Barcelona, ciutat de superilles i patinets

Com moltes altres ciutats del món, Barcelona s’enfronta a la paradoxa de viure una imparable frisança municipalista per la pacificació de les vies tradicionalment destinades als vehicles de motor, mentre, paral·lelament, els espais ancestrals dels vianants són envaïts per andròmines elèctriques de velocitat creixent. En el cas de la nostra ciutat, el fet és particularment curiós atès que (mercès a la genial intuïció del geni Cerdà)  l’estructura de l’Eixample destinava l’enjardinament als interiors d’illa i la rapidesa motora a les vies asfaltades. Històries a banda, sembla evident que les ciutats del futur reduiran la presència del motor al seu centre (la qual cosa cal celebrar de forma objectiva pel que fa a la nostra salut pulmonar), impotents a l’hora d’evitar la progressiva conversió de les voreres en autopistes de vehicles d’aire més hipster que els cotxes però d’un efecte igualment estressant.

Fa uns quants lustres, ens hauria estranyat molt que la paradoxa en qüestió –expressada en les polèmiques de les superilles i la sobre presència de patinets elèctrics, respectivament– es convertís en un dels hits de l’actualitat barcelonina.  Però la realitat ens mostra que els diaris de la tribu ja tenen seccions dedicades al tema i fins i tot han promogut enquestes on la pacificació dels carrers divideix més els barcelonins que les bullangues del procés. Que el present cas entri en el mercadeig de la politiqueta el fa encara més nebulós: primer, perquè el debat sobre les superilles ha esdevingut un dels cavalls de batalla de l’actual administració municipal (a pesar de ser un projecte creat pel PSC d’Hereu i mantingut per Trias quan era alcalde) i, segon, perquè el projecte de Colau no té res a veure amb les superilles, limitant-se a pacificar algunes vies aïllades. 

La superilla és una grandíssima idea de l’urbanisme europeu del XXI (un dels seus pares, dit sigui de passada, és el nostre excel·lent Salvador Rueda) i la idea de pacificar dos carrers, bo i mantenint-ne un de trànsit, ha derivat en reduccions presencials d’autos de combustió properes al 50%. Barcelona hauria pogut plantejar-se perfectament transitar al model en qüestió, aprofitant la seva inigualada quadrícula i, de fet, més enllà de pintar l’asfalt dels carrers amb colorets insofribles, podria haver-lo aixecat del tot per posar-hi zones verdes o de pas tranquil. Però l’actual model manté la presència abusiva de l’automòbil i l’únic que acabarà provocant és més retencions a les vies properes al carrer pacificat (veïns del carrer València, compreu respiradors). De fet, el que més sorprèn del debat actual sobre les superilles és que tot déu opina sobre una realitat que no s’hi adiu. 

L’actual model manté la presència abusiva de l’automòbil i l’únic que acabarà provocant és més retencions a les vies properes al carrer pacificat

Hom sap, això sí, que les ciutats del futur seran molt més individualitzades, els trajectes comportaran poc més d’un quart d’hora i la presència de vehicles com ara el patinet elèctric o la bicicleta seran creixents. És molt lògic que la nova presència tensioni la mobilitat, i per això l’any passat la Guàrdia Urbana va acabar multant 19.796 conductors de patinets, la majoria dels quals per circular per una zona prohibida, saltar-se un semàfor i conduir amb auriculars o sense casc. Es nota que la bòfia barcelonina cavalca poc per Ciutat Vella, perquè carrers com el de servidora –aparentment destinat a vianants– han esdevingut una autèntica autopista d’aquests vehicles i la majoria dels seus conductors són, per dir-ho amb molta suavitat, ben poc tolerants amb la presència de la gent que encara tenim el curiós hàbit de caminar. No sobta el fenomen, insisteixo, sinó la manca de control.

No és estrany que, amb dades de l’Ajuntament, la sinistralitat d’accidents relatius a un patinet s’hagi multiplicat de forma exponencial en xifres d’un 25% anuals. Ahir mateix sabíem que la nostra ciutat serà de les primeres en exigir que els patinadors duguin el casquet, evitin anar-hi amb un acompanyant i no circulin per les voreres. Aquesta legislació arriba tard, perquè moltes zones de vianants ja han naturalitzat l’omnipresència d’aitals vehicles (i, també cal dir-ho, part de la ciutadania l’ha normalitzat a base d’alimentar-se únicament amb la dieta Glovo). Si ciutats com la nostra pacifiquen els carrers d’una forma aleatòria i pateixen d’un transport públic encara deficient, aquest tipus de transport augmentarà de forma exponencial i ni la millor policia del món serà capaç de controlar-lo. Aquest és, en definitiva i com acostuma a passar, el resultat de fer les coses tard i a mitges. 

Barcelona podria ser una ciutat de superilles i patinets, però molt em temo que acabarà essent una urbs on la proesa de caminar serà cada dia més difícil.