Anagrama publica el primer volum de les memòries de Rafael Chirbes

Per al fundador d’Anagrama, Jorge Herralde, Rafael Chirbes (1949-2015) va ser una de les seves millors amistats literàries, al costat de Carmen Martín Gaite, que, precisament, va ser qui els va posar en contacte. Amb l’escriptor valencià, Herralde va construir una “absoluta confiança editorial” que va començar amb Mimoun i va continuar amb “tants i tants” llibres que va publicar l’editorial barcelonina, com La buena letra, La larga marcha, La caída de Madrid i els èxits que el van encimbellar com a escriptor, Crematorio i En la orilla. Un reconeixement que li va arribar tard, clarament dificultat per la seva “al·lèrgia als lluentons” i la seva discreció.

Sis anys després de la seva mort, Anagrama acaba de publicar el primer volum dels diaris de Chirbes, Diarios. A ratos perdidos 1 y 2, que va des del 1985, quan començava la seva carrera literària, fins al 2005, just abans de Crematorio. Aquest primer volum representa dos dels sis arxius en els quals Chirbes va deixar les seves memòries, que primer escrivia a mà i després passava a ordinador, segons explica l’editora Silvia Sesé. La resta es traduiran en “dos volums o algun més” per la seva extensió i arriben fins al juny del 2015, poc abans de la seva mort.

Chirbes, “un dels grans” de les lletres espanyoles segons el seu editor, es mostra en aquests diaris, revisats pel seu marmessor literari, Juan Manuel Ruiz, a qui li va demanar que la seva publicació no eclipsés les seves novel·les, les seves “obres amb majúscules”, com ell deia. Ruiz no va dubtar que calia publicar-los a mesura que anava avançant en la seva lectura i veia com sorgia la seva grandesa, malgrat que tenia por que es produís una “psiquiatrització” de la seva obra, la qual cosa lamenta que ha fet el pròleg escrit per Marta Sanz.

Diarios. A ratos perdidos 1 y 2 i els volums que vindran tenen salts en el temps, eliminats per Chirbes quan sentia que no hi havia la tensió narrativa necessària. Entre les el·lipsis, explica sense embuts els seus dubtes, flaqueses, pors, malalties i ambicions, així com les seves opinions i vivències sobre els llibres que llegia, les pel·lícules que veia, la música que li agradava, els viatges que feia, les seves relacions personals, la política… Sobre pràcticament tot.

Aquesta no és l’única obra pòstuma de Chirbes, després que París-Austerlitz es publiqués mesos després de la seva mort. Aquesta novel·la tardana que parla de l’amor, el desamor i la mort va ser un regal que va deixar l’escriptor als seus lectors, al qual ara se sumen aquests quaderns en els quals mostra com va viure i va escriure, i completen, sens dubte, la seva obra literària.