Bales sobre Babilònia

“Els bojos anys 20 van començar a Barcelona durant els anys de la I Guerra Mundial. La ciutat va ser la gran beneficiada de la neutralitat espanyola, gràcies a que tenia port, indústria i que estava prop de França”, explica David Revelles, periodista, escriptor i entusiasta bussejador de la Història, coautor, juntament amb Jesús Martínez, de Pistolerisme a Barcelona. Laberint de sang i plom (Efadós). “En aquells anys, això es va convertir en Babilònia”, afegeix.

Aquella frenètica Babilònia, “on qualsevol que tingués un vaixell, i el valor per sortejar els submarins alemanys, es podia fer ric en pocs mesos”, es va convertir en l’oasi d’una Europa devastada per la guerra de trinxeres. Les fàbriques metal·lúrgiques, tèxtils i químiques treballaven a tres torns per satisfer la demanda brutal de pells i uniformes, d’armament, de menjar i medicines. Els contrabandistes es feien d’or creuant els Pirineus o endinsant-se al Mediterrani. La nit embogia en locals com el Lion D’Or, l’Excelsior o l’Edén Concert, on el ball desenfrenat s’alimentava amb cocaïna i xampany. Cafès com el Maison Dorée o l’Español bullien, els prostíbuls com el de Madame Petit del carrer Lancaster no donaven abast i personalitats del món de l’art com Francis Picabia, Olga Sacharoff o Pablo Picasso s’establien a la ciutat.

Aventurers, vividors, prostitutes, espies, artistes, desertors, poetes, nobles, inadaptats, anarquistes, cronistes, músics, vedettes, sicaris, obrers i lladres arribaven a Barcelona, atrets per la infinitat d’oportunitats que aquella urbs magnètica, boja i corrupta oferia. “Imagina’t —prossegueix Revelles—, mentre a dos-cents cinquanta quilòmetres d’aquí la gent moria massacrada, La Rambla era un formiguer de gent de tota mena, amb diners entrant a dojo, transformant el rostre d’aquesta ciutat que, sens dubte, hagués estat molt diferent sense aquesta situació de neutralitat durant la contesa”.

Però aquella Gran Festa tenia un preu, que, entre 1917 i 1923, la ciutat va pagar amb molta sang i violència, “en el que es pot definir un assaig general, una prova pilot, del que després acabaria sent anys després la Guerra Civil, i és que pensa que moltes de les armes amb les quals la gent va sortir al carrer el juliol de 1936 es conservaven encara d’aquesta època”.

Els anys del pistolerisme

Al mateix temps que la burgesia catalana acumulava riquesa “i demanaven ampolles de Veuve Clicquot a 30 pessetes cadascuna, el jornal d’un treballador era de 6 pessetes, i més de la meitat era el que li costava comprar un quilo de bacallà per alimentar la seva família”, explica el coautor de Pistolerisme a Barcelona. Mentre uns es feien immensament rics en poc temps, els altres veien com eren cada cop més pobres.

“La història es repeteix. Uns pocs es feien d’or aprofitant el conflicte, mentre que la mà d’obra seguia explotada amb salaris que cada vegada compraven menys coses”. Els béns començaven a escassejar i la inflació feia perdre poder adquisitiu. “Les famílies obreres, que venien aquí des d’altres regions a treballar en torns de 12 o 13 hores, es trobaven que a penes podien subsistir amb el que guanyaven”.

El desenllaç era inevitable, i més en una ciutat “que no oblidem que era la Rosa de Foc, i que tenia vius en la memòria episodis com la Setmana Tràgica de 1909, que es va originar pel descontent de les famílies obreres davant la crida a files dels seus fills per a la guerra de Melilla”. La CNT s’havia fundat en 1910 i en aquells anys va anar guanyant adeptes de manera exponencial, alimentant el ressentiment cap als explotadors.

Aquest ressentiment va anar cuinant-se a foc lent fins que, el 1917, la situació va esclatar. Entre maig i juliol d’aquell any, els assassinats del tintorer Frederic Roigé, el del sindicalista Josep Climent i el de l’industrial Joan Tàpies van convertir Barcelona en escenari bèl·lic urbà que duraroia fins el 1923, “quan Miguel Primo de Rivera va donar el cop d’estat”.

Mentrestant, es va succeir un lustre de guerra als carrers entre anarquistes i terroristes de la patronal aglutinats en la Banda Negra, una organització para-policial comandada pel policia i espia Manuel Bravo Portillo —que acabaria assassinat pels anarquistes al carrer Santa Tecla al setembre de 1919— i pel misteriós espia, estafador i aventurer Friedrich Rudolf Stallmann. Fent-se passar per baró (el baró de Köening), s’encarregaria de continuar organitzant assassinats de líders sindicals –i, de pas, xantatges a industrials– en aquella Barcelona, abans de desaparèixer, ocult sota molts altres pseudònims i noms en clau, “encara que se sap que durant la II Guerra Mundial exercia d’espia per als aliats i va ser el que va prendre les primeres fotografies a la màquina Enigma”, aclareix Revelles.

L’abans i el després

El pistolerisme barceloní es divideix en dos moments clau: el d’abans i el de després de la fi de la I Guerra Mundial. “Ja ho va veure clar Josep Pla en El quadern gris quan, l’11 de novembre de 1918, veia La Rambla presa per masses entonant La marsellesa i aplaudint la fi del conflicte, i va dir allò que la guerra dels altres havia acabat, i ara començava la nostra”, raona el periodista.

De sobte, amb el final de la contesa, s’acabava la demanda de béns, els diners deixaven de fluir, s’acabaven els negocis, les prostitutes marxaven i la bonança arribava a la fi. Qui no s’hagués fet ric llavors, ja no tindria tantes oportunitats. Però la còlera seguia allà, pegant les seves dentades entre la massa obrera i la patronal.

“Només tres mesos després de la fi de la guerra, al febrer de 1919, la vaga de La Canadenca, convocada per la CNT, va paralitzar la ciutat durant quaranta-quatre dies i ho va transformar tot”. Aquella revolta no només es va saldar amb millores salarials, la readmissió d’obrers acomiadats de la Barcelona Traction, Light and Power Company i l’alliberament de molts dels detinguts durant el temps que van durar les aturades, sinó que va suposar la primera implantació de la jornada laboral de vuit hores. Una gran fita històrica de la lluita obrera del Segle XX.

Però la violència va seguir empitjorant. Els sometents, patrulles urbanes de civils armats per l’exèrcit per defensar la patronal, patrullaven els carrers de Barcelona fumant caliquenyos i intercanviant trets amb qui calgués. “Però la gota que va vessar el got va ser quan, el novembre de 1920, el governador civil de la ciutat, Severiano Martínez Anido, va imposar la Llei de Fugues, per la qual la policia i la Guàrdia Civil podien disparar als detinguts sota pretext que estaven intentant escapar. Allò va derivar en una massacre”.

Aquesta situació acabaria el 1923 amb l’arribada al poder de Miguel Primo de Rivera i la substitució del Govern Constitucional pel Directori Militar. Una de les primeres mesures del dictador va ser il·legalitzar la CNT, com a preàmbul a una etapa de forta repressió social i política en favor de l’exèrcit i la burgesia. En aquest context, la Barcelona marginal es tornaria a arreplegar als carrers d’un Districte Cinquè que, en poc temps, seria rebatejat pel periodista Francisco Madrid com a Barri Xino.

Les dones prenen els carrers

Profusament il·lustrat i documentat, el llibre de David Revelles i Jesús Martínez aprofundeix en personatges i episodis no tan coneguts, però relacionats amb el pistolerisme, com és el cas de la Revolta del Pa que, a imatge i semblança del Rebombori del Pa de 1789, va mobilitzar les dones de Barcelona en el fred gener de 1918 per protestar contra els preus dels productes bàsics de consum.

“Les artífexs van ser María Marín i Amàlia Alegre i tot va arrencar quan aquesta va fixar en una paret del carrer Om, on vivia, un escrit convocant a totes les dones del barri a marxar cap al Govern Civil per protestar contra els preus abusius dels béns bàsics i la negativa a vendre el carbó al preu de taxa”. Total, més de 500 dones, agafades del braç, “molt estretament, per evitar que s’hi fiquessin els homes al mig”, van avançar pel carrer, van prendre Les Rambles i es van plantificar en el passeig d’Isabel II exigint poder omplir els seus rebostos amb alguna cosa més que d’aire.

“Va ser la primera gran manifestació feminista d’aquest segle, i no em resisteixo a citar una crònica d’Ángel Samblancat, que acabava amb la frase lapidària: ‘Si menjarem ous en les pròximes setmanes, no serà pels nostres [dels homes], sinó que serà pels seus [de les dones]”. Sobre aquest episodi destaca la recent publicació del llibre Amàlia Alegre i la revolta de les dones (El Lokal), per Carmen Jiménez Guillamón i Inma Guillamón Chalé.

Homenatge a Opisso, Sagarra i Brangulí

Per explicar aquell babilònic laberint de guerra urbana, Pistolerisme a Barcelona fa servir innombrables fonts, sobretot cronistes i premsa de l’època. En les seves pàgines, veiem reflectides cròniques i il·lustracions.
L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, La Esfera, La Publicidad i una infinitat de capçaleres més apareixen reflectides com a testimoniatges directes d’aquell moment de caos, opulència i revolta. No falten fotografies de Josep Maria de Segarra, Carles Fargas i Bonell, Josep Maria Co, Gabriel Casas, Josep Maria Brangulí i il·lustracions del genial Ricard Opisso, per a Revelles “el gran cronista gràfic del pistolerisme barceloní, el que millor va saber retratar tot allò en forma i fons a través dels seus dibuixos per a L’Esquella de la Torratxa”. El volum és, clarament, un homenatge a molts d’aquells periodistes, dibuixants i cronistes que van testificar el que passava en aquells perillosos carrers.

El laberint del Minotaure

Com el seu propi subtítol indica, Laberint de sang i plom, el volum indaga “en com la situació es va anar complicant cada vegada més, convertint aquesta ciutat en un dèdal del qual semblava impossible sortir, un laberint del Minotaure que va acabar devorant a alguns dels millors fills i filles de Barcelona”.

Personatges com l’advocat Francesc Layret, assassinat per pistolers del Sindicat Lliure carlista el novembre de 1920; Salvador Seguí, àlies El noi del sucre, “que ja era un mite vivent del seu moment” i que va ser assassinat el març de 1923, o Francesc Comas, l’anarquista que va morir a conseqüència del mateix atemptat que havia posat fi a la vida de Seguí, “representen el millor que podia haver donat aquesta ciutat i, amb ells vius, la política catalana i espanyola dels anys posteriors hagués estat, sens dubte, molt diferent i millor”.

En el cas de Comes, àlies Paronas, els autors de Pistolerisme a Barcelona han recuperat la llibreta que portava a la butxaca en el moment de l’atemptat i que va ser travessada per una de les bales disparades per Inocencio Feced.
Un document d’enorme valor històric perquè explica per ell mateix, d’una forma esgarrifosament exacta, tot allò que aquell laberint de sang i plom va significar en aquella Babilònia descontrolada on qualsevol tret podia portar el teu nom.