L’art de desaparèixer en un rectangle de llum

La fotografia de Sergio Larraín habita aquests mesos a Barcelona com una presència silenciosa. Més que una simple revisió de la seva obra, la mostra Sergio Larraín. El vagabundo de Valparaíso (Foto Colectania) proposa un viatge per la trajectòria d’un home que va començar buscant veure el món a través del visor i va acabar trobant-se a si mateix en el buit.

Les sales de Foto Colectania acullen una bona quantitat de persones visitant la mostra, així que el millor és moure’s en direcció oposada per a evitar entorpir-nos, i començar amb els nens. Aquests éssers en el llindar, fràgils i ferotges alhora. Que imaginem protegits pel món adult i que, no obstant això, en les fotografies de Valparaíso apareixen vestits com a homes. Fumen. Miren a la càmera amb un garbuix de desafiament i cansament prematur, i semblen saber alguna cosa que no deurien encara.

En aquesta primera sèrie, les imatges de Sergio Larraín tenen com a protagonistes nens que posen amb una duresa gairebé teatral. Nens del carrer que han après massa aviat a sostenir la mirada dels adults, en contrast amb la vulnerabilitat absoluta de quan dormen, arraulits els uns contra els altres, amb la boca oberta i les suaus faccions de la infància. Són fotografies que commouen, però no denuncien ni dramatitzen, només observen. I en aquesta observació apareix una forma estranya de tendresa.

La càmera de Larraín sembla acostar-se molt, però al mateix temps manté una distància essencial. Hi ha alguna cosa en la seva manera de mirar que evita la intrusió. Com si entengués que fotografiar també és una manera de pertorbar. Mirar a través de la lent és un acte d’amor que, paradoxalment, estableix una distància insalvable.

Aquesta distància converteix al fotògraf en una presència gairebé invisible. Una nota al marge de l’escena. No és el protagonista ni el jutge del que succeeix davant d’ell. Més aviat sembla un testimoni tímid, familiar, algú que és allí sense incomodar. Aquesta discreció es percep també en les fotografies dels bars de prostitutes o a les cantonades on es reuneixen els desposseïts. És allí sense destorbar, habitant la intimitat aliena amb el respecte d’un convidat inesperat.

Si l’ànima de Larraín té una geografia, aquesta és Valparaíso. El port xilè apareix en les seves fotografies com un organisme viu. Escales que pugen i baixen pels turons, carrerons estrets, balcons avessats a l’abisme del Pacífic i una verticalitat que mareja. Era quelcom més que un escenari. Agnès Sire, comissària de l’exposició, assenyala que la ciutat va ser el lloc de la seva llibertat.

Durant anys, va caminar pels seus turons com un rodamon. De fet, se’l coneixia com el “rodamon de Valparaíso”, però no per mancança de res, sinó per elecció existencial. Caminar sense destí, observar sense pressa, deixar que la ciutat reveli els seus secrets. En les seves captures, no només conté l’escena; l’abraça. Un nen que corre, una parella que es besa, un home que espera en una cantonada. L’urbs respira dins de les imatges.

I en aquesta respiració apareix una cosa més profunda. Larraín no observa la pobresa des de dalt, sinó que d’alguna manera es reconeix en ella. En els nens abandonats i els errants, el fotògraf troba un ressò de la seva pròpia inadaptació, una ressonància entre la seva solitud i la solitud del món.

“Rectangle a la mà, busco la geometria”. Amb aquesta màxima, definia el seu ofici. Per a ell, la càmera era un instrument d’ordre davant del caos centrífug de la realitat. En el seu llibre de 1963 i així titulat, El rectangle a la mà, el fotògraf reflexiona sobre aquesta idea amb una claredat gairebé filosòfica. La fotografia, diu, no consisteix únicament a capturar un moment. És un exercici d’atenció. Una manera d’organitzar la realitat mitjançant línies, ombres i espais.

Les seves composicions són pura arquitectura emocional. Les escales, les portes, les cantonades i les finestres es converteixen en marcs naturals que contenen l’escena. El fotògraf no espera l’instant, el construeix. Cerca en l’entorn una estructura que permeti que la imatge respiri. 

A vegades baixa la cambra al sòl, adoptant la perspectiva d’un gos o d’un nen. Unes altres, eleva el punt de vista fins que la realitat es torna abstracció. Però el resultat sempre produeix una sensació estranya d’equilibri. Fins i tot, quan la imatge està plena d’elements, no hi ha aclaparament. Els pesos visuals es distribueixen amb una precisió gairebé intuïtiva. Les masses d’ombra i llum es compensen.

I el clarobscur no és un simple recurs estètic. És una manera de dirigir la mirada cap al subjecte, d’aïllar-lo momentàniament del soroll del món. Enmig del caos urbà, la figura humana adquireix una presència gairebé escultòrica. I aquestes fotografies conten històries (o les suggereixen). Amor, solitud, supervivència… En aquest sentit, Larraín s’assembla més a un escriptor que a un fotògraf. Un escriptor de llum.

Però la seva trajectòria va ser un ascens meteòric que va acabar en una renúncia voluntària. Apadrinat per Henri Cartier-Bresson, va entrar en l’agència Magnum. Va viatjar per Londres, París i Itàlia, capturant el pols del segle XX. Era el moment de més reconeixement. Però també l’inici de la seva incomoditat. La urgència del fotoperiodisme xocava frontalment amb la seva set de contemplació. “No puc continuar adaptant-me… m’agradaria trobar una via que em permetés actuar a un nivell que per a mi sigui més vital”, li va confessar en una carta a Cartier-Bresson.

Així que en el zenit de la seva carrera va abandonar Magnum i es va retirar progressivament de la vida pública. “La fotografia és una concentració de la consciència”, deia. La imatge perfecta, explicava, és “una espècie de miracle que apareix en una espurna de llum”. Un instant en el qual tot s’alinea i el fotògraf pressiona el botó gairebé per casualitat. Influït pel pensament zen va començar a entendre l’art com una aproximació al satori (il·luminació personal sobtada).

La seva retirada va ser també un gest de deslligam. En un acte gairebé ritual, va arribar a cremar part dels seus negatius. Va renunciar a la fama i al reconeixement que el món de la fotografia li oferia. I paradoxalment, aquesta renúncia va reforçar el seu mite. Avui se’l recorda com un dels membres més singulars de Magnum: el fotògraf que va aconseguir l’èxit internacional per a abandonar-lo a la recerca de silenci.

L’exposició actual —en la Fundació Foto Colectania fins al 24 de maig—, així com la retrospectiva que oferirà la Biennal Xavier Miserachs a Palafugrell a partir de l’estiu de 2026, mostren no només les seves fotografies, sinó també materials inèdits, com una pel·lícula en 16 mm sobre nens vagabunds, còpies d’època dels seus treballs de premsa i els anomenats “satori”, dibuixos i escrits de la seva etapa d’aïllament espiritual.

El recorregut de la mostra permet veure amb claredat l’evolució de la seva mirada. Primer està el fotògraf que explora el món exterior: els carrers de Valparaíso, els barris de Londres, els pobles italians. Després apareix l’home que comença a qüestionar el sentit d’aquesta cerca. Finalment, sorgeix el contemplatiu que dirigeix la mirada cap a l’interior. En certa manera, l’exposició narra la història d’una desaparició.

Larraín va expressar en vida el seu desig de mantenir-se allunyat de la mediatització. Volia que la seva figura no es convertís en espectacle. No obstant això, les seves fotografies pertanyen també a la història de la mirada del segle XX. Llavors, tenim dret a mirar l’obra d’algú que va demanar silenci?

Potser la resposta resideix en la nostra manera d’observar. Si les contemplem amb pressa, com a simples documents o icones del fotoperiodisme, traïm el seu esperit. Però si les mirem amb la mateixa atenció silenciosa que sembla haver guiat la seva creació, llavors alguna cosa passa. En moltes d’elles apareix una sensació estranya, gairebé narrativa.

“La fotografia és una concentració de la consciència”

Un nen fuma i dorm al carrer. Un home espera assegut en una cadira una parella amb la qual ballar. Una ombra creua una escala. És com si el fotògraf estigués buscant a algú. I en aquesta cerca, de sobte, ens trobés a nosaltres.

I potser, també, es trobava a si mateix.