2024

La sociologia que brolla de la taula de Nadal ha convingut, amb un esperit científic implacable, que l’any 2025 serà pitjor que l’actual. El cunyat, que sap digerir per igual la carn d’olla i la geopolítica, ens ha advertit que el nostre limitadíssim cervell i les mans indefenses ja no serviran pràcticament per res, car la intel·ligència artificial (encara ho escric en minúscula, qui sap si per antropocentrisme) podrà vomitar novel·les en només mitja hora.

El familiar en qüestió sembla preocupadíssim per l’afer, tot i que mai no hagi escrit cap novel·la i, de fet, tampoc no n’hagi llegit una de sola (per aquest motiu, a casa sempre s’esdevé tradició garantir-li uns mitjons de regal, cosa que sempre acull amb una resignada alegria). La gran substitució, procedeix mentre vaig tallant el torró, no serà la dels autòctons pels forans, sinó la “d’aquesta gran màquina que ens anirà matant ben poc a poc.”

Els cosins, més jovenetes, semblen poc impressionats per la catàstrofe tecnològica. La seva vida és tan avorrida que ja els va bé comptar amb un algoritme omnipresent que vagi entretenint-los (i cardant-los el cervell enlaire) a base d’un reguitzell sense fi de vídeos de fitness i de nimfes japoneses que fan cursos de maquillatge. A ells els espanta més l’omnipresència de la guerra. Tot i que encara no hagin pogut estudiar història o política, tenen la certesa que Vladimir Putin es troba a tocar d’Europa i qualsevol dia, com aquell qui diu, irromprà a la platja de Tamariu comandant el seu portaavions particular. N’hi ha per cagar-se, certament. Els nanos m’informen que el dictador rus ja ha parlat amb Trump i, a canvi d’aturar la guerra, el monarca en qüestió ha exigit quedar-se un parell de bocinets de la dissortada Ucraïna. A Gaza, diuen, no la vol ningú, perquè allí no hi ha res de valor.

Quan em miro l’Eixample se’m passen tots els mals i agraeixo infinitament al meu ídol Cerdà que ens construís aquesta quadrícula tan moderna i utòpica on la majoria de problemes del món semblen una gran fotesa

Les perspectives són tan fatalistes que, a la segona ronda de torrons, servidor marxa al balcó que s’aboca a la Rambla de Catalunya per cascar-se un bon cigar. Ara que visc als baixos fons de Barcelona, gaudeixo de valent esguardant el meu carrer, majestuós com sempre, que tintat de la llum hivernal del capvespre sembla la cuixa d’una reina mora fent la migdiada. Quan em miro l’Eixample se’m passen tots els mals i agraeixo infinitament al meu ídol Cerdà que ens construís aquesta quadrícula tan moderna i utòpica on la majoria de problemes del món semblen una gran fotesa. Del lluny, encara sento els ecos de la taula de Nadal, on el conclave d’experts en futbol ha determinat que aquesta temporada “podem no guanyar res, però en Flick ens ha tornat una il·lusió que fot anys que no teníem.” Som a Catalunya, certament, un país on pesa molt més l’esperança que no pas la plata del trofeu.

Aquest 2025 serà pitjor? Sincerament, ni folla. El cunyat ara descansa, i pares rebaten la seva fal·lera distòpica dient que la majoria d’èpoques —a nivell planetari— són més o menys una puta merda… però que en aquest petit racó de món, al final, sempre acabem tirant i vivint de conya. Els més jovenets responen que això ho diràs tu, perquè a ells —tot i la quantitat ingent de llicenciatures que col·leccionen— els tocarà viure compartint pis fins els quaranta i amb una precarietat laboral tercermundista.

A mi em plauria un any vinent previsible i amb algun sotrac existencial de mínims, talment com les sobretaules familiars

És llavors, com passa cada any, quan cada generació fa un concurs per guanyar el monopoli de la misèria; tu no tens pis, però nosaltres no teníem hospitals; vosaltres teníeu pis, però nosaltres vam passar gana. Mentre tothom fa honor al patiment de Crist al seu natalici m’acabo el cigar, pensant que no sé si he viscut bé o malament, però sabent que mirar l’infinit ple de fum encara em calma.

Quan van passant els anys esdevens previsible. A mi em plauria un any vinent previsible i amb algun sotrac existencial de mínims, talment com les sobretaules familiars. Espero poder continuar respirant, amb una angoixa més amainada si pot ser, i que la lletra em continuï brollant amb un pèl de música. Mentre la llegiu, hi haurà vida. I serà millor.