Allan Halley: Molt bones raons per viure

Un dia, Allan Halley es va emmirallar i, davant d’aquella imatge desmillorada de si mateix, es va preguntar seriosament si volia seguir vivint. “Estava sol a Barcelona, el meu germà havia mort poc abans en un accident de moto, el meu matrimoni s’havia acabat, havia emmalaltit i tenia dolors horribles. Havia perdut dotze quilos i, constantment, m’assaltaven pensaments negatius”. De debò –es va dir–, vols continuar vivint? Afortunadament, la resposta va ser que sí. I que volia fer-ho dedicant-se a la pintura.

Recolzat a la barra, davant un insòlit vermut de mitja tarda mentre de fons sona Cuando pase el temblor, cançó que Soda Stereo van gravar l’any del seu naixement, el pintor xilè tira la vista enrere. Cap a una infantesa en la qual no s’estava quiet —motiu pel qual van començar a dir-li Cometa com a sobrenom—, i en la qual es deixava atrapar pels dibuixos, croquis i maquetes que veia a les habitacions dels futurs arquitectes, en la residència d’estudiants que gestionava el seu pare. “A partir d’allà vaig establir una afinitat amb les arts plàstiques que, al final, em van portar a estudiar Disseny Gràfic”.

Els seus anys universitaris, transcorreguts en el seu Valparaíso natal, van ser escola a tots els nivells, “entrant en contacte amb moltes tècniques com la serigrafia, el gravat o la composició; i coneixent a Javier López, que més que un professor va ser un mestre que em va ensenyar molt, sobre l’ofici i sobre la vida”. En aquells anys viatja amb López per tota Llatinoamèrica, “això em va obrir moltes finestres a altres realitats” i descobreix l’art mural a través de l’obra i memòria de la Brigada Ramona Parra, l’històric grup muralista del Partit Comunista salmodiat pel Víctor Jara. “Vaig començar a reflexionar sobre la diferència entre pintar a peu de carrer i fer-ho en la intimitat d’un taller”, recorda.

Els milions de parets que hi ha entre Barna i Valpo

Finalitzats els estudis, Allan Halley es trasllada durant una breu etapa a Santiago de Xile “on treballo de dissenyador i m’adono que no estic fet per a viure a les grans metròpolis”. Allà, el que és el seu cap, Álvaro Calderón, l’introdueix a un munt d’escriptors i pel·lícules, estímuls artístics que, d’alguna manera, seran la llavor per a aquell sí que, anys després, es dirà davant el mirall després de preguntar-se si, de veritat, vol viure.

Després d’aquesta etapa, viatja per primera vegada a Barcelona amb la seva ex-parella. “Va començar així una intermitència entre Valparaíso i Barcelona, aquestes dues ciutats portuàries entre les quals he anat vivint en aquests últims anys de la meva vida”. Va ser precisament a Barcelona on va viure aquella crisi de la qual només va poder sortir amb el ferm propòsit de dedicar-se a l’art.

“A Valaparaíso vaig començar a pintar murals. Al principi els signava com El Cometa, el sobrenom que m’havien posat de nen arran del pas de l’Halley per la terra en 1986, però aviat ho vaig canviar per Allan Halley”. A Horacio Silva, director de l’ONG Valparaíso en Colores i del programa Convertidor per a joves artistes, li va agradar la seva feina, “i m’ha anat representant, la qual cosa m’ha permès pintar murals a Xile, Espanya i altres països com França o Portugal”. Alhora, ha descobert el gust per l’ensenyament com a professor en l’acadèmia barcelonina La Seu, “que és una altra vocació que m’he adonat que tinc, al costat de la de pintar”. Una altra poderosa raó per la qual viure.

Amb un estil caracteritzat per la combinació d’elements figuratius i abstractes d’inspiració popular, l’art de l’Allan enfonsa les seves arrels en el patrimoni cultural i històric de les comunitats amb les que treballa. “Estic satisfet d’haver arribat fins aquí, tenint en compte que vinc d’un entorn molt precari i violent, encara que amb la sort que la meva família sempre m’ha donat molt de suport i amor”. I, mentre continua omplint de color els milers de murs que caben entre Valpo i Barna, està desenvolupant obra pictòrica a l’oli. “Explorant, ara sí, des de la intimitat del taller”, riu.

Un lloc de pas

Malgrat que estima els hiverns de Barcelona, “en els quals no fa molt fred i la ciutat no està plena de turistes ni de xafogor enganxosa”, l’artista la veu com un lloc de pas. “El meu objectiu, a la llarga, és tornar a Valparaíso per a poder ensenyar als xavals d’allà pintura, que sàpiguen que, allà, pot haver-hi un futur per a ells”.

Barcelona, en canvi, s’ha anat tornant un lloc cada cop menys amigable per a plantar-hi les arrels: “Demana grans esforços per a viure-hi i, a canvi, dona precarietat”, lamenta, i acaba l’últim xarrup del seu vermut, abans de rematar: “Prova d’això és la quantitat de gent del món de la cultura que veig com marxa d’aquí perquè no pot assumir el cost de la vida”. I arrufa les celles, sabedor que una ciutat sense cultura és una carcassa sense ànima. Un plat sense substància.

— Els que sí tenen molta substància, i un preu popular, són els nostres plats, tapes i racions, per si et ve de gust sopar alguna cosa…

Allan Halley esbossa un somriure. “Tinc veritable passió per tastar les tapes d’aquells bars als quals vaig”, confessa. Les notes de En la ciudad de la furia de Soda Stereo omplen l’ambient, el paisanatge s’anima. L’artista se sent a gust.

— Se m’oblidava dir que una altra cosa que m’encanta de Barcelona és la vida dels seus bars —afegeix.