Aquesta calorada

Sé que arriba l’estiu quan tinc avidesa de setembre. Enguany, el desig immoderat de tardor se m’imposa encara més amb aquesta calorada espantosa. Des de Sant Joan fins aquest cap de setmana, el país ha assolit temperatures pròpies d’un forn i fins i tot el Molt Honorable s’ha disfressat de meteoròleg per avisar-nos dels perills de romandre a la intempèrie. Pels que som animals d’hivern, aquesta canícula no només ens torra la pell; també endiumenja les neurones en un estat de migdiada perpètua i un humor de pocs amics.

Posem-nos-hi flors; pel que sembla, i malgrat els advertiments dels climatòlegs, Occident ha celebrat l’estampida del canvi climàtic amb la brillant idea de tornar a cremar carbó a dojo i contaminar (encara més) l’atmosfera amb l’excusa de tenir collat el teòcrata rus. Arran dels atemptats de l’11-S, el filòsof Sloterdijk ens advertí que el perill dels nostres temps s’encarnaria en imatges d’un cel inflamat: poc crèiem que la profecia seria literal.

Durant mols segles, homes i dones hem construït la nostra llar a recer de les ventades i de la neu incontrolable. Contràriament, ens disposem a irrompre en un futur de temperatures extremes, sense estacions de tebior, en què viurem enclaustrats a casa fugint de la calor. L’infern ja no és una glacera; és, com han vist molt bé els guionistes de Stranger Things, l’incendi perpetu d’un planeta permanentment volcànic. La cosa no va de broma; de fa una dècada que les empreses vinícoles compren terrenys al Pallars Jussà o Andorra per buscar conreus que se salvin de la canícula. Ben aviat, no és literatura ni ciència ficció, els humans abandonaran la bonança vital-comercial que els ha proporcionat el mar durant segles per cardar el camp a la muntanya. La noció de refugiat climàtic ens pot semblar una raresa pròpia d’uns indígenes obligats a fer maletes i  fugir d’illes engolides pel mar, però ja afecta a uns 250 milions de persones al planeta.

Ben aviat, no és literatura ni ciència ficció, els humans abandonaran la bonança vital-comercial que els ha proporcionat el mar durant segles per cardar el camp a la muntanya

Un dels efectes més evidents de la pandèmia ha estat el de provocar-nos certa al·lèrgia a l’exterioritat: això té indicis més o menys anecdòtics, com ara la reducció de la nostra activitat d’oci i una clara disminució dels sopars, però la noció adquireix una melodia quasi terrorífica si hi sumem aquesta calorada. A la por pel contagi i la desconfiança en l’alteritat com a font de virus, ben aviat s’hi afegirà la temença general pel globus d’aire que ens encoixina d’una forma invisible. A diferència del fred, que al capdavall és una forma de civilització (ho sabem els mediterranis, que hem excusat la nostra mandra ancestral i la incapacitat genètica a l’hora de fer novel·les i òperes tan plomes com les dels artistes de nord enllà), la calorada té una presència inquietantment agressiva, persistentment fatigosa. Camineu per Barcelona i veureu conciutadans interessadíssims en fer-vos avinent la seva cara d’impotència davant el tornado de calefacció que duen als ossos.

Sé que arriba l’estiu quan tinc avidesa de setembre, però el somni de molta més tardor també resulta va: l’arribada del nou curs comportarà temperatures igualment estivals, i les fulles de les nostres rambles no cauran fins que les àvies tornin a cargolar canelons quan siguem a punt de cantar nadales. Ens colpeix un nou món fet d’extrems, vivim rodejats de màquines i pantalles de llum permanent que no s’atura i, tot i la nostra vocació racialment mediterrània, molts hem canviat el desig d’una cala per unes vacances a Islàndia. D’una gelor pots escapar-ne amb capes de pell animal o sintètica; d’aquest malestar no hi ha qui en fugi. Mira el sol; torna a ser el déu de la por. Posa’t aigua a la boca i a la pell; s’evaporarà abans que les tastis. Preocupem-nos, lectors de La Punyalada; jo buscaré l’ombra, com sempre, per continuar escrivint-vos la sabatina de cada setmana… fugint del foc.