L’alcalde Mamdani

Els novaiorquesos d’esperit tenim nou alcalde i, palesant que Gotham encara és la capital cultural del món, hem vist com la polarització general dels cervells feia explotar un eco d’opinions delirant que han pintat l’arribada de Zohran Mamdani al City Hall com el retorn esperançador de l’esquerra antifa-anticapi-antietcètera a Amèrica o, a l’altra banda dels paranoics, com si els electors haguessin afavorit la reencarnació del mateix Bin Laden.

La realitat, as usual, és molt més prosaica, i cal començar per recordar quelcom tan simple com que Zohran Mamdani és un producte tan essencialment ianqui com un míssil Tomahawk. Malgrat que, per obra i gràcia del trumpisme, el Partit Demòcrata s’hagi abocat a posicions centristes (o quasidretanes) provocant que un líder autodenominat socialista sembli un marcià, la història i el pensament de Mamdani són tan previsibles com el mac and cheese.

Abans d’esverar-se i proclamar l’advent o l’Apocalipsi, a l’hora de conèixer un polític cal fer una cosa tan senzilla (i tan de poble) com preguntar qui són els seus pares i on ha estudiat. La biografia de Mamdani és prou explicativa, car tot i ser nascut a Kampala, el seu americanisme prové de la mística (i la lògica contracultura) provocada per la globalització. El nou alcalde de Manhattan i barris és fill de Mahmood Mamdani, professor d’African Studies a la Columbia, especialitzat en la permanència de les estructures colonials als estats africans suposadament lliures, i de Mira Nair, bona cineasta de pel·lícules on es mastega l’herència cultural índia perquè els occidentals la puguin digerir amb distància prudencial. Tot i passar un temps a Uganda, Mamdani és un americà prototípic, fill del somni econòmic d’uns immigrants prou enriquits que ara veuen com la seva quitxalla no pot pagar el piset.

Paral·lelament, i lluny de ser el working class hero que l’esquerra catalana voldria per reeditar el fenomen Colau a Barcelona, Mamdani fou un noi que va tenir l’existència còmoda que impera a l’Upper West Side; estudià a la Bank Street School for Children (a saber, una d’aquelles escoles on es treballa molt la diversitat racial xupiguai però on el Fifth Grade ara et val quasi setanta-mil pepinarros), després al públic Bronx High School of Science (on es va enamorar del professor expert en sindicalisme i activista Marc Kagan), acabant els seus estudis d’africanisme al Bowdoin College de Maine, universitat privada on va continuar l’esperit intel·lectual del seu progenitor amb una tesi dedicada al post-colonialisme de Fanon i el pensament il·lustrat de Jean-Jacques Rousseau; aquest últim, a casa el coneixem com el culpable de totes allò d’espantós que s’esdevé al nostre món…

Repasso tot això per palesar que la tradició ideològica en què s’ha ordit la carrera política de Mamdani no té res de nou i està fortament imbricada en l’imaginari dels nord-americans. Dit d’altra forma, qui vegi en el futur alcalde estrella tant un woke radical com un comunistoide chavista està una mica desorientat. De fet, les seves mesures estrella —a saber, la congelació dels lloguers en la categoria de rent-stabilized apartaments, la gratuïtat dels autobusos i la sanitat universal pels infants— podrien ser idees compartides per un polític nòrdic de centre o fins i tot per algun líder de la dreta germànica. Això no vol dir que Mamdani no sigui un contrapunt evident al nativisme impulsat per Donald Trump (qui, també val la pena recordar-ho, té un vot immigrant bastant fidel!) i que la seva tàctica de derrocar el trumpisme a base de més radicalitat no pugui canviar el curs de la política als EUA.

Tot i això, com va passar amb els Comuns a Barcelona, Mamdani haurà de topar amb les limitacions lògiques d’un programa molt ambiciós que encara no ha explicat com podrà sufragar-se, més enllà de la cançoneta de tax the rich. També haurà de matisar les seves posicions respecte a institucions de la ciutat que són tot un contrapoder, com ara la NYPD, un grup armat d’homes que supera en número a molts exèrcits del món i que ha estat un factor clau en totes i cadascuna les alcaldies que han precedit la de Mamdani. Pel que fa a la immigració, diria que a Nova York hi canviarà poca cosa perquè, a diferència de la nostra tribu i del seu estatus de regió sense estat, la capacitat d’assimilació cultural de la ciutat encara és prodigiosa. Sigui com sigui, l’impacte de Mamdani a la política nacional serà limitat, perquè un demòcrata novaiorquès no té res a veure amb de Wyoming o Oklahoma.

Barcelona comparteix amb Nova York l’alça dels preus de lloguer i altres problemes, però a Manhattan es fa una pasta que aquí ni somiem

L’enlluernament dels barcelonins amb Mamdani és lògic, perquè ens encanta qualsevol cosa que s’esdevingui a la nostra ciutat germana. Però la seva traducció al nostre país és difícil, no només perquè sigui un líder d’esquerra orgullosament feliç amb l’economia de mercat i l’existència d’Israel, sinó també perquè la participació d’immigrants i minories ètniques a la política ianqui ja està més que normalitzada. Per dir-ho d’una forma més prosaica, els novaiorquesos no pateixen per la salut de l’anglès tot i viure en un cau plurilingüístic, simplement perquè —a nivell cultural— tothom ha de passar per l’aro de l’idioma comú.

Barcelona comparteix amb Nova York l’alça dels preus de lloguer i d’altres problemes domèstics, però a les oficines i centres culturals de Manhattan es fa una pasta que aquí ni somiem. Els catalans i els barcelonins, ai las, som New Yorkers sense armes. Però el més curiós de tot plegat és comprovar de nou com La Ciutat té una capacitat inigualada d’integrar oposats; de fet, Zohran Mamdani i Donald Trump són dos fills de la mateixa i esplèndida barriada de Queens. Així ha de continuar Nova York, pacificant les guerres del món, i que sigui per molts segles.