Aro Sáinz de la Maza: Viure la sort de l’insensat

“Esmorzar, dius? Per a mi ja és hora de dinar!”. L’escriptor Aro Sáinz de la Maza riu. Es desperta cada matinada sobre les quatre, “a vegades, segons en quina fase es trobi el que estic escrivint, a les tres”. Ara són dos quarts d’onze del matí i l’hora de l’esmorzar ja ha passat fa estona. “Una aigua amb gas”, demana, asseient-se a la terrassa del Bar per poder acompanyar la beguda amb un petit cigar La Paz. Després —anuncia, a propòsit de si menjarà alguna cosa, i el què—, ja es veurà.

— Doncs encara que te’n vagis d’hora al llit, no deus dormir gaire.

— Sí, dormo poc, però dormo bé —respón, satisfet.

“Jo era un tío raro, però és que a mi els estranys em semblaven els altres”, explica sobre una infància i una adolescència solitàries marcades per una monumental timidesa. Una etapa en la qual va anar endinsant-se en el món dels llibres fins que, amb quinze anys, i per a esbalaïment de la seva família, ja tenia clar que seria “simplement un escriptor, perquè la literatura és el meu refugi, el territori des del qual jo, que no encaixo amb gairebé res del meu entorn, puc bregar amb la realitat”.

Confessa que fins a tres vegades va intentar deixar-ho, “i tenir una vida més o menys normal, però el destí va conspirar perquè no ho deixés, perquè després de no més de dos dies des de cadascuna d’aquelles vegades, m’arribava una oferta irrecusable que em tornava a abocar a escriure”. Ofertes providencials que han permès a l’autor, que compta amb un corpus d’unes quaranta obres, millorar la vida de milers de lectors amb potents personatges com l’inspector Milo Malart, del qual està escrivint la cinquena entrega, i el qual agafarà aviat una dimensió catòdica a Netflix amb Ciudad de sombras.

Alhora, Destino acaba de reeditar la seva segona novel·la, La mujer de Judas, publicada originàriament el 1998. “És un dels llibres dels quals em sento més orgullós. Encara em sorprenen la seva força i com de bé resisteix el pas del temps. Allà hi son tots els ingredients que han definit la resta de la meva obra”. Potser per això, s’ha complicat una mica més la vida —“els escriptors som com mosques, que ens donem una vegada i una altra contra el vidre”— i arrenca una sèrie basada en el protagonista d’aquella novel·la, Jabo Ciendones, “que és com el revers de Malart”.

El següent volum també s’està cuinant i arribarà després de la cinquena aventura de l’inspector perquè això és, essencialment, un no parar. Una necessitat atàvica de ficar-se en noves batalles, eludint fórmules acomodatícies, i és que, quina gràcia té tirar-se a una piscina sabent ja que està plena? En aquest punt, l’escriptor cita una màxima del Eclesiastés que ha fet seva: “Si hem de viure la sort de l’insensat, quin sentit té llavors ser assenyats?”. I riu de nou.

La llum que es diu Beatriz

En la Bárbara, Aro Sáinz de la Maza va trobar la seva còmplice, la millor amiga de la seva vida, “la dona que, per primer cop, em va fer sentir que jo encaixava en alguna cosa, més enllà del meu món personal, i que ha estat font inesgotable de suport, fe i confiança”. El moment d’escriure La mujer de Judas va coincidir amb un dels més feliços de la seva vida, quan va néixer la filla de tots dos, la Beatriz. “Ella em va canviar totalment, perquè a més és molt social i això em va portar a mi a aprendre a ser més sociable, més obert, a superar la meva timidesa”. I la mirada, els gestos, no enganyen. “La meva filla és la meva llum i m’ha donat la vida”, diu no només amb paraules. “Ara me l’ha tornat a donar fent-me avi”.

— Per cert, com van viure els teus pares el fet que fossis tan clarament escriptor?

El parroquià xarrupa un glop d’aigua amb gas. “Quan era jove no ho entenien i van intentar fer-me estudiar altres coses, però allò no tenia cap sentit”. Es pren uns segons, i prossegueix. “Després, el 2001 vaig escriure la novel·la juvenil El jugador de frontón, i el meu pare, que ja estava gran i molt deteriorat a nivell cognitiu, es va enamorar d’aquell relat que el retrotreia a la seva joventut, quan ell jugava a frontó”. I recorda, aquí també amb paraules, mirada i gestos plens d’afecte, a aquell home que s’havia après passatges sencers d’una història que vivia com a pròpia. “I em vaig adonar en aquell moment del gran poder que té l’escriptura per millorar les coses”.

Com una més de la família

Per a l’escriptor, Barcelona és “com una més de la família i, si la critico, és guiat per l’afecte, però mai per l’odi”. També és un personatge amb una forta presència en la seva obra, com és el cas de les novel·les de Malart, encara que no sempre va anar així. De jove, la detestava, perquè se sentia pressionat i ofegat pels seus carrers i la seva gents. “Però quan la Beatriz era petita i vam començar a solcar-la plegats, em vaig enamorar d’aquesta ciutat que és, alhora, amable, canalla, ingrata, generosa i plena de tots els colors. Que està viva. Que, a més, té llum i mar. Que és al mateix temps infinita, però amb una mida ideal. I que té el millor desenvolupament urbanístic possible, la qual cosa sembla senzilla, però, com en totes les coses senzilles, darrere d’aquestes sempre hi ha un procés molt complicat”.

— El que té una gran feina darrera també és la nostra oferta gastronòmica. Per si al final et decideixes. Malgrat l’hora, et podem fer en menú, un plat combinat, unes racions…

Aro Sáinz de la Maza no pot contenir una riallada. “Si et soc sincer, jo amb la alimentació tinc una relació purament funcional. Per a mi seria ideal si poguéssim alimentar-nos en pocs segons amb el menjar dels astronautes! A més, no m’agraden les salses ni el picant ni les floritures en general. No m’agraden les estridències i soc molt, molt convencional”.

— Home, però un arrosset sí que te’l menjaries, no?

I aquí la cara li canvia.

— L’arròs m’encanta en totes les seves formes, així que per descomptat que sí.

I somriu sota el sol primaveral que, acompanyat d’una lleu brisa, banya la terrassa del Bar.