Amélie Nothomb s’acomida del seu pare a ‘Primera sang’

“Dependrà de vostè”. Aquesta va ser la frase que va permetre que Amélie Nothomb nasqués. El seu pare era un dels 1.500 ostatges que una revolta al Congo havia atrapat a la ciutat de Stanleyville l’any 1964. Era el cònsol i li va tocar ser el portaveu dels segrestats, utilitzant les paraules per defensar-se, com Sherezade, remarca la seva filla. Davant de l’escamot d’afusellament, el líder dels segrestadors li va preguntar si volia tornar a tenir fills i la seva resposta el va salvar.

“Soc fruit d’aquesta frase”, declara Nothomb a la presentació de Primera sang (Anagrama), amb traducció de Sergi Pàmies en castellà i de Ferran Ráfols Gesa en català. Es tracta del llibre sobre el seu pare, o del seu pare, escrit després que morís els primers dies del confinament. “Vaig néixer a prop de la mort. No és casualitat que m’hagi convertit en escriptora. Però me n’he adonat ara”, sosté l’escriptora belga nascuda l’any 1967 a Kobe (Japó), on el seu pare va ser ambaixador després de sobreviure als trets. També sent que sap més d’en Patrick Nothomb després de l’escriptura d’aquesta novel·la protagonitzada i narrada per ell: “Sembla una paradoxa. La mort no impedeix conèixer a algú, sinó que permet conèixer-lo íntimament”.

L’autora no s’havia plantejat fins ara escriure sobre el seu pare perquè mai va pensar que pogués arribar a morir. Però, no ha estat fins a acabar Primera sang, que ha pogut superar el dol, després que la pandèmia impedís que pogués assistir al funeral del seu pare, que va morir a Bèlgica mentre ella estava confinada a París. “El meu pare em parlava tota l’estona”, recorda Nothomb dels mesos posteriors a la seva marxa i, per això, va decidir explicar la seva vida. “Jo agafava el bolígraf, però és la seva veu la que se sent”, explica. I, quan va escriure l’última frase, les veus van callar: “Tots ens hauríem de plantejar escriure sobre la vida dels nostres pares quan moren”.

Nothomb recorre a la primera persona del singular per donar-li veu al seu pare, allò que més se’n va i no es pot trobar a les fotos quan un ja no hi és. “Tenia por que no s’escoltés la seva veu”, confessa, tot i que disposava d’una ajuda extra, totes les vegades que li havien dit que s’assemblaven molt. De petita, fins i tot, es presentava amb el nom de Patrick, a l’espera que li diguessin que no, però sempre li donaven la raó. “Em va resultar fàcil trobar la seva veu”, relata, “la vida del meu pare no ha estat la meva, però està en mi”.

Primera sang parla de la infància i la joventut de Patrick Nothomb, partint d’uns primers anys marcats per la mort del seu pare quan tenia pocs mesos que va deixar a la seva mare “tan desesperada que només era vídua”. Després va venir la fam i el darwinisme que fomentava el seu avi, un poeta i aristòcrata que no creia que s’hagués d’alimentar els nens. “Va passar de veritat”, insisteix, rebutjant les crítiques que ha rebut de certs familiars, decebuts per veure com ha retratat aquests anys.

“El meu pare va ser un autèntic miracle”, s’enorgulleix l’autora, “em pregunto com s’ho va fer”. Però tot aquest patiment s’intueix, però no es narra a la novel·la, “el meu pare m’hauria prohibit que parlés d’ell com una víctima”, respectant el tabú familiar de no parlar de res dolent. Si el seu pare explicava els episodis complicats rient, ella no anava a fer el contrari. “És una novel·la plena de Nothomb”, defensa la directora editorial d’Anagrama, Silvia Sesé, “un cant a la vida i a la supervivència”.