Agafar-se de la mà al carrer

Fa dies que m’hi fixo: es veuen poques persones agafades de la mà pels carrers de Barcelona. Potser és perquè la calor d’aquesta època ens fa suar les mans i no ve de gust o perquè com que d’un temps ençà necessitem portar sempre el mòbil a la mà —en qualsevol moment hem de teclejar per respondre un whatsapp, fer-nos una selfie o escriure un tuit—, no donem l’abast.

Però, ben pensat, pot ser que no tingui res a veure amb el temps ni amb la tecnologia això de no agafar-nos de la mà al carrer, sinó que sigui un tret distintiu de la nostra manera de ser com a poble. O sigui, que els catalans siguem més freds i distants que els ciutadans d’altres latituds, més donats al contacte físic —penso, per exemple, en l’Índia on és molt freqüent veure parelles d’amics passejant amb les mans perfectament entrellaçades—. Jo mateix soc més aviat esquerp i les grans efusions m’embafen.

Però, per què ho fem això d’agafar-nos de la mà al carrer? Imagino que per diverses raons que van en funció del tipus de persona i de la naturalesa del vincle que es comparteix. Se m’acut que la més evident és la de protegir els vulnerables. Penso, evidentment, en els nens: “Miquel, dóna’m la mà per travessar el carrer”, “Ester no em deixis la mà que hi ha molta gent i et podries perdre”. Donar la mà als nens també és una manera de tenir-los controlats —“T’he dit que no corris, fes el favor de venir aquí i donar-me la mà!”— per això, quan creixen i necessiten refermar la seva independència, es neguen a agafar la mà dels progenitors, com si els enrampés. Generalment, pares i fills no tornen a agafar-se de la mà al carrer fins que els primers es fan vells i, per tant, vulnerables.

I en el cas de les parelles? Crec que aquest agafar-se de la mà té a veure amb l’afecte, evidentment, però també amb la voluntat de mostrar-se amb orgull com a parella davant dels ulls de tothom. De no voler circumscriure en l’àmbit domèstic o privat l’amor que dues persones es professen, com si estimar-se fos una cosa clandestina, tal com estan condemnades a fer les parelles en societats de moral molt tancada, particularment la islàmica, on les mostres d’afecte en públic no només estan mal vistes sinó perseguides i severament castigades.

En el cas de les parelles LGBT —potser no en totes, però sí en una bona part—, crec que en això d’anar pel carrer agafat de la mà també hi ha un component de reivindicació o militància. Sens dubte, també de valentia. Desenganyem-nos, encara no ha arribat el dia en què una parella d’homes o de dones vagi pel carrer de la mà amb la mateixa tranquil·litat que ho fan les heterosexuals. Tampoc a Barcelona.

Desenganyem-nos, encara no ha arribat el dia en què una parella d’homes o de dones vagi pel carrer de la mà amb la mateixa tranquil·litat que ho fan les heterosexuals

Jo mateix, m’adono que les poques vegades que vaig pels carrers de la ciutat agafat de la mà de la meva parella no ho faig despreocupadament sinó que sempre em mantinc alerta. És una qüestió instintiva, suposo que perquè no m’acabo de sentir segur del tot. Sovint em creuo amb altres parelles de gais o lesbianes i em fixo que s’agafen molt fort de la mà i penso que ho fan per donar-se força davant les mirades i comentaris que puguin rebre. Quan es tracta de parelles de nois o de noies molt joves sento una imperiosa necessitat de protegir-los. De protegir-los de què o de qui?, pensareu. Doncs de tota aquesta mala gent que encara hi ha pels carrers de les nostres ciutats i pobles disposada a fer-nos mal.

Hi he pensat molt aquests dies arran de l’assassinat de Samuel Luiz a A Coruña i del degoteig d’atacs homòfobs que hem viscut també a Catalunya. Si no ens agafem de la mà al carrer que sigui perquè fa calor, perquè hem d’agafar el mòbil o perquè no ens agrada, però no perquè ens faci por.