L’artesà de llibres

Quan l’Agustí era petit, el seu pare era el responsable d’una impremta a Barcelona i, de vegades, l’hi portava. Un dia, fins i tot, va convidar-hi tota la seva classe. “Ens va fer una visita cultural per tota la impremta”, explica. D’aquell lloc, encara avui “recorda el soroll de les màquines, l’olor de tinta i els palets de fusta sobre els quals hi anaven posant les fulles impreses. Caminaves i veies llençols impresos”. 

Després, amb l’experiència adquirida en aquella feina a la impremta, el pare va crear una empresa de serveis editorials que va batejar amb el nom de Coordinadora Gràfica Miquel Estruga, perquè la seva dedicació era coordinar tots els passos per fer un llibre. “Feia llibres de forma artesanal, perquè encara no hi havia ordinadors. Utilitzava les taules de llum, que era un element tecnològicament molt avançat en aquell moment, enganxava les galerades de text, retallava línies de text amb el cúter i creava títols amb Letraset (Lletres transferibles per crear títols de forma manual quan no hi havia ordinadors). Tot es feia molt a mà”, remarca. 

Altres records d’aquest pare dedicat als llibres, ja són a casa. “Una imatge que guardo d’ell és que llegia molt. Assegut a la butaca, el veia sempre llegint i, quan ets jovenet, et crida l’atenció que el teu pare pugui dedicar tantes hores a la lectura”. Però, recordant-ho, ara l’Agustí en treu alguna conclusió: “Veig avui que els quatre germans som molt lectors, i això em fa pensar en allò que sentim molt a dir, que el jovent d’avui no llegeix. I és una llàstima perquè la lectura et pot crear moments molt plaents, però no és qüestió d’obligar ningú a llegir, sinó més aviat d’ajudar a despertar aquest plaer per la lectura”.

Quan el pare de l’Agustí treballava algun llibre una mica més especial, arribava a casa al vespre i l’ensenyava. “Recordo el llibre d’un pintor iranià, escrit en francès i en àrab, enquadernat en tapa dura i folrat en cuir, i que es podia llegir obrint-lo tant per davant com per darrere. Així el meu pare sempre ens va transmetre que el llibre pot ser un objecte especial”. Havent recollit aquella estima, aquell vincle tan singular amb el llibre, l’Agustí ha fet d’aquest objecte un present. “Jo moltes vegades el que regalo és un llibre, sempre pots trobar-ne un que s’ajusti a cada persona”. 

L’Agustí va estudiar Periodisme. Primer perquè —diu— “de petit em vaig empassar diverses vegades tots els títols del Tintín, i també perquè volia dedicar-me a alguna cosa que no fos una feina rutinària. Però, a més a més, jo tenia travessades les ciències. M’agradaven molt més les assignatures relacionades amb la literatura, i mentre els meus companys posaven cara de pomes agres quan havies de llegir llibres com El quadren gris, El Quixot o El Lazarillo de Tormes, a mi m’agradava fer-ho”.

A la biblioteca del seu pare, va descobrir llibres d’autors com Dominique Lapierre i Larry Collins, en els quals novel·laven amb textos d’autèntiques cròniques periodístiques, el naixement de l’estat d’Israel a Oh, Jerusalem, o la independència de l’Índia a Esta noche la libertad.  “Aquests llibres també em van apropar a la carrera de periodisme, per explicar què passava al món. I al final em vaig decantar per estudiar una carrera relacionada amb l’escriptura”. Va gaudir molt de la carrera, “la tornaria a fer” —afirma—. 

Quan era a quart curs —de l’aleshores itinerari a la UAB de cinc anys de Ciències de la Informació— el seu pare va morir. Una de les seves tres germanes ja havia començat a treballar a la Coordinadora gràfica i una altra estudiava Arts Gràfiques. “Però érem molt joves i ens vam adonar que no estàvem preparats per portar l’empresa. Va continuar només una de les germanes que ja hi treballava”. L’Agustí va acabar la carrera i va començar a treballar en una editorial de revistes tècniques. Li va agradar molt coordinar projectes. Allà va descobrir que “en el món de l’edició has de dominar diferents facetes: disseny i maquetació, encarregar articles, coordinar grups, crear els continguts, o validar els textos, i tot això vaig veure que m’agradava bastant”. 

I va tornar a enfocar allò que feia el seu pare: “oferia serveis d’arts gràfiques per a empreses, per exemple per a companyies que impartien cursos i els havies de fer els llibres. Aleshores, buscaves un il·lustrador, empreses que picaven el text i muntaven les galerades. Després, tot passava a fotomecànica i es generaven els fotolits. Tot això era el que s’havia de coordinar, d’aquí ve el nom de l’empresa”, explica. 

Encarant-se per agafar les regnes del negoci familiar, va fer un postgrau d’edició a la Universitat Pompeu Fabra i, a la segona o tercera classe, el contingut de la matèria el va seduir tant, que acabar fent llibres va esdevenir la seva obsessió. “No volia tenir una editorial, ni corregir els llibres, jo volia donar-li forma al llibre. És una feina col·lectiva, però hi ha d’haver algú que ho ha de controlar.” I encara es va calçar millor, amb un altre postgrau que va ser molt important per a ell de Tipografia, al centre de disseny i art de Barcelona, l’escola Eina. “Si et vols dedicar al disseny editorial, la tipografia és clau”, explica.

I un bon dia, amb les seves germanes, la Gemma i la Dolors, van decidir expandir el negoci i anar cap al món editorial. Volíem treballar directament amb les editorials tenint en compte que Barcelona és una de les grans capitals de l’edició. La informàtica havia arribat, i en aquells anys programes d’edició com el QuarkXpress, el Freehand, o el Photoshop els havien d’ajudar molt. “Vam tenir clar que ens formaríem en tot, ens posaríem al dia per dominar bé els programes d’edició i totes les eines que teníem a l’abast”, diu l’Agustí. Ara ja sentien que eren més madurs i, sabent què volien, van començar a trucar a les portes de les editorials. I el camí els ha portat fins avui, quan poden dir que no només han agafat les regnes del llegat professional del seu pare, sinó que fan la feina que els agrada.

“Al principi no va ser senzill, però ara, mirant enrere, veig tot el que hem aconseguit. Allò que volíem fer, treballar per a editorials, fer llibres, ho estem fent. I sempre dic que nosaltres ens hi dediquem molt vocacionalment. Qualsevol llibre que ens encarreguen maquetar o dissenyar, el mimem. Uns necessiten més hores que altres, però treballem en allò que estimem, respectem i cuidem”. Sentir que les editorials confien en la tasca que fan els enorgulleix i és un al·licient per continuar endavant.

La màquina d’escriure del Miquel

Xerrem al lloc habitual de treball de l’Agustí, mentre una figureta del Tintín ens guaita. Ben a prop tenim tres objectes importantíssims per a l’Agustí: dues màquines d’escriure del seu pare, una Olivetti i una Lexicon. A sobre d’aquestes dues relíquies, un poema venera l’estança des de la paret. És l’Elogi del Viure, de Joan Maragall, que comença amb contundència: “Estima el teu ofici, la teva vocació… Allò que facis, fes-ho amb devoció i valorant el que fas…”. Les paraules del poeta són ben presents i els acompanya inconscientment en el dia a dia dels Estruga. Són els versos que han vetllat i guien vint-i-cinc anys fent llibres per editorials del país —quaranta comptant des que el pare va fundar l’empresa— i d’uns anys ençà, acompanyant escriptors novells a publicar les seves obres a través de BubbleBooks, una editorial centrada en l’autoedició que van crear fa cinc anys.

“Avui en dia hi ha molta gent que escriu, hi ha molts cursos i escoles d’escriptura, potser perquè en el fons escriure és terapèutic. I entre els qui escriuen, hi ha molta gent que sent la necessitat de publicar”

“D’autoedició, publicar fora del circuit del món de l’edició, n’hi ha hagut sempre”, explica l’Agustí. “Aquests anys hem publicat des de la tesi d’un llicenciat en pedagogia, o altres tesis que prenen forma de llibres; a poemes d’escriptors amateurs; o un conte que un avi havia escrit i dibuixat per als seus nets… Però sí que és cert que amb la digitalització i les noves tecnologies que han arribat, les arts gràfiques han fet evolucionar molt el món de la publicació”.

En temps de la pandèmia de Covid, l’Agustí es va trobar amb un amic corrector que li va demanar que l’ajudés a publicar un text que una editorial li havia promès convertir en llibre, però que al final es va desdir. Ell ho va intentar pel seu compte, pujant-lo a Amazon, però es va trobar amb moltes limitacions i els va demanar maquetar-ho, donar-li un format més professional. “I vam decidir crear una editorial per posar en marxa projectes d’autoedició”. Es diu Bubblebooks i amb ella ara mimen els seus manuscrits i assessoren els autors que s’estrenen.

“Nosaltres sempre recomanem que aquell que escriu se centri en el text, que el gaudeixi, el treballi, el poleixi, i després ja trobarem la manera de publicar-ho. Perquè avui en dia hi ha molta gent que escriu, hi ha molts cursos i escoles d’escriptura, potser perquè en el fons escriure és terapèutic. I entre els qui escriuen, hi ha molta gent que sent la necessitat de publicar”. L’Agustí recorda que, “si fa uns anys volies publicar, era caríssim, perquè l’única opció era fer-ho imprimint el llibre i no existia la possibilitat de fer tirades curtes. Avui en dia, en canvi, amb el print on demand (impressió a demanda), fins i tot pots publicar un sol exemplar del llibre. Però, a més, amb l’edició digital del llibre aconsegueixes pujar-lo a les principals plataformes com Amazon, FNAC, Apple Books, Casa del Llibre o El Corte Inglés i, així, donar-li més difusió”.

Recomanacions als autors novells

“És complicat que una editorial publiqui allò que algú escriu perquè setmanalment reben molts manuscrits, però no s’ha de descartar. Cal, això sí ,triar bé l’editorial a qui se li envia, segons la temàtica del llibre”, aconsella l’Agustí. Una altra opció que també recomana és cercar entre els molts premis que Ajuntaments, Diputacions i petites associacions convoquen cada any i mirar on pot encaixar la nostra obra que, si guanya, serà publicada. Quan s’esgoten totes les opcions, sempre queda l’autoedició. “Ara és molt més econòmic i ha evolucionat tant el món digital, que és molt fàcil que un llibre arribi a més gent”.

“Potser els qui estimem la lectura i els llibres ho tenim mitificat, però el llibre és un invent que a penes ha canviat. I mentre que avui en dia hi ha invents més recents com un casset o un CD que, per exemple, ja no es poden utilitzar si no conserves els aparells antics, podem continuar obrint un llibre imprès el segle XV”

A través de Grafime, que és el nom amb el qual els tres fills del Miquel van rebatejar l’empresa (Gràfica Miquel Estruga), treballen també els llibres del segell d’autoedició: donen un ISBN a cada obra i tracten el llibre com si el treballessin per a una editorial, dissenyant els interiors i les cobertes de forma professional, perquè, saben que a través de les xarxes socials i una pàgina web se li pot donar molta visibilitat. “L’important d’un llibre és que tingui difusió. I, si el llibre és bo i destaca, pot ser que s’hi acabi fixant una gran editorial, tot i que amb això no volem enganyar ningú. Podem acabar fent un bon llibre, però d’aquí a guanyar-se la vida, només escrivint és molt complicat”.

De fet —tal com precisa— pots trobar llibres molt interessants que s’han autoeditat. I, per sobre de tot, ell també vol destacar la importància d’haver fet l’exercici d’escriure un llibre. Citant Jorge Luis Borges, l’Agustí exposa: “De tots els instruments de l’home, el més sorprenent és, sens dubte, el llibre. Els altres són extensions del seu cos. El microscopi, el telescopi, són extensions de la seva vista; el telèfon és una extensió de la veu; després tenim l’arada i l’espasa, extensions del seu braç. Però el llibre és una altra cosa: el llibre és una extensió de la memòria i de la imaginació”.

“El disseny ha d’estar supeditat a facilitar la lectura del llibre, i això no sempre s’entén així”

I afegeix: “Potser els qui estimem la lectura i els llibres ho tenim mitificat, però el llibre és un invent que a penes ha canviat. I mentre que avui en dia hi ha invents més recents com un casset o un CD que, per exemple, ja no es poden utilitzar si no conserves els aparells antics, podem continuar obrint un llibre imprès el segle XV”. 

Ara bé, de com el seu pare feia els llibres, a com ho fan els seus descendents, el procés ha canviat molt. “Això ens obliga a estar molt al dia en l’evolució dels programes d’edició”, precisa l’Agustí. Ell, però, conserva tot el romanticisme d’un ofici que té més de cinc-cents anys de tradició. “Quan jo estic maquetant un llibre, utilitzo un vocabulari que ja feia servir Gutenberg: sagnies, l’ús de la capitular, columnes de text, colofó…”. En definitiva, és un ofici que ens obliga a estar pendents de les innovacions, però sense perdre mai la tradició que arrossega: “Hi ha un ofici al darrere d’aquesta feina, un bagatge, però el software que fem servir evoluciona molt ràpidament, així no és suficient només en conèixer l’ofici, ens obliga a posar-nos al dia en tot. I aquest doble vessant entre tradició i innovació és tot un repte per nosaltres”. 

Olfacte periodístic

En la coordinació d’un llibre, explica l’Agustí, “sovint necessites perfils de professionals vinculats al món del periodisme i per això en el sector editorial hi ha molts companys que també venen de les facultats de periodisme. Així com un periodista ha de tenir una gran capacitat de curiositat quan ha d’escriure sobre un tema, nosaltres també ens hem d’empapar de la temàtica que aborda el llibre que t’encarreguen dissenyar; has de tenir la capacitat de polir els textos que es publicaran, o ordenar jeràrquicament aquests textos dins del llibre per facilitar la seva lectura. Per aquest motiu, vaig fer el curs de disseny i tipografia, ja que t’ajuda a ordenar visualment tota la informació que s’inclourà en el llibre. El disseny ha d’estar supeditat a facilitar la lectura del llibre, i això no sempre s’entén així”. 

Dins del món de l’edició, a l’Agustí també l’apassiona la part de la tipografia. “Hi ha un text clàssic d’una tipògrafa nordamericana, Beatrice Warde, escrit el 1939 titulat La copa de vidre, que ve a dir que així com si vols tastar un bon vi, necessites una copa transparent perquè res et distregui i t’ajudi a percebre tots els aromes i colors d’aquell vi, en el disseny tipogràfic ha de ser el mateix: el millor disseny ha d’utilitzar una tipografia que no distregui aquella pàgina on es maquetarà el text, tot el contrari. I per aconseguir aquest objectiu, has de tenir bons coneixements de tipografia”.

Amb la irrupció de les pantalles mòbils, aquelles hores de lectura, al metro i a casa, quan s’apagava el televisor, han passat a la història. Quantes hores ha robat el món modern a aquesta relació tan íntima amb una lectura, un llibre a les mans. Quan estudiava a la UAB, un matí, a les 9, l’Agustí va entrar a l’hemeroteca de la facultat i va veure sobre la taula el llibre Tots els camins duen a Roma, de Gaziel. “Algú l’havia deixat allà sobre i jo el vaig obrir, vaig començar a llegir-lo i se’m va fer l’hora de dinar. No vaig assistir a cap classe”. No és estrany, doncs, que avui li agafin ganes de fer-li una ovació quan es creua amb algú que llegeix mentre camina pel carrer o, al metro, camí cap a algun lloc. És senyal que el llibre enganxa.

Per això cal continuar fent-ne, amb tot el mimo que van aprendre del seu pare la Gemma, la Dolors i l’Agustí. “Jo crec que ell estaria sorprès perquè en aquell moment no semblava que volguéssim continuar l’empresa, i en això ens donava molta llibertat. Avui podria estar orgullós que l’hàgim fet tan familiar, on cadascú dels tres germans que hi treballem té la seva àrea. Conduir una empresa familiar no és senzill, però sempre intentem prioritzar l’equip que som i l’objectiu que tenim, i gestionar amb un to positiu les diferències d’opinió que puguin sorgir entre nosaltres”. I, fora d’hores de feina —afegeix l’Agustí— “quan ens reunim el cap de setmana, intentem no parlar de feina, però sempre acaba sortint, perquè ho vivim de manera molt natural. Evidentment, en la nostra feina diària també ens hem d’enfrontar a pressions i altres dificultats, com la majoria de petites empreses, però, tot i això, no hem perdut la il·lusió per cada projecte editorial que ens encarreguen”, conclou.