Ainhoa Corts: On tot crema més de prop

“Suposo que en el fons sempre he tingut una ànima una mica del segle XIX, no en un sentit estricte, sinó més aviat per aquesta fascinació per les coses antigues, per les coses que ja gairebé ningú mira”. Ainhoa Corts xarrupa un glop de Guinness mentre l’irresistible ritme de Rough an’ready de Whitesnake posa en marxa l’última hora de la tarda. “Vaig començar amb una fascinació per l’edat mitjana –prossegueix–, per aquelles vides que ara ja només figuren en antics manuscrits, i vaig acabar caient rendida al segle XX i XXI, on tot sembla cremar més de prop”.

Incapaç d’estar-se quieta, es guanya la vida com a professora d’Història i també de francès, “gràcies a la meva etapa d’estudis a Tolosa”, encara que el seu amor per furgar en el passat d’allò que hem estat l’ha portat a navegar per diferents aigües. Ha treballat en projectes d’arxivística i memòria històrica vinculats a la Diputació de Barcelona, ha fet ràdio i s’ha ficat en tota mena de regats culturals, buscant satisfer la seva necessitat “d’entendre com hem arribat fins aquí”. I tot això ho ha fet “sempre amb la sensació que la Història està viva i s’enfila en tot allò que fem”.

D’una d’aquestes experiències, “un projecte a través del qual vam recopilar testimoniatges de la Guerra Civil i de la postguerra”, va néixer la seva primera novel·la: Bajo el cielo, frente al mar. Publicada fa un parell d’anys, l’obra repassava la vida de Martin Leblanc, des de la seva infància a la Bretanya sacsejada per la crisi de 1929 fins a la irrespirable França de Petain en la II Guerra Mundial, passant per la Barcelona polvorí de la Guerra Civil.

Ara, només dos anys després, surt al carrer la seva segona novel·la, Maktüb. Lo que está escrito (Sar Alejandría Editorial), una obra que trasllada al lector a l’actual segle per explorar els límits entre el destí i la llibertat, a través d’escenaris bèl·lics que uneixen Europa amb l’Afganistan. Allà on, malgrat la cruesa de la guerra, la sang i la pèrdua, l’amor és possible enmig de reporters, refugiats i operacions de falsa bandera.

Sense saber ben bé cap a on va tot

Ainhoa Corts apuntava per a ser investigadora. O aquest era l’horitzó cap al qual avançava, “fins que vaig entendre que la recerca, tal com l’havia imaginat, no sempre encaixa amb el món real”. I encara que li hagués encantat poder-se dedicar plenament “a estudiar, a investigar, a passar-me la vida entre arxius i manuscrits”, afirma que les circumstàncies la van portar a haver “de posar els peus a terra, perquè les humanitats estan molt deixades de banda i arriba un punt en què has de decidir entre continuar somiant o intentar construir quelcom estable”.

Treballant en projectes de recuperació del patrimoni i en alguns entorns culturals, es va trobar amb un món molt burocràtic, “a vegades bastant tancat, i on no sempre et prenen seriosament, sobretot si ets dona”. Així que, encara que no fos la seva primera opció, va prendre la decisió de dedicar-se a la docència. “Amb el temps s’ha convertit en un espai on puc continuar parlant d’allò que m’apassiona, i contagiar aquesta curiositat als altres. Al final, crec que aquest equilibri entre la realitat i la passió pel que faig és el que m’ha portat fins aquí, i el que, al final, em va portar a escriure ficció històrica”, raona.

Tossuda confessa, se sent molt satisfeta “de seguir endavant, encara que les coses no sempre siguin fàcils. Però jo segueixo, suposo que empesa per aquesta mescla d’obstinació i fe absurda que em fa continuar escrivint, ensenyant i creant, malgrat no saber molt bé cap a on porta tot”.

No obstant això, sembla estar encarant molt decidida els seus següents projectes “que abordaran temes del segle XX des d’angles diferents, buscant una mica aquest punt crític i emocional que sempre intento transmetre”. Més coses que cremen de prop. Alhora, s’atreveix amb altres terrenys com el terror –“he participat en un compendi de relats d’aquest gènere que es publicarà aviat”– o la música, “que per a mi és una altra manera d’explicar coses. Canto gòspel des de fa molts anys i això em dona una altra energia, una altra manera d’expressar que després es nota en la meva escriptura”.

La màgia del titellaire segueix als carrers

Malgrat ser de Vic, l’escriptora sempre ha tingut “la sensació que Barcelona era part de mi”. I això es deu en bona part al seu avi, “un home molt catalanista i orgullós de la ciutat que m’explicava les seves anècdotes, em parlava d’arquitectes, pintors, escriptors i de totes aquestes històries que fan que la ciutat tingui vida pròpia. Sempre m’explicava que, quan ell era nen, al Gòtic, hi havia un titellaire que recorria les places amb el seu teatret portàtil i que narrava sempre la mateixa història d’un gat de carrer que robava objectes brillants als turistes i els amagava a les teulades de la ciutat”. Xarrupa un glop llarg de cervesa negra, i afegeix: “Mai vaig saber si era veritat o si exagerava; ningú m’ho ha aclarit. Però cada cop que passo per aquests carrers m’agrada imaginar que aquell home realment va existir, i que els nens de postguerra, amb pantalons curts i mitjons alts, el perseguien amb ulls sorpresos allà on anava”.

Una màgia que està més en el passat que en un present contagiat pel turisme massiu: “Barris com el Gòtic o el Born, que per a mi tenen una màgia increïble, es tornen difícils d’habitar i gairebé impossible de sentir en la seva veritable història. Entre les terrasses, el soroll i la burocràcia cultural, es torna complicat connectar amb l’essència de la ciutat”, lamenta liquidant, ara sí, l’últim glop de Guinness.

— El que et reconnectarà a l’essència d’aquesta ciutat és la nostra oferta gastronòmica, per si vols sopar alguna cosa, que ja és hora.

Here I go again de Whitesnake omple l’ambient amb el seu tempo lent. Ainhoa Corts exulta. “Plat combinat, sempre! —replica—. M’agrada picar de tot, provar mescles… com en l’art o la literatura!”. I es pren uns segons, abans de rematar, rient: “I que hi hagi postres, això no accepta discussió!”.