Barcelona incòmoda

A Barcelona hi ha molts senyors, però no tothom pot ser un senyor de Barcelona. Aquesta categoria escau a poca gent, és com un vestit fet a mida, ve de mena com la condició porcina i massa aspirants fracassen perquè ho confonen amb ser un “senyorito”. Lluís Permanyer llueix aquesta equilibrada noblesa plebea, aquesta aristocràcia de barri, més poderosa que una visita reial perquè hi ha un tipus de dignitat que faria agenollar un emperador. Permanyer és com els materials innobles i alhora sumptuosos dels palaus modernistes, la brillantor d’un cul d’ampolla en un trencadís o un vestíbul amb baranes de porcellana: armes secretes que ho aguanten tot, que treballen amb el que poden i que encara donen sentit a la ciutat. 

Feia temps que no el veia: va ser el passat dia 6 al cicle de conferències La Barcelona incòmoda (jornades de debat sobre memòria i espai públic) a la presó Model, on Lluís Permanyer va donar una lliçó d’elegància, intel·ligència i humor a la sectària, ofuscada i tendenciosa conferència inaugural. El senyor Permanyer va parlar de la plaça Cinc d’Oros (anteriorment de la Victòria, de la República, de Pi i Margall, del Lloro, del Llapis, de Joan Carles I) tot reivindicant que s’hi tornés a instal·lar l’escultura Flama de Josep Viladomat en lloc de continuar amb l’actual Monument a Ningú: un fet que ell associa, com a mínim, “a una performance de les que de tant en tant es fan al MACBA”, però que a mi em sembla un retrat exacte del que és Barcelona: un silenci incòmode.

No succeeix en cap altra ciutat que també hagi tingut un passat conflictiu o bèl·lic: només cal veure el monument que presideix la plaça Maidan de Kíiv, que per això es diu plaça Maidan (mirin el diccionari) i no plaça Nou de Bastos ni plaça del Ròtring. Es pot guanyar o es pot perdre, es pot tenir monuments als caiguts per una causa o per una altra, però aquest empat equidistant, inofensiu i esterilitzat que encarna Barcelona la buida de sentit i la transforma en un crònic Fòrum de les Cultures. Aquí s’ha aturat el temps, aquí no guanya ni perd ningú i és millor anar passant pàgines: la mateixa Diagonal ha preferit quedar-se amb el seu avorrit i geomètric nom cerdià, després d’haver-se provat de rebatejar massa vegades.

De vegades el consistori sí que decideix enderrocar estàtues acusades d’esclavistes, o bé retirar bustos reials que després (aquests sí) tornen a col·locar, però el que fa un senyor com Permanyer és una altra cosa: retirar i enderrocar és molt fàcil, però col·locar i construir costa una mica més. Tu pots ser molt anti, pots tenir detectat perfectament el dolent de la pel·lícula, però un cop has manifestat les teves fòbies sempre és d’agrair que proposis les teves fílies: a favor de què estàs? Realment la idea és deixar buit el pedestal d’Antonio López durant gaire temps? I si finalment diem a Colom que baixi de la parra, a què erigirem un monument davant del mar? A la Llibertat? Però si dèiem que no hi ha llibertat sense justícia, no seria prioritari un monument a la Justícia? Ui, no, massa problemes, massa seda negra de tribunal. D’acord, doncs i si fem un monument a Amèrica, que és un concepte que engloba indígenes i hispans i llatins i afros, i la del sud i la del nord i la de terra endins i la de mar enllà? Ostres, però és que no podem ser tan occidentalistes, no? S’assemblaria massa a això de tenir com a icona de la ciutat un temple cristià: massa insuportable per als que hi voldrien una rosa de foc. 

El resultat d’aquests embolics mentals és que avui la plaça més cèntrica de Barcelona erigeix un trempadíssim obelisc sense nom, estèril i onanista, mig republicà mig franquista mig no-res, tan anònim i inquietant com el monòlit que s’apareix als micos de 2001: Una Odissea de l’Espai. Com a màxim té una rèplica en forma d’ombra als Jardinets de Gràcia, feta per Frederic Amat, en homenatge a Salvador Espriu i evidentment en forma de forat a terra perquè en aquesta ciutat ens fa massa vergonya alçar res. Fins i tot els cinc fanals de Pere Falqués que donaven nom a la plaça ara són col·locats al meu barri, a l’Avinguda Gaudí, i no en són cinc sinó sis. Crec que em deu agradar tant la Sagrada Família perquè és l’única cosa que avui ens atrevim a plantejar en vertical.

No és només l’escultura del monument, senyor Permanyer: és aquest absurd missatge de no apostar per res, de no tenir el valor d’expressar les coses, i que ens aboca a tenir aeroports amb noms no escollits, projectes olímpics d’hivern amb poc entusiasme popular, terceres pistes que perfecte si hi són i perfecte si no hi són, tramvies cèntrics que ningú no ha votat mai però que es faran igualment, museus vinguts de Rússia que no acabem de veure del tot clars, és a dir que Barcelona acaba no apostant per res degut a un mal entès perfeccionisme moral, un crònic malentès amb la voluntat popular i una encara pitjor entesa cultura de la pau. Hi ha una manera de desaparèixer que és encara més trista que les derrotes: no haver-se atrevit a apostar per res. I això no només ens du a tenir un Monument a Ningú, sinó, a la llarga, a una ciutat de ningú. Sospito que, per a alguns, ja es tractava d’això.