Barcelona, capital del català?

En Ton i la Marta —faig servir noms ficticis per evitar que els meus amics em retirin la paraula quan descobreixin que parlo d’ells en aquest article— viuen a Gràcia i tenen dos fills. Els anomenarem Pau i Llorenç. En Pau farà dotze anys i en Llorenç em sembla que en té deu. En Ton és barceloní de tota la vida i la Marta, com jo mateix, ve d’Osona, però fa més de vint anys que resideix a la ciutat. Els meus amics han parlat sempre en català entre ells i amb pràcticament tothom, han educat els seus fills en aquesta llengua i fan tot el possible per usar-la també quan van a comprar al mercat, de copes pel barri o a fer qualsevol tràmit a l’administració, a risc de passar per impertinents o perepunyetes. Podríem dir que en Ton, la Marta i els seus dos plançons constitueixen una família catalanoparlant modèlica o exemplar. Una mica com aquelles famílies de mentida de les sèries de TV3 dels noranta on els grans sempre apareixien llegint l’Avui i els petits, les aventures d’en Massagran, quan no fan puzles del mapa dels Països Catalans.

D’un temps ençà, però, quan en Ton i la Marta paren l’orella a la porta de l’habitació dels nens per comprovar que no s’estan esbatussant senten que en Pau i en Llorenç sovint parlen entre ells en castellà. Primer, van pensar que es tractava d’una mena de joc infantil, però amb el pas dels mesos han anat veient que no és, diguem-ne, un vici passatger sinó que els seus fills parlen cada cop més en castellà. A classe, estudien en català, per suposat, però es relacionen amb els seus companys majoritàriament en castellà. És així. Canvien de llengua amb la mateixa facilitat que fan servir la tablet dels seus pares, encara que quan passen del castellà al català s’hi deixen uns quants pronoms febles i gran part d’aquell lèxic més genuí —importat del poble i que a Barcelona sovint sembla marcià— que la Marta s’esforça per transmetre’ls amb un èxit manifestament escàs.

En Pau i en Llorenç no són un cas aïllat. Tinc altres amics molt militants en això de la llengua que assisteixen impotents a aquest mateix fenomen: els fills se’ls estan tornant castellanoparlants. Són nens que han rebut tones de marxandatge del Club Súper 3, que han estat subscrits a Cavall Fort abans de tenir ús de raó; nens que han escoltat en bucle a la ràdio del cotxe dels pares els grans èxits de Xiula i El Pot Petit malgrat que els seus progenitors els detestessin, però ni així. A certa edat, han acabat rendits a l’enorme poder de seducció de castellà: la llengua dels videojocs en línia, dels vídeos més virals de YouTube, dels influencers més súper, de les sèries de moda, del Tinder, del caixer de sota de casa, dels universitaris que venen a fer un Erasmus amb ganes de gresca…

Són nens que han rebut tones de marxandatge del Club Súper 3, que han estat subscrits a Cavall Fort abans de tenir ús de raó; nens que han escoltat en bucle a la ràdio del cotxe dels pares els grans èxits de Xiula i El Pot Petit malgrat que els seus progenitors els detestessin, però ni així

Les dades així ho confirmen: només un de cada quatre joves de Barcelona té el català com a llengua habitual, malgrat que la meitat assegura que en té un bon coneixement, segons dades de l’Enquesta de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. La situació no només és greu sinó que va a pitjor. Actualment, el parlen de manera habitual el 28% dels enquestats, mentre que fa cinc anys ho feien el 35. L’enquesta barcelonina també revela —oh, sorpresa— que puja l’ús social del castellà en aquest col·lectiu: ha passat de ser la llengua quotidiana del 56% dels joves de la ciutat a ser la del 62%.

No crec que sigui exagerat ni catastrofista afirmar amb tota rotunditat que el català està desapareixent a marxes forçades dels carrers de Barcelona. Tenim uns mitjans potents en català i una administració que funciona prioritàriament en aquesta llengua. Tenim una ciutadania capaç d’entendre-la i segons sembla d’usar-la, però que ho fa cada dia menys. Sortiu al carrer i pareu l’orella. Poseu el Telenotícies i veureu com quan hi apareix la veu del carrer —testimonis ciutadans anònims a qui es demana l’opinió de qualsevol tema— aquesta s’expressa molt majoritàriament en castellà.

Hom pot pensar que això només passa a Barcelona i que, per sort, el país és molt més que la seva capital. I és cert, com ho és que el futur de la llengua no pinta gens bé si Barcelona no exerceix de capital del català. No sé com ho hem de fer —hi ha gent molt més espavilada que jo, alguns dels quals a sou de l’administració, que imagino que hi deuen estar donant voltes—, però és urgent que la situació es reverteixi abans d’arribar a un punt de no retorn.

Hom pot pensar que això només passa a Barcelona i que, per sort, el país és molt més que la seva capital. Hom pot pensar que això només passa a Barcelona i que, per sort, el país és molt més que la seva capital.

Ni el mar ni l’herència olímpica ni tan sols el modernisme, si alguna cosa fa única Barcelona al món és la seva condició de capital del català. Per tant, no pot ser que sovint sembli que tenir una llengua pròpia sigui una nosa.