L’anunci de la Cora

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit alegrar-nos les festes amb un polèmic espot, La taula infinita, en què admirem una senyora pertanyent a allò que abans anomenàvem la tercera edat (però molt ben conservada) cuinant entotsolada una tradicional escudella. La cosa pinta dramàtica fins que una sèrie de veus en off s’autoconviden a dinar a ca seu i allò que podia haver esdevingut un anunci de Càrites acaba en una bacanal de veïns que desborden el dinar i acaben okupant la cuina de la protagonista i transformant l’àpat en un sopar multitudinari que s’ha d’acabar celebrant al seu terrat, en una festa coronada amb rumbeta i ballaruca. Abans de tota crítica, el producte ha fet fortuna pel nom de l’àvia ermitana; Cora, un mot d’origen grec (κόρη) que significava jove o donzella però que remet al nom original de Persèfone, bellíssima deessa de la vegetació, qui fou raptada per Hades per casar-s’hi sota el preu de viure la meitat de l’any encastada als inferns.

La nostra administració té nanos que saben fer anar la Viquipèdia i el missatge més obvi d’aquest petit audiovisual no és pas que Zeus (o el fet d’haver ingerit només sis grams d’una magrana) et puguin salvar de vagar per l’inframón, sinó que el Nadal vindria a ser la possibilitat de tornar a la vida, en aquest cas mercès a la comunitat de veïns amables que et duen a casa un extra de galets i cigrons per fer una escudella (i la persistent guitarreta, tan necessària a l’hora de perpetrar l’achilipú). A pocs dies d’emetre’s l’anunci, un grup de motivats de la tribu van fotre el crit al cel, acusant els guionistes de carregar-se tota quanta base de la catalanitat. En efecte, això de preparar una escudella per sopar i d’acabar els àpats fent xerinola al terrat és un quelcom poc nostrat, car som gent més aviat avesada a l’avorriment d’un dinar ancestral que s’ha de fer de dia, bàsicament perquè quan arriba la vesprada ja n’estem fins els collons de l’apocalipsi moral del cunyat, temorós del Chat GPT.

“Posa un plat més a taula, compta amb mi aquesta nit, serà un àpat infinit”, resa la cançó que corona la part final d’aquesta felicitació, i aquí és on rau la problemàtica de tot plegat. Evidentment, això de sopar escudella i treure les sis cordes per cantar resulta una cosa que castellaneja massa, molt aliena al nostre esperit. Però a casa fins i tot estem disposats a tolerar certes horterades; per on no passem i mostrem tota la repulsió possible, és en aquest fet perniciós d’improvisar un sopar i de convidar quisvulla (a qui no coneixem en profunditat) a ca nostra. Cal repetir-ho fins la nàusea; els catalans som com la Cora de la primera part de l’anunci, una espècie curiosa de gent que abans es pimplaria els galets en la més estricta solitud que no pas s’obligaria a preparar un àpat curull de gent random dins la llar. Els catalans tenim el catau en alta estima; un indret on, bàsicament, aprofitem per viure aïllats del món i només hi deixem entrar gent amb qui hem menjat tones de sal.

Es tracti del Nadal o d’un dimarts qualsevol, nosaltres a casa només hi jalem com a exercici de mera subsidència, i la resta d’activitats que hi perpetrem es basen estrictament en coses com ara llegir, defecar o fornicar amb la costella (només si és estrictament necessari). Això d’obrir la porta i sorprendre’n amb la següent manada d’aprofitats que no tenen on caure morts (ni prou energia com per fer-se una truita a la seva refotuda cuina) no és del nostre món. Un àpat infinit, ta tia en patinet! Sortosament, no imagino cap de les nostres altíssimes autoritats municipals obrint la porta als conciutadans de la barriada per organitzar un pica-pica. No fotem, senyors, que som barcelonins! Això no ens treu ni una unça de dignitat ètica; si la Cora ens necessita perquè li manca una mica de sal, mitja barra de pa o àdhuc un ou acompanyat d’unes làmines de jabugo, els hi donarem encantats. Però els haurà d’ingerir a casa seva, sigui Nadal, Sant Esteve, o la sacrosanta Diada Nacional.

Barcelonins, fem el favor de no perdre els costums. Som gent d’àpats finits. Rebem a casa només la gent de qui coneixem llinatge i avantpassats. Qui vulgui improvisar, que truqui a Glovo. I bona entrada d’any, estimats lectors del meu Post.