Albert Guinovart: “El que m’agrada és servir la música i entusiasmar la gent”

— Comencem pel més recent: llarga vida a Mar i Cel, no?

— Sí, bé… s’ha acabat. O no. Sempre dic que el que s’ha acabat, sembla ser, és Dagoll Dagom. I ni això: simplement tanquen la barraca, diguem.

— I han deixat la porta oberta perquè es pugui seguir interpretant.

— És clar. Com a companyia han decidit plegar, però l’obra queda. I tota la seva altra obra, també: n’han fet tanta que ja és patrimoni del teatre català. Mar i Cel, per exemple, es va fer a Alemanya, i això pot tornar a passar.

— Fins i tot a la platja de la Barceloneta!

— Allò va ser molt emocionant. Jo tinc força relació amb l’Orquestra i el Cor del Liceu: fa nou anys que faig El conte de Nadal, i abans havia tocat a Els Pastorets durant tres anys. A la Barceloneta, jo era integrat dins de l’orquestra, amb la companyia davant i el cor al darrere… Va ser el meu veritable comiat. No vaig poder anar a l’última funció oficial perquè era a un casament a Itàlia.

— Un èxit, vaja.

— Es va teatralitzar una mica, com una òpera semiescenificada, però no tot es va poder fer per qüestió de càlculs de durada. Crec que a la gent li va agradar.

— I amb subtítols: exposar l’obra al públic internacional també ajuda.

— Tot suma. També serveix per dir: “Eh, que aquí també fem coses que estan bé!”.

— Quina és la teva relació amb Mar i Cel ara mateix?

— Molt bona. Tot i que durant un temps no em resultava còmoda.

“Quan Mar i Cel va tenir tant d’èxit, ho vaig viure amb una sensació d’injustícia: jo havia estudiat moltíssim piano, i, en canvi, com a compositor em sentia poc preparat”

— Per cansament?

— No exactament. El tema és que jo, quan vaig fer Mar i Cel, m’estava formant com a pianista, no com a compositor. Havia estudiat harmonia, contrapunt… però no era el meu camí natural. Quan Mar i Cel va tenir tant d’èxit, ho vaig viure amb una sensació d’injustícia: jo havia estudiat moltíssim piano, i, en canvi, com a compositor em sentia poc preparat.

— Et va semblar que t’havia costat massa poc.

— Exacte. Pensava que s’havia de revisar. Quan el TNC va proposar reprendre-la el 2004, no vaig deixar ni una nota tal com estava: vaig revisar orquestracions, cançons… I em vaig reconciliar amb l’obra. Aquella música tan espontània feta per algú jove, amb ganes d’agradar, em va semblar ben honesta.

— Què va primer: la teva música o el text del Bru de Sala?

— Ell. Normalment, la paraula ha d’anar al davant. La música ha de servir el moment dramàtic que s’explica. Tot i que alguns llibretistes prefereixen fer-ho a l’inrevés, perquè així poden controlar millor els accents. Però no és fàcil en cap dels dos casos. Amb Flor de nit, per exemple, em va costar molt quadrar les lletres.

“La composició no es pot ensenyar. Pots ensenyar les eines, però l’artista ha de tenir coses a dir”

— Ara estàs immers en dues simfonies. Primer, la Simfonia Gaudí.

— Sí. El musical Gaudí es va fer el 2003, però no va acabar de funcionar. Gaudí no dona gaire joc escènic. Però musicalment, sí que em va donar molt. Amb en Rafael Pascual Vilaplana, director de la Banda Municipal, vam decidir fer-ne una simfonia instrumental. I L’Auditori me la va encarregar.

— El mateix any que la Franz Schubert Filharmonia t’encarrega la Simfonia dels Àngels.

— Imagina’t: de no tenir-ne cap, a tenir-ne dues de cop! Va ser un encàrrec també d’en Tomàs Grau, però.

“Es fa música molt intel·lectual, però poc sensitiva. A vegades penso: la vida és curta, no cal fer patir per escoltar música”

— Com s’afronta compondre una simfonia? No és una mica màgia negra?

— Si has de novel·lar la vida d’algú, tens una base. En música, també tens referents i tradició. El gust personal es va formant. Sempre dic als alumnes que han de fer-se una biblioteca interna, i a partir d’aquí trobar els seus recursos. Ara: la composició no es pot ensenyar. Pots ensenyar les eines, però l’artista ha de tenir coses a dir.

— Com definiries el teu estil? Et consideres un compositor contemporani?

— Home, si estic viu, soc contemporani! (riu) Però sí, ho has dit bé: reivindico una certa emocionalitat, més a flor de pell. Des de les avantguardes s’ha oblidat el públic. Es fa música molt intel·lectual, però poc sensitiva. A vegades penso: la vida és curta, no cal fer patir per escoltar música. M’aplico molt una frase de la Victòria dels Àngels: el músic ha de servir la música, no servir-se’n.

— Com han estat les experiències amb Gaudí i Victòria dels Àngels?

— La Simfonia dels Àngels va néixer arran d’un homenatge a la Victòria. Jo havia tocat amb ella més de 130 concerts arreu del món. El repte era: com fer una simfonia a una cantant? I vaig decidir incloure-hi una soprano, l’Ermonela Jaho. Va acceptar. Vam fer cinc moviments, un d’ells amb textos de Petrarca, Eliot i Txékhov. Va tenir molt d’èxit.

— I la Simfonia Gaudí?

— Un mes i mig després. Té temes del musical, però tractats clàssicament. La va interpretar la Banda Municipal de Barcelona, una de les millors del món. I el Palau de la Música ja l’ha programada dues vegades.

“(Dirigir) no m’interessa. Em falta caràcter. Jo diria: “Jo faria això, però vosaltres sabreu… divertiu-vos”

— Tres influències musicals? Només tres.

— Mozart: compon, toca, dirigeix, ensenya… I sempre agrada sense rebaixar qualitat. Després, la música francesa (Debussy, Ravel, Poulenc) i l’americana (Gershwin, Bernstein). Però també Chopin, Schumann, els russos… No, no puc respondre!

— Pregunta suspesa, doncs.

— I Richard Strauss!

— Res de Schoenberg?

— Aquella generació era boníssima, coneixien la tradició i per això podien trencar-la. El problema és que avui s’imita l’avantguarda sense haver passat per la tradició. Així sembla que avancem cap a enlloc.

— I al piano, què t’agrada més tocar?

— Chopin, segurament. Però també he tocat molt Mendelssohn, Schumann, Brahms, Debussy, Granados… I autors catalans com Montsalvatge o Mompou.

— I de dirigir?

— No m’interessa. Em falta caràcter. Jo diria: “Jo faria això, però vosaltres sabreu… divertiu-vos”.

— Tens res entre mans ara mateix?

— Moltes coses grosses, però d’aquí dos o tres anys. Ara faig una simfonia per a Peralada, una versió del Glòria per a banda, un quintet de vent pel Palau, he estrenat un quintet de saxos a Maó… Escric contínuament. Música de cambra i cançons no paro mai, i després les coses més grans… al seu temps.