota l'amorositat que pugui caber en un bar on es fan coses tan bones, al Dole hi és. Qui hi va de bon matí, se'n pot endur la seva primera dosi de cafeïna, però també de bon ambient, un bon dia compartit entre mossegades d'entrepans de pa de xapata que es mengen sols. No és estrany que el Leandro es llevi sempre amb aquella il·lusió de saber que serà això el que veurà al bar, gent que entra i s'alimenta dels bons productes enmig del batec d'una atmosfera amical, abans d'aferrar-se a les tasques del dia. Leandre Mateu i Rocher, sense proposar-s'ho, ha esdevingut l'home que d'un cafè va fer una comunitat d'amics. © Carme Escales La grandesa del més senzill És aquesta grandesa del més senzill que el Leandre enalteix i es fa llum del seu camí, fixant-se en petits detalls com la reacció d'uns infants al carrer que va veure, i viure, fa uns dies: "Passaven tres nenes per davant del Dole i una d'elles va quedar-se mirant el bar i va dir: "Uaaaala!!! Sembla un teatre!, i en fixar-s'hi també, una altra va dir: Jo, quan sigui gran, vull casar-me aquí". L'anècdota és un petit tresor de les tres amigues, i la gran fortuna del Leandre és que, fets així, tant espontanis com originals, provinguin d'un adult o d'un infant, esdevenen pilars de la seva satisfacció, motiu d'alegria i una abraçada interior de la consciència que li diu: Leandre, això que ha passat és molt maco, és real i és teu. Sí, ell sap que "un tros de pa a la muntanya, el comparteixes i sents felicitat, perquè aquesta es troba en les coses més simples de la vida". El bar del Leandre ja rutllava a ple batec, quan li va donar per formar-se com a monitor d'esplai. I tot allò que li ensenyaven ---va pensar---: "això jo ho podria aplicar al negoci". I, entre entrepans i cafès, un bon dia, una mirada que escolta, un bocinet de bona conversa van embastant aquesta sinergia del qui se sent bé en algun lloc. "Cada persona que entra a dir-te alguna cosa, a desitjar-te un bon dia, a saludar-te, és un regal, i una capsa de sorpreses" En un cafè passen moltes coses, el visiten moltes històries, i la vida mateixa queda reflectida en molt poquets metres d'un local, el del Dole, ben simpàtic, agradable i ple d'elaboracions senzillament exquisides. El Leandre és aquella planta que floreix sigui on sigui que la plantin. "Per a mi és gratificant llevar-me per anar a treballar. Quan fas una feina que t'agrada, que t'omple, això és així". I què fa els seus dies laborals tan agradables? Aquest petit gust que serveixen al Dole, en cada tassa de cafè i en ensaïmades o entrepans. "Cada persona que entra a dir-te alguna cosa, a desitjar-te un bon dia, a saludar-te, és un regal, i una capsa de sorpreses", expressa. Leandre Mateu servint cafès al Dole Cafè. Durant el temps de confinament per la pandèmia de Covid, el Leandre i la seva filla Míriam es van dedicar a desmuntar tot el bar per netejar-ne cada centímetre minuciosament. Els empleats van estar en ERO i, en tornar, la Míriam va fer-se un lloc entre ells. A la cuina i a l'obrador, fa una feina sorprenent amb pastissos, truites, croissants i ensaïmades, tot ho fa ella. A casa tenia el millor lloc per posar en pràctica tot l'aprenentatge adquirit a l'escola de cuina del CETT. La varietat de truites i entrepans del Dole és tan diversa i magnífica, com l'entusiasme que es percep en l'ambient d'aquesta cafeteria de tot just trenta-cinc metres quadrats. Dempeus o asseguts en un tamboret a la barra, els clients se saluden, conversen, pregunten, observen. O, senzillament, assaboreixen el cremós cafè i el deliciós entrepà de truita acabada de fer. I, de cop i volta, un bon dia un d'ells li va plantejar al Leandre per què no organitzaven una calçotada, un concert, un torneig de golf... I així, sense que hagués estat res premeditat, de manera natural, els fans dels entrepans, canelons, truites, croquetes i cafès del Dole, van començar a fer activitats junts. Després de cinquanta-dos anys, el Leandre continua aferrat a la màquina del cafè. © Carme Escales "L'energia del Dole és tan gran que ha de sortir a fora", expressa el Leandre, pensant en tots els esdeveniments que han anat organitzant. Han fruït les dinàmiques de grup, les relacions humanes, el caliu d'un cafè que és molt més que això. "Un cafè és una cosa senzilla, que es pot prendre tothom, i aportes felicitat. Fer un cafè és una cosa que agermana, és un ritual, amb la seva flaire, l'escuma, l'olor, i la xocolata que li poso, és un producte agraït". I així, Leandre Mateu i Rocher, sense proposar-s'ho, ha esdevingut l'home que d'un cafè va fer una comunitat d'amics. "Hem arribat a ser cent cinquanta en alguna de les sortides assegura. Aquest és l'art d'entendre's amb un simple cafè. Després de cinquanta-dos anys, el Leandre continua aferrat a la màquina del cafè. No hi ha res que li agradi més que fer aquests cafès que, amb el petit pòsit que van deixant a cada tassa, van fent el més entranyable pòsit del Dole Cafè. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/21/63/7/leandre-mateu-i-rocher-foto-daniela-armora.jpeg" type="image/jpeg" length="398886"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Xavier Pagès-Corella: Coordenades fixes per a vol lliure]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/xavier-pages-corella-bar-del-postcoordenades-fixes-vol-lliure</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:31:30 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Alberto Valle]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/xavier-pages-corella-bar-del-postcoordenades-fixes-vol-lliure</guid>
      <description><![CDATA["Soc abstemi i no bec cafè, així que no soc massa de bars", avisa el músic, compositor i director titular de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Xavier Pagès-Corella.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Colzat a la barra a mig matí, demana un suc de préssec i, en la mesura que sigui possible, que hi hagi silenci de fons. Caràcter rotundament renaixentista, al seu cap hi nien multitud d'inquietuds molt diverses, que uneixen el món artístic i el tècnic. Això l'ha portat a formar-se en música i, alhora, en enginyeria. "Combinar aquestes dues facetes em permet crear un marc mental en el qual fixo unes coordenades dins de les quals em moc amb llibertat. La meva part cartesiana sap cap a on vaig, però el trajecte és totalment lliure". La música flueix sense fre, dins d'una ànima metòdica i planificadora. De família treballadora ---"em van inculcar l'ètica del treball i sempre em van donar tot el seu suport"--- i caràcter obsessiu i perfeccionista, el Xavier va arrencar amb la seva carrera als 27, uns cinc anys més tard del que acostuma a ser habitual. "Clar, jo m'havia llicenciat abans en enginyeria, presentant com a treball de final de carrera un afinador electrònic de piano, i després em vaig graduar en piano, composició i direcció d'orquestra". Això últim, ho va fer obtenint una Menció d'Honor. Pagès-Corella és director titular de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. @ May Zirkus Cinc anys semblen pocs, però a aquesta edat suposaven un gap important que va superar a base d'esforç i tenacitat. "La meva primera feina va ser dirigint a la Jove Orquestra de Figueres i allà em vaig adobar". Va ser un primer pas de molts, en aquesta carrera de fons que ha significat un aprenentatge constant. S'ha seguit formant amb alguns dels millors (Reinhard Schwarz, Georg Mark, Ovidiu Balan, Robert Gutter...) i la seva amplitud de mires musical l'ha portat a dirigir diverses formacions, des del Barcelona Modern Ensemble fins a la Cobla de Sant Jordi. Clàssica, contemporània i popular, una cosa que també es reflecteix en la gran varietat de composicions de diversos gèneres, tant vocals com instrumentals, que ha escrit per a vàries formacions i amb les quals ha atresorat un interminable llistat de premis i honors, des del Centelles a l'Andrés Gaos. Un llarg camí que l'ha anat preparant pel millor. Que, com sempre, va arribar quan ja no s'ho esperava. Un regal de la vida Quan tenia uns 40 anys, Xavier Pagès-Corella va entrar en el Conservatori Superior del Liceu com a professor titular. Allà, gràcies al seu esperit eclèctic, hi dona una gran varietat d'assignatures: "Composició, música de cambra, direcció d'orquestra, contemporània, cobla…". I això semblava ser tot. Vivia amb la dona de la seva vida, l'Elisenda, també enginyera, i els seus dos fills bessons apuntaven cap a matemàtics. Compartien la seva casa a Sant Pere de Ribes, on passava llargues hores estudiant i treballant en dolça solitud, i es guanyava bé la vida dirigint formacions, ensenyant i component. Però en aquell context bucòlic hi faltava alguna cosa, un somni que semblava que mai no es faria realitat, fins que ---es podria dir que en temps de descompte--- sí que es va complir. El gener del 2025, va guanyar per concurs la plaça de director artístic i titular de l'Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida. "Pensava que ja no ho aconseguiria. Per a mi, la titularitat d'una de les millors orquestres simfòniques del país és un regal que m'ha fet la vida, i el meu principal repte vital, ara mateix, és dur-la el més amunt possible". Pagès-Corella dirigeix l'orquestra des de l'any passat. @ May Zirkus Aquesta activitat es complementa amb un altre repte, "el d'escriure un llibre en el qual he reflexionat durant deu anys i que estic començant ara a estructurar". Un text de to divulgatiu mitjançant el qual vol donar resposta a grans preguntes sobre la música, l'art i la vida, "sobre la base de l'experiència que he anat acumulant en aquests anys". La inaccessible ciutat de les mil oportunitats Barcelona s'ha anat integrant en la seva vida per etapes. "Era la ciutat on em venia a examinar de piano quan era nen, després es va convertir en la ciutat on venia a formar-me en música i enginyeria. Més tard, es va convertir en la ciutat on vinc a fer un munt de coses importants: concerts, classes… Encara que m'agrada aquesta relació a distància, perquè jo soc més aviat ermità, i ho passo molt bé en el meu estudi a Sant Pere de Ribes". Pagès-Corella té previst escriure un llibre divulgatiu. @ May Zirkus En aquest sentit, per a ell, Barcelona és el lloc on ve a expressar tot el que ha anat cuinant en la solitud de la seva llar, "una ciutat d'infinites oportunitats per viure-hi coses i ampliar les que ja tens dins, encara que ---lamenta, després de posar punt final al seu suc de préssec--- és horrible el col·lapse, els embussos, els carrers saturats de gent, els transports que no funcionen… tot el que dificulta venir aquí". --- Encara que no siguis de bars, i aprofitant que ja ets aquí, potser et podria venir de gust dinar alguna cosa, que ja és hora. El migdia avança, i el paisanatge del Bar es va animant. Xavier Pagès-Corella mira al voltant. El tràfec de plats i coberts, els aromes que escapen de la cuina, els apetits a punt de ser satisfets. Somriu. --- Tinc una feblesa pels menús casolans –afirma–, així que a veure què teniu avui.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/22/08/2/xavier-pages-corella-per-may-zircus.jpeg" type="image/jpeg" length="191062"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Resistir-se a la llum: un rèquiem entre tempesta i consol]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/requiem-verdi-palau-musica-catalana-tempesta-consol</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:30:43 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jacobo Zabalo]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/requiem-verdi-palau-musica-catalana-tempesta-consol</guid>
      <description><![CDATA[El Rèquiem de Verdi es va interpretar al Palau de la Música amb la direcció de Daniele Gatti al capdavant de la Staatskapelle Dresden, l'Orfeó Català i un quartet vocal excepcional, per coronar-se com un dels millors concerts de l'any. Una experiència abrusadora, suspesa entre la consciència de la mort, el dubte espiritual i la necessitat humana de pau.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[¿Per a qui es compon un rèquiem? La pregunta és tan senzilla com punyent: el difunt difícilment pot gaudir de l'homenatge musical, així que per exclusió quedem els vius, projectant en la celebració de la mort aliena el nostre propi final. D'una manera especialment escandalosa, tractant-se d'un gènere que hauria d'acompanyar l'experiència irreparable de la pèrdua, el Rèquiem de Verdi coneix passatges de fúria incontinent i dona un sentit nou a la pregunta kantiana: què puc esperar? L'obra s'havia gestat com a homenatge a Alessandro Manzoni, figura central del Risorgimento italià i consciència moral d'una generació sencera, admirat per Verdi fins a extrems propers a la veneració. En una carta a la comtessa Maffei —amiga comuna, que l'havia qualificat de "sant"—, el compositor responia: "M'agenollaria davant d'ell, si ens fos permès adorar als humans. Diuen que no s'ha de fer". La consideració no és fútil, ja que Verdi es reconeixia més proper a l'escepticisme que no pas a l'espiritualitat de Manzoni, expressada, per exemple, a les seves Observacions sobre la moral catòlica o els Himnes sagrats. Potser per això el Rèquiem continua essent tan pertorbador: més que l'expressió d'una certesa religiosa, s'intueix com un intent —a vegades subtil, altres vegades profundament anguniat— d'acostar-s'hi. La partitura s'obre des d'una neutralitat desconcertant, amb una enunciació mínima, continguda; com si l'obra volgués ocultar deliberadament la seva veritable magnitud. Res no fa preveure encara, en els seus primers compassos, la violència que irromprà: la tempesta que esclata amb l'advertiment medieval sobre la fi dels temps i la imminència del Judici. Verdi no desaprofitarà l'ascendent del seu Dies irae —el repetirà fins a tres vegades, inclosa la secció final, Libera me— per recórrer la fractura inherent a l'experiència temporal que clama per un retorn a la consistència i a la pau espiritual. L'alternança entre urgència corpòria i anhel d'eternitat va ser gestionada de manera captivadora al Palau de la Música Catalana per Daniele Gatti, al capdavant de la Staatskapelle Dresden, amb un Orfeó Català senzillament extraordinari i un quartet vocal d'altíssim nivell, format per Eleonora Buratto, Elīna Garanča, Benjamin Bernheim i Riccardo Zanellato. Els afortunats que omplien la sala van poder experimentar la sensació d'assistir a una execució musical memorable, una d'aquelles ocasions rares en què una obra sembla recuperar la seva veritat atemporal. Per la suma de prestacions excepcionals —tant de l'orquestra com del cor i els solistes— el concert va adquirir el pes d'un document artístic excepcional, i el cert és que va ser enregistrat per càmeres i retransmès en directe per a una plataforma internacional. Verdi no qüestiona si Déu existeix, però sí que especula sobre com suporta l'ésser humà la mort quan no aconsegueix deixar de dubtar, quan la llum que s'anhela per reparar l'aflicció és invocada en la foscor La concurrència d'un nombre poc habitual de persones a escena —Verdi va preveure un centenar d'instrumentistes i un cor de cent vint veus— produeix quelcom que, en qualsevol cas, cap enregistrament no acaba de restituir del tot: la vibració es percep a diferents nivells, en un sentit estrictament físic, més que no pas místic o metafòric. El cos registra pressions sonores abans fins i tot de ser-ne conscient i, per descomptat, de traduir-les en emocions. Verdi sembla decidit a fer explícita aquesta agitació mitjançant una enorme varietat de registres instrumentals i vocals. Els metalls de la Staatskapelle Dresden hi van contribuir de manera decisiva, amb amenaces delirants de ruptura i saturació sonora, que reverberen a les parets externes del recinte modernista. Les trompetes situades a banda i banda del segon pis del Palau durant el Tuba mirum no funcionaren només com a efecte teatral, sinó com una expansió amenaçadora del camp acústic, de manera que el so deixa de procedir de l'escenari per ser percebut arreu, des d'un mateix. El Rèquiem de Verdi no es construeix únicament sobre la monumentalitat del Judici Final. Oscil·la entre l'èxtasi per saturació sensorial, segons el diagnòstic stendhalià, i l'opressió que genera l'escenificació delicada d'anhels sense resposta. L'obra està travessada també per vacil·lacions en forma de murmuri, o per motius que tornen com pensaments intrusius i que, al mateix temps, donen consistència al conjunt. Figures instrumentals fan d'aquest rèquiem molt més que una composició sacra, apropant-se ---segons no pocs comentaristes--- a l'escenificació teatral. Així, per exemple, el motiu hipnòtic del fagot al Quid sum miser, o l'acompanyament de corda greu i flauta al Recordare Jesu pie, que aporta pau després de l'estrident súplica llançada durant el Rex (Salva me, fons pietatis!). Amb tot, la dimensió veritablement admirable és aquella que les veus habiliten i colonitzen; amb una qualitat simplement enlluernadora a la interpretació del Palau, que culmina amb el memorable Libera me, protagonitzat per soprano i cor. Verdi va preveure un centenar d'instrumentistes i un cor de 120 veus. © Mario Wurzburge Eleonora Buratto va sostenir aquest moviment de clausura amb una tensió extraordinàriament controlada, evitant convertir-lo en una gran escena operística i treballant, en canvi, des d'una vulnerabilitat gairebé nua. La mezzo Elīna Garanča havia aportat des de les primeres intervencions una densitat bella, sumptuosa, que estabilitzava contínuament el conjunt, mentre el tenor Benjamin Bernheim va destacar sobretot a l'Ingemisco, desplegant un lirisme profundament captivador i inquietant, com si la línia vocal dubtés de si mateixa. Riccardo Zanellato, recuperat d'una malaltia recent —informació facilitada abans del concert a través de megafonia— va completar el quartet amb una gravetat efectiva, sense teatralitat afegida. Cap de les veus solistes no va jugar la carta del lluïment individual, sabent-se subordinades a una realitat emocional més àmplia i també incòmoda —el drama pel sentit de la vida davant la limitació de la mort— que no exclou ningú dels presents. El Rèquiem torna audible la dificultat humana d'assolir consol en vida i —per què no— visibilitza la dignitat que acompanya la tasca sisífica de continuar intentant-ho Verdi no qüestiona si Déu existeix, però sí que sembla especular musicalment sobre com suporta l'ésser humà la mort quan no aconsegueix deixar de dubtar, quan la llum que s'anhela per reparar l'aflicció és invocada des de la foscor. Com si resistir-se a la llum fos una manera d'acceptar millor allò inacceptable, i de tendir des de la desesperança una continuïtat precària sobre l'abisme. Haver convertit una missa de difunts en una de les grans meditacions musicals sobre la por, la memòria i la necessitat de consol és el mèrit fonamental d'aquesta obra, que per a molts —incloent-hi alguns detractors, com Hans von Bülow— ocupa un lloc de privilegi. La mort no s'hi invoca com a final merament biològic, sinó com a horitzó inabastable —incomprensible— que impulsa la creació de sentit en vida. Un fet carregat d'ambigüitat, que possiblement el Lacrimosa revela millor que cap altre passatge. Al Palau, la vibració es va percebre a molts nivells. @ Jörg Simanowski La missa de difunts més mítica, que impregna de misticisme les que la segueixen, quedà interrompuda precisament en aquell moviment, en què es recorden els termes del Dies irae amb una intensitat i una cadència antitètica i, tanmateix, complementària. Des de l'opus 626 de Mozart, la imaginació europea sembla incapaç de separar aquesta forma musical de la idea subjacent: la consciència de la mort infiltrant-se inevitablement en el mateix acte de composició, sense saber del cert què esperar després, quan ja no hi ha temps, sinó eternitat. Verdi pot dubtar com a creient, però participa de la transcendència a través d'una vibració que persisteix, travessant la incertesa carregada de misteri. Torna almenys audible la dificultat humana d'assolir consol en vida i —per què no— visibilitza la dignitat que acompanya la tasca sisífica de continuar intentant-ho. El palau modernista va ser l'escenari del vibrant conciert. © Mario Wurzburger No deixa de ser significatiu que la culminació del Rèquiem —el Libera me final— precedís fins i tot la mort de Manzoni. Verdi l'havia compost anys abans per a una missa col·lectiva en memòria de Rossini que mai no va arribar a interpretar-se. Com si l'obra hagués existit en estat latent, esperant un destinatari definitiu… Reapareix la pregunta inicial: per a qui es canta realment un rèquiem? Només per als "sants"? No som més aviat els altres —la majoria de vius— els qui més necessitem aquesta compensació espiritual? "Allibera'm, Senyor, de la mort eterna, en aquell dia terrible en què el cel i la terra es commouran". Quasi fora de temps, en aquest moment últim, emergeix una súplica bellíssima que, tanmateix, evita el to de reconciliació espiritual o de clausura transcendent; una deprecació que no demana el repòs etern sinó esquivar una segona mort, ja definitiva. La música anava perdent matèria al Palau, com si invertís la declamació inicial per dissoldre's lentament en una zona d'incertesa. No quedava clar si allò era pregària, teatre, memòria col·lectiva o la vibració que viu més enllà de tota certesa humana.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/21/00/6/requiem-de-verdi-al-palau-cjorg-simanowski.jpeg" type="image/jpeg" length="306407"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Una exposició providencial]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/exposicio-providencial-sagrada-familia-palau-robert</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:29:59 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Cabré]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/exposicio-providencial-sagrada-familia-palau-robert</guid>
      <description><![CDATA[Enmig d'un dels únics (i minúsculs) parcs que podem trobar dins la inclement quadrícula de l'Eixample, els Jardins del Palau Robert, hi ha aquests dies una austera exposició anomenada Gaudí, la Sagrada Família i Barcelona / Cent quaranta-quatre anys de camí compartit.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Aquesta exposició il·lustra sobre la importància simbòlica, urbanística i històrica del temple per a una ciutat que no sempre l'ha comprès, no sempre ha tinguit clara la continuïtat de les obres i no sempre l'ha protegit com calia. Només ara, que tothom veu l'encert de la culminació de la Torre de Jesús i esperem la visita del Papa com a gran esdeveniment mundial, alguns antics escèptics s'apunten al carro i expien els seus pecats tot dedicant-li, això sí, l'espai menor de l'espai expositiu que té la Generalitat al Passeig de Gràcia. Una exposició amb força obvietats però també amb alguna sorpresa, divulgativa, orientadora i amable. Oportunista per necessitat, com tantes de les exposicions institucionals que es fan. Més que oportunista, doncs, diguem-ne providencial. És una exposició cronològica, visual, de textos breus i disposada en plafons estratègicament col·locats al llarg dels caminets del jardinets, i amb un gran mural introductori al vestíbul del Palau Robert on es presenten les credencials i la justificació, però també l'autoria, el comissariat i els textos (Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família) i altres crèdits. L'exposició als Jardins del Palau Robert. © Palau Robert S'hi explica que som davant d'un relat compartit, d'un exemple de perseverança i dedicació, d'esforç generacional i de projecte de ciutat però alhora de caràcter espiritual. S'hi ha una explícita referència als valors cristians de fe, caritat i esperança, però també al general valor civil de ser conscients de tot el que som capaços de construir. Lluny, per tant, d'aquell temps en què els mateixos arquitectes municipals l'anomenaven "mona de Pasqua" (sense mirar-se al mirall, és clar). Com a fanàtic del tema, m'ha interessat sobretot les referències al solar inicial i als horts i masies i torrents abans que existís res, al Gènesi, enmig de la buidor del pla. Diuen que d'allò en deien el Camp de Batalla, perquè els nens del Poblet s'hi enfrontaven, però aquí aprenem que en el pla del quadriculadíssim Cerdà la idea inicial era fer-hi un gran hipòdrom. Res de nou en la ment dels que projecten noves icàries, velles quimeres, horterades. Ens situem al 1852, quan neix Antoni Gaudí, dos anys abans que comencin a enderocar-se les muralles i vint anys abans que l'Associació Espirtiual de Devots de Sant Josep (que aquí prefereixen esmentar en castellà, en un legalisme registral al meu parer exagerat i innecessari) acordi la construcció del temple (el 1881 comprarà el solar). Després, al següent plafó, ens concentrarem en la primera pedra (dibuix d'època amb bisbe Urquinaona, bisbe Morgadesi altres autoritats de la ciutat) i en el primer arquitecte a qui es va encarregar l'obra, l'oblidable Francisco de Paula del Villar. El 1883 l'inoblidable Gaudí assumeix el projecte, després de fortes discrepàncies tècniques internes. O potser, qui ho sap, fruit de la providència divina (a la Sagrada Família, com tothom sap, tot és providencial). L'àbside de la Sagrada Família en construcció l'any 1892. Passem després al 1884-1899, el període en què es consagra la capella de Sant Josep, se celebra l'Exposició Universal del 1888 i Barcelona s'annexiona Sant Martí de Provençals (1897). No triguem a endinsar-nos en el canvi radical del perfil del temple (1900-1925), l'empremta de Gaudí, boja i plena de sentit alhora, amb una façana del Naixement i una torre de Sant Bernabé ja ben visibles. També s'hi esmenten les escoles del temple, per als infants dels treballadors, la febre constructiva de Gaudí amb un bon grapat de projectes alhora, la idea de la segona Exposició Internacional (Barcelona i els seus salts de creixement sempre son esmentats en paral·lel). Al següent plafó, l'esment a la dictadura de Primo de Rivera brilla per la seva absència: tot son "grans tensions socials i polítiques". D'acord, no en parlem i passem directament del 1936 al 1940: no s'esmenta qui va cremar el taller de Gaudí (com el mur de Berlín, que "va caure" tot sol) ni es fa referència a la Guerra Civil ("el ritme intens de transformació urbana queda abruptament interromput") i el temple esdevé, això sí, un signe de perseverança, de fe i de protecció del patrimoni. L'exposició als Jardins del Palau Robert repassa les diferents etapes de la basílica, des del solar buit fins a l'actualitat. © Palau Robert Els "temps de represa" (1941-1976) coincideix amb la dictadura franquista: "el somni continua", els deixebles s'ocupen de continuar el projecte i 1954 s'inicien les obres de la façana de la Passió (culinant-se'n els campanars el 1976). Sí que es parla aquí del règim, de la supervivència, de la vaga de tramvies i de la gran onada migratòria cap a Barcelona. Al següent plafó ja veurem la foto de Narcís Serra, Maragall, Rubert de Ventós i Antoni Dalmau a Lausana celebrant la nominació olímpica. Som al període 1977-1991, represa democràtica i inici de les obres de les façanes i voltes de les naus laterals. Visita de Joan Pau II ("españoles todos") el 1982 i una referència a Subirachs que eludeix la polèmica envers les seves escultures, segurament perquè els seus artífexs ja deuen estar tots convençuts que malgrat tot valia la pena continuar. També un esment al "Barcelona, posa't guapa" i a la preparació per als Jocs Olímpics, que esclataran en el proper plafó, on "el temple i la ciutat esdevenen símbols globals". Ai. Del 1992 al 2000 s'acceleren les obres i arriba el reconeixement com a Patrimoni Mundial de la UNESCO (a banda de l'Any Gaudí, el 2002), i per la seva banda Barcelona esdevé una ciutat modernitzada i atractiva ("la nova Barcelona global", segons el text: ai, de nou). El nou Papa Benet XVI beneeix la basílica i el visitant es pregunta com abordarà l'exposició els anys més contemporanis. Vista de la façana de la Passió, l'any 1966. © Aleu / Arxiu Basílica Sagrada Família Doncs amb una foto d'Ada Colau, i una de Salvador Illa (plafons de 2011-2020 i 2021-2026, respectivament), perquè sens dubte nso han existit polítics ni governants d'altres sensibilitats a Catalunya i a Barcelona durant tots aquest temps. Les obres de la Sagristia, acord amb l'Ajuntament per regular la relació entre la ciutat i el temple, torres de la Mare de Déu i dels Evangelistes, la COVID, una brevíssima i minúscula referència (al·leluia!) al referèndum de l'1-O del 2017 i la inauguració de l'Any Gaudí 2025. El Papa Benet XVI fa la seva entrada per la porta de la Glòria, l'any 2010. © Agustí Codinach / Arxiu Basílica Sagrada Família S'acaba aquí? No: un últim plafó ens parla exclusivament del 2026 i ens fa una referència a la Capital Mundial de l'Arquitectura, així com ens mostra l'alcalde actual amb el bisbe Omella presenciant la marxa solidària d'ambulàncies a Ucraïna. Ja hem dit que, a la Sagrada Família, res no és providencial.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/24/09/7/les-obres-de-la-sagrada-familia.jpeg" type="image/jpeg" length="492880"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Overgie integra Berrly per unificar la gestió de comunitats de fans]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/overgie-integra-berrly-unificar-gestio-comunitats-fans</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:29:03 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/overgie-integra-berrly-unificar-gestio-comunitats-fans</guid>
      <description><![CDATA[La filial de Rungie compra la startup barcelonina per consolidar una plataforma unificada que facilita la monetització, fidelització i analítica de seguidors per competir amb les grans multinacionals]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Aconseguir articular una comunitat de fans no és senzill; gestionar-la, tampoc, i menys si es vol rendibilitzar i fidelitzar. Davant aquest escenari, amb les xarxes socials com a teló de fons, la plataforma Overgie ha integrat la també barcelonina Berrly, especialitzada en la digitalització de clubs, associacions, fundacions i ONG. Amb aquesta integració, ambdues centralitzen en una sola plataforma eines per a monetitzar, fidelitzar, analitzar i explorar noves vies de negoci en comunitats i entorns de fan engagement. Com? Amb recompenses per interaccions, sumant punts per participar, sortejos o subhastes, com a solució integral per desenvolupar el engagement i el negoci recurrent al voltant d'una comunitat de seguidors. Ara, suma la tecnologia de gestió de clients (o CRM) de Berrly, especialitzada en clubs, amb bases de dades, comunicacions directes, cobrament de quotes, organització d'esdeveniments i venda d'entrades, entre altres eines. Així, amb la compra de Berrly, ofereixen a clubs, creadors de contingut, artistes i marques una plataforma per impulsar la seva comunitat. Alhora, la plataforma permet mantenir el control sobre les dades, en un context en el qual la majoria d'empreses depenen de plataformes externes, especialment de xarxes socials. I és que, "durant anys, creadors, clubs, artistes i marques han construït comunitats enormes sobre plataformes que no els permeten accedir a les dades dels seus propis usuaris, i qualsevol canvi en el seu algorisme o una nova política de dades altera la seva relació amb els fans i la trenca d'un dia per l'altre", destaca des d'Overgie Jordi Julià. Davant aquesta falta de control, Overgie actua com un hub unificat en el qual el creador agrupa a tots els seguidors que té en les seves diverses xarxes socials. Així, integra totes les seves plataformes existents en una, i Overgie captura i unifica les interaccions que ja passaven fora. Així, com destaquen des de l'empresa, la plataforma no substitueix les xarxes socials ni crea una estructura paral·lela a la que hagin de migrar els fans, sinó que funciona de manera complementària, rastrejant interaccions i convertint fans anònims en membres identificats que es fidelitzen mitjançant la ludificació: "La comunitat ja existeix en les xarxes del creador, i Overgie li dona les eines per conèixer-la, identificar-la i monetitzar-la, amb la propietat de totes les dades". Les dues tecnològiques s'erigeixen com l'alternativa europea davant grans plataformes globals El focus en les comunitats de creadors de contingut s'amplia amb Berrly, que "va néixer per ajudar les associacions a conèixer millor els seus socis i a construir relacions més sòlides", com defensa Enric Sala i Marin, fins ara CEO de Berrly. Amb la compra, ha passat a ser CTO d'Overgie, per liderar la integració tecnològica i el desenvolupament del producte: "En integrar-nos en Overgie, el propòsit no canvia, sinó que s'amplifica, perquè ara tenim l'ecosistema, l'escala i l'equip per portar-ho més lluny", des d'associacions i clubs esportius fins a comunitats digitals. Berrly està especialitzada en la gestió de membres de clubs i associacions. Alternativa europea a gegants globals Després de l'operació, les dues tecnològiques catalanes s'erigeixen com l'alternativa europea per competir amb grans plataformes globals, amb segell majoritàriament nord-americà. Overgie —de la també catalana Rungie— cerca així ser plataforma de referència en la gestió de comunitats de seguidors, tant en l'àmbit de l'entreteniment com en clubs i entitats de l'àmbit social i el tercer sector. Amb la plataforma centralitzada que pren forma amb la compra, Overgy i Berrly continuaran operant amb les seves respectives marques comercials i equips, que s'integren en un ecosistema comú que permet guanyar funcionalitats a totes dues plataformes, per afermar-se com a referents.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/18/39/8/overgie-adquiere-berrly.jpeg" type="image/jpeg" length="366248"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Neuhera converteix la concentració en un videojoc]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/neuhera-convierte-concentracion-videojuego</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:26:46 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/neuhera-convierte-concentracion-videojuego</guid>
      <description><![CDATA[La startup catalana desenvolupa una plataforma immersiva per tractar el TDAH infantil a través de neurotecnologia]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Un drac que només pot volar quan l'usuari aconsegueix mantenir l'atenció. Si la concentració baixa, canvia la seva velocitat, el seu comportament i fins i tot el color del seu cos. Darrere d'aquesta mecànica, aparentment simple, hi ha una cosa molt més complexa: un sistema capaç d'interpretar l'activitat cerebral en temps real per convertir-la en part del joc. Així funciona la primera proposta desenvolupada per Neuhera, una startup que treballa en noves formes de tractament no farmacològic del Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH) en nens. La plataforma combina realitat virtual, sensors neuronals i intel·ligència artificial per adaptar l'experiència segons el nivell d'atenció i l'estat cognitiu de l'usuari. El projecte sorgeix de la unió de dos perfils complementaris. D'una banda, Beatriz Fagundo, especialitzada en neurociències i procedent de l'àmbit clínic, feia anys que observava la manca d'alternatives per als nens amb TDAH més enllà de la medicació. De l'altra, Dayris Rapado, enginyera informàtica vinculada al món del gaming i especialitzada posteriorment en intel·ligència artificial aplicada a les neurociències. La idea va començar a prendre forma quan van aconseguir que un dels seus videojocs funcionés únicament a través de l'activitat cerebral. "Quan vam aconseguir que el dragonet volés sense tocar res, vam entendre que això podia convertir-se en alguna cosa real", resumeix Fagundo. La tecnologia que durant anys s'ha associat únicament a l'entreteniment comença ara a entrar en altres espais. S'utilitza per treballar capacitats com l'atenció o la regulació cognitiva des d'un llenguatge molt més proper al videojoc que a la teràpia tradicional. El sistema funciona mitjançant un casc amb ulleres de realitat virtual i sensors capaços de mesurar les ones cerebrals. A partir d'aquestes dades, un algoritme adapta contínuament l'entorn de joc en funció de l'estat cognitiu de l'usuari, mentre un avatar acompanya l'experiència amb instruccions i feedback verbal. Darrere d'aquesta experiència hi ha un important treball científic. Neuhera ha desenvolupat videojocs capaços de respondre en temps real a l'activitat cerebral de l'usuari mitjançant una interfície cervell-ordinador. Res està col·locat a l'atzar: ni els colors, ni els estímuls, ni la velocitat de les dinàmiques. Tot respon a objectius concrets relacionats amb l'atenció, la memòria o el control d'impulsos. Davant de dinàmiques més tradicionals, Neuhera introdueix una lògica molt més propera al joc i a la interacció, especialment rellevant en edats primerenques. Segons Fagundo, el videojoc funciona "com un gimnàs per al cervell", entrenant capacitats cognitives els efectes de les quals poden mantenir-se fins i tot mesos després d'acabar la teràpia. La idea no és generar dependència del tractament, sinó ajudar que el nen incorpori estratègies cognitives aplicables a la seva vida diària. Neuhera converteix la concentració en un videojoc. L'acollida inicial està sent positiva. Els infants ho viuen com un joc més que com una teràpia, mentre que moltes famílies ja s'interessen per accedir a la plataforma fins i tot abans de la seva arribada al mercat. La companyia es troba actualment en fase de validació clínica i treballa amb la previsió d'obtenir l'aprovació reguladora de l'Agència Espanyola del Medicament durant el 2026. Fundada el 2025, la startup forma part d'una nova generació d'empreses que exploren la intersecció entre neurociència, tecnologia i benestar. El projecte, nascut a l'Hospitalet de l'Infant, ha comptat amb el suport d'ACCIÓ, a través d'una ajuda de 120.000 euros procedent del Fons de Transició Nuclear, i ja ha estat seleccionat per al programa Emprende InHealth, impulsat per Unlimited Spain i la farmacèutica Lilly. Però el recorregut que planteja Neuhera va més enllà del TDAH. L'empresa ja explora aplicacions vinculades al deteriorament cognitiu, l'envelliment o la gestió de l'estrès en entorns d'alta pressió. Darrere d'aquesta expansió hi ha també una reflexió més àmplia sobre com les dinàmiques digitals estan transformant la nostra capacitat d'atenció. "Vivim en una dinàmica d'estímuls constants, scroll infinit i canvis ràpids de pantalla. I això clarament té un impacte", assenyala Fagundo. Davant d'això, plantegen precisament el contrari: utilitzar la tecnologia no per fragmentar encara més la nostra atenció, sinó per entrenar-la.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/21/05/2/dayris-rapado-i-y-beatriz-fagundo-d-las-dos-fundadoras-al-frente-de-neuhera.jpeg" type="image/jpeg" length="134129"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[ValerIA, la startup barcelonina que contracta en minuts]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/valeria-startup-barcelona-contractacio-en-minuts</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:25:58 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/valeria-startup-barcelona-contractacio-en-minuts</guid>
      <description><![CDATA[En menys de dos anys, la companyia, que aplica intel·ligència artificial a la gestió laboral, ha multiplicat per deu la mida de l'equip i ja treballa amb més de 100 empreses i 25.000 professionals. Ara, ValerIA apunta ja cap a la seva expansió internacional.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Algunes empreses podrien escalar més ràpidament, però es troben amb un problema inesperat: no poden contractar al ritme que necessiten. Sovint el problema no és la demanda, sinó la rapidesa amb què es poden incorporar equips per donar-hi resposta. Entre la necessitat i la contractació hi ha tot un conjunt de processos legals i administratius que avancen més lentament que el negoci: tràmits burocràtics, gestories amb horaris limitats o sistemes obsolets. Aquesta desconnexió es fa especialment evident en sectors com l'hostaleria, la logística o el delivery, on la rotació de personal és constant i les decisions s'han de prendre en hores, no en dies. Al llarg de la seva trajectòria professional, Pau Laporte s'ha anat topant de primera mà amb aquesta realitat. Contractacions d'última hora, canvis continus de contractes, incidències amb nòmines o altes que no arribaven a temps formaven part del dia a dia en empreses on ha treballat, com Uber, Haddock o BLOK (Getir). Però va ser durant la seva etapa a Instamaki —startup de cuina japonesa a domicili adquirida posteriorment per Glovo— quan va identificar amb més claredat el problema. "El nostre pic de demanda era el cap de setmana, però les gestories no treballaven ni dissabtes ni diumenges per poder contractar noves persones a temps. Teníem treballadors preparats per incorporar-se, però no podíem fer-ho perquè el sistema no estava pensat per aquest ritme", recorda Laporte. Després d'anys convivint amb aquesta fricció, Laporte va decidir convertir aquell repte en una oportunitat de negoci. Així, el 2025, juntament amb Carlos Saiz —amb qui havia treballat anteriorment— i Sergio Morales, va fundar ValerIA, una startup que automatitza i agilitza la gestió de contractes, nòmines i altres processos laborals gràcies a la intel·ligència artificial. En poc menys de dos anys, ValerIA ha passat de tres fundadors a més d'una vintena de professionals a l'equip, treballa amb més d'un centenar d'empreses i dona servei a més de 25.000 professionals. Un creixement tan ràpid que ha portat la companyia a preparar ja el seu salt internacional. Una gestoria intel·ligent i en temps real ValerIA funciona com una plataforma de gestió laboral automatitzada basada en intel·ligència artificial, que permet a les empreses gestionar contractes, nòmines i altes en temps real. El seu objectiu és convertir processos que tradicionalment requereixen dies en operacions que es resolen en minuts, fins i tot amb la possibilitat de gestionar la comunicació amb la Seguretat Social amb uns pocs missatges. La solució se centra en empreses amb alta rotació laboral, aquelles on entre un 10% i un 15% de la plantilla canvia cada mes o fins i tot en qüestió de dies. Es tracta de sectors com l'hostaleria, el delivery o la logística, on ja s'està implementant la tecnologia, però també d'àmbits com la construcció o les facilities, on la companyia preveu aterrar pròximament. "El nostre focus no són les estructures corporatives rígides, sinó aquelles empreses que necessiten flexibilitat i capacitat de reacció immediata", explica Laporte. L'equip de ValerIA treballa a les instal·lacions de Barcelona Activa. © ValerIA Empreses per a les quals els models habituals de gestoria i assessoria —que inclouen trucades, correus, documents Excel i horaris restringits— no acaben de funcionar. "El sistema de ValerIA està disponible les 24 hores del dia i els set dies a la setmana", apunta el seu fundador. "L'empresa pot operar quan realment ho necessita, sense haver d'esperar processos manuals o a intermediaris". La diferència amb els sistemes tradicionals no és només la velocitat de contractació, sinó també la forma d'interacció. L'objectiu de ValerIA és evitar els portals complexos i la dependència d'intermediaris, apostant per un model que combina un agent conversacional d'intel·ligència artificial per WhatsApp com a canal principal, amb una API pròpia que es connecta amb els sistemes interns de cada empresa. Des d'un simple xat de WhatsApp, un responsable de l'empresa pot donar d'alta un treballador o resoldre incidències laborals amb uns pocs missatges, sense sortir de la conversa. "A l'assistent li dius: 'vull contractar una persona aquest cap de setmana', i el sistema genera el contracte, comprova el conveni, calcula les condicions salarials i gestiona tota la part legal en minuts", resumeix Laporte. L'equip de ValerIA ja suma més d'una vintena de treballadors. © ValerIA Segons el seu fundador, aquest sistema permet no només estalviar fins a un 80% del temps dedicat a tasques administratives repetitives i reduir fins a un 90% dels errors humans en processos de nòmines i tràmits amb la Seguretat Social, sinó també augmentar l'eficiència operativa fins al punt de poder gestionar el triple de treballadors amb la mateixa estructura administrativa. Però aquesta simplicitat s'aplica també a la relació amb el treballador: ValerIA incorpora un portal de l'empleat que funciona a través de WhatsApp, perquè els empleats puguin resoldre dubtes relacionats amb el seu contracte, la seva nòmina, les retencions d'IRPF o altres incidències laborals. "L'objectiu és democratitzar l'accés a la informació laboral", insisteix Laporte. "Hi ha moltes persones que, per exemple, no entenen una nòmina i ara aquest dubte és tan fàcil com enviar un missatge a l'agent de WhatsApp, sense haver de dependre d'intermediaris". Segons l'empresa, el sistema ja resol automàticament el 94% de les consultes relacionades amb contractes i nòmines. Creixement accelerat i mirada internacional Amb aquest model de negoci, la companyia ja treballa amb més d'un centenar d'empreses, entre les quals hi ha companyies com Fliits, Honest Greens o La Pita Bonita. Però el creixement s'ha intensificat especialment des de finals de l'any passat, coincidint amb el tancament de la ronda de finançament d'1,7 milions d'euros liderada per VentureFriends, amb la participació de Fortino Capital i 10k Ventures. Des de llavors, la companyia —amb seu i suport de Barcelona Activa— ha multiplicat per deu la mida de l'equip, passant de tres fundadors a més d'una vintena de treballadors. L'objectiu, ara, és arribar com a mínim a les 40 persones durant el pròxim any. Pau Laporte: "El nostre model té més sentit com més complex és l'entorn laboral" Un creixement que també es tradueix en els resultats: la startup va tancar l'any 2025 amb prop de mig milió d'euros de facturació anual i, de cara a enguany, les previsions passen per multiplicar per quatre aquesta xifra i superar els dos milions d'euros al tancament de l'exercici. Amb aquests resultats, la companyia ja comença a mirar més enllà de l'Estat, després d'una primera etapa centrada en clients locals. Tot i que ValerIA fixa el 2027 com l'horitzó per al seu desplegament internacional, l'equip ja ha començat a explorar els diferents mercats, amb especial interès en països com França, Itàlia o Alemanya, on la normativa laboral és més complexa i els processos administratius més rígids. "El nostre model té més sentit com més complex és l'entorn laboral", apunta Laporte. "El nostre model té més sentit com més complex és l'entorn laboral", apunta Laporte. "És precisament en aquests mercats on podem aportar més valor", afegeix el fundador.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/22/79/5/els-fundadors-de-valeria.jpeg" type="image/jpeg" length="407181"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Del 'souvenir' a la botiga de barri]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/souvenir-botiga-barri-barcelona-por-ignasi-busquets</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 17:04:32 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ignasi Busquets]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/souvenir-botiga-barri-barcelona-por-ignasi-busquets</guid>
      <description><![CDATA[Hi ha matins en què un passeja pel centre de Barcelona i té la sensació que la ciutat s'ha convertit en un decorat.]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Hi ha matins en què un passeja pel centre de Barcelona i té la sensació que la ciutat s'ha convertit en un decorat. Carrers plens de persianes mig obertes, botigues de souvenirs que venen la mateixa samarreta del Barça repetida a cada cantonada i supermercats 24 hores on entren quatre turistes al dia. Mentrestant, molts veïns es pregunten on han quedat aquelles botigues que feien còmoda la vida del barri: el supermercat assequible, la botiga de queviures, el petit comerç especialitzat que donava personalitat al carrer. Tots volem una Barcelona més còmoda i atractiva per a qui hi viu, amb un turisme més equilibrat i de més qualitat. Aquesta aspiració s'assembla molt a la idea, gairebé utòpica, del comerç de barri que alguns responsables públics reivindiquen constantment. No demanem res extraordinari: n'hi hauria prou amb recuperar una xarxa comercial real, útil i diversa, on convisquin supermercats, botigues especialitzades i fins i tot comerços gurmet. En definitiva, una ciutat on el comerç respongui a les necessitats de qui hi viu i no només a la inèrcia del turisme més ràpid i superficial. Però la realitat és molt més complexa. Els locals comercials no s'omplen sols ni es mantenen únicament amb bones intencions. Avui dia, els negocis que més paguen per determinats locals del centre són precisament aquells que molts voldríem evitar: botigues de souvenirs o supermercats oberts les 24 hores. Paguen, en molts casos, preus per sobre del mercat i, a més, són els únics que s'atreveixen a apostar per determinades ubicacions, assumint el risc d'operar en un entorn normatiu cada vegada més restrictiu per al comerç a Barcelona. L'Ajuntament té raó quan intenta limitar la proliferació de determinades activitats per evitar la degradació comercial de les zones més turístiques. El problema és que la regulació actual està provocant, massa sovint, l'efecte contrari del que es busca. Operadors comercials de qualitat, marques consolidades o projectes interessants simplement fugen de Ciutat Vella. No perquè la ubicació no els interessi, sinó perquè la normativa municipal no els ho permet o perquè perceben una degradació creixent de l'entorn comercial. La pregunta és inevitable: estem treballant realment en solucions? Fa poc, un alt càrrec municipal ens demanava propostes comercials interessants per a la denominada "nova Rambla". La iniciativa és positiva, però obre altres preguntes de fons. Coneix realment l'administració la realitat del comerç actual aplicada a Barcelona? S'està treballant de manera conjunta amb operadors comercials i immobiliaris per atraure projectes de qualitat? Es podria pensar en sistemes que permetin concedir llicències en funció de la qualitat i el valor del projecte, i no només de la seva tipologia? Aparador botiga antiga queviures. © Paola de Grenet També hi ha altres palanques possibles. Tant costaria revisar la moratòria hotelera per permetre hotels de cinc estrelles a Ciutat Vella? Aquest tipus de projectes atreuen un turisme de més qualitat i generen activitat econòmica que es trasllada directament al comerç del seu entorn. Els carrers ho agrairien. I també ho agrairia el teixit comercial que volem protegir Existeixen, a més, molts detalls tècnics en la concessió i transmissió de llicències comercials que l'Ajuntament podria afinar per afavorir l'arribada d'operadors de qualitat. Són aspectes potser massa tècnics per enumerar-los aquí, però que podrien marcar la diferència entre un local tancat, una altra botiga de souvenirs o un projecte comercial capaç de revitalitzar un carrer Barcelona té talent, té marca i té un patrimoni urbà extraordinari. El que necessita és una estratègia comercial coherent que combini regulació amb capacitat real d'atreure projectes de qualitat. Perquè la ciutat que tots imaginem no es construeix només prohibint allò que no ens agrada, sinó facilitant allò que realment volem. I així, potser, d'aquí a uns anys podrem tornar a passejar pel centre sense sentir que caminem per un aparador repetit, sinó per una ciutat viva, amb comerços que serveixen els seus veïns i sedueixen qui ens visita. Una Barcelona on el comerç torni a formar part de la vida quotidiana, i no només del record.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/19/63/89/2/aparador-botiga-antiga-queviures-c-paola-de-grenet.jpeg" type="image/jpeg" length="606156"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Xavier Serrahima]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/xavier-serrahima</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 16:13:31 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influencers]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/xavier-serrahima</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/09/05/8/982a9af8-e6c7-440a-ab64-8ffdc9e1fd79.jpeg" type="image/jpeg" length="4200343"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Tercer mandat de Sánchez Llibre: una mà estesa i una ofensiva pel creixement]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/sanchez-llibre-foment-president-creixement</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:26:24 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Elena Busquets]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/sanchez-llibre-foment-president-creixement</guid>
      <description><![CDATA[El president de Foment situa la fiscalitat, la productivitat, l'habitatge i les infraestructures com els grans eixos del nou mandat de la patronal catalana]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[290 avals i una reelecció sense rival. Josep Sánchez Llibre ha sigut reelegit com a president de Foment del Treball, per tercer mandat consecutiu. I ho ha fet envoltat de l'establishment empresarial, acompanyat pel president de la CEOE, Antonio Garamendi, amb tota la litúrgia de les grans ocasions —aplaudiments llargs i Carros de foc sonant a l'auditori— i un missatge molt clar: el món empresarial català considera que ha arribat el moment de marcar agenda econòmica, a favor del creixement i la competitivitat. Des de "la Casa Gran de l'Empresariat Català, amb 255 anys d'història", Sánchez Llibre va reivindicar el pes d'una patronal que representa 260.000 empreses, 110 sectors econòmics i el 75% del PIB privat català. Però sobretot va reivindicar el paper de l'empresa —i de l'empresari— en una Catalunya que torna a discutir sobre competitivitat, fiscalitat, habitatge i infraestructures després d'anys en què la tensió política havia condicionat una part del debat públic. "Ho dic amb serenor i amb fermesa: una societat madura ha de respectar l'empresa i l'empresari. No acceptarem que es criminalitzi l'empresa ni que la iniciativa privada sigui tractada com una sospitosa permanent", va afirmar davant un auditori ple de representants empresarials i institucionals. "Hem plantat cara al discurs del decreixement des del rigor i la proposta" "Els empresaris no som el problema. Som una part essencial de la solució. I volem sumar", va afegir. I és precisament en aquesta voluntat de "sumar" on el president de Foment situa les grans prioritats dels pròxims quatre anys: productivitat, competitivitat empresarial, fiscalitat, lluita contra l'absentisme laboral, habitatge i infraestructures. I l'ordre no és casual. El discurs de Sánchez Llibre va girar constantment al voltant d'una idea: Catalunya necessita tornar a crear un entorn favorable al creixement. Un país "amb menys traves, més seguretat jurídica i una administració més àgil", segons va defensar. I va afegir: "Hem plantat cara al discurs del decreixement des del rigor i la proposta". I sota aquesta premissa, el president de Foment del Treball va desgranar les grans línies estratègiques del nou mandat, amb un full de ruta clarament orientat a reforçar la competitivitat de l'economia catalana i el pes de l'empresa en el debat públic. Josep Sánchez Llibre és reelegit president de Foment Fiscalitat: "deixar d'ofegar" empreses i classes mitjanes La batalla fiscal continuarà sent una de les grans prioritats de Sánchez Llibre. El president de Foment va reclamar una fiscalitat "estable, competitiva i orientada al creixement" i va advertir que Catalunya no pot continuar incrementant la pressió fiscal si vol atreure inversió i talent. Entre les propostes defensades per la patronal hi ha l'eliminació de l'impost de patrimoni, la reforma de successions i donacions, la deflactació de l'IRPF i la revisió dels impostos propis per evitar que Catalunya perdi atractiu davant altres territoris europeus. Productivitat i absentisme laboral Un altre dels grans eixos del mandat serà la productivitat, que Sánchez Llibre va definir com "l'eix central del progrés econòmic i social". En aquest marc, el president de Foment va posar especial èmfasi en l'absentisme laboral, que va qualificar d'"emergència silenciosa". La patronal impulsarà un llibre blanc sobre aquesta qüestió amb la participació d'experts i agents socials, amb l'objectiu d'analitzar l'impacte de l'absentisme sobre la competitivitat, els salaris i el funcionament del mercat laboral. Josep Sánchez Llibre és reelegit president de Foment Habitatge: més oferta i menys dogmatismes L'accés a l'habitatge també ocuparà un lloc central en aquesta nova etapa. Sánchez Llibre va defensar que la crisi residencial no es resoldrà "demonitzant els propietaris ni espantant la inversió", sinó augmentant l'oferta disponible. Foment aposta per més sòl, més agilitat administrativa, més col·laboració publicoprivada i més seguretat jurídica com a recepta per facilitar l'accés a l'habitatge i retenir talent. Infraestructures i mobilitat El president de la patronal va insistir igualment en la necessitat d'accelerar les inversions en infraestructures estratègiques i corregir el dèficit històric que arrossega Catalunya, "que ja gairebé arriba als 50.000 milions d'euros". "Les infraestructures no són una despesa; són una inversió de país", va assegurar. I el missatge arriba en plena reobertura del debat sobre les grans infraestructures pendents: l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, el col·lapse recurrent de Rodalies, els retards del Corredor Mediterrani o la necessitat de reforçar les connexions ferroviàries i logístiques de l'àrea metropolitana. Per Foment, totes aquestes carpetes formen part d'un mateix problema: la dificultat de Catalunya per mantenir competitivitat internacional sense una xarxa de mobilitat i infraestructures a l'alçada del seu pes econòmic. I per assolir-ho: una mà estesa Malgrat mantenir discrepàncies en matèria fiscal o d'habitatge, Sánchez Llibre també va voler escenificar una nova etapa de relació institucional amb el Govern de Salvador Illa. El president de Foment va oferir "mà estesa, diàleg lleial i voluntat d'acord" per construir un espai de col·laboració "profund i permanent" amb la Generalitat. Un missatge alineat amb la voluntat de Foment de reforçar la col·laboració institucional per impulsar competitivitat, inversions i creixement econòmic. ]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/18/78/0/jvf0309-1-1-scaled-1.jpeg" type="image/jpeg" length="472064"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De fàbrica de barri a multinacional: el rastre de Damm a Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/fabrica-barri-a-multinacional-rastre-damm-barcelona</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:26:09 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/fabrica-barri-a-multinacional-rastre-damm-barcelona</guid>
      <description><![CDATA[Amb 150 anys d'història, Damm ha evolucionat des dels seus orígens a la Barcelona industrial del segle XIX fins a convertir-se en un grup global, present a més de 130 països i amb una facturació superior als 2.000 milions d'euros, tot mantenint el vincle amb la ciutat i amb els espais que formen part de la seva història]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Quan Damm va començar a elaborar cervesa a la Barcelona de finals del segle XIX, la ciutat vivia una profunda transformació urbana i industrial: l'enderrocament de les muralles i l'expansió de l'Eixample d'Ildefons Cerdà obrien pas a una capital que es consolidava com un dels grans pols econòmics del sud d'Europa. En aquest context no només canviava la fisonomia urbana, sinó també els hàbits de consum i les formes de vida. En un territori encara fortament vinculat al vi, la cervesa començava a obrir-se pas com a símbol de modernitat urbana, de la mà de projectes locals com Moritz o la mateixa Damm. Un segle i mig després, la cervesa ja forma part natural de la vida social de Barcelona, i Damm ha deixat enrere els seus orígens com a petita fàbrica de barri per convertir-se en una de les grans multinacionals catalanes. Així, l'empresa ha anat creixent al mateix ritme que la ciutat i la seva economia, fins a consolidar-se avui com un grup present en més de 130 països i amb una facturació superior als 2.000 milions d'euros. Un recorregut que, en el fons, segueix la mateixa evolució de la Barcelona que la va veure néixer. Una fàbrica al cor de l'Eixample La història de Damm es remunta a 1871, quan el mestre cerveser alsacià August Kuentzmann Damm i la seva esposa Melanie van arribar a Barcelona fugint de la guerra francoprussiana. Un any més tard s'hi afegiria el seu cosí, Joseph Damm. Ambdós procedien d'Alsàcia, una regió amb una llarga tradició cervesera, i van decidir traslladar aquest coneixement a la capital catalana. Ho van fer, primerament, associant-se amb la família Camps per fundar Camps y Kuentzmann, l'any 1872, amb fàbrica a Sant Martí de Provençals i una cerveseria a la Rambla Santa Madrona, on es podien degustar els seus productes. Però va ser l'any 1876 quan Kuentzmann i Joseph Damm van decidir iniciar el seu propi projecte establint-se al carrer Viladomat, on van començar a produir cervesa sota la marca Damm. Uns anys més tard, a principis del segle XX, el mercat cerveser barceloní ja començava a consolidar-se i, el 1910, diverses empreses del sector van decidir unir-se per crear SA Damm. La nova societat va establir la seva fàbrica principal a La Bohèmia, al carrer Rosselló, un gran complex industrial construït entre 1903 i 1905 que s'acabaria convertint en un dels símbols fabrils de l'Eixample, amb les seves característiques façanes de maó i la gran xemeneia que encara avui sobresurt sobre la ciutat. Però aquesta fàbrica no només va marcar el paisatge del barri: també va formar part de la seva vida quotidiana. Molts treballadors vivien a l'entorn i la relació amb el veïnat era constant, fins al punt que les bodegues subterrànies de La Bohèmia van servir de refugi durant els bombardejos sobre Barcelona a la Guerra Civil. En paral·lel a aquesta connexió amb la vida veïnal, la cervesa també guanyava presència entre els barcelonins, especialment amb el producte estrella de la companyia: l'Estrella Dorada (rebatejada ja com a Estrella Damm el 1991), que va créixer en popularitat als anys 20. L'antiga xemenia de la Bohèmia, la fàbrica de Damm, al cor de l'Eixample. © Vicente Zambrano Aquella fàbrica de barri, La Bohèmia, es va mantenir central en la història de Damm fins al 1992, quan es va completar el trasllat a la fàbrica del Prat de Llobregat, inaugurada el 1985. El moviment reflecteix la transformació de Barcelona en el context dels Jocs Olímpics, amb una ciutat en plena reorganització i una indústria que es desplaçava progressivament del centre cap a l'àrea metropolitana. Però també marca un punt d'inflexió en el creixement de Damm, que en aquell moment ja necessitava ampliar la seva capacitat productiva per donar resposta a una demanda creixent. Avui, el grup supera els 21 milions d'hectolitres anuals entre cervesa i altres begudes. Un grup global amb arrels locals Però avui Damm és molt més que una marca cervesera: s'ha consolidat com una de les principals multinacionals nascudes a Barcelona, amb més de 5.400 treballadors, una facturació superior als 2.000 milions d'euros i presència a més de 130 països. La companyia opera amb 16 plantes de producció i envasat i exporta les seves marques a desenes de mercats internacionals. Fàbrica del grup Damm, a El Prat de Llobregat. En les darreres dècades, l'empresa també ha decidit diversificar la seva activitat. A les varietats de cervesa que han anat ampliant el catàleg —com la Voll-Damm, la sense alcohol o la Daura, pensada per a persones celíaques— s'hi han sumat altres negocis vinculats a l'alimentació i les begudes. Tot i que la marca sovint es redueix o s'associa exclusivament a Estrella Damm, el grup va molt més enllà: participa en marques d'aigua com Veri o Fuente Liviana, en begudes com Cacaolat o Laccao i en cadenes de restauració com Rodilla, acords als quals s'afegeix la recent col·laboració amb Nestlé per a produir i distribuir Nestea en diversos mercats. Tot i aquesta expansió, Damm manté un vincle visible amb els seus orígens i amb la història industrial de Barcelona. La Bohèmia, tot i haver deixat enrere la producció, funciona avui com a seu corporativa i espai cultural. Per la seva banda, a l'empresa encara hi té presència la família fundadora, amb fingures com Ramon Agenjo, besnet de Joseph Damm i un dels últims descents de la família fundadora, que continua vinculat al grup com a secretari del consell d'administració i director de la Fundació Damm. Tanmateix, avui bona part de l'accionariat es concentra en mans de la família Carceller, a través del grup energètic Disa. Es tracta d'una família històricament vinculada a la companyia, que continua al capdavant del grup amb Demetrio Carceller Arce com a president executiu. En una gala recent al Gran Teatre del Liceu amb motiu del 150è aniversari, Carceller va sintetitzar aquesta trajectòria de creixement i continuïtat amb una idea clara: "A Damm hem sabut evolucionar sense perdre la nostra essència, mantenint una manera de fer basada en la qualitat, la innovació i la proximitat amb la societat". La fàbrica com a espai cultural Més enllà de la celebració institucional al Liceu, Damm ha impulsat diverses iniciatives pel seu 150è aniversari. Entre elles destaca BOHEMIA, una edició especial de la cervesa que ret homenatge a la trajectòria del grup i a la història industrial de Barcelona. El seu propi procés d'elaboració recupera aquesta idea de temps lent: una cervesa de guarda, amb maduració prolongada i ingredients naturals, que evoluciona fins a assolir el seu equilibri final. Concert a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm. Aquesta antiga fàbrica, tot i haver deixat la producció industrial, continua sent una peça clau de la marca. El 2010 es va rehabilitar part del conjunt de La Bohèmia, incloent la sala de maceració —amb antics alambins de coure—, la sala polivalent i el vestíbul del recinte. Així, avui funciona com a espai corporatiu i cultural, reforçant el vincle entre la companyia i la ciutat. Aquest vincle és especialment visible en l'àmbit cultural, sobretot en la música, amb una presència constant en festivals com el Primavera Sound, el Sónar o el Cruïlla, així com en cites com la Mercè o Sant Jordi. Una mostra d'aquesta connexió es va viure al Parc del Fòrum durant la celebració del 150è aniversari, quan més de 30.000 persones van assistir a un concert amb Oques Grasses, Love of Lesbian o The Tyets. L'ambient, festiu i obert a la ciutat, connectava amb la imatge que la marca ha anat construint a través de la campanya "Mediterràniament" des de fa més d'una dècada. Concert del 150è aniversari d'Estrella Damm. Més enllà de la música, l'esport també ocupa un espai central en aquesta relació amb la ciutat. A través de la Fundació Damm, la companyia impulsa projectes socials i educatius centrats en la formació esportiva de joves. El seu projecte més emblemàtic és el CF Damm, un històric club de futbol base fundat el 1954 —inicialment vinculat als treballadors de l'empresa— que ha format centenars de jugadors i jugadores al llarg de la seva història.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/18/53/0/antiga-fabrica-damm.jpeg" type="image/jpeg" length="333034"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La Diagonal tornarà a ser la gran pista d'atletisme de Barcelona]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/diagonal-tornara-ser-gran-pista-atletisme-barcelona</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:25:53 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/diagonal-tornara-ser-gran-pista-atletisme-barcelona</guid>
      <description><![CDATA[La Cursa Diagonal DiR celebrarà la seva dotzena edició amb més de 14.000 participants i una nova arribada davant del mar]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Durant unes hores, la Diagonal canviarà cotxes per corredors i tornarà a convertir-se en una gran pista d'atletisme travessant Barcelona de punta a punta. La Cursa Diagonal DiR Guàrdia Urbana by Olistic tornarà els pròxims 23 i 24 de maig amb una nova edició que confirma el moment de consolidació que viu la prova dins del calendari esportiu popular de Barcelona. La cursa, impulsada per Clubs DiR juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Guàrdia Urbana, celebrarà enguany la seva dotzena edició i ho farà acostant-se de nou a xifres rècord. A poques hores del tancament de les inscripcions, l'esdeveniment ja supera els 14.000 participants, superant els registres de les primeres deu edicions i mantenint el creixement que la cita ha experimentat durant els últims anys. La prova s'ha consolidat, a més, com una de les grans cites de l'esport popular barceloní. No només per la participació, sinó també per un recorregut que travessa alguns dels punts més reconeixibles de la ciutat. Les proves de 5 i 10 quilòmetres tornaran a recórrer bona part de l'avinguda Diagonal fins a estendre's cap a Sant Martí i el litoral. La principal novetat d'aquesta edició estarà precisament al tram final: per primera vegada, ambdues modalitats compartiran meta al front marítim del Poblenou, on també se celebrarà l'entrega de premis en un entorn pensat més com una celebració multitudinària de l'esport que no pas com una simple arribada competitiva. La voluntat de mantenir un format obert i transversal continua sent una de les claus de l'esdeveniment. Més enllà de les proves principals de diumenge, el programa inclourà també activitats esportives familiars i una nova edició de la Cursa DiR Kids, prevista per dissabte als Jardins de Piscines i Esports, davant de les instal·lacions de DiR Diagonal. Aquest caràcter popular es reflecteix també en el perfil dels participants. L'organització destaca que enguany tornaran a conviure corredors de pràcticament totes les edats, des de nens d'amb prou feines un any fins a participants majors de 70 anys, una desena d'ells superant fins i tot aquesta franja. La cursa forma part, a més, d'una estratègia més àmplia de Clubs DiR per reforçar l'activitat física com a fenomen ciutadà i consolidar esdeveniments esportius oberts al gran públic. Fundada a Barcelona l'any 1979, la companyia s'ha convertit amb el temps en una de les cadenes de gimnasos més reconeixibles de la ciutat i actualment compta amb 20 centres entre Barcelona i Sant Cugat. Una cursa pensada per a tota la ciutat Més enllà de la Cursa Diagonal, la marca impulsa també iniciatives com el DiR Xperience, centrat en activitats dirigides a l'aire lliure, o la jornada solidària Pedaleja, vinculada a La Marató. Sumant totes aquestes propostes, prop de 20.000 persones hauran participat durant el 2026 en els esdeveniments populars promoguts per la companyia. L'esdeveniment ja supera els 14.000 participants. La prova mantindrà també una dimensió solidària que l'organització ha reforçat durant les últimes edicions. Enguany, part de la recaptació es destinarà a la Fundació Xana, centrada en l'acompanyament integral de nens i joves amb malalties greus i les seves famílies, així com al programa Amics del Clínic, que impulsa diferents projectes de recerca mèdica.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/30/8/cursa-dir-diagonal-250525.jpeg" type="image/jpeg" length="302572"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Un campanar civil a Gràcia]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/torre-rellotge-placa-vila-gracia-campanar-civil</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:24:55 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Cabré]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arquitectura]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/torre-rellotge-placa-vila-gracia-campanar-civil</guid>
      <content:encoded><![CDATA[La torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia és una construcció relativament austera, comparat amb els múltiples wonderfuls barcelonins, però símbol físic i impertorbable d'una antiga vila independent i d'un esperit propi. Suposa el rastre d'una Barcelona alternativa, d'un poble, allò que sembla estar en risc de desaparèixer sota la pressió dels expats i la uniformització de l'urbanisme global. El barri que no es conforma, que xiula regidors i alcaldesses si cal, que recupera els noms i engalana carrers o penja banderes, té plaça i té torre amb rellotge perquè no se n'oblidi ningú: la marea quadriculada de l'Eixample, fins aquí, no arriba. Potser per això la torre va ser feta pel gran urbanista alternatiu a Cerdà, en Rovira i Trias, que sí que té un monument com Déu mana a la ciutat. A la vila, perdó. A la vila. Gràcia era una vila menestral, popular, molt polititzada i amb una forta consciència pròpia. Entre convents, tallers, cases baixes i carrers encara semi-rurals, la vila feia la seva mentre Barcelona esclatava fora muralles i trencava el dic de contenció. Molts obrers, artesans i classes mitjanes s'hi instal·laven buscant espai i una certa autonomia respecte de la gran ciutat, com ja abans els virreis i virreines s'hi muntaven torres d'estiueig o els barons amb calaixos de sastre hi feien llargues excursions. En aquell context, la plaça de la vila es va convertir en el gran centre polític i social. A mitjans del XIX es deia plaça d'Orient (perquè es troba a l'extrem Est de la vila). En posar-s'hi l'edifici de Ajuntament va passar a ser la plaça de la Vila, i posteriorment Plaça de la República o plaça de Rius i Taulet (fins al 2009, en què fixa el seu nom actual). És cap al 1864 que al mig d'aquesta plaça s'hi aixeca la torre del rellotge, aquest campanar civil d'estil renaixentista, amb un rellotge de quatre esferes, que doblava l'alçada de els cases I que té com a autor Antoni Rovira i Trias. El gracienc Rovira i Trias és conegut sobretot perquè va perdre (via "ordeno y mando" de Madrid) el concurs més famós de la història de Barcelona. Quan es va decidir urbanitzar l'Eixample, el seu projecte alternatiu al d'Ildefons Cerdà respectava els camins i rieres, oferia un aspecte menys quadriculat i molt més monumental, és a dir, amb jerarquies, amb diverses centralitats orgàniques, més semblant a les grans capitals europees (i alhora més semblant a una capital amb orígens). Una concepció radial, amb grans avingudes que convergien en centres de valor social i patrimonial. El concurs el va guanyar, com ja se sap i fent trampes, el quadriculat geni de les sanefes. Escala de la Torre del Rellotge de Gràcia © Josep Maria Contel / Taller d'Història de Gràcia El Campanar de Gràcia (o Torre del Rellotge) té uns trenta-tres metres d'alçada i una planta octogonal que li dona una presència molt característica. Es tracta d'una arquitectura civil severa, rebel, republicana, com si de cop les seves campanes haguessin de tocar sometent o anunciar el bateig d'un nadó pel civil. A les quatre cares de la base hi ha els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la base que dona a l'edifici de l'Ajuntament hi ha una font que presenta dues cares amb boques que expulsen aigua, i la cornisa és decorada amb dotze plaques esculpides que representen el zodíac. El rellotge municipal funcionava també com el cor temporal de la vila, com si les hores que marcava la torre fossin unes hores diferents de les dels convents. La Marieta és la gran campana de la torre, i va adquirir un valor gairebé llegendari arran de la Revolta de les Quintes de 1870, probablement l'episodi més famós de la història de la vila: el sistema de quintes obligava molts joves a incorporar-se a l'exèrcit, i les classes populars ho percebien com una enorme injustícia, (ja que els rics sovint podien pagar per evitar el servei militar). La indignació va esclatar amb força, i Gràcia es va omplir de barricades i de resistència popular. Finalment, l'exèrcit va bombardejar la vila per sufocar l'aixecament. La campana es va convertir en un símbol tan potent de resistència que les autoritats van ordenar silenciar-la. Posteriorment, l'any 1929 i en plena dictadura, la pressió popular va fer restituir la campana al seu lloc després d'un intent de fondre-la per a usos de l'Exposició Internacional. La campana de la Plaça de la Vila de Gràcia. © Josep Maria Contel / Taller d'Història de Gràcia Quan Gràcia va ser annexionada a Barcelona l'any 1897, la torre va quedar com un record físic de la vella autonomia municipal. I és que fins i tot va donar nom a publicacions com el setmanari satíric republicà La Campana de Gràcia ("donarà una batallada cada setmana") o posteriorment L'Esquella de la Torratxa ("Donarà al menos uns esquellots cada setmana"), així com dona nom també a una figura de la colla gegantera: el gegantó Pepitu Campanar. Ara, amb el seu particular jet lag (si no és que el jet lag el té la resta del planeta), el rellotge de la vila de Gràcia sembla recordar als nous residents internacionals que aquí hi ha una vida real. Un temps, un ritme, una perspectiva i una cosmovisió pròpia. No és que sigui només un bé patrimonial, sinó que sembla també un vigilant o un sereno que hagi de posar els gentrificadors a ratlla. A ells i a l'Ildefons, que es va haver d'aturar a Còrsega (al carrer G) i va haver de negociar amb el traçat del passeig que unia l'antiga vila amb la ciutat. Ho vulguin veure o no, Barcelona a banda d'una ciutat és la capital d'un poble. Gràcia, amb la seva torre, és el rastre d'un poble dins la capital.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/54/6/la-torre-del-rellotge-de-gracia-c-ceci-fimia.jpeg" type="image/jpeg" length="222142"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona, una ciutat que també es descobreix amb l'olfacte]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-ciutat-descobreix-olfacte-olfaction-week</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:24:37 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Ainara Valadez Medina]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-ciutat-descobreix-olfacte-olfaction-week</guid>
      <description><![CDATA[Rutes olfactives, instal·lacions immersives i jornades professionals converteixen Barcelona en l'epicentre de l'univers de les essències durant la Barcelona Olfaction Week, i posen en relleu un sector clau de l'economia, que situa Espanya com el segon exportador mundial de perfums]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Barcelona es deixa descobrir de múltiples maneres: a través de l'arquitectura modernista, de la seva gastronomia, del dinamisme empresarial o del seu pols creatiu. Però hi ha una altra forma de recórrer-la, menys evident i molt més íntima: a través de l'olfacte. Perquè les ciutats no només es miren o es caminen. També s'experimenten a través dels sentits, i l'olfacte és un dels més potents. Aquesta és la filosofia que inspira la Barcelona Olfaction Week, la iniciativa que fins al 24 de maig transforma la capital catalana en un gran mapa sensorial del perfum. Durant aquesta setmana, espais emblemàtics com el Palau Güell, la Casa Vicens, el Palau de la Música, el Poble Espanyol o el CCCB es converteixen en escenari d'instal·lacions immersives, rutes històriques i experiències olfactives que proposen una nova manera de llegir la ciutat: amb el nas. La iniciativa, però, també va més enllà de l'experiència artística i es converteix en una forma de visibilitzar la força d'un dels grans sectors de la indústria catalana i espanyola: el de la bellesa i la perfumeria, sovint associat només al consum i no a la seva dimensió econòmica real. Però les xifres dibuixen la magnitud del sector: avui Espanya exporta més cosmètics i perfums que productes tan emblemàtics com el vi o l'oli d'oliva, i s'ha consolidat com el segon exportador mundial de perfumeria, només per darrere de França. Segons les darreres dades de la patronal STANPA, el sector va superar els 10.000 milions d'euros en exportacions l'any 2025, amb els perfums com a gran motor, ja que representen gairebé la meitat del total (un 47%) de les exportacions. En aquest escenari, Catalunya hi juga un paper central: Barcelona i el seu entorn s'han consolidat com un dels principals hubs europeus de la perfumeria, amb empreses emblemàtiques com Puig o Eurofragance. En conjunt, el sector supera els 12.000 milions d'euros anuals de facturació —més de la meitat vinculats directament a la perfumeria—, representa prop del 4% del PIB català i dona feina a prop de 35.000 persones, segons dades d'Acció. Tot i la seva dimensió econòmica, la perfumeria continua sent una indústria discreta: molt present en la vida quotidiana dels consumidors, però sovint invisible com a potència industrial i exportadora. Per aquest motiu el Beauty Cluster —que agrupa més de 250 empreses de cosmètica, perfumeria i cura personal— impulsa cada any dos grans esdeveniments alterns: el Barcelona Perfumery Congress, orientat al públic professional, i la Barcelona Olfaction Week, concebuda per obrir el sector a la ciutat i acostar-lo al gran públic. Enguany, aquesta connexió amb Barcelona és més intensa que mai. Per primera vegada, el projecte desplega recorreguts sensorials per espais patrimonials i culturals de la ciutat amb la voluntat d'arribar també a un públic allunyat del sector de la perfumeria. "La Barcelona Olfaction Week va néixer amb una mirada més aviat professional, molt centrada en el canal empresarial (B2B), però aquest any hem decidit trencar aquesta barrera i obrir-la a tothom, acostant-la molt més al públic general", explica Carles Solsona, responsable de desenvolupament de negoci del Beauty Cluster. La idea és que qualsevol persona pugui descobrir Barcelona des d'aquesta nova dimensió: des del turista que entra en un espai emblemàtic i s'hi troba una olor inesperada, fins al mateix barceloní que redescobreix un lloc familiar amb uns altres ulls o, potser, amb un altre nas, amb una nova essència. El sector de la bellesa factura els 12.000 milions anuals i dona feina a 35.000 persones a tot Catalunya. Una fragància per evocar el passat Al Palau Güell, aquesta idea pren una dimensió especialment emocional. La intervenció, desenvolupada per EMSA Esencias Moles —empresa catalana especialitzada en fragàncies amb més de setanta anys d'història—, no busca simplement perfumar l'espai. La proposta vol reconstruir la memòria invisible del palau: recrear la vida dels Güell —inquilins de la casa projectada per Gaudí— i de la burgesia catalana de finals del segle XIX a través de les olors. "Al Palau Güell li faltava precisament aquest sentit: l'olor", defensa Dolors Farga, responsable de màrqueting d'EMSA Esencias Moles. "Un sentit que, a més, és molt emotiu, ja que les fragàncies tenen la capacitat de transportar-nos immediatament a un record o a una època. I aquesta era la nostra idea: fer reviure la vida que hi havia dins del palau", afegeix. Poques disciplines tenen aquesta capacitat tan directa d'activar la memòria i ser capaç, amb una sola olor, de transportar instantàniament a un lloc, a una persona o a un moment vital amb una gran intensitat. Tot i la seva dimensió econòmica, la perfumeria continua sent una indústria discreta: molt present en la vida quotidiana dels consumidors, però sovint invisible com a potència industrial i exportadora. L'experiència del Palau Güell és, ja de per si, un recorregut pensat per a despertar els sentits. El tacte de les textures i materials inspirats en l'Orient que va imaginar Gaudí, la llum que s'escola entre les formes arquitectòniques i transforma els espais, o el so profund i monumental de l'orgue, que ressona diverses vegades durant la visita. Ara, a tots aquests elements, s'hi afegeix també l'olfacte: fragàncies que impregnen discretament les diferents estances i que evoquen el seu passat. El recorregut comença a les antigues cavallerisses. Allà, notes de cuir, fusta i ambre evoquen la presència dels cavalls, la humitat de la pedra i el moviment dels carruatges. A la sala de fumadors, les aromes de tabac, vetiver i fustes fosques recreen l'atmosfera íntima de les converses privades que allà s'hi mantenia, mentre que al tocador aquesta intimitat pren una aroma molt més floral, remetent al maquillatge que s'aplicaven les dones en aquest espai. Però és al gran saló central on l'experiència arriba al seu punt àlgid. L'encens, la mirra i les espècies envolten l'espai mentre l'orgue omple la sala. Els encarregats de perfumar tot aquest espai són uns difusors gairebé invisibles fan que la fragància sembli sorgir de la mateixa arquitectura, omplint cada racó de les cambres perfumades. Però aquest enfocament no es concentra únicament al Palau Güell, sinó que s'estén a la resta de la ciutat durant la Barcelona Olfaction Week. A la Casa Vicens, al Palau de la Música o al Poble Espanyol o el CCCB, diferents instal·lacions proposen viatges olfactius per viatjar a través dels sentits. Al Poble Espanyol, per exemple, els visitants poden recórrer diferents paisatges de l'Estat a través d'aromes inspirades en el Mediterrani, el nord o el sud peninsular, convertint l'espai en una geografia sensorial.Fins i tot els carrers del centre històric es converteixen en escenari d'aquest exercici de memòria sensorial. Les rutes olfactives pel Gòtic expliquen com feia olor Barcelona en diferents moments de la seva història: des de la Barcino romana fins als mercats medievals o els antics gremis. Panell informatiu del recorregut sensorial al Palau Güell. Però el sector tampoc s'oblida des de la seva mirada professional, ja que la programació inclou cites com el Barcelona Perfume Day, on experts en neurociència, sostenibilitat i creativitat reflexionen sobre el futur de la indústria. Barcelona també serà l'escenari, per segona vegada, l'entrega del premi del Concurs Internacional de Perfumeria Mouillette d'Argent, un dels certàmens de referència del sector, dedicat enguany al pàtxuli com a ingredient protagonista.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/63/7/essencia-palau-de-la-musica-catalana.jpeg" type="image/jpeg" length="853359"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La lectura com a motor: Girem Full! recapta 352.000 euros contra el càncer]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/girem-full-recapta-352000-cancer-lectura</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:24:10 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Redacció TheNBP]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/girem-full-recapta-352000-cancer-lectura</guid>
      <description><![CDATA[En la seva tercera edició, la iniciativa solidària ha convertit més de 15.000 ressenyes en suport directe a la recerca contra el càncer al Clínic-IDIBAPS, que es traduiran en més de 2.500 hores d'investigació]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Llegir acostuma a ser un acte individual, un moment de silenci i d'intimitat. La campanya Girem Full!, en canvi, proposa anar un pas més enllà i convertir aquesta experiència personal en una acció col·lectiva amb impacte real, capaç de contribuir a la millora de la vida dels pacients i a l'avanç de noves teràpies contra el càncer. En la seva tercera edició, la iniciativa ha superat el seu objectiu inicial —fixat en 300.000 euros— i ha recaptat 352.000 euros, que es destinaran a la recerca contra el càncer a l'Hospital Clínic-IDIBAPS. La tercera edició d'aquesta campanya solidària ha tornat a coincidir amb un dels moments més intensos del calendari literari a Catalunya: del 21 de març, Dia Mundial de la Poesia, al 23 d'abril, Diada de Sant Jordi. Un període en què els llibres prenen literalment els carrers i la lectura es multiplica a escoles, llibreries i llars. Precisament en aquestes dates, Girem Full! ha aconseguit mobilitzar 45 escoles, 97 llibreries i milers de lectors de totes les edats que, gràcies a les aportacions de padrins i empreses participants, han fet possible convertir la lectura en suport directe a la recerca contra el càncer. La iniciativa es basa en un mecanisme senzill: la lectura es transforma en ressenyes i les ressenyes en recerca. Així, cada vegada que un lector comparteix l'experiència d'un llibre llegit, aquesta aportació activa una donació de 20 euros gràcies als padrins de lectura, és a dir, persones o entitats que es comprometen a finançar cada participació. Un mecanisme senzill però transformador que va ser reconegut amb el Premi a la Cultura de The New Barcelona Post en el marc del programa Impulsa Cultura de la Fundació Catalunya Cultura. Una de les escoles participants a Girem Full. © Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè En la seva tercera edició, la campanya ha recollit 15.321 ressenyes, que, un cop finalitzada la campanya, es converteixen en hores de recerca científica. En concret, la campanya d'enguany permetrà finançar fins a 2.500 hores de treball al Clínic-IDIBAPS, un centre de referència amb 25 grups dedicats a la recerca en càncer. Tanmateix, els impulsors del projecte destaquen precisament que el seu valor col·lectiu va més enllà de les xifres. "Quan el món del llibre, la comunitat educativa i la ciutadania s'uneixen amb un objectiu comú, som capaços de generar iniciatives que van molt més enllà de la promoció de la lectura i es converteixen en una contribució tangible a la societat", explica Èric del Arco, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, una de les entitats impulsores. També des de l'àmbit educatiu es posa en valor l'impacte del projecte. Per a Alba Brascó, directora pedagògica de la Fundació Collserola, Girem Full! permet als alumnes viure la lectura des d'un altre lloc: "És una experiència profundament enriquidora, perquè els ajuda a entendre que un gest quotidià pot tenir un impacte social directe". Tanmateix, més enllà de l'impacte intangible, els fons recaptats també es tradueixen en recursos concrets per a la recerca. Així, els 328.000 euros recaptats ja en les seves dues anteriors edicions han contribuït a la contractació de personal investigador, a l'adquisició de material de laboratori i al desenvolupament de projectes com la creació d'un CAR-T per a tumors HER2+, una de les línies més prometedores en immunoteràpia desenvolupada al Clínic. Els laboratoris de l'Hospital Clínic-IDIBAPS. La immunoteràpia representa, de fet, una de les grans innovacions en oncologia, ja que en lloc d'atacar directament el tumor, aquestes teràpies busquen activar el sistema immunitari del pacient perquè sigui ell mateix qui reconegui i destrueixi les cèl·lules canceroses. En el cas de les teràpies CAR-T són les cèl·lules T que es modifiquen al laboratori per dotar-les de la capacitat d'identificar i atacar el càncer amb més precisió. A més, en aquest àmbit, els equips del Clínic-IDIBAPS treballen també en altres estratègies innovadores, com les teràpies amb limfòcits infiltrants de tumor (TILs), que obren noves vies per a pacients que no responen als tractaments convencionals. És precisament en aquest tipus de teràpies on s'inscriu el projecte Girem Full!. Amb els 352.000 euros recaptats enguany, la iniciativa reforçarà aquesta línia de recerca al Clínic-IDIBAPS i per accelerar el desenvolupament de nous tractaments contra el càncer.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/23/7/campanya-girem-full-contra-el-cancer.jpeg" type="image/jpeg" length="455621"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Velfont porta els probiòtics al dormitori]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/velfont-probiotics-dormitori</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:19:48 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/velfont-probiotics-dormitori</guid>
      <description><![CDATA[L'empresa catalana és la primera del país a aplicar aquesta tecnologia al tèxtil de descans]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[A Velfont fa més de 50 anys que es dediquen a una part del dormitori que gairebé mai no es veu. Coixins, fundes, protectors de matalàs o nòrdics formen part d'aquest univers silenciós del descans sobre el qual l'empresa catalana ha construït el seu negoci. Ara la companyia acaba d'introduir-hi una cosa poc habitual: probiòtics. Sota el nom d'AlerProTECH, Velfont ha llançat una nova gamma tèxtil dissenyada per reduir al·lèrgens d'àcars, pol·len i mascotes mitjançant biotecnologia aplicada directament al teixit. La tecnologia s'ha desenvolupat durant prop de tres anys i, segons els assajos realitzats per laboratoris externs, aconsegueix reduccions superiors al 95% en els principals al·lèrgens presents a la llar. "Les al·lèrgies són la pandèmia silenciosa del segle XXI", resumeix Anna Blanqué, directora de màrqueting de la companyia i una de les responsables del projecte. "Afecten ja una de cada tres persones i les previsions apunten que aquesta xifra continuarà creixent". Fins ara, gran part de les solucions antial·lèrgiques per al descans se centraven exclusivament a combatre els àcars mitjançant tractaments biocides. La proposta de Velfont busca ampliar aquest enfocament i actuar directament sobre les partícules responsables de les reaccions al·lèrgiques. La nova gamma està dissenyada per reduir no només al·lèrgens d'àcars, sinó també de pol·len i mascotes, dos dels factors que més han augmentat en els últims anys dins de la llar. "Volíem desenvolupar una solució més completa, més sostenible i també més respectuosa amb la salut", explica Blanqué. La utilització de probiòtics en tèxtils continua sent encara molt poc habitual. Aquests microorganismes vius, àmpliament utilitzats en altres sectors com l'alimentació o la farmàcia, s'integren al teixit i generen enzims capaços de degradar els al·lèrgens presents en l'entorn de descans. Segons explica la companyia, Velfont és, a més, la primera empresa del país a aplicar aquest tipus de tecnologia al tèxtil de descans. Un dels aspectes que la companyia destaca especialment és la durabilitat del tractament. A diferència d'altres sistemes l'eficàcia dels quals disminueix amb els rentats, els probiòtics continuen regenerant-se fins i tot després del manteniment domèstic habitual, mantenint l'eficàcia del producte durant tota la seva vida útil. "Són organismes vius que continuen reproduint-se i regenerant-se després dels rentats", assenyala Blanqué. "Això ens permet garantir que l'eficàcia es mantingui fins al final de la vida útil del producte". Innovació tèxtil des de Barcelona Fundada a Barcelona fa més de 55 anys, Velfont s'ha especialitzat històricament en categories vinculades al descans com coixins, protectors de matalàs, fundes i nòrdics. Actualment la companyia ven a més de 50 països, factura 41,5 milions d'euros i manté una trajectòria de creixement dins d'un mercat altament globalitzat on gran part de l'oferta acaba reduint-se a preu i funcionalitat bàsica. Davant d'això, l'empresa defensa una estratègia basada en innovació, valor afegit i fabricació made in Spain. De fet, la innovació s'ha convertit en un dels principals eixos de la marca i en bona part dels seus llançaments recents. "Tots els productes o solucions que llancem busquen millorar de manera real la qualitat del descans de les persones", explica Blanqué. "Ja sigui des del confort, la higiene o la salut, sempre intentem aportar alguna cosa més que la funció bàsica del producte". Aquest enfocament ha portat també la companyia a desenvolupar altres línies vinculades a la termoregulació o al confort tèrmic, capaces d'absorbir l'excés de calor corporal i alliberar-lo posteriorment per millorar la sensació tèrmica durant el son. "Les al·lèrgies són la pandèmia silenciosa del segle XXI", sosté Anna Blanqué, directora de màrqueting de Velfont. Des de l'empresa creuen, a més, que el sector del descans evolucionarà cada vegada més cap a productes vinculats a salut, sostenibilitat, benestar i prevenció. Una transformació que, segons expliquen des de la companyia, va molt lligada també a un consumidor cada vegada més conscient de la importància del descans i més disposat a invertir en productes que tinguin un impacte real sobre la seva qualitat de vida.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/53/8/img-2413.jpeg" type="image/jpeg" length="1439768"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Sopar a les Tres Xemeneies]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/sopar-a-les-tres-xemeneies</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:19:30 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Xavi Casinos]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/sopar-a-les-tres-xemeneies</guid>
      <description><![CDATA[Turisme de Barcelona convida a un grup de periodistes internacionals per a donar a conèixer els grans projectes de la ciutat]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Al llarg dels meus més de 40 anys de carrera en això del periodisme, he tingut l'oportunitat de dinar i sopar a llocs molt curiosos de Barcelona, ​​però mai no hauria imaginat fer-ho on ho vaig fer dimarts passat, almenys en el seu estat actual. I és que vaig tenir l'ocasió de compartir estovalles i plats en un sopar convocat a l'interior de l'antiga central tèrmica de les Tres Xemeneies, a Sant Adrià, el lloc escollit per convertir-se en la zona zero de l'audiovisual de Catalunya i futur punt altament estratègic de la regió metropolitana. Els privilegiats vam acudir a aquesta vella infraestructura convocats per Turisme de Barcelona, ​​que aquests dies ha organitzat una press trip amb periodistes internacionals per conèixer alguns dels projectes urbanístics que s'estan coent a Barcelona i la seva àrea metropolitana, en el marc de la Capital de l'Arquitectura. Així, els convidats han pogut conèixer detalladament la Casa de l'Arquitectura, a l'interior de l'illa de l'Eixample on va estar l'editorial Gustavo Gili. Fou el primer contacte amb una Barcelona representada per la nova, magnífica i espectacular maqueta de la ciutat. També s'ha pogut visitar el Disseny Hub de la plaça de les Glòries, així com el nou parc en que s'ha convertit l'inhòspit scalèxtric que durant anys va ser el centre que Ildefons Cerdà va pensar per a la nova Barcelona de l'Eixample. Igualment, els periodistes internacionals van poder fer una altra visita d'excepció a l'antic hospital per a clergues de Sant Saver, al barri Gòtic, que acull la important col·lecció d'art Casacuberta-Marsans, un espai inigualable d'accés restringit que combina l'art amb una extraordinària rehabilitació arquitectònica a càrrec del despatx d'arquitectes format per Jordi Garcés, Daria de Seta y Anna Bonet. En els tres dies que ha durat la press trip, de dimarts passat a avui, també hi ha hagut temps per conèixer el Palau Victòria Eugènia de Montjuïc, on s'ampliarà el MNAC, la Fira de Barcelona i els seus plans de creixement i un altre sopar en un altre lloc d'excepció, el pavelló Mies van der Rohe, que va ser una de les joies arquitectòniques de l'Exposició Internacional de 1929, enderrocat en acabar l'esdeveniment i reconstruït a la dècada del 1980. El programa finalitza avui amb una visita al nou Teatre Principal, el projecte de reforma de la Rambla, que comença a ser una realitat amb l'avenç de les obres, el Palau Güell i Nou Barris. Però sens dubte, la cirereta va ser el sopar a les Tres Xemeneies, on els arquitectes de Sant Saver van tornar a acaparar el protagonisme en ser també els autors del projecte per a la recuperació de l'antiga central energètica. L'edifici de Sant Adrià passarà de ser un dels punts negres del front litoral, a una nova zona de centralitat metropolitana. Allà s'erigirà el Catalunya Media City un gran hub de la indústria audiovisual que combinarà inversió pública i privada i que aspira a ser el gran motor d'una indústria que mou 8.600 milions d'euros l'any. Els arquitectes Garcés i De Seta i el director de Turisme de Barcelona, ​​Mateu Hernández, van guiar una visita per l'edifici, en què es va poder comprovar la seva impressionant potència arquitectònica, especialment la que va ser la seva sala de turbines, un enorme espai que s'està concebent com un gran laboratori de l'audiovisual i de l'impacte de les noves tecnologies al voltant de la intel·ligència artificial. A tots ve al cap la comparació amb una infraestructura similar a Londres que els arquitectes Herzog i DeMeuron van convertir en l'actual Tate Modern, a la riba del Tàmesi oposada a la catedral de St. Paul. Les dues icones de la capital britànica estan separades tan sols pel pont del Mil·lenni de Norman Foster. Visita guiada per l'edifici amb els arquitectes Garcés i De Seta i el director de Turisme de Barcelona, Mateu Hernández Va ser la planta inferior a la de les turbines la que es va convertir dimarts en un restaurant improvisat. Una llarga taula de banquet va reunir periodistes, arquitectes, representants de les administracions públiques i del món empresarial. Junts van compartir els plats que anaven servint-se mentre debatien sobre la ciutat i el seu futur. L'impacte del turisme, la Sagrada Família i les inversions com la que il·luminarà en aquest mateix lloc van centrar el debat. El projecte de reconversió de la tèrmica va molt més enllà de la indústria audiovisual. Transformarà el petit municipi de Sant Adrià de Besòs, que deixarà de ser el germà pobre de l'àrea metropolitana, en un municipi amb una nova economia emergent. Al costat de la central, s'erigirà també la nova caserna general d'Inditex i es desenvoluparà un pla urbanístic que inclourà habitatge, indústria relacionada amb l'audiovisual que pretén atraure grans firmes internacionals privades, i un gran parc entre la tèrmica i el mar. Arquitecta Daria de Seta En conjunt, generarà un nou vèrtex al front marítim que donarà continuïtat a la recuperació d'una línia de mar, amb la què durant dècades es va viure d'esquena, iniciada amb els Jocs Olímpics, que va continuar amb el Fòrum 2004 i que ara seguirà a Sant Adrià, que es convertirà, a més, en el centre de l'eix de mar. Per això, el paper altament estratègic que li reserva el futur i que es començarà a entreveure després de l'estiu amb l'inici de les obres.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/73/2/tres-xemenies2-sopar.jpeg" type="image/jpeg" length="8165366"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Òscar Manresa: "Celebrar també hauria de ser un dret"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/oscar-manresa-fundacio-catalina-entrevista-celebrar-dret</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:18:37 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Torrents]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/oscar-manresa-fundacio-catalina-entrevista-celebrar-dret</guid>
      <description><![CDATA[Catalina Fundació neix per connectar recursos, cuina i compromís social en un model que lluita contra el malbaratament alimentari i les desigualtats]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[La gastronomia acostuma a associar-se al plaer i a la celebració, de vegades al luxe. Però hi ha moments en què també es converteix en una eina capaç de sostenir, acompanyar i transformar realitats. Catalina Fundació neix precisament d'aquesta idea: entendre que l'alimentació no és només una necessitat bàsica, sinó una forma de dignitat, comunitat i oportunitat. Impulsada pel cuiner i empresari barceloní Òscar Manresa, la fundació treballa en l'àmbit de l'alimentació social, la formació gastronòmica inclusiva i la reducció del malbaratament alimentari. El projecte connecta recursos existents amb persones que els necessiten, transforma excedents en àpats i obre camins de formació allà on sovint només hi havia barreres. --- Catalina Fundació neix d'una història molt personal. En quin moment vas sentir que aquella experiència íntima havia de convertir-se en un projecte col·lectiu? --- Me'n vaig adonar durant la pandèmia, quan realment hi havia gent que necessitava un plat a taula per dinar, que patia per aquest plat, per aquest dinar. I això em va fer recordar la lluita de la meva mare i em va fer pensar que calia fer-ho gran, fer-ho col·lectiu. --- Què representa Catalina per a tu, més enllà del nom de la fundació? --- El nom de Catalina, a part de ser el nom de la meva mare i de la fundació, representa el concepte de lluita, de treball, de mirar endavant i tirar endavant costi el que costi. I si això comporta ajudar la gent, doncs molt millor. La mare de l'Óscar Manresa i la figura que dona nom a la Fundació. --- Què et va fer entendre que, més enllà de la voluntat d'ajudar, el gran repte era fer arribar el menjar on realment calia? --- Organitzar millor l'ajuda alimentària vol dir, sobretot, organitzar millor la logística. La gent vol ajudar, però aquí hi havia un tema clau: com fer arribar el menjar allà on havia d'arribar. A vegades la gent vol ajudar i no pot, o no sap com fer-ho. Buscar aquest sistema i aquestes maneres de fer-ho crec que valia molt la pena. I el que estem fent és intentar millorar aquesta logística per fer arribar els àpats. --- La fundació no només reparteix menjar, sinó que vol crear vincles i acompanyament. --- Els vincles han d'existir i hem de fer moltes més coses. Coneixent la realitat del que està passant, podem acompanyar la gent en el que necessita i buscar solucions per ajudar-la. --- Quin potencial tenen hotels i restaurants per ajudar socialment que potser fins ara no s'havia aprofitat prou? --- Els hotels i restaurants tenen molt potencial, especialment per ajudar en casos puntuals. No hi ha gaire malbaratament alimentari dins dels restaurants, però sí que poden ajudar-nos, per exemple, fent un dinar un dia al mes per a cinquanta persones de la Fundació Arrels, amb primer, segon i postres. Això ho fan contents i funciona molt bé. Abans potser no es feia perquè faltava aquesta comunicació, aquesta taula circular on estem tots i intentem ajudar-nos els uns als altres. Evidentment, s'ha de complir la normativa, que el menjar no perdi la cadena de fred, i això és el que estem intentant fer amb altres col·lectius. --- La gastronomia sovint s'associa al plaer i a la celebració, però no tothom té accés a aquests espais. Per què creus que celebrar també hauria d'entendre's com una forma de cura i dignitat? --- Celebrar també hauria de ser un dret. Per això a mi m'encanta aquesta part de la fundació, perquè ajudem la gent a celebrar. Poder treure per un moment les persones que pateixen del seu entorn, on no poden celebrar, és una ajuda enorme, sobretot a nivell anímic. Òscar Manresa amb Robert Lewandowski i convidats a un esdeveniment de la fundació. --- Què pot ensenyar una cuina, més enllà d'una tècnica o d'un ofici? --- La cuina pot ensenyar molt. Pot ensenyar a treballar en equip, pot ensenyar un ofici, com tu dius, però també el rigor i l'aprofitament de moltes coses. No llençar res, sinó ser conscients que allò que a tu potser no t'agrada o no et ve de gust es pot aprofitar i pot ajudar algú. --- En un moment en què molta gent se sent sola o desconnectada, pot una taula compartida continuar sent un espai de cura? --- Compartir taula és una meravella. Hi ha molta gent sola, desconnectada, molts avis a qui ningú no fa cas, a qui ningú no truca. Per això són importants els casals, la comunicació i els dinars amb gent que viu al carrer. És una ajuda brutal. --- T'agradaria que Catalina Fundació inspirés altres cuiners o grups de restauració a impulsar projectes similars? --- Sí que m'agradaria que inspirés a col·laborar amb nosaltres o a fer créixer altres fundacions per ajudar la gent. Ajudar la gent és una meravella i et sents molt realitzat. A la nostra pàgina web, a YouTube i a Instagram tenim vídeos on la Maite Ferre, que és la directora, explica punt per punt molt bé què estem fent i què volem continuar fent durant molts anys. Òscar Manresa conversa amb Marc Gasol a una trobada de la Fundació Catalina. --- Quina creus que és avui la responsabilitat real d'un cuiner, més enllà de cuinar bé? --- Intentar aprofitar-ho tot. L'aprofitament alimentari és molt important. No llençar menjar. Aquesta és la responsabilitat que tenim. I si això ho transmetem al nostre equip i a la gent, doncs molt millor. --- Després de tot el que has viscut aquests anys, ha canviat la teva manera d'entendre la gastronomia? --- Jo crec que ara ens trobem més en un punt de compartir. De compartir una taula, deixar els mòbils, parlar. És un punt de trobada, un espai per socialitzar moltes coses. La gastronomia, entesa com anar a dinar a un restaurant o menjar a casa, és una altra cosa. Però jo l'entenc com un espai que ha d'existir per socialitzar, parlar amb la gent, gaudir i seure a taula. --- Si d'aquí a cinc anys miressis enrere, què hauria d'haver aconseguit la fundació? --- M'agradaria que estigués a tot arreu. Que hi hagués furgonetes recorrent tot Catalunya repartint menjar d'un lloc a un altre i taules en molts restaurants de Barcelona on persones que ho necessiten poguessin seure a menjar. Que tothom fos una mica més feliç i que el país fos molt millor.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/21/57/3/oscar-manresa-impulsor-de-la-fundacio-catalina.jpeg" type="image/jpeg" length="489377"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Denis Gloger: "Barcelona ha sabut reinventar-se, i els expats alemanys es reinventen amb ella"]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-denis-gloger-barcelona-reinventarse-expats-alemanys-nedena</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:16:32 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Jordi Cabré]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/entrevista-denis-gloger-barcelona-reinventarse-expats-alemanys-nedena</guid>
      <content:encoded><![CDATA[Denis Gloger és el president de NeDeNa, una associació empresarial nascuda fa deu anys a Barcelona per connectar emprenedors, empresaris i professionals de parla alemanya amb el teixit econòmic local. El que va començar com una petita xarxa davant de vint persones ha crescut fins a més de mil associats només a Barcelona, i 250 més a Madrid. En ocasió de la celebració del seu desè aniversari, Gloger reflexiona sobre l'evolució de la comunitat expat germanoparlant a la ciutat, els hubs digitals que estan transformant el panorama empresarial, la fiscalitat, l'habitatge i la integració. Una conversa sobre deu anys de fusió entre dues cultures amb molt més en comú del que sembla. --- Qui sou i què feu a Barcelona? --- Fa deu anys que vam tenir la idea de crear una xarxa empresarial emprenedora per als joves que venien aquí a Barcelona, i trobaven a faltar un espai per connectar, crear sinergies i ampliar contactes. És una comunitat oberta a persones que comparteixen un element comú: parlar alemany. --- No només als alemanys, doncs? --- No: poden ser gent d'aquí, austríacs, suïssos o de qualsevol altra nacionalitat... només cal que sàpiguen parlar alemany. Vam començar amb una idea i vam buscar perfils que ens poguessin interessar, vam fer el primer pitch davant de 20 persones i avui ja celebrem els deu anys, amb més de mil associats només a Barcelona i 250 a Madrid (on fa dos anys que també vam començar a actuar). Què fem? Ens reunim un cop al mes, muntem un esdeveniment, convidem ponents que puguin aportar valor a aquesta comunitat. Poden ser gent vinguda d'Alemanya, però també poden ser, per exemple, polítics de la Unió Europea, de l'Ajuntament, de la Generalitat... Hem col·laborat amb totes aquestes institucions, però la majoria són empresaris que es troben aquí, establerts a Barcelona. --- Que jo recordi, NeDeNa tenia un límit d'edat per als seus associats. Encara és així? --- Aquest és un tema que volem canviar ara. Fins ara el límit era de 45 anys, que ja és un límit una mica elevat per a un emprenedor i un professional, però perquè els nostres associats es van fent més grans i el que era un emprenedor o jove professional ara és un empresari o directiu. Això és un bon senyal: vol dir que es queden aquí, que no venen un cert temps i marxen. Hi ha molta gent que vol entrar en aquesta xarxa i que no troba una alternativa vàlida. Per tant, volem no limitar ni excloure per edat. Si l'esperit de NeDeNa (no conservador, més del món startup, més tecnològic) t'interessa i t'agrada, doncs no volem excloure't per edat. "Amb molts expats que viuen a Barcelona tenim la sensació que els falta l'accés (sigui per activa o per passiva) a la comunitat local" --- Aquesta comunitat germanoparlant, és molt endògena i tancada, o tendeix a arrelar-se i relacionar-se amb la societat local? --- Jo diria que una de les idees darrere de NeDeNa també era aquesta: ajudar la comunitat expat, en aquest cas concret de parla alemanya, a integrar-se. Perquè sí que és veritat que amb molts expats que viuen a Barcelona tenim la sensació que els falta l'accés (sigui per activa o per passiva) a la comunitat local. Per tant, la idea era aquesta: ajuntar o obrir aquesta bombolla en què viuen els expats fent esdeveniments amb altres grups comparables, amb gent d'aquí local, institucions locals (pot ser l'Ajuntament, poden ser empreses locals) i, també obrir els esdeveniments socials (Nadal, o festa d'estiu) perquè hi hagi més barreja i més contacte amb la realitat local. --- El perfil de les empreses associades acostuma a ser molt específicament startup, o hi ha una mica de tot? --- Crec que el perfil ha anat canviant els últims 10 anys. Al principi predominaven les startups, empreses de nova creació, que potser estaven a la primera o segona ronda de finançament; podien ser empreses molt petites creades per gent local o empreses amb capital estranger que es creaven aquí a Barcelona per diversos motius. El que estem observant és un canvi del món startup al món del hub digital. Barcelona s'ha consolidat com un pol d'atracció per a grans empreses internacionals (que creen més de 200.000 llocs de treball) incloses moltes alemanyes, com Porsche Digital, Schwarz IT... Nosaltres hi col·laborem sovint, organitzant esdeveniments i projectes conjunts. Aquestes empreses troben aquí un ecosistema amb talent tecnològic molt ben format, i això genera ocupació i aporta molt valor a la ciutat. "Espanya, Barcelona o Catalunya en alguns àmbits administratius i digitals estan molt més avançades que Alemanya" --- Per què creus que venen a Barcelona? --- Hi ha molts factors. El que no compro ja és que aquí hi ha només sol i platges. La qualitat de vida sí que és molt bona; però també tenim una infraestructura molt bona, tenim la formació i el talent, business schools excel·lents, universitats de qualitat i fàcilment accessibles... Tenim un aeroport connectat amb tota Europa, gràcies al qual en dues hores pots quasi arribar on sigui a Europa. Tots aquests factors, juntament amb l'impacte del Mobile World Congress, que ha ajudat a crear un ecosistema tecnològic molt potent fan de Barcelona una ciutat molt atractiva per a empreses i professionals internacionals. --- Té alguna cosa a veure amb el desenvolupament digital? Està Barcelona més o menys avançada que Alemanya en termes digitals? --- Deixa'm dir-te que Espanya, Barcelona o Catalunya en alguns àmbits administratius i digitals estan molt més avançades que Alemanya. Les comunicacions amb l'agència tributària, amb la seguretat social són completament digitals. Disposem del certificat digital, que ens facilita enormement molts tràmits i processos administratius. A Alemanya, en canvi, tot és per escrit, quasi a mà; de manera molt poc digitalitzada. També la infraestructura tecnològica, com la fibra òptica, està molt més desenvolupada aquí. I sí, Barcelona és especialment atractiva no només per tenir el congrés mundial de telefonia mòbil, sinó també perquè està desenvolupada digitalment com a ciutat. ---- També hi ha una connexió històrica entre Catalunya i Alemanya, oi? --- Exacte. Hi ha la connexió històrica que té Catalunya amb Alemanya: els quatre motors d'Europa que als anys 80 van formar aquest pacte entre Alvèrnia-Roine-Alps, Baden-Württemberg, Catalunya i la Llombardia. Això va treure moltíssima inversió de l'empresa mitjana i gran alemanya cap a Catalunya. De totes les empreses alemanyes que hi ha a l'Estat espanyol, més del 50% es troba aquí a Catalunya. I això ja evidentment fa que el següent ho tingui més fàcil per decidir on instal·lar-se. --- Coneixes alguna associació similar a NeDeNa en altres països? --- Els holandesos són força potents en temes de networking, els italians acostumen a fer-ho més a través de la Cambra de Comerç italiana. A Alemanya, a NeDeNa, tenim aquest target de startup tecnològica, d'emprenedor; no coneixem res semblant, ni aquí a la ciutat ni a Espanya. Per tant, crec que en el moment adequat vam tenir la idea adequada. "Constituir una empresa a Barcelona encara pot trigar setmanes, mentre que en països com el Regne Unit o els Estats Units el procés és molt més ràpid" --- Com veus la fiscalitat aquí? La percepció és d'una fiscalitat excessiva? --- Si ho comparem amb Alemanya, no diria que Espanya tingui una fiscalitat especialment més elevada; en molts aspectes, la càrrega és força similar. On sí que hi ha marge de millora és en la burocràcia i l'agilitat administrativa. Constituir una empresa aquí encara pot trigar setmanes, mentre que en països com el Regne Unit o els Estats Units el procés és molt més ràpid. Dit això, Espanya, Catalunya i Barcelona també té eines atractives per captar talent internacional, com la coneguda Llei Beckham --que permet als estrangers que es traslladen a Espanya per a treballar tributar com a no residents---, que facilita l'arribada de professionals estrangers i fa més competitiva la contractació internacional. --- Tens la sensació que l'Agència Tributària espanyola és molt invasiva o intervencionista? --- Sí que hi ha una certa percepció d'un control administratiu intens, sobretot en comparació amb altres països europeus. Però també s'ha de dir que, en general, els procediments són clars i que, si la documentació està en ordre, l'administració acostuma a respondre correctament. --- I en el tema immobiliari, com el veus? --- És un problema global; compartim el problema de l'habitatge amb ciutats grans europees, amb els preus descontrolats i el problema afegit que tenim poc habitatge, que no podem créixer fàcilment a causa de les limitacions del mar i la muntanya. És un problema present. --- I tot allò dels quatre motors com ha quedat? Tens la sensació que els estats han guanyat paper enfront de les regions econòmiques? --- Sí, tinc aquesta sensació. Crec que avui Europa mira menys les competències internes entre regions perquè el focus és molt més global. La competència real és amb els Estats Units, la Xina i altres grans blocs econòmics. Per això crec que Europa ha d'actuar cada vegada més de manera coordinada, sense perdre la identitat i la força de les seves regions. "El debat no hauria de centrar-se en si els expats són "bons" o "dolents", sinó en com s'integren i quin impacte positiu poden tenir" --- La gent de NeDeNa té la sensació que la societat barcelonina és tancada o poc accessible? --- És una pregunta complicada perquè, quan ens reunim, principalment parlem de temes econòmics. D'empresa, de feina. La meva experiència particular és que sí que existeix una certa distància entre el món expat i la societat local i això és el que intentem eliminar. Però la gent quan porta més temps aquí evidentment té una altra sensibilitat. Hi ha molts exemples d'associats que aprenen el català, que volen integrar-se, que no tenen el pla de venir uns anys i marxar. A mesura que passen els anys, també creix l'afinitat amb la cultura i la realitat local. --- La societat d'aquí a vegades culpa l'expat d'apujar els preus de l'habitatge o de no integrar-se. Ho noteu o és exagerat? --- Crec que aquesta percepció és una mica exagerada, tot i que sí que la notem de vegades. El debat, al meu entendre, no hauria de centrar-se en si els expats són "bons" o "dolents", sinó en com s'integren i quin impacte positiu poden tenir. Molts d'ells creen llocs de treball, aporten talent i tenen un nivell formatiu alt. És cert que poden contribuir a tensionar el mercat immobiliari, però això també planteja reptes de planificació i d'integració per part de la ciutat. En general, crec que els aspectes positius pesen més que els negatius. --- Per acabar: les millors virtuts de Barcelona ara mateix, i allò que desitjaries que millorés. --- Les millors virtuts: la capacitat d'adaptació d'una ciutat que vivia molt del turisme, del disseny, de l'arquitectura, i que ha fet el canvi a una ciutat digital i tecnològica que està atraient un rècord d'inversió estrangera (més de 1.000 milions l'any 2024) i que ha sabut adaptar-se, com ha fet en molts moments de la seva història. Els catalans en general i Barcelona sempre s'han anat adaptant i reinventant. "Molts expats creen llocs de treball, aporten talent i tenen un nivell formatiu alt" --- I el més negatiu? --- Crec que el més negatiu és la percepció d'inseguretat que té una part de la població. Aquesta percepció pot ser més o menys ajustada a la realitat, i sovint també està condicionada per determinades tendències o discursos, però el cert és que la imatge que es projecta, tant cap a fora com cap a dins, és la d'una ciutat amb força criminalitat. Un altre aspecte important és la neteja. Tot i que hi ha barris on ja es destinen recursos molt elevats, Barcelona té una densitat urbana excepcional i rep milions de turistes cada any, fet que genera una pressió enorme sobre l'espai públic. Probablement caldria continuar reforçant la inversió en neteja i manteniment, perquè la imatge d'una ciutat cuidada i neta és clau tant per als residents com per a la projecció internacional de la ciutat.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/21/33/8/denis-gaugler-c-angel-bravo.jpeg" type="image/jpeg" length="193046"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Nutrición Científica Barcelona i la nova indústria del benestar]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/nutricion-cientifica-barcelona-nova-industria-benestar</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:15:16 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Carmen Curt]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/nutricion-cientifica-barcelona-nova-industria-benestar</guid>
      <description><![CDATA[L'empresa catalana ha construït un ecosistema que combina consulta, suplementació i formació online]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Durant anys, la salut va estar associada principalment a hospitals, consultes i tractaments. Ara també comença a construir-se des d'altres llocs: plataformes digitals, comunitats, formació online, suplementació avançada i models de negoci construïts al voltant del benestar. Barcelona tampoc ha quedat al marge d'aquesta transformació. En els últims anys han començat a sorgir projectes que barregen salut, tecnologia i contingut digital des de models molt més amplis que la consulta tradicional. Un d'ells és Nutrición Científica Barcelona (NCB), l'empresa fundada per Dani Ciscar, que ha passat de ser un projecte terapèutic a construir tot un ecosistema al voltant de la salut integrativa. Tot va començar amb un problema de salut. Als 22 anys, el fundador de NCB va ser diagnosticat de síndrome de fatiga crònica després de passar anys recorrent consultes i especialistes. Aquella etapa va ser l'inici d'una recerca que anys després acabaria transformant-se en una empresa. A partir d'aquí va començar a formar-se en naturopatia, nutrició i bioquímica aplicada a la salut, amb una idea que avui continua sent el nucli del projecte: entendre què està passant realment a l'organisme abans de limitar-se a tractar símptomes. "Quan entens l'origen, el tractament deixa de ser un pedaç i es converteix en una intervenció dirigida i coherent", resumeix. D'aquí neix el concepte sobre el qual l'empresa ha construït bona part de la seva identitat: la "nutrició científica". Una metodologia basada en analítiques avançades, biomarcadors i interpretació bioquímica per dissenyar estratègies terapèutiques personalitzades des d'una perspectiva menys invasiva i més preventiva. El que va començar com una consulta individual s'ha convertit avui en una estructura molt més àmplia. NCB compta actualment amb un equip multidisciplinari format per metges, nutricionistes, psicòlegs, entrenadors i especialistes vinculats tant a salut clínica com a rendiment esportiu. En paral·lel, el projecte ha desenvolupat àrees de formació per a professionals sanitaris, divulgació científica i formulació de suplements. L'expansió s'ha accelerat especialment durant els últims quatre anys. Segons dades de l'empresa, han multiplicat per vuit el seu volum de negoci i ja han tractat prop de 18.000 pacients. Aquest creixement coincideix també amb l'expansió del seu model digital. Xarxes socials, cursos online, contingut educatiu i divulgació científica formen avui part central de l'estratègia del projecte. Darrere d'aquesta evolució hi ha també un canvi evident en la manera de consumir salut. Avui l'usuari investiga, compara i participa cada vegada més activament en les seves decisions. "El pacient actual ja no busca únicament consumir salut, sinó comprendre-la", resumeix Ciscar. Un laboratori de Barcelona. © Àngel Bravo La suplementació s'ha convertit, a més, en el principal eix econòmic del projecte i representa actualment al voltant del 90% del negoci. Aquí destaca especialment EnergyProDetox, el producte més conegut de la marca, desenvolupat després de més d'una dècada d'experiència clínica i l'anàlisi de milers d'analítiques. El suplement busca integrar en una sola fórmula diferents estratègies terapèutiques i actualment supera les 70.000 unitats venudes mensuals. Aquest posicionament també ha començat a traduir-se en reconeixement fora d'Espanya. En els últims anys, han rebut diferents guardons relacionats amb innovació i benestar, entre ells el reconeixement dels The European Awards com a millor empresa europea en Nutrició, Salut, Benestar i Innovació. En un sector on el benestar també s'ha convertit en tendència i negoci, des de NCB defensen que la diferència continua estant en el rigor científic i els resultats reals. "La veritable innovació no consisteix a seguir modes, sinó a aportar solucions útils i coherents", sostenen. Conceptes com microbiota, inflamació crònica, salut intestinal o nutrició de precisió comencen a sortir del nínxol per entrar en converses cada vegada més quotidianes.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/24/36/6/dani-ciscar.jpeg" type="image/jpeg" length="321909"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Del Brasil a Barcelona: La cèlebre Bottega Bernacca obre local a Gràcia]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/brasil-barcelona-la-celebre-bottega-bernacca-local-gracia</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:14:59 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Lourdes López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/brasil-barcelona-la-celebre-bottega-bernacca-local-gracia</guid>
      <description><![CDATA[Gerard Barberan i Davide Bernacca porten a la capital catalana un dels italians més famosos de Sao Paulo que serveix la pasta al dente]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[És un dels restaurants italians més cèlebres de São Paulo gràcies a una pasta al dente impecable, cuita només uns minuts, a la qual s'abracen —gairebé per art de màgia— salses intenses i sedoses preparades al moment. La marca de restauració Bottega Bernacca, especialitzada en pasta, arriba a la Barcelona natal del seu xef Gerard Barberan i ja s'ha convertit en una de les obertures més celebrades de la ciutat. És un italià fine dining, un d'aquells establiments especialitzats que cuiden els detalls, l'experiència i el producte amb què treballen. "Estic amb el tema dels proveïdors. Els de la pasta seca els tinc clars perquè treballem sobretot amb productors de Gragnano. Nosaltres cuinem la pasta, no fem pasta i aquesta és la diferència. Al matí soc jo qui produeix el ragú i totes les bases. Només faig pasta farcida perquè a vegades em diverteix. La nostra marca és cuinar perfectament i al dente la pasta seca de Gragnano". Barberan, que feia ja vuit anys que vivia al Brasil —tot i que és de Badalona— tenia moltes ganes de tornar a casa i obrir una Bottega Bernacca aquí. El negoci original té només 35 metres quadrats —el celler de vins és dins la cuina, de manera que el cuiner deixa de cuinar, agafa el vi i el dona al cambrer perquè el porti a taula— i pot servir 12 comensals. "No teníem espai físic per servir la pasta, així que vam començar a treure la paella i servir-la directament a taula, que és com ho hem reproduït a tots els nostres restaurants, també aquí". Davide Bernacca i Gerard Barberan, creadors de Bottega Bernacca. El seu nou local de Gràcia és molt més gran, acollidor i romàntic. Fins i tot ofereix un reservat al fons, al costat de la cuina, des d'on es pot seguir el trànsit constant de cassoles mentre els plats entren i surten cap a les taules. Allà, Barberan ha reproduït un petit racó que homenatja aquella Bottega Bernacca original, amb les cadires penjades a la paret. "Tampoc teníem un lloc on guardar les cadires, així que expliquem aquestes dues coses perquè la gent se situï", assegura. El restaurador i Davide Bernacca, el seu soci —a qui va conèixer a Eivissa— són especialment coneguts al Brasil tant per Bottega Bernacca, que ja suma cinc establiments, com pel restaurant estrellat Kuro, especialitzat en alta cuina japonesa. Han estat un any i mig de reformes al número 10 del carrer Bonavista per convertir aquest somni en realitat. Gerard havia estat xef executiu del recordat Cipriani i Davide, a més d'haver impulsat Bottega Bernacca São Paulo, era client habitual i amic personal de la família Cipriani. Tractada gairebé com una recepta litúrgica, la pasta es cou entre 12 i 14 minuts si és seca i entre quatre i cinc minuts si és fresca, buscant sempre una textura crocant i al dente que permeti apreciar millor la salsa. "Menjar-la d'aquesta manera és molt més digerible i saludable. La pasta fresca, com la del tuorlo in raviolo amb tòfona negra fresca, s'elabora a casa i la seca procedeix de pastificis artesanals", detallen des del restaurant. Bottega Bernacca arriba a Gràcia després de convertir-se en un dels italians més reconeguts de São Paulo La creativitat a Bottega Bernacca està al servei del producte, sota la màxima de treballar ingredients d'alta qualitat i cuinar-los segons temporada. "L'important és buscar un bon producte i respectar-lo. Ara estem buscant la millor burrata", explica Barberan. Les salses que acompanyen les sis opcions de pasta recorren clàssics impecables com la cacio e pepe, la carbonara o la pugliese, juntament amb uns simples —i magnífics— spaghettoni al pomodoro. Les possibilitats gastronòmiques i creatives d'aquest Bottega Bernacca que ha creuat l'Atlàntic són àmplies. La resta de la carta incorpora plats com les carxofes alla romana, mozzarella amb tomàquet, mortadel·la DOP amb stracciatella i festucs o una bresaola de wagyu A5 d'espectacular marmolat. La pasta se serveix directament des de la paella a taula, una tradició heretada del petit local original. Entre els entrants per compartir destaquen la tradicional frittatina de pasta al vodka amb scamorza, les albergínies alla parmigiana o un tàrtar de tomàquet, mozzarella i patates fregides. Als segons apareixen plats com el bacallà alla livornese, la cua de rap negre a la brasa o el llom alt de vaca Jersey, a més de propostes fora de carta com els linguine amb moll i papada curada o el risotto al xampany, espàrrec blanc i caviar Osetra. La carta de vins inclou actualment fins a 82 referències de vins locals i italians, amb especial protagonisme dels escumosos. "Barcelona és una ciutat dinàmica que compta amb el millor rebost europeu imaginable, el far de moltes altres cultures gastronòmiques com ho ha estat arreu del món la italiana", explica Davide Bernacca. "Som on volíem ser, no només perquè la meva filla estudia aquí o perquè és la terra del meu soci i amic".]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/23/47/8/la-bottega-bernacca-arriba-al-barri-de-gracia.jpeg" type="image/jpeg" length="263071"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De la intuïció al mètode: aprendre a invertir en startups des de dins]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/aprendre-invertir-startups-barcelona-aticco-lab</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 14:12:10 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/aprendre-invertir-startups-barcelona-aticco-lab</guid>
      <description><![CDATA[Barcelona reforça el seu ecosistema emprenedor amb un programa que prepara nous perfils per invertir en empreses emergents, de la mà d'Aticco Lab]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[L'ecosistema emprenedor de Barcelona està permanentment en efervescència. Des de fa anys, la ciutat s'ha erigit en un pol de startups; tant és així que s'ha consolidat com el cinquè ecosistema emprenedor de la UE, només per darrere de París, Berlín, Estocolm i Amsterdam. El motor d'aquest ecosistema són els fundadors; el combustible, és la inversió, i és precisament en l'accés al finançament on els emprenedors troben un dels seus principals hàndicaps. En aquest context, Aticco Lab ha llançat per primera vegada un programa que posa el focus en nous inversors amb tiquets d'entre uns 2.000 i 5.000 euros, amb una formació intensiva per endinsar-se en aquest àmbit amb mètode, criteri i connexió amb l'ecosistema. "Sovint ens trobem amb early investors que inverteixen a cegues, per una mescla de confiança i desconeixement, però t'has de formar per tenir criteri i minimitzar errors", destaca el cofundador i general partner d'Aticco Lab, Adrián Escabias, després d'haver invertit en unes 60 startups en més de deu anys. I què s'ha de tenir en compte per no invertir a cegues i a cop d'intuïció? "Primer, cal fixar-se en l'equip, perquè en realitat no s'inverteix en startups, sinó en persones", segons Escabias. "Després s'ha de comprovar que realment s'està solucionant un problema del mercat, i que l'equip té coneixements sobre aquest mercat", i arriba un factor fonamental que molts nous inversors passen sovint per alt: la part contractual. "El que signes determina totes les condicions. Tot està en el pacte de socis". El programa, que arrencarà l'11 de juny, posa el focus en totes aquestes claus per filtrar oportunitats, entendre termes legals i articular una cartera de startups diversificada —"diversificar és clau per a minorar el risc"---. Ho farà des de dins del propi ecosistema, de la mà de professionals i inversors en actiu. A més d'Escabias, figuren noms com el del CEO i cofundador d'Aticco Lab i director del Barcelona Finance Hub, Quino Fernández, al costat de la responsable de Venture & Ecosystem a Stellar, Amélie Mariage; el fundador d'UpBizor i general manager de Lanzame Capital, Jordi Altimira, i el cofundador de Successful Capital i de Media Digital Ventures, Daniel Romy, a més del venture partner d'Encomenda Mario Brassesco; el CEO de Premoney i limited partner a BackFund, Alberto Hospital; l'experta en dret tributari Mayte Rodríguez, i l'advocat i responsable de Corporate a Letslaw, Alberto Zuñiga. Esdeveniment d'Aticco Lab. © Roberto Anton A través d'aquestes veus, el programa busca donar eines per invertir enclavat en l'ecosistema d'Aticco, de les comunitats dels seus coworkings i, especialment, d'Aticco Lab, que exerceix d'acceleradora de startups i de dinamitzadora de l'ecosistema emprenedor des d'angles diversos, apuntant ara als early investors. No obstant això, per preparar-se per invertir, no només és clau accedir a la formació i a les eines, sinó també a la comunitat inversora, com destaca Escabias. "Has d'envoltar-te de persones que ho han fet prèviament" —també a través del Club d'Inversors d'Aticco Lab, al qual es té accés durant sis mesos amb la formació—. Tot, per poder compartir dubtes i experiències i obtenir resposta des de dins del propi ecosistema: "La millor manera d'equivocar-te menys és, davant qualsevol dubte, tenir a algú a qui preguntar". I igual que l'inversor es nodreix d'aquest ecosistema, l'ecosistema es nodreix també de cada petit inversor que comença a apostar per iniciatives emprenedores, sumant a favor de la innovació, i també de l'ocupació: "No es tracta només d'una qüestió monetària, sinó dels llocs de treball que crein empreses emergents a través d'aquestes inversions". Així, el programa aspira a donar eines per saber per quines startups apostar i com fer-ho, generant un nou planter d'inversors. Així, exerceix alhora de facilitador perquè nous perfils s'endinsin en el món de la inversió, i d'agent de professionalització d'aquesta xarxa, formant una nova generació d'inversors i donant gas a un ecosistema emprenedor barceloní que continua enrobustint-se.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/24/24/3/evento-de-aticco-lab.jpeg" type="image/jpeg" length="254402"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[170 anys i una audiència amb el Papa: el Círculo Ecuestre projecta el seu llegat]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/170-anys-circulo-ecuestre-audiencia-papa</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 13:42:22 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Business&Talent]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/170-anys-circulo-ecuestre-audiencia-papa</guid>
      <description><![CDATA[L'històric club barceloní celebra els seus 170 anys amb una audiència privada davant Lleó XIV al Vaticà, a pocs dies de la visita del Pontífex a Barcelona]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Va ser el 1856 quan un grup d'aficionats a l'hípica va fundar el Círculo Ecuestre a Barcelona. En aquests 170 anys des de la seva fundació, el club privat s'ha erigit en punt de trobada, debat i influència de l'escena empresarial, institucional i econòmica barcelonina. En el marc d'aquesta efemèride, el Círculo ha posat en valor la seva història i trajectòria en una visita més enllà de Barcelona: el papa Lleó XIV ha rebut en audiència privada la junta del club. El camí fins al Vaticà va començar amb una carta per sol·licitar una audiència al Papa que va enviar el president del Círculo Ecuestre, Enrique Lacalle, com explica ell mateix després de l'audiència de dilluns a les dependències pontifícies. La comitiva del Círculo, amb una trentena de persones, va compartir amb el Papa el paper que ha exercit el club a la ciutat des que va començar a caminar fa 170 anys, com a punt de trobada de la societat civil, econòmica, cultural i institucional de Barcelona. Tot això, a pocs dies que Lleó XIV arribi a la ciutat per a la seva visita del 9 i 10 de juny, coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí i la culminació de la Torre de Jesús de la Sagrada Família. Aquarel·les, vitralls i pernil En una visita no exempta d'anècdotes ---inclosa una lipotímia i una visita pontifícia a infermeria---, el club va transmetre al Papa "la seva vocació de servei a Barcelona i la seva voluntat de continuar sent un espai de diàleg, convivència i reflexió al servei de la societat", ha remarcat Lacalle. La comitiva del Círculo no només va lliurar el seu missatge al Papa; el va obsequiar amb una aquarel·la del palauet del Círculo encarregada a Josep Moscardó. I no només això: també una reproducció d'un vitrall de la Sagrada Família, i quelcom que a Lacalle li constava que és del gust del Papa: pernil. "Hem començat el 170 aniversari amb una cosa molt especial. He conegut a molta gent, he estat amb Mandela, amb Clinton, amb Blair, i ningú m'ha impressionat tant com el Papa", assegura ara Lacalle, que ha defensat que l'audiència representa una mostra del vincle històric del club amb Barcelona i la seva societat civil. "Celebrar 170 anys d'història suposa mirar enrere amb orgull, reconèixer el llegat dels qui han fet gran el Club i, al mateix temps, reafirmar el nostre compromís amb el futur". Aquest vincle amb la realitat barcelonina s'ha teixit des del Círculo al llarg de les dècades, primer al carrer Sant Pau, després a La Rambla i a la Plaça Catalunya, fins a arribar a un sumptuós edifici que va aixecar el club al Passeig de Gràcia i que va estrenar ara fa 100 anys. Després de la Guerra Civil i amb la venda de l'edifici, es va instal·lar definitivament en la que és la seva seu actual, en el centre financer i comercial de Barcelona —concretament, en el singular palauet de Balmes amb Diagonal o, el que és el mateix, la Casa Pérez Samanillo. La seu del Círculo Ecuestre, a Balmes amb Diagonal. Mirada de futur El club, ara amb més de 2.400 socis, interpreta aquest 170 aniversari i les paraules del Papa durant la recepció com una invitació a "continuar treballant amb responsabilitat, mantenint viu l'esperit fundacional del Club i reforçant el nostre paper com a punt de trobada plural, obert i compromès amb el progrés social, econòmic i cultural del nostre entorn", ha afegit Lacalle, al capdavant de l'entitat des del 2023. Així, "aquest aniversari no és només una celebració institucional, sinó també una oportunitat per renovar els valors que han acompanyat el Círculo Ecuestre des de 1856". Des d'aquesta convicció, el club ha viatjat fins al Vaticà amb una comitiva liderada per Lacalle i formada per una trentena de persones, inclosos els vicepresidents de la Junta de Govern Ignacio Marull, Antonio Gámiz, Luis Conde i Isabel Estany. També ha viatjat el secretari, José Ignacio Garmendia, al costat d'una vintena de vocals de la Junta de Govern: Ramón Agenjo, Luis Badrinas, José María Cardellach, Jordi Casas, Carlos Durán, Álvaro Echevarría, Ricardo Fernández Deu, Jordi García Tabernero, Anna Gener, Tirso Gracia, Pere Guardiola, Sergio Martínez, Alberto Missé, Jordi Morral, Isabel Perea, Daniel Puig, Aurora Sanz, Luis Sans Mercé, Miguel Tarazón, Helena Torras i Carlos Tusquets. Tampoc han faltat el director general del club, David Galán, així com el president del Senat del Círculo, Antonio Gámiz; el secretari del Senat del club, Enrique Salvia; i el president del Comitè de Joves, Emilio Zegrí. Comitiva del Círculo Ecuestre amb el Papa, al Vaticà. Els 170 anys que continuen amb un sopar de gala Per continuar commemorant aquest 170 aniversari, el club celebrarà un sopar de gala. Serà al novembre —com ho va ser la seva fundació—, en un esdeveniment al Palau de Congressos de Catalunya. L'acte es preveu com un reconeixement a la trajectòria del club i a les persones que han contribuït a situar-lo com a institució de referència, alhora que exercirà de punt de trobada per a socis, representants d'empreses i institucions i membres de la societat civil. Així, el Círculo Ecuestre mira al futur afermat sobre una trajectòria consolidada i sobre la seva voluntat d'exercir de punt de trobada per al diàleg i el debat de la societat catalana de forma àmplia. Tant és així que en els salons del club s'entremesclen iniciatives que van des de trobades professionals fins a fires d'art, seguint aquest deixant que marca a l'entitat des de la seva fundació: ser punt de trobada de la Barcelona més influent.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/23/99/9/enrique-lacalle-le-entrega-al-papa-la-acuarela-encargada-por-el-circulo-ecuestre.jpeg" type="image/jpeg" length="249829"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Jana Selent]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/jana-selent</link>
      <pubDate>Wed, 27 May 2026 10:53:31 +0200</pubDate>
      <category><![CDATA[Influencers]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/jana-selent</guid>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/09/09/8/jana-selent-web-1.jpeg" type="image/jpeg" length="87695"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Rere el rastre de Rodoreda: el pis del carrer Montseny]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/rastre-rodoreda-pis-carrer-montseny-astrid-roig/</link>
      <pubDate>Mon, 25 May 2026 16:34:45 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Badia López]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Arts]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/rastre-rodoreda-pis-carrer-montseny-astrid-roig/</guid>
      <description><![CDATA[Una connexió insospitada entre realitat i ficció de l'univers de 'La plaça del Diamant' ha dut la filòloga Astrid Roig a seguir pistes entre cartes, antics contractes i memòries que tracen un camí des de la inspiració de Mercè Rodoreda fins al pis de la infància de Roig]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Astrid Roig és filòloga, una lletraferida amant de la literatura. Ja de petita li va cridar l'atenció que una de les grans obres imprescindibles de la literatura catalana, La plaça del Diamant, fes referència al carrer del Montseny, el mateix on ella hi va viure a la infància, en un edifici que va comprar el seu avi, Sever Roig, l'any 1923. Poc sospitava l'Astrid que aquella referència a la novel·la pogués ser més que un fet anecdòtic, fins que un dia el seu pare va fer un comentari que ho va capgirar tot: el pis de la infància de l'Astrid havia estat abans la llar de Jordi Gurguí i Margarida Puig, fill i nora de Mercè Rodoreda. Era el mateix pis del carrer Montseny que l'escriptora havia visitat en diverses ocasions mentre vivia a Ginebra i escrivia, precisament, La plaça del Diamant. Tot i la passió (i professió) de l'Astrid per la literatura, no va ser conscient d'aquesta relació fins passats els 40 anys, quan el seu pare la va verbalitzar. "Sempre havien parlat dels Gurguí, però mai vaig pensar que fos el fill de la Mercè Rodoreda" (o Rudu, com diu l'Astrid per abreviar). Llavors, la curiositat i la pulsió literària de l'Astrid la van dur fins a la inevitable pregunta: aquell pis del carrer del Montseny de La plaça del Diamant que es converteix en escena principal quan la protagonista s'instal·la quan es casa amb el Quimet, era el mateix pis on ella havia viscut? I no només hi havia viscut; ara hi viu el seu germà, i ella és a la porta de davant, al mateix replà, en una finca que continua sent de la família més de 100 anys després que la comprés el seu avi. El fet que la Natàlia —abans de ser la Colometa— i el Quimet es traslladessin al carrer del Montseny just en el moment de casar-se també tenia el seu paral·lelisme en la realitat: el fill de Rodoreda s'hi va instal·lar quan es va casar amb Margarida Puig, que hi vivia amb la seva família des de la infància. La pregunta i la curiositat van desencadenar una investigació que va dur l'Astrid fins a la correspondència de Rodoreda i fins a conèixer la que havia estat la seva nora. Tot, per descobrir si la novel·lista s'havia inspirat en el pis on ella mateixa havia crescut. El primer pas va ser recórrer a la xarxa que ja tenia construïda com a professora i devota de la literatura: va comentar-ho amb la seva amiga i cofundadora de l'editorial Candaya, Olga Martínez. "Ella em va proposar que parlés amb l'escriptor Jordi Carrión, i ell em va enviar fins a Llorenç Soldevila, professor de Literatura Catalana de la Universitat de Vic". La cadena de contactes va dur l'Astrid fins a Soldevila, que la va animar a endinsar-se en la novel·la per identificar totes les semblances que pogués trobar entre aquell pis del carrer del Montseny de la Natàlia i el Quimet, i el de la seva família. La filòloga Àstrid Roig al seu pis al carrer de Montseny. Amb la lectura al detall, les semblances es feien evidents. Tant en la realitat com en la ficció, el pis és un principal, amb golfa al terrat, allà on el Quimet hi construeix el colomar que acabarà engolint la vida de la Natàlia. Tampoc hi falten la tribuna, el balcó, la galeria, el passadís i el graó de l'entrada, detalls que l'Astrid va anar descobrint i llistant amb la relectura acurada de la novel·la. I un de determinant: el pis del carrer Montseny de la Natàlia i el Quimet tenia a sota un adroguer, exactament com passava a la finca de la família Roig. "A l'adroguer, el senyor Pepet, hi anàvem a comprar des que era petita". El mateix botiguer, i el mateix negoci, més que centenari, que veia Rodoreda quan anava a visitar el seu fill, en diverses ocasions documentades entre 1955 ---quan s'hi va instal·lar després de casar-se amb Margarida Puig---, i el 1960, quan l'escriptora va presentar la novel·la al Premi Sant Jordi amb el títol de La Colometa (que no va guanyar). L'escriptora va viatjar a Barcelona des de Ginebra pel casament del seu fill, i també l'any següent —per recollir el premi Joan Santamaria, celebrat clandestinament—, i pel bateig del seu net. Les visites van quedar reflectides en cartes de l'escriptora, que l'Astrid també va escodrinyar. "El professor Soldevila em va obrir les portes de l'Institut d'Estudis Catalans, i de l'Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda", per poder llegir les cartes que va intercanviar mentre escrivia La plaça del Diamant amb el seu fill i amb el seu company, el periodista i escriptor Armand Obiols (pseudònim de Joan Prats). "Amb un feix i en una habitacioneta, les vaig anar llegint, i vaig trobar referències al pis dels nois", quan es referia al del seu fill i nora. Escala de la finca del carrer del Montseny. La Fundació no només li va donar accés a la correspondència de l'escriptora, sinó que també la va posar en contacte amb la que havia estat la seva nora. Margarida Puig va obrir a l'Astrid les portes de casa seva, molt lluny de Gràcia; abans de morir, Puig vivia a Sant Bartomeu del Grau, un petit poble a l'entorn rural del Lluçanès. "Parlava de Rodoreda amb molt de respecte. Deia que era molt segur que orientés la seva imaginació cap al pis del carrer del Montseny", rememora l'Astrid d'aquella visita, ara fa més de 15 anys, durant un procés d'investigació molt intens. "Em va explicar que Rodoreda es fixava en tot. Ho anava mirant tot, alimentant la seva ficció, la seva ment". De fet, no és un fet aïllat que Rodoreda s'alimentés de la seva pròpia experiència per a construir els seus relats. A Mirall trencat, fa referència al carrer de la Palla, on el seu avi hi tenia una brocanteria, i a La plaça del Diamant la Natàlia i el Quimet es casen a l'església dels Josepets de Gràcia, on es va casar també, precisament, Rodoreda. Aquests paral·lelismes —a vegades reconeguts per l'escriptora, i d'altres, no—, també inclouen el colomar de la novel·la, inspirat en el que tenia a la seva casa familiar de Sant Gervasi. I per quin motiu es guarda per a ella mateixa algunes referències, mentre sí en revela d'altres? "Perquè era molt recelosa de la seva vida privada. Era una part molt vulnerable, i s'ho guarda per a ella perquè és una part de la seva vida que no vol mostrar ni fer pública", destaca la filòloga. L'Astrid Roig al seu pis, davant del que va ser de la família Gurguí-Puig. La investigació de l'Astrid tradueix aquesta relació ficció-realitat també en l'esbós del pis de la Colometa i el Quimet, i ella ho té clar: "Hi ha prou característiques semblants entre els dos espais, el real i el fictici, per relacionar-los". Són nombrosos els trets compartits i les connexions que va treure a la llum la seva recerca, que amplia el ventall de fonts d'inspiració de la novel·lista. Amb la investigació guardada durant anys, l'exposició al CCCB Rodoreda, un bosc, i una visita fora d'agenda durant la Setmana de la Literatura del The New Barcelona Post, l'han tret fora del calaix, des d'un principal del carrer del Montseny que es fa lloc en l'imaginari de l'obra més icònica de l'escriptora catalana més universal.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/53/46/vistes-des-del-terrat-de-la-finca-del-carrer-montseny-per-anna-badia.jpeg" type="image/jpeg" length="199478"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Montserrat Torrent, el nostre orgue]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/montserrat-torrent-orgue-sant-felip-neri-per-bernat-dedeu/</link>
      <pubDate>Mon, 25 May 2026 16:25:45 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Bernat Dedéu]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/montserrat-torrent-orgue-sant-felip-neri-per-bernat-dedeu/</guid>
      <description><![CDATA[L'extraordinària artista ha pogut inaugurar (i tocar!) finalment l'orgue barroc de Sant Felip Neri]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[D'ençà que visc a Ciutat Vella, ben custodiat per l'estatueta de la nostra patrona autèntica (a saber, la bella infanta Eulàlia), quan passejo i fumo pels volts de casa, m'agrada conversar amb les fonts i la paret demacrada de Sant Felip Neri. Em plauria entrar a l'església més sovint però, com també passa amb la capelleta de Sant Sever (que ha ressorgit mercès a una restauració collonuda, diria que sufragada per algun paganino de la ciutat), la majoria de temples barcelonins es tanquen perquè no hi entri ni Cristo. Quan m'avorreixo dins de casa, també n'espio la rectoria mentre pipo els meus purets mig amagat rere la finestra; quan vam arribar aquí, ja fot un lustre, la façana era un mur caliginós fins que un vespre ens sobtà la silueta d'un intrigant felipó a qui batejàrem Quasimodo. Ben aviat, s'hi van sumar una colla de seminaristes de cos sumptuós que també gaudien fitant-nos. A banda de compartir-hi soliloquis i d'espiar-la, amb l'església de Sant Felip Neri hi he tingut una relació musical. Fot segles, per exemple, hi solia tocar el nostre talentós músic lleidatà Carles Trepat, que lluitava de valent per omplir de so tota la nau amb la seva meravellosa guitarra Torres. Ara hi fan alguns concerts suposadament barrocs, diria que de qualitat més aviat dubtosa. Però la història fa pinta que canviarà ben aviat, perquè l'església comptarà amb un orgue de primera, qualitat i és un instrument amb nom propi; el de la nostra Montserrat Torrent. Dilluns passat vaig assistir a la seva festa de presentació (ja l'havia pogut sentir amb anterioritat, perquè la meva estimada Núria Llorach sap que em fan gràcia els plaers prohibits), una presentació que també va ser l'homenatge a una gran senyora de la nostra música, activa encara amb cent tacos ben portadíssims, i més que en farà! Ara ja podem dir que sense la tenacitat de Montserrat Torrent (i la pasta que ha recollit i ha regalat ella mateixa), Barcelona no comptaria amb aquest magnífic instrument ordit per Albert Blancafort, una màquina bellíssima de sons que ja havia començat a construir el seu pare Gabriel. La senyora Torrent va voler inaugurar-lo ella mateixa, només faltaria, i va tenir tot el sentit del món que la peça de bateig de l'instrument fos un Tiento del seu adorat Francisco Correa de Arauxo, el compositor sevillà a qui la nostra barcelonina il·lustre va ressuscitar de l'oblit. Montserrat Torrent és una dona d'una generositat oceànica, i és així com va celebrar aquesta festa rodejada d'amics-alumnes que van oferir un tast prou curiós de la literatura organística (en aquesta Punyalada no faig de crític, però bastarà dir que Juan de la Rubia va demostrar per què ell és l'autèntic hereu de Torrent; artistàs catedralici!). L'orgue Montserrat Torrent. © Oratori de Sant Felip Neri Té molt sentit que la festa d'aquest nou orgue s'acabés amb una preciosa i enèrgica Battaglia de l'alemany Johann Kaspar von Kerll que Torrent es berenà amb una facilitat encara insultant. Perquè aquest orgue de Sant Felip Neri ha estat la seva batalla personal i intransferible (el projecte de dotar Barcelona amb un instrument barroc de transmissió mecànica es remuntava a finals dels anys seixanta!), i és per això que el seu naixement representa un acte d'afirmació vital i tossuderia que només sabrem apreciar amb el temps. Feia goig veure el públic melòman de la ciutat dempeus ovacionant la seva conciutadana il·lustre! Estàvem tan jolius que fins i tot ens recuperàrem dels espantosos poemes de Narcís Comadira, encastats entre el repertori (també cal dir que els recitava el meu estimat Pere Arquillué, que amb el seu poder vocal pot fer passar per bella fins i tot una recepta farmacèutica). Com el lector imaginarà, sempre que s'inaugura alguna cosa... els polítics s'afanyen a abraçar la festa. No comentaré gaire cosa dels discursos dels nostres alcalde i president, perquè com a símptoma n'hi havia prou amb les rialles de públic mentre parlaven. Diré només que estic d'acord amb una idea que va expressar l'actual Molt Honorable, segons la qual és important que ---bo i tenint cura de la innovació--- un país reivindiqui les seves arrels, la seva tradició... i intèrprets com Montserrat Torrent, que és un patrimoni vivíssim. Totalment cert, president, però un país també ha de pensar com és que una de les seves millors intèrprets, de fama europea, ha trigat més de cinquanta anys en fer realitat el somni d'inaugurar un instrument que, és evident, resulta molt costós... però que val molt menys que tantes animalades que la ciutadania sufraga amb una mansuetud incomprensible. Però tot això tant li fot, car aquí l'important és recordar que Montserrat Torrent ho ha aconseguit. Tenim un orgue, un orgue que es diu Montserrat Torrent. Per molt que els espanyols o els fatxes ens tornin a foradar Sant Felip Neri, colla de podrits, serà nostre per sempre. Que no pari de sonar, doncs.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/23/22/9/montserrat-torrent-tocando-el-organo-c-sant-felip-neri.jpeg" type="image/jpeg" length="400461"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona Republic: influència, poder i economia de la reputació]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-republic-influencia-poder-i-economia-de-la-reputacio/</link>
      <pubDate>Thu, 21 May 2026 23:36:12 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Pau Solanilla Franco]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-republic-influencia-poder-i-economia-de-la-reputacio/</guid>
      <description><![CDATA[]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[El món viu una tensió creixent entre dos grans models polítics i econòmics. Dues pulsions antagòniques que marcaran el rumb de la geoeconomia global i condicionaran les pròximes dècades l'esdevenir de les ciutats, les democràcies i dels mercats. D'una banda, sorgeix l'economia de la reputació, un model econòmic basat en la construcció de confiança, la credibilitat, l'aposta pel talent, la innovació, la col·laboració i la capacitat de generar legitimitat global. De l'altra, assistim a l'ofensiva dels que advoquen per l'economia de la coacció, la por, el control, la polarització, la pressió geopolítica, els aranzels desproporcionats i la utilització del poder polític, econòmic o militar com a instrument de dominació. Ambdues dinàmiques conviuen avui al món d'avui, però no funcionen necessàriament com un joc de suma zero. La temptació ètica i intel·lectual ens inclinaria a presentar-los com a dos universos completament oposats, però la realitat és molt més híbrida i complexa. Fins i tot les economies democràtiques amb més cotes de reputació necessiten una certa capacitat de coacció. D'altra part, els models més coercitius, i fins i tot autoritaris, busquen guanyar una certa legitimitat i reputació internacional per intentar sobreviure o consolidar-se. Però en tot cas, en tots dos casos estem parlant de maneres diferents d'exercir el poder. El poder de la influència davant del poder de la imposició. Evidentment, per als demòcrates l'aposta hauria de ser clara. L'economia de la reputació és l'única coherent i viable perquè no té res a veure amb dogmes ideològics sinó amb l'ètica i la defensa de l'interès general. El repte no és senzill, es tracta de generar confiança i guanyar poder i influència a través de l'atracció del millor talent, empreses, inversors o ciutadans que volen participar i contribuir a un ecosistema basat en la diversitat, el diàleg i la convivència, encara que de vegades sigui complex gestionar-ho. En aquest terreny, els països i les ciutats hauran de desplegar noves intel·ligències i capacitats. Durant les darreres dècades les ciutats i els territoris competien ---i encara ho fan--- per atraure grans inversions de l'Estat en infraestructures, guanyaven competitivitat amb costos laborals a la baixa i s'afanyaven per oferir incentius fiscals a les grans empreses. No obstant això, el factor crític per al desenvolupament és molt més intangible i decisiu i cal invertir de manera intel·ligent en la construcció de confiança. A la nova Trust Economy, és a dir, l'economia de la confiança i la reputació, els territoris capaços de projectar credibilitat, estabilitat, innovació i qualitat de vida són els que atrauran inversió, talent i generaran les millors oportunitats. Un estudi recent, L'Economia Global de la Reputació: una nova classe d'actius per a una nova era, de la consultora Burson, quantifica la reputació corporativa com un actiu financer tangible i revela que aquesta economia té un valor d'aproximadament 7 bilions de dòlars. Una oportunitat enorme per a aquelles empreses i territoris que sàpiguen posar la reputació com a vector fonamental del seu propòsit i objectius. Les principals ciutats globals són especialment sensibles a aquesta realitat. Si volen ser competitives i estar inserides a les principals cadenes de valor global, hauran de desplegar una nova intel·ligència col·lectiva i decidir per quin model volen apostar. Si ho fan per l'economia de la reputació que opera a través de l'atracció, generant la influència, la credibilitat, i la confiança, el que en Joseph Nye va definir com a soft power (el poder tou), o bé aposten per l'economia de la coacció de la mà d'Estats que aposten pel hard power (el poder dur) amb control polític i tecnològic. Algunes ciutats ja han entès fa anys aquesta transformació i estan construint posicionaments globals basats en la reputació i la confiança. Copenhaguen ha esdevingut referència mundial en sostenibilitat i qualitat urbana. Amsterdam es projecta com a capital europea de la creativitat i la innovació responsable. Singapur ha consolidat la seva reputació lligada a estabilitat, eficiència i seguretat jurídica. Toronto o Vancouver han sabut associar la seva marca al respecte de la diversitat, el talent i la qualitat de vida. Recuperar i actualitzar la cultura de la cooperació público-privada és imprescindible per afrontar els reptes de les pròximes dècades A Europa, poques ciutats tenen un potencial tan singular com Barcelona per ser un referent en aquesta nova economia de la reputació. La ciutat té una combinació única i particular que marida qualitat de vida, creativitat, projecció internacional, ecosistema tecnològic, capacitat científica i gran atractiu cultural. El repte és transformar aquests atributs en una estratègia econòmica coherent, inclusiva i global. Barcelona fa anys que construeix una marca internacional potent gràcies a una triple connectivitat econòmica, física i emocional, encara que hi ha hagut clars i foscos que l'han penalitzat. La ciutat gaudeix d'un envejable posicionament cultural, turístic i creatiu complementat amb un ecosistema d'innovació i emprenedoria reconegut internacionalment amb el 22@ o la Fira de Barcelona com a grans referents. Una aposta que ha donat fruits i la posiciona com una de les ciutats europees més atractives per a les startups, la inversió estrangera i el talent digital. No obstant això, la gran oportunitat de Barcelona no consisteix a atraure startups, empreses o congressos. Ho ha de fer sobre un model de ciutat ben definit, apostant per uns atributs de posicionament i atracció clars com l'aposta per ser una ciutat oberta, connectada, competitiva, sostenible i inclusiva. Una ciutat amb un propòsit ben definit davant d'altres models, legítims, però més extractius, que busquen el catch all per atraure tot el que es mou. El 22@ es un bressol d'innovació de Barcelona. En aquest nou món econòmic polaritzat, Barcelona i Catalunya han de ser capaços de posar en valor els seus avantatges competitius, i l'aposta per l'economia de la reputació n'és una. La intel·ligència artificial necessitarà ciutats que projectin innovació responsable. La biotecnologia requereix ecosistemes científics creïbles i estables. L'economia verda necessita ciutats associades a la sostenibilitat i la qualitat urbana. I les indústries creatives prosperen millor en entorns oberts i culturalment dinàmics, per posar-ne alguns exemples pràctics. En definitiva, podem ser un territori on innovació i benestar conviuen i es complementen en contraposició a altres models de ciutats o territoris més orientats principalment al creixement econòmic o financer. Però construir una proposta de valor de ciutat o de país sobre l'economia de la reputació exigeix ​​molt més que desplegar una estratègia de màrqueting institucional o de city branding. La reputació no es proclama, es construeix des de l'experiència i les accions, i ha de ser reconeguda pels altres. Per això, la governança adquireix una importància decisiva. Les ciutats que lideren l'economia de la reputació són aquelles capaces d'oferir visió estratègica, estabilitat i eficiència, cosa que ens exigeix ​​institucions eficaces, transparents i orientades al llarg termini i no a les pròximes eleccions. Per als inversors, siguin privats o institucionals, la qualitat institucional ha esdevingut igualment un factor competitiu tan rellevant com les infraestructures o la fiscalitat. Les ciutats més influents no seran necessàriament les més grans, sinó les que generin més confiança i sàpiguen aprofitar el potencial del poder de la influència de la nova República de la reputació Barcelona necessita reforçar la governança per fer-la més moderna i col·laborativa. Els grans reptes a què ens enfrontem ja no es poden impulsar únicament des de les institucions públiques. Tampoc no les pot gestionar de forma coherent i inclusiva el mercat. La realitat ens interpel·la a construir ecosistemes de col·laboració públic-social-privada capaços d'alinear interessos, accelerar projectes estratègics i generar consensos estables per garantir la competitivitat, la sostenibilitat i l'equitat. Els hubs globals més prestigiosos funcionen des d'aquesta lògica. Singapur combina lideratge institucional amb una forta col·laboració empresarial. Copenhaguen ha construït el lideratge en sostenibilitat gràcies a aliances entre administració, universitats i sector privat. I ciutats com Amsterdam o Boston han consolidat ecosistemes innovadors recolzats en xarxes de cooperació permanents entre empreses, centres de coneixement i administracions. Barcelona disposa d'una llarga tradició de col·laboració público-privada que ha estat clau en els grans moments de la història per aconseguir donar un impuls modernitzador a la ciutat i a Catalunya. Recuperar i actualitzar aquesta cultura de cooperació és imprescindible per afrontar els reptes de les pròximes dècades. Podem i ho hem de fer. Tenim una bona marca global, creativitat i talent, capacitat científica, atractiu urbà i una governança democràtica. El que ara necessitem és articular una nova missió col·lectiva de ciutat i de país per passar de ser una ciutat admirada a convertir-nos en un veritable referent global de l'economia de la reputació. Perquè les ciutats més influents no seran necessàriament les més grans, sinó les que generin més confiança i sàpiguen aprofitar tot el potencial del poder de la influència d'aquesta nova República de la reputació sense banderes ni fronteres.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/10/03/95/2/peatones-en-una-calle-concurrida.jpeg" type="image/jpeg" length="474559"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Casa Fernández, el refugi de Javier de las Muelas que continua intacte gairebé 40 anys després]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/casa-fernandez-refugi-javier-de-las-muelas-continua-intacte/</link>
      <pubDate>Thu, 21 May 2026 00:19:19 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Anna Torrents]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Lifestyle]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/casa-fernandez-refugi-javier-de-las-muelas-continua-intacte/</guid>
      <description><![CDATA[L'empresari reobre el seu primer restaurant a Barcelona amb una carta que combina clàssics dels inicis, mirada contemporània i el valor d'un local que ha sabut resistir el pas del temps]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[Hi ha locals que, amb els anys, acaben formant part de la manera com una ciutat entén el fet de sortir a menjar, trobar-se o allargar una conversa. Casa Fernández, durant gairebé quatre dècades, ha sabut llegir els corrents, les tendències i les necessitats de diverses generacions de comensals, i encara ho continua fent avui. Potser part de l'èxit ve del fet que el local neix inspirat en Carme Fernández, mare de Javier de las Muelas, i que ara compta amb la mirada de Borja de las Muelas, el seu fill. No es tracta només de nissaga familiar, sinó d'una genealogia atenta als canvis de gustos, hàbits i maneres d'entendre la restauració. Un fet que explica que, gairebé quaranta anys després, encara puguem tornar al restaurant del carrer Santaló. Una casa de menjars amb memòria Obert l'any 1989, Casa Fernández va ser un dels primers espais de la ciutat a apostar per una barra central viva, cuina ininterrompuda i aquella calidesa difícil d'imitar que converteix alguns restaurants en refugi. Els veïns del barri encara recorden el local com un lloc on sempre podies acabar menjant uns bons ous ferrats a qualsevol hora. Curiosament, una idea que ara torna a aparèixer fins i tot en restaurants nous que reivindiquen una certa cuina domèstica i directa. L'equip del restaurant amb la distintiva jaquetilla blanca, i amb Javier de las Muelas i Borja de las Muelas al mig. Durant la presentació del local renovat, Borja de las Muelas va recordar que Casa Fernández té gairebé la seva mateixa edat i que va ser aquí on va treballar per primera vegada, quan encara era adolescent. La frase ajuda a entendre que aquest no és només un restaurant reobert, sinó un lloc que ha travessat generacions, maneres de menjar i formes diferents d'entendre la ciutat. Potser per això la frase de Javier de las Muelas durant la celebració tenia tant sentit: "Els bars són esglésies". Llocs on la gent torna, es troba, discuteix, celebra i construeix petits rituals quotidians. Espais que importen més del que sembla perquè, més enllà del menjar, acaben sostenint una manera d'estar junts. Art, barra i clàssics que no marxen El local respira De las Muelas de seguida. Es veu en la selecció d'obres que pengen de les parets, on conviuen referències a Eduardo Chillida o Francis Bacon amb artistes menys previsibles com Jim Avignon, adquirit recentment. Aquesta mirada també apareix a la carta, capaç de mantenir clàssics històrics del local i barrejar-los amb plats més actuals sense que res sembli forçat. La cuina de sempre continua viva a Casa Fernández, amb plats que reivindiquen la casa de menjars sense nostàlgia. Hi continuen les truitetes de gambetes, les braves (les preferides del mateix De las Muelas, confessa) o els macarrons del cardenal, un d'aquells plats que han sobreviscut intactes des del primer dia. Però també hi entren un molt bon filet Chateaubriand, el brioix de tàrtar o les gambes de cristall amb ou ferrat de corral. Una carta que entén que la tradició no necessita quedar congelada. Al llarg de la barra central, a més, destaca el mural constructivista de Carlos Rolando, dissenyador mort recentment i figura clau d'aquella generació de creadors argentins que van contribuir a renovar el disseny a Catalunya. Hi apareixen vaixells, barrils de cervesa i una atmosfera centreeuropea que connecta directament amb l'origen conceptual del local. De las Muelas també va voler dedicar-li unes paraules durant la presentació. La pista alemanya Part de la idea de Casa Fernández neix d'un viatge de Javier de las Muelas a Munic durant l'Oktoberfest. D'allà en va tornar amb la fascinació per les grans taules compartides, la cervesa, els Schnapps i aquells locals on la gent menja, beu i conversa durant hores. La gran taula llarga situada a l'entrada respon exactament a aquesta mirada, que avui sembla natural però que en el seu moment ja avançava una manera més compartida i menys rígida d'entendre la restauració. El pollastre a la catalana és un dels plats del dia. Aquesta voluntat de proximitat també apareix en el nom. Fernández és, d'una banda, el cognom matern. Però, com també va explicar De las Muelas, és un cognom comú, proper i transparent. D'aquells que gairebé tothom podria tenir a prop. En una època obsessionada amb noms cada vegada més críptics, Casa Fernández conserva una claredat bastant poderosa: sona a lloc proper abans fins i tot d'entrar-hi.  I després hi ha l'ofici, que connecta inevitablement amb el món del Dry Martini. No només per la família empresarial, sinó per una manera d'entendre el servei: cambrers amb jaqueta blanca, tracte atent i equips que fa anys que formen part del projecte, igual que passa al Montesquieu o al mateix Dry Martini. Tot plegat ajuda a entendre que un local pot ser accessible sense caure en allò fàcil, clàssic sense ser antic i popular sense renunciar a una mirada pròpia.   Vieires a la planxa amb crema de porros i pernil ibèric. Potser per això la reobertura funciona com una novetat i, alhora, com una restitució: no es tracta d'inventar una casa nova, sinó de tornar a posar en circulació allò que sempre ha funcionat.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/20/37/2/los-macarrones-a-la-cardenal-son-uno-de-los-clasicos-del-local.jpeg" type="image/jpeg" length="327122"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Barcelona ha de traduir els drets digitals al llenguatge de la cultura]]></title>
      <link>https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-traduir-drets-digitals-llenguatge-cultura-per-tatiana-lash/</link>
      <pubDate>Wed, 20 May 2026 00:05:13 +0200</pubDate>
      <dc:creator><![CDATA[Tatiana Lash]]></dc:creator>
      <category><![CDATA[Opinion]]></category>
      <guid isPermaLink="true">https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-traduir-drets-digitals-llenguatge-cultura-per-tatiana-lash/</guid>
      <description><![CDATA[La Trobada Internacional pels Drets Digitals va deixar clar que el debat ja existeix. El problema és un altre: segueix massa lluny dels qui viuen dins de la creació, les plataformes i el treball cultural]]></description>
      <content:encoded><![CDATA[No vaig sortir de la Trobada Internacional pels Drets Digitals pensant que per fi entenem del tot el que està passant entre tecnologia i societat. Vaig sortir pensant una cosa més útil: almenys hem començat a admetre que hi ha una part important d'aquesta relació que no està funcionant bé, i que ja no es pot tractar com una discussió de nínxol. Això, en si mateix, ja importa. Durant massa temps, la conversa sobre tecnologia s'ha mogut entre dos extrems bastant pobres: d'una banda, la fascinació ingènua; per un altre, l'apocalipsi automàtica. La trobada, celebrada a Barcelona, va intentar obrir un tercer espai: un en el qual els drets digitals s'entenen com a drets humans, i en el qual l'acceleració tecnològica ja no es discuteix només com a progrés, sinó com a transformació de les condicions reals de vida. I aquí està el punt decisiu. La identitat, la privacitat, la visibilitat, la reputació, la violència, la desinformació, la salut mental i la desigualtat ja no viuen solament en el món físic. Viuen també —i a vegades, sobretot— en el digital. No com un apèndix, sinó com a part central de l'experiència contemporània. Des d'aquest lloc, va haver-hi almenys tres idees especialment valuoses. La primera està relacionada amb la necessitat de deixar de parlar de les dades com si fossin una abstracció tècnica. Una de les intuïcions més fortes del fòrum va ser justament aquesta: les dades no són un fons blau amb línies en moviment. Les dades són vides, pèrdues, hàbits, cossos, records i decisions. Projectes com els de Domestic Data Streamers o la presència d'iniciatives culturals vinculades a memòria i visualització mostren una cosa essencial: a vegades l'art explica millor que el policy paper què està en joc quan parlem de tecnologia. La segona idea va aparèixer amb claredat en espais vinculats a intel·ligència artificial, gènere i vulnerabilitat. Si avui parlem de protecció de drets en sistemes algorítmics, aquesta protecció no pot ser decorativa ni únicament retòrica. Ha de ser interseccional. Ha de pensar en dones, sí, però també en minories, en joves i en tots els grups que solen quedar més exposats quan una tecnologia es dissenya sense context humà suficient. I això remet a una paraula que encara infravalorem: alfabetització. No només tècnica. També ètica i social. Trobada Internacional pels Drets Digitals, a la Llotja de Mar. La tercera idea, potser la més incòmoda, és que encara sabem regular millor en abstracte que acompanyar una persona concreta quan ja ha patit el mal. Què fa algú quan li roben la identitat digital? On va qui veu la seva imatge manipulada? Qui explica, en llenguatge comprensible, què significa l'ús ètic de la IA per a algú que no treballa en regulació ni en un laboratori? Aquí és on la cultura hauria d'entrar de ple. Perquè a Barcelona existeix una realitat evident: milers de persones que treballen en música, imatge, disseny, escriptura, vídeo, moda, art o creació digital ja viuen completament travessades per plataformes, algorismes i noves formes de precarietat tecnològica. Són part del problema i, sobretot, part de la solució. Però rares vegades se'ls parla com a protagonistes d'aquest debat. Més aviat se'ls convida a arribar després, quan l'idioma ja està tancat i el marc institucional ja està muntat. Aquest desfasament és un error. Si els drets digitals volen ser realment democràtics, no n'hi ha prou amb discutir-los bé en una sala. Cal fer-los culturalment llegibles. Cal traduir-los al llenguatge de l'experiència quotidiana, del treball creatiu, de la memòria, de la pressió per la visibilitat i de la vida pública real. I això exigeix formats diferents. Sessió de la Trobada Internacional pels Drets Digitals. Per això em va interessar tant una intuïció repetida, de diferents maneres, durant la trobada: la necessitat de moure aquestes converses fora del format institucional clàssic. No per buidar-les de contingut, sinó per retornar-les a l'espai social. Que una conversa sobre algorismes, democràcia o desinformació pugui existir també en un festival, en una instal·lació, en una peça audiovisual o en una comunitat cultural no la torna menys seriosa. La torna més accessible. I, probablement, més efectiva. Barcelona té una oportunitat molt concreta aquí. No només com a ciutat que acull fòrums sobre tecnologia i drets, sinó com a ecosistema que pot crear ponts entre institucions, cultura i ciutadania. Perquè si alguna cosa va deixar clara la trobada és que el debat existeix, els actors existeixen i la preocupació existeix. El que falta, moltes vegades, és la traducció. Taller durant la Trobada sobre Drets Digitals. Traduir no significa simplificar fins a la banalitat. Significa construir llenguatge comú. Significa fer que una fotògrafa, un músic, una actriu, un dissenyador o un creador digital reconeguin que aquesta conversa també els pertany. Que l'ètica no és una paraula prestada. Que la regulació no és una nota al marge. Que el seu treball, la seva imatge, la seva veu i la seva capacitat de decidir sobre la seva pròpia presència en l'espai digital formen part del mateix camp. Si la tecnologia ja està reescrivint les regles de la creació, la cultura no pot limitar-se a ser observadora. Ha d'entrar a discutir-les. I potser aquest és el següent pas adult per a Barcelona: no només allotjar el debat sobre drets digitals, sinó convertir-lo en una conversa cultural viva.]]></content:encoded>
      <enclosure url="https://www.thenewbarcelonapost.cat/uploads/s1/21/19/00/9/jornada-por-los-derechos-digitales-en-la-llotja-de-mar.jpeg" type="image/jpeg" length="220650"/>
    </item>
  </channel>
</rss>
