A quin contenidor s’ha de llençar els llibres?

Hi ha moltes persones, entre les quals em compto, que no han llençat mai cap llibre, per dolent que fos. Per tant, no s’han hagut d’enfrontar mai a aquesta pregunta: A quin contenidor s’ha de llençar els llibres? En cas que un dia em decideixi a llençar-ne un, uns quants o tota la meva biblioteca —tot i que el més probable és que no ho faci mai perquè no me’ vull despendre i, en cas d’haver-ho de fer, hi ha llibreries meravelloses com les Re-Read on pots comprar i vendre llibres de segona mà en perfecte estat—, sembla elemental que caldria dipositar-los dins del contenidor blau. O sigui, el del paper i cartró.

Tanmateix, si a més del contingut tenim en compte el continent, la qüestió es complica. Hi ha llibres que es mereixerien anar a parar al contenidor gris, perquè no tenen cap valor i no se’n pot aprofitar res. D’altres, són tan tòxics que directament hauríem de poder-los dipositar en uns contenidors especials, com es fa amb les piles o els residus radioactius. Però, és clar, es comença dient que alguns llibres són perillosos i ja sabem com s’acaba: llibres censurats, prohibits o cremats, escriptors perseguits… Val més no fantasiejar-hi, no fos cas que volent desempallegar-nos dels llibres que ens emmetzinen l’ànima acabem, sense adonar-nos-en, com a Fahrenheit 451 o l’Alemanya dels anys trenta.

De fet, jo del que vull parlar, aquesta setmana, és de l’acte en si de llençar llibres perquè a Barcelona, actualment, és freqüent trobar-ne piles d’abandonats al costat dels contenidors. Hi he arribat a veure enciclopèdies senceres. Si me n’adono, és perquè qui els ha llençat no ho ha fet dins el contenidor corresponent, sinó que els ha deixat a la vista de tothom, segurament per donar-los una darrera oportunitat de salvar-se de ser convertits en pasta de paper.

Es comença dient que alguns llibres són perillosos i ja sabem com s’acaba: llibres censurats, prohibits o cremats, escriptors perseguits…

Fa uns dies, vaig rescatar un d’aquests llibres abandonats. Pujava per Roger de Llúria i a la cantonada amb Provença vaig veure una capsa plena de llibres abandonats al costat d’un contenidor. Hi havia algunes obres d’Espriu en molt bon estat, però no em van temptar. Tampoc un Baltasar Porcel perquè d’ell, fa anys un dels meus escriptors preferits, ho he llegit gairebé tot. En canvi, em va cridar l’atenció a l’acte un exemplar de Bearn de Llorenç Villalonga en català que tinc pendent de llegir i sense pensar-m’hi dos cops me’l vaig emportar.

Vaig compartir la meva troballa a Twitter —amb la foto que acompanya aquest article inclosa— i vaig rebre força likes, imagino que per part de persones que celebraven que hagués rescatat aquell llibre de la seva inexorable fi, així com alguns comentaris de tuiters literats.

Enric Gomà em va preguntar de quina edició es tractava, perquè es veu que Villalonga va anar polint el seu Bearn a mesura que s’anaven reeditant. És una segona edició, de 1964.

Si me n’adono és perquè qui els ha llençat no ho ha fet dins el contenidor corresponent, sinó que els ha abandonat al costat, a la vista de tothom, segurament per donar-los una darrera oportunitat de salvar-se de ser convertits en pasta de paper

El mallorquí Sebastià Portell em va dir que m’ho passaria pipa llegint aquest clàssic i encara em va agafar més ganes de posar-m’hi.

En canvi, la piulada d’una tal Marta Cava que no conec em va posar la por a cos: “No ho puc determinar bé, però veig que alguns llibres tenen humitat/fongs i en aquest darrer cas, si no es tracta, pot perjudicar a altres llibres”. Com que vaig veure que la tal Marta és bibliotecària, vaig pensar que devia saber de què parlava, per tant, prenent d’exemple el Procicat, vaig posat el meu Bearn en quarantena. S’estarà al despatx fins que no estigui convençut que no portarà una pandèmia de fongs a la meva biblioteca.