De l’abisme a la “venjança creativa” el viatge emocional dels directors emergents als Goya

Hi ha ciutats que serveixen d’escenari de pel·lícula i d’altres que acaben escrivint el guió. Aquests dies, Barcelona demostra que, més enllà d’haver inspirat històries i personatges, la ciutat és també motor de la indústria cinematogràfica. Un quart de segle després que la gala dels Premis Goya abandonés per primera vegada la seva seu habitual a Madrid per aterrar a la capital catalana, la ciutat torna a vestir-se de gala amb motiu de la seva quarantena edició. Més enllà de revalidar el bon moment de l’audiovisual català —un sector que factura més de 9.000 milions d’euros anuals—, la gran festa del cinema arriba amb la voluntat explícita de deixar empremta i convertir el seu pas en un llegat durador. 

Aquesta ambició es concreta en un extens programa d’activitats que s’allarga durant tot el mes de febrer fins a la celebració de la gala —dissabte 28 de febrer a l’Auditori del Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), presentada per Rigoberta Bandini i Luis Tosar—. Conferències, concerts, projeccions de les pel·lícules nominades a la Filmoteca de Catalunya i fins i tot la instal·lació de grans bustos de bronze repartits per la ciutat volen fer que Barcelona respiri cinema abans i després de la cerimònia. Però, més enllà de l’impacte visible, el propòsit és també intangible: despertar i consolidar el talent local.

La voluntat d’impulsar el talent emergent es concreta en trobades com la dels nominats a Millor Direcció Novella, celebrada aquest dilluns a la seu de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). A Catalunya, de fet, no escasseja el talent local: no és casualitat que tres dels cinc nominats en aquesta categoria siguin catalans: Jaume Claret Muxart (Estrany riu), Gemma Blasco (La fúria) i Gerard Oms (Molt lluny)—, als quals s’hi sumen Eva Libertad (Sorda) —coproducció catalana que arriba a la gala amb un total de set nominacions— i el basc Ion de Sosa (Balearic). Tots cinc arriben a la gala amb la seva òpera prima culminant anys de treball sostingut, perseverança i determinació.

Produir i dirigir una pel·lícula mai no és senzill. No només per les exigències materials —la inversió de temps i finançament, la construcció d’un equip o d’un càsting—, sinó també pel desgast emocional que implica sostenir un projecte durant anys, especialment quan es tracta del primer llargmetratge. “He tingut moments d’abisme, de quedar-me sola i pensar: ‘De debò he arrossegat tanta gent per tirar endavant aquesta pel·lícula?’”, ha recordat Eva Libertad (Molina de Segura, Múrcia, 1978), connectada telemàticament a la trobada. Un vertigen que no és excepcional, sinó compartit entre tots els nominats.

L’abisme de l’òpera prima

Acostumats als curts o a altres rols dins el rodatge —com Ion de Sosa (Sant Sebastià, 1981), que havia treballat com a director de fotografia—, descriuen el salt al llargmetratge com una exposició constant a la síndrome de l’impostor i als monstres interiors. Tanmateix, aquests temors es transformen quan arriba el rodatge. “La por desapareix quan entres al set. Quan veus tanta gent connectada amb el teu projecte, et sents acompanyat”, afirma de Sosa, que reivindica la força del treball col·lectiu i la confiança en l’equip, en el seu cas format per un elenc que coneix de primera mà per les seves anteriors produccions.

Tanmateix, abans d’arribar al set, els directors han de travessar un procés llarg i sovint solitari, on la idea inicial s’ha de transformar en un projecte real. Jaume Claret Muxart (Sant Cugat del Vallès, 1998) n’és un exemple: ha trigat set anys a fer néixer Estrany riu, inspirat en els seus viatges familiars en bicicleta per Europa, que narra amb delicadesa el procés d’enamorament de l’adolescent Dídac en trobar-se amb un nen misteriós a les aigües del Danubi. “La persistència ha estat clau: tenia molt clara l’expressivitat i l’òptica que volia, evitant caure en clixés o estereotips, i no volia renunciar-hi per limitacions pressupostàries”, explica Claret, atribuint la seva obstinació en part al seu horòscop en Taure.

La determinació és essencial per mantenir la llibertat creativa i evitar que la indústria, sovint prudent davant noves veus, acabi “estandarditzant” els projectes, com recordava la guionista i directora Clara Roquet, moderadora de la trobada. Per la seva banda, Gerard Oms (Barcelona, 1983) —qui comparteix amb Claret molt més que el fet de ser taure— va haver d’afrontar una reducció dràstica del guió només tres mesos abans del rodatge. “Vaig descobrir la pel·lícula que volia fer dins la que realment podia fer”, resumeix, transformant un contratemps en oportunitat creativa.

Per sostenir aquests llargs processos, que es poden allargar durant anys, tots cinc coincideixen que un dels motors principals ha estat treballar amb històries que els toquen profundament, malgrat les pors, els contratemps tècnics o els límits pressupostaris. Com resumeix Oms “les òperes primes contenen molt de temps enrere: de l’anhel i del desig arrossegat durant anys”. “M’encanta rodar coses que m’importen de debò; no vull fer qualsevol cosa, sinó projectes que em ressonin a les entranyes”, afegeix Claret. És per això que l’autoficció esdevé un leitmotiv comú en els cinc llargmetratges nominats. 

Reescriure el trauma: el cinema com a canal d’expressió i reparació

Les pel·lícules d’aquesta edició neixen d’experiències que cremen per dins. Gemma Blasco (Barcelona, 1993) descriu La fúria —guardonada amb el Gaudí a Millor Direcció Novella— com la seva “venjança creativa” davant d’una agressió sexual que va patir en el passat: “Em moria de ganes d’explicar-la cridant, rugint, des de l’urpa”. També Libertad sentia la necessitat de parlar de les situacions a les quals s’ha hagut d’enfrontar la seva germana Míriam (actriu protagonista de la pel·lícula) al llarg de la seva vida “en una societat capacitista”. Una vivència personal combinada amb un intens procés de recerca per a acostar-se a la maternitat, argument que protagonitza el film. 

“No es tracta de fer teràpia a través de la pel·lícula, sinó de protegir-la per no desvirtuar-la pel camí”

Tot i que menys evident, en el cas de Ion de Sosa, Balearic relata com un grup de joves és atacat per gossos violents en una piscina privada mentre els veïns celebren alegrement la revetlla de Sant Joan, plantejant, així, una reflexió sobre la crisi dels 40 i les decisions dels adults per millorar el món per a les noves generacions.

Gerard Oms ha parlat de la sensació “reparadora” de veure Mario Casas, protagonista de Molt lluny, netejant plats en el mateix restaurant àrab on ell mateix havia treballat l’any 2008, mentre vivia un moment vital semblant al del protagonista. Per a ell, dirigir Molt lluny —que ressegueix la història d’un jove barceloní que decideix trencar amb el seu passat i quedar-se a viure a Holanda— ha estat un procés de “resignificació” d’un dolor passat. 

Gerard Oms assegura que, tot i que el rodatge va resultar “terapèutic” sense buscar-ho, va haver d’allunyar-se del seu personatge perquè aquest “comencés a volar” plenament. “Si em veia reflectit en ell, no deixava que s’enfrontés a les seves ombres ni abordés certs traumes”, relata. Una idea que comparteix Gemma Blasco: l’autoficció exigeix distància. “No es tracta de fer teràpia a través de la pel·lícula, sinó de protegir-la per no desvirtuar-la pel camí”, defensa. Per a Blasco, La fúria ha estat una manera de reescriure la seva pròpia història: “Soc jo, però, a la vegada, no soc jo.”

Per sobreviure a la pressió i al pes emocional del primer llargmetratge, aquests directors aposten per mètodes de treball horitzontals i humans. Els actors principals —en alguns casos, professionals amb trajectòria com Mario Casas (Molt lluny), Nausicaa Bonnín (Estrany riu) o Ángela Cervantes  (La fúria)— fins als tècnics són tractats amb la mateixa cura i respecte. Aquesta manera de dirigir ajuda a desmitificar la figura del “director-dictador”, com recorda Jaume Claret Muxart.

A més, Blasco compara el cinema amb un engranatge: cada pla és una peça, i cada peça compta. Citant el guionista Lluís Aller, recorda: “Un complex és un conjunt de senzills”, recordant que no cal deixar-se aclaparar per la magnitud global, sinó centrar-se en cadascun dels detalls que la construeixen. 

I ara què? La gestió de l’expectativa i la pressió

Tot i gaudir de l’èxit de les seves òperes primes, els cinc directors ja senten la pressió del futur. La indústria del cinema és ràpida i, sovint, oblida els noms de l’escena tan aviat com es rep el reconeixement. Jaume Claret Muxart admet que li preocupa el buit post-Goya: “Em preocupa que hagi de tornar a passar per un procés desgastant de set anys”. Tots coincideixen que l’èxit genera un “deute implícit”: la necessitat de demostrar-se a si mateixos i a la indústria que poden estar a l’altura de la seva primera obra. Aquest temor, però, lluny de paralitzar-los, s’ha convertit en un motor que els empeny a treballar amb més determinació i perseverança. 

Aquests missatges de perseverança i de valentia davant dels obstacles formen part del llegat que els Goya deixen a Barcelona. Més enllà dels focus de la gala i dels premis, és en aquestes trobades i en els tallers, que els nous directors construeixen un relat inspirador, capaç d’encoratjar un talent audiovisual que no escasseja a Catalunya.