Aturar-se davant l’art: cinc claus del galerisme a Barcelona

Entrar en una galeria d’art és, encara avui, un gest poc habitual. No cal entrada, no hi ha recorregut marcat, ningú no t’obliga a quedar-t’hi ni a comprar res. I, tanmateix, hi ha una certa resistència invisible: la sensació que aquell espai no és del tot per a tu, que potser no en sabràs prou, que potser no l’entendràs. En un món accelerat, saturat d’imatges i de consum immediat, la galeria continua exigint una cosa poc habitual: temps, atenció i una certa disposició a no entendre-ho tot, o a sentir-te qüestionat per l’art que se’t presenta davant. 

Potser per això, com reflexionava la galerista Joana Roda, de Bombon, anar a una galeria és, en si mateix, “un acte de resistència“. 

Aturar-se —entre el ritme frenètic dels nostres temps— és un acte de resistència. I també ho és com a mitjà de comunicació, però a nosaltres ens agrada fer-ho de tant en tant. Ho considerem un luxe: deixar de seguir el ritme fragmentat de l’actualitat per mirar de prop un únic ecosistema —el de les galeries d’art de Barcelona— i entendre com funciona, qui el sosté i cap a on es mou. Una mirada pausada que ens permeti concloure alguna cosa més que una radiografia sectorial. 

Perquè les galeries no són només espais expositius ni negocis culturals. Són llocs on es construeix mirada, on es detecta talent abans que sigui reconegut, on es posen en circulació idees que, sovint, acabaran formant part del relat d’una època.  Són també espais singulars, difícils d’homogeneïtzar, cadascun amb una identitat pròpia. Entendre-les —entendre el galerisme— no és possible des de la distància: exigeix recórrer-les, entrar-hi, dedicar-hi temps.

Només des d’aquesta proximitat es poden intuir els grans moviments que estan definint el moment actual del galerisme a Barcelona, i el seu futur. I aquí en van cinc.

1. El col·leccionisme local, l’assignatura pendent

Si hi ha un consens clar dins del sector —i que ha quedat palès durant tota la Setmana de les galeries d’art— és aquest: Barcelona té talent, galeries i projecció internacional, però li falta una base local sòlida que sostingui el sistema.

“El col·leccionista local s’ha empetitit”, resumia el galerista i consultor cultural Llucià Homs. Una idea que altres veus del sector porten encara més enllà. Des de La Fuga, Maria Costafreda ho afirmava de manera taxativa: “A Catalunya, a Barcelona, el mercat és pràcticament inexistent. El col·leccionista, el comprador, és sempre a fora”.

I aquest buit no sembla que vingui només per una qüestió econòmica —que també. Potser és també generacional. L’economista Enrique Lacalle, gran col·leccionista, impulsor de By Invitation i president del Círculo Ecuestre, lamenta que la seva generació “compra menys i els joves no acaben d’entrar”. “La vida és més complexa i hi ha altres prioritats.”

Una generació, això sí, que està vinculada a un moment socioeconòmic molt concret: “Si els joves tenen problemes per viure, com vols que es gastin 3.000 euros en un quadre?”, reivindicava el galerista Miquel Alzueta. L’entrada al col·leccionisme, tradicionalment vinculada a obres de primer preu, queda així fora de l’abast d’una generació sencera.

Però reduir-ho només a una qüestió de renda seria simplificar-ho massa. Aquesta setmana, alguns han apuntat també a una qüestió cultural. “Existeix una aura d’elitisme, de poca transparència i de prejudicis contra el món de l’art”, assenyala l’empresari Marc Francés, també col·leccionista. Una distància simbòlica que es tradueix, sovint, en desinterès o desconnexió, i que provoca, com bé deien des de La Fuga, que avui dia “no només “no s’entén l’art contemporani”, sinó que sovint “no hi ha intenció d’entendre-ho”.

Davant d’aquest escenari, han començat a emergir iniciatives que intenten activar una nova base col·leccionista: programes com MACBA Studio, adreçat a menors de 35 anys; models de subscripció assequibles com el de SOFT Collectors; o formats com By Invitation, pensats per captar nous compradors.

Són intents de rebaixar la barrera d’entrada —econòmica, però també simbòlica— a un ecosistema que, sense relleu generacional, corre el risc de quedar-se sense múscul.

2. El model de galeria: en plena mutació

Ara bé, si el col·leccionisme local evidencia una fragilitat estructural, el model de galeria explica just el contrari: una capacitat d’adaptació notable al pas del temps i als canvis generacionals. Lluny de desaparèixer, moltes galeries estan aprofitant el moment per redefinir-se. Segons Lorena Pizarro, directora de SELTZ, “les galeries estan abandonant aquest model individualista… per apostar per un sistema on se sumen diferents veus”.

I aquesta transformació implica també un canvi de rol. El galerista deixa de ser una figura d’autoritat per convertir-se en interlocutor. “Treballar al costat de l’artista, d’igual a igual”, com ha defensat  la galerista Juliana Sorondo. Tenint en compte els tempos i la seva trajectòria: “Triomfar massa d’hora pot ser dolent. L’èxit ha d’arribar quan toca”, advertia el pintor Jordi Díaz Alamà, en una idea que qüestiona un sistema sovint accelerat.

I així, la galeria esdevé molt més que un espai expositiu: “No n’hi ha prou amb oferir només un espai de representació i venda”, sinó que ha d’esdevenir un node cultural i social. Per a Laura Facci, de BETA, “la galeria ha de ser un element més del barri, com la llibreria on vas a fullejar llibres… a sentir-te part d’un espai viu.”

En paral·lel, els hàbits de consum han canviat, i això també ho han viscut les galeries. Tot i que la galeria sigui el principal canal de venda, el canal digital ha deixat de ser complementari per convertir-se en estructural. Ja representa prop del 17% de les vendes globals, i una part creixent de les operacions es tanquen sense veure físicament l’obra. Plataformes com Instagram han esdevingut, de fet, eines comercials clau.

Aquest procés de transformació també es reflecteix en altres dinàmiques del sector, com la progressiva paritat de gènere en el mercat primari —amb prop del 45% de les exposicions dedicades a dones artistes— o en la necessitat d’operar dins d’un mercat encara reduït. Amb uns 330 milions d’euros anuals, el mercat espanyol continua lluny dels grans centres globals i ocupa una setena modesta posició del mercat de l’art global, amb una quota d’entre el 0,5% i el 2%. D’aquest percentatge, per cert, Catalunya representa una quarta part. Madrid el 40%. 

3. Una Barcelona globalitzada: un galerisme amb vocació internacional

Més enllà de les seves dinàmiques internes, hi ha una realitat incontestable: Barcelona s’ha integrat plenament en el circuit global de l’art contemporani.

“El mercat de l’art s’ha globalitzat completament. Ha passat de ser local a ser global, gràcies a les fires, la tecnologia i el turisme”, explica Llucià Homs.

Aquesta transformació no és teòrica: es reflecteix directament en el negoci. “Avui més de la meitat de les peces que venem se’n van fora”, apunta el galerista Miquel Alzueta, en referència a mercats com els Estats Units, Àsia o Europa. Una idea que es repeteix en el sector: “El gruix dels nostres col·leccionistes són internacionals”, assenyalen des de Chiquita Room.

La conseqüència és clara: l’art que es produeix i es mostra a Barcelona circula globalment. Les galeries operen en una xarxa internacional, amb presència habitual en fires com ARCO o Art Basel —i també en places com Mèxic o Londres—, que les situa al nivell dels seus competidors globals i reforça el paper de la ciutat com a aparador cultural. Tot plegat dibuixa un ecosistema amb una clara vocació internacional —especialment entre les noves generacions de galeristes— i amb capacitat real de captar l’atenció més enllà del seu context immediat.

4. El relat de la fira: on col·loquem ARCO Madrid?

Una de les qüestions recurrents en el sector és si Barcelona ha perdut posició respecte a Madrid per no haver consolidat una gran fira internacional, com ARCO a Madrid. Per a alguns agents, la resposta és clara: més que la fira en si, el que es troba a faltar és tot el que s’hi construeix al voltant —col·leccionisme, visibilitat, ecosistema econòmic i relacional.

I, de fet, moltes galeries de la ciutat continuen trobant aquest aparador a fora. A la recent edició d’ARCO Madrid hi van participar Chiquita Room, galeria SENDA, Prats Nogueras Blanchard, àngels barcelona, Galería Alegría, ADN Galeria, ProjecteSD, Marc Domènech, Mayoral, Ethall, House of Chappaz, Miguel Marcos, Polígrafa Obra Gràfica, RocíoSantacruz i Bombon Projects.

Ara bé, cal replicar aquest model a Barcelona? A aquestes alçades, moltes veus ho posen en dubte. “Tenim la Gallery Weekend, Swab, Art Nou… El que faria és donar més suport a projectes com la Gallery Weekend”, suggeria la galerista Joana Roda, de Bombon.

Des d’aquesta mirada, Barcelona no estaria en desavantatge, sinó operant amb una altra lògica: un model distribuït, més flexible i arrelat al territori. També més divers. “Barcelona té totes les condicions per tenir una gran fira, però una gran fira no ha de ser gran en mida”. És la filosofia amb què Mariella Franzolli exposa la grandària de By Invitation, la fira organitzada al Círculo Ecuestre que “està destinada a convertir-se en un referent cada cop més important, no només en el panorama artístic local, sinó també europeu”.

Sigui quin sigui el model —generalista o especialitzat, local o global—, el que el sector té clar és el paper estructural de les fires. No només com a espais de venda, sinó com a plataformes de visibilitat, relació i posicionament.

5. Espais de resistència i pedagogia

Més enllà de les dinàmiques de mercat, de les estructures o de la internacionalització, hi ha una funció de les galeries que sovint queda en segon pla, però que és essencial per entendre el seu paper: la seva capacitat de generar pensament. “Anar a una galeria d’art és un acte de resistència”, ho dèiem al principi. Però aquesta resistència no és només una qüestió de temps o d’actitud individual, sinó també de context: la galeria com a espai que es manté al marge de les lògiques més immediates del consum cultural.

En aquest sentit, opera com un lloc de mediació. Entre l’art i el públic, però també entre la intuïció i la comprensió. “Cal perdre la por d’acostar-se a l’art contemporani i deixar-se interpel·lar”, defensa Claudia Elies, recordant que l’accés no està restringit ni condicionat: “no cal esperar grans esdeveniments per descobrir l’art: estem oberts cada dia”.

Aquesta funció connecta directament amb el que està passant en l’escena emergent. Tal com descriuen Las Kunst, Barcelona funciona avui com una “constel·lació d’artistes que orbiten entre la institució privada, els espais independents que sobreviuen com poden i les pràctiques col·lectives”, una generació que ha crescut “sense gaire fe en les categories fixes” i que treballa des de la “hibridació, tant formal com conceptual”. La galeria esdevé el lloc on aquestes pràctiques troben visibilitat i sentit. On, en paraules de Las Kunst, es vehiculen discursos que parteixen d’una “desconfiança envers les imatges” —que “no són neutres”—, on el cos apareix com “un camp de batalla, un lloc de resistència”, i on es posen en joc “altres maneres de viure, de sentir i de construir el món”.

En un moment en què tot tendeix a simplificar-se, aquests espais reivindiquen just el contrari: la complexitat, el dubte, la interpretació. I, en fer-ho, no només sostenen artistes, sinó que consoliden la galeria com un espai de resistència i de pedagogia.

6. Bonus track: la reivindicació fiscal

Si hi ha una demanda que travessa tot el sector —galeries, artistes i col·leccionistes— és la revisió de la fiscalitat. “Mentre a Espanya seguim amb un IVA del 21% per a l’art, els nostres veïns europeus juguen amb un avantatge competitiu que ens està buidant les galeries”, alerta Júlia Cruz. Una diferència que, segons descriu, actua com un “mur invisible” que desincentiva tant el comprador ocasional com el col·leccionista compromès. I la conseqüència —apunta Cruz— no és menor: en un mercat global, la compra es desplaça allà on les condicions són més favorables.

En la mateixa línia, el galerista Marc Domènech ha apuntat aquests dies a una contradicció de fons: el reconeixement desigual de l’art dins de les polítiques culturals. “L’art és cultura”, reivindica, però recorda que mentre altres disciplines tenen un IVA reduït, les galeries tributen al 21%. “Un llibre i una obra d’art són pràcticament equiparables”.

La qüestió, per tant, no és només fiscal. És també simbòlica. Quin lloc ocupa realment l’art contemporani dins del nostre model cultural? I fins a quin punt estem disposats a sostenir-lo —no només des del discurs, sinó també des de les polítiques i els hàbits de consum?

Potser, com dèiem al principi, la resposta comença amb un gest senzill: entrar en una galeria. Quedar-s’hi una estona. Aturar-se.