Andreu Ros: R&R en una ciutat que es desdibuixa

“Als cinc anys vaig dir als meus pares que volia tocar el piano. Ni la guitarra ni cap altre instrument. El piano”. El músic i compositor Andreu Ros xarrupa un glop de la seva cervesa mentre les notes d’Epistrophy del Thelonious Monk vibren en l’atmosfera nocturna del Bar. “Ni tan sols recordo el motiu, només sé que allò era el que volia tocar i que vaig insistir fins que, al cap d’un any, els meus pares es van rendir… i em van apuntar a piano”.

Somriu tímidament en recordar aquella prematura resposta a la crida de les tecles. “Als tretze anys, fart de tocar clàssica, vaig anar amb un professor de piano més modern que em va parlar del Jerry Lee Lewis”. No costa massa imaginar l’impacte que en aquell preadolescent van tenir la música i l’estampa del killer de Louisiana. “Vaig al·lucinar. I vaig començar a investigar, és clar, descobrint a altres com Chuck Berry, Fats Domino, Carl Perkins…”.

Acabava d’apuntar-se al R&B i el R&R i, com normalment passa quan aquests sons es creuen en la vida d’algú en el moment adequat, ja no va haver-hi marxa enrere. “Vaig passar els següents anys tocant durant hores, desxifrant aquelles notes, aprenent la base d’allò que sé ara”. Fins que va arribar el dia en què, a l’institut de Lleida on l’Andreu estudiava, muntaven una festa i feia falta una banda. I no s’ho va pensar. “Vaig reunir alguns col·legues i vam preparar un repertori de versions. Aquell va ser el meu primer concert sobre un escenari i així van néixer també els Boppin’ Cats, la meva primera banda, amb la qual ens vam començar a moure per locals de Lleida i voltants”.

Sembla que va ser ahir, però han passat ja uns quants anys en què l’artista ha anat madurant com a instrumentista, descobrint-se compositor i participant en diversos projectes (quan no creant-los), fins a arribar a tocar amb noms mítics de l’era daurada del R&R com Alton & Jimmy, Chan Romero, Robert Gordon o Santo & Johnny, i noms majúsculs de l’escena actual com Deke Dickerson o Sister Cookie. Però per a arribar a això, primer va haver de deixar Lleida i anar cap a Barcelona.

Una espècie de mili

“Per a mi, venir a Barcelona des de Lleida va ser un salt qualitatiu inimaginable. Aquí hi havia tot el que a la meva ciutat faltava en aquell moment: concerts, botigues de discos i roba, festes, llibreries especialitzades…”. I també hi havia bandes, moltes bandes. “Simultaniejava els meus estudis de carrera i màster en informàtica amb concerts. Primer, amb els Boppin’ Cats, però de seguida em van cridar per a integrar-me en els Double Six, que era un grup molt rodat amb músics que gairebé tenien el doble de la meva edat. I allò va ser per a mi com fer la mili”, riu.

Aviat també es va integrar en els Full Time Fools del guitarrista Jorge Nunes i la seva activitat va esdevenir frenètica, “amb un munt de concerts i festivals”. Andreu Ros s’anava obrint pas en el món de la música d’arrel en esdeveniments de prestigi com Screamin’ o Destination 2165 i sales mítiques com Rock&Blues de Saragossa o 16 Toneladas de València.

Després de Boppin’ Cats i Double Six, el músic es va integrar en Sick Boys, potent combo de R&R i R&B clàssic en el qual no anava a trigar a desenvolupar una nova faceta. “En aquesta etapa començo a compondre temes, a sentir la crida de l’estudi, una mica com els Beatles del 66 quan van decidir aparcar els directes per a dedicar-se a crear cançons”. Amb aquesta banda va enregistrar dos àlbums i un EP, adonant-se que, com és lògic en un grup que no es lidera, les seves cançons no sonaven exactament com les havia pensat.

“Va arribar la pandèmia i el que havia de ser un EP amb uns pocs temes que anava a gravar pel meu compte es va convertir en un repertori més ample”, rememora. Així va néixer la seva banda, Doc and the Mads, que debutava el 2022 amb l’elapé homònim publicat per Buenritmo i que tornen ara amb l’ EP digital Believe it or not, amb un so que barreja el bo i millor de l’univers sonor dels 50 i 60: R&R, R&B, Boogie Woogie i Blues.

Una relació poc clara

“Recordo quan vaig arribar aquí als meus divuit anys. Allò va ser brutal”, evoca el parroquià. “Al principi, tornava a Lleida cada cap de setmana, però poc després ja era cada dos caps de setmana. Ara vaig de tant en tant”. I, així i tot, confessa no tenir clara, ara mateix, com és la seva relació amb Barcelona.

“Van desapareixent tots els llocs referencials, clubs, bars… Abans, cada setmana hi havia festes i coses a fer, ara hi ha caps de setmana que no hi ha res. Per això he impulsat amb uns amics el Hide-a-Way, un esdeveniment que funciona com a nou punt de trobada per a amants de sons dels 50 i els 60, i que faci “una mica de contrapès a aquesta ciutat que es desdibuixa sota el pes de la gentrificació i les masses de turistes atestant el centre”, conclou, xarrupant un glop llarg amb el qual s’acaba la seva cervesa.

— El que no desapareixerà és l’oferta gastronòmica del nostre Bar. És l’hora de sopar i tenim de tot: carta, tapes, racions, entrepans, plats combinats… Tot boníssim!

Andreu Ros dirigeix la seva expressiva mirada castanya a un costat i a l’altre. Monk arremet amb les notes de Bemba swing. El músic somriu sense perdre el seu característic retraïment.

“Crec que optaré per un plat combinat i unes bones postres”, decideix a la fi, captant les essències del bar, respirant-les. I, qui sap, potser convertint-les algun dia en grans cançons.