Ana Morales conquista el festival de Perelada

Quan algú s’endinsa als jardins del castell de Perelada, és habitual escoltar com s’afina algun instrument per a una òpera o es prepara la veu per a un recital de lírica. Forma part dels senyals d’identitat de l’enclavament, com també els cignes del llac, sempre parapetats per l’imponent i instagramejable castell, sense oblidar el casino que serveix per donar la benvinguda.

Però la nit d’aquest dimarts ha estat diferent. Si es parava atenció, el que se sentia era uns tacons insaciables, alhora que delicats i hipnòtics, acompanyat amb molts olé i quejíos. La bailaora Ana Morales (Vilafranca del Penedès, 1982) havia pujat a l’escenari del Festival de Perelada per presentar el seu solo En la cuerda floja. L’estranyesa d’escoltar flamenc en aquest entorn no havia d’avergonyir a cap oient espavilat, tenint en compte que no es programava un espectacle des de fa anys. Concretament, l’últim va ser l’any 2018 amb María Pagés, una de les convidades clàssiques de la cita de l’Empordà.

La catalana amb arrels andaluses Ana Morales ha tornat a Perelada després de dues dècades. Va debutar al festival amb un homenatge a un dels oriünds de la zona, el pintor Salvador Dalí. En aquella època tenia poc més de 20 anys i era una més en una companyia de dansa. Ara, ha tornat en solitari consolidada com una de les referents del flamenc contemporani, ratificada amb el Premi Nacional de Dansa 2022.

En la cuerda floja, estrenat a la Biennal de Flamenc de Sevilla fa tres anys, dura una mica més d’una hora, però Morales fa que passi volant. Canvia reiteradament de ritme, va agafant força mentre dona voltes impossibles i taloneja sense parar un terra que pren vida, fins i tot, tensa l’escenari donant-li també espai al silenci. Porta a tothom on vol i el públic s’entrega completament.

L’artista diu que aquest espectacle és autobiogràfic. Creat en plena pandèmia, parla de l’equilibri i el desequilibri, el caos i l’estabilitat, la raó i el desig. Dubtes i pors que trasllada magistralment als seus moviments, sabent-los suscitar entre els que la veuen amb gestos tan simples com deixar els peus recolzats en la punta del taló, fent la sensació que està a punt de caure durant uns segons, però sortejant la caiguda poc després amb voltes i més voltes vertiginoses executades amb exactitud… Aquesta és “la bailaora de panxa i la ballarina de professió”, tal com es defineix ella mateixa.

Una veu l’acompanya en les seves elucubracions corpòries i, fins i tot, Morales la contesta en alguna ocasió. Però amb qui sí que estableix un diàleg continu, compenetrat a la perfecció, és amb els músics que l’acompanyen, Bolita Trío, format per José Quevedo “Bolita” a la guitarra, també encarregat de la direcció musical, Paquito González a la percussió i Pablo Martín al contrabaix. Es piquen entre ells, s’embraveixen complicant la partitura i la coreografia, convertits en diferents parts d’un mateix cos. Si la guitarra s’esquinça, el cos de Morales fa contorsions. Si el contrabaix tremola, ella també. I les seves sabates es converteixen en els dobles perfectes dels cops de calaix.

Una actuació a Perelada lluny de la distància que a vegades traspua el seu escenari, pròxima i sentida, imbuint a tots amb la seva passió i professionalitat. No en va el públic, rendit, es va aixecar sense excepcions per aplaudir-la, gest que l’artista va respondre concedint uns últims passos de regal.

Morales ha marcat l’equador d’una edició concentrada del festival, amb només una setmana de programació en comparació amb el mes llarg d’altres anys. Quan baixi el teló aquest divendres amb l’òpera còmica The Telephone, or l’amour à trois, es donarà el tret de sortida a les obres per construir un nou auditori, deixant enrere el desmuntable que s’ha usat sempre a Perelada i creant un espai permanent de creació a l’Empordà.