75 anys d’’El Petit Príncep’. Antoine de Saint-Exupéry era una nina russa

[dropcap letter=”L'”]

agost de 1989 els Scorpions van actuar al Lenin Stadium de Moscou en el marc del Festival de Música per la Pau. Setmanes més tard van escriure i compondre The wind of change, una de les balades de més èxit de tots els temps inspirada en aquells dos dies de concert multitudinari. Els primers versos de la cançó hi fan referència quan diuen I follow the Moskva / Down to Gorky Park / Listening to the wind of change.

Llavors el món era a les portes d’un canvi sobtat. El 9 de novembre del mateix any la pressió mediàtica va fer que la televisió de l’Alemanya occidental engegués una notícia – prèviament transmesa de forma incompleta pel portaveu del règim – on s’anunciava que la frontera entre les dues alemanyes quedava oberta de forma immediata i per a tothom. Això va provocar un allau de ciutadans davant del mur. La gent demanava als guardes que obrissin les portes. La incertesa va anar creixent i va alimentar el coratge que va permetre enderrocar, abans del previst, l’absurditat que dividia Berlín. D’aquesta manera es tancava un període marcat pels enfrontaments bèl·lics i la supremacia autoritària que havia començat, l’any 36, amb l’alçament contra l’Espanya republicana i la conseqüent guerra civil.

Catàstrofe a Moscou! El gegant Maksim Gorky s’ha estavellat! No hi ha hagut cap supervivent! Més endavant, De Saucin, en una entrevista va assegurar que en tot moment havia sentit que Toni – així és com ella anomenava al seu marit – havia sobreviscut. I efectivament va sobreviure. El passatger entranyable era Antoine de Saint-Exupéry

Pocs dies abans de l’alçament franquista moria Maksim Gorky, l’escriptor soviètic que posa nom al parc de la cançó dels Scorpions. Gorky també va ser el nom de l’espectacular aeronau russa (Tupolev ANT-20) que el 18 de maig del 1935 va protagonitzar un episodi dramàtic al cel moscovita. L’aparell, en el transcurs d’un vol d’exhibició, es va accidentar al xocar amb un caça de dimensions més reduïdes i va caure a l’extraradi, a pocs metres de l’estació on, tres dies abans, s’havia inaugurat la primera línia de metro, la qual es convertiria en la llar de bona part de la població durant els bombardejos de la Luftwaffe nazi. Aquell dia, el 18 de maig del 1935, el Tupolev accidentat havia de comptar amb un passatger entranyable. Quan Consuelo de Saucin, la dona del passatger, es va assabentar del sinistre, aquesta es trobava en un local de París prenent una copa amb amics. Va sentir com el repartidor de periòdics anunciava una edició especial: extra! Catàstrofe a Moscou! El gegant Maksim Gorky s’ha estavellat! No hi ha hagut cap supervivent! Més endavant, De Saucin, en una entrevista va assegurar que en tot moment havia sentit que Toni – així és com ella anomenava al seu marit – havia sobreviscut. I efectivament va sobreviure. El passatger entranyable era Antoine de Saint-Exupéry i, aquesta vegada, havia esquivat la mort a l’avançar unes hores el seu vol experiencial amb el Tupolev sinistrat. Saint-Exupéry aquells dies era a Moscou com a reporter del diari Paris-Soir. Això li va permetre una anàlisi més acurada dels diferents punts de tensió política del moment.

Mesos més tard del mateix any 35, l’intrèpid Saint-Exupéry es va veure obligat a fer una maniobra d’emergència al desert entre Líbia i Egipte. El seu avió comercial es va avariar en ple vol, i el posterior accident seria el preludi del llibre que escriuria durant els any d’exili als Estats Units. El llibre es va editar per primera vegada l’any 1943 a Nova York, ara fa 75 anys, i ha acabat essent el més traduït de la història – 358 llengües i dialectes -. Es tracta, és clar, d’El Petit Príncep.

Saint-Exupéry era un home turmentat que se sentia sol, com queda palès en diferents moments de la seva obra. Va maldar per recuperar la dignitat de l’home, el valors espirituals, la fraternitat, i va voler fer entendre la necessitat d’abandonar l’infructuós egoisme. Ho va intentar del dret i del revés, al·legoria rere al·legoria, talment com les matrioixca, la clàssica nina russa de fusta que per dins es buida i amaga una nina més petita, també buida, i que al seu temps amaga una altra nina més petita i buida… Així va ser, també, la vida de Saint-Exupéry; renàixer rere cada accident i refer-se després de cada desengany, fins que el 31 de juliol del 1944, en un vol de reconeixement com a pilot de les forces aliades, el seu Lockheed P-38 Lightning, es va precipitar al mar.

A mitjans de 2012 es van localitzar uns manuscrits d’El Petit Príncep que l’autor no va voler incloure a la versió definitiva del llibre. Saint-Exupéry repassava amb minuciosa atenció les paraules i les depurava fins a l’essència. I essencials són, a cada relectura, l’asteroide del rei, l’asteroide del vanitós, el del bevedor, el de l’home de negocis i el del fanaler, el del geògraf, i la Terra, on sembla que tornen a bufar aires de canvi. Tant de bo sigui així i puguem escapar, per fi, del cercle etern de les matrioixca.