L’aïllament del doctor Robert

Enmig d’una illa deserta envoltada de cotxes i semàfors, a l’absurdíssima plaça Tetuan, el Monument al Doctor Robert sembla avui un vell objecte heretat dels avis que ningú sabia on col·locar. En certa manera, ja és això: una obra desplaçada per la història. Dedicat a Bartomeu Robert, metge prestigiós i alcalde de Barcelona en el moment convuls del “tancament de caixes”, el monument és molt més que un homenatge individual. És un dels nostres monuments amb més simbologia col·lectiva, amb més càrrega política i amb més potència estètica.

Quan Robert (nascut a Mèxic, per cert) va morir sobtadament el 1902, de seguida la ciutat el va convertir en símbol. Havia encarnat una idea de dignitat cívica davant l’Estat, una manera de fer política des del prestigi professional i el compromís amb una ciutat que ja enderrocava muralles. La subscripció popular per erigir-li un monument va ser immediata. No es tractava només d’honorar un alcalde estimat, sinó d’aixecar un emblema del catalanisme emergent en plena eufòria modernista. Un moment dolç en què societat, política, economia i arquitectura anaven de bracet (no com ara, on la por i la mandra engendra productes arquitectònics i urbanístics temorosos i mandrosos). 

L’encàrrec va recaure en Josep Llimona, un dels escultors més refinats del seu temps (amb intervenció també, però, de Lluís Domènech i Montaner). El resultat, inaugurat el 1910 davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (prop de casa seva, per cert), era un conjunt d’una ambició iconogràfica notable. D’entrada, l’empremta de Gaudí apareix inconfusible: en la forma boteruda de la base i en l’orgànica descomposició de la pedra, germaníssima de la Casa Milà.

Però després, pel que fa a la simbologia, no només hi ha el retrat del doctor (bust de gest serè i contingut, malgrat el petó que li fa la Glòria): al seu voltant, figures al·legòriques de tots els estaments socials com camperols i obrers, polítics, intel·lectuals i clergues (Jacint Verdaguer, amb la bandera catalana), a més d’al·legories de la Música i la Poesia, així com referències a la medicina (de fet hi ha tota la recreació d’una vista mèdica, a la part posterior). En definitiva, la ciutat, el poble (valgui la redundància) i la ciència. Hi sortim tots retratats d’alguna manera.

El monument, a més, respirava modernisme en la seva concepció integral. L’arquitectura i l’escultura dialogaven amb voluntat d’unitat orgànica, amb aquesta forma de gruta blanca i piramidal, en sintonia amb les idees estètiques del moment. Certament, en el projecte hi va intervenir també el nostre celebrat Antoni Gaudí, que hi aportà criteris sobre l’estructura i la relació entre volum escultòric i basament arquitectònic. Encara que la mà principal fos la de Llimona, la mà del Gran Arquitecte de l’Univers hi apareix innegable. L’aixeca singularment i li dona, de fet, un salt estilístic oportuníssim.

Quan estava situat a la plaça de la Universitat, el conjunt dialogava amb l’espai acadèmic i reforçava la dimensió científica del personatge. No era una estàtua aïllada, sinó una peça inserida en un escenari de coneixement. Però la història tenia altres plans: el 1940, en plena consolidació del règim franquista, el monument va ser desmuntat. El catalanisme que representava resultava incompatible amb la nova simbologia oficial. Les figures van ser retirades, dispersades, condemnades a un silenci de magatzem que duraria dècades. De fet, dues figures de bronze (un home a qui el segador donava la mà i una bandera) es van fondre durant els anys 40 per a elaborar la imatge que corona la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè.

No seria fins al 1985 que el monument seria restituït, a la plaça Tetuan. El retorn tenia un valor de reparació, però el canvi d’emplaçament alterava la lectura urbana. Lluny del marc universitari original, l’obra quedava ara envoltada per la circulació incessant, com una illa escultòrica ofegada enmig del trànsit. El conjunt, pensat per a un diàleg serè amb l’arquitectura, havia de sobreviure ara al soroll atapeït de la Gran Via.

I, tanmateix, val la pena acostar-s’hi: la iconografia continua vigent, les figures al·legòriques encara construeixen un programa. Una ciutat-poble conscient de si mateixa, l’arrelament del lideratge de Robert en el suport ciutadà, l’estimació veritable de la gent. No és un monument triomfalista, com, en canvi, sí que pretén evocar el nom de la “plaça”, sinó cívic. No exalta la força, sinó el servei i la complicitat col·lectiva.

Avui, del Monument al Doctor Robert el que més impressiona (a banda de la seva qualitat escultòrica) és la seva resistència. El seu significat impertorbable, i el seu impressionant aplec d’artistes majúsculs. Com el personatge que representa, el monument ha sobreviscut els autoritarismes i els capriciosos canvis de lloc. I és que de vegades, sigui sota un règim o un altre, mai no acabem d’estar mai a l’altura.