La Barcelona de Jack Johnson, per Denise Duncan

El combate del siglo posa en escena una versió subjectiva i ficcionalitzada del personatge històric Jack Johnson, el primer boxejador afroamericà que es proclamà campió mundial de pesos pesants a principis del segle XX després d’enfrontar-se a Jim Jeffries, “la gran esperança blanca”. La Beckett acull fins al 13 de juny la proposta teatral de la dramaturga Denise Duncan, amb traducció de Marc Rosich, direcció musical de Marco Mezquida i un repartiment entregat format per Queralt Albinyena, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. La sala recupera aquesta obra després que la segona onada la deixés fora de programació, tot just una setmana després de la seva estrena a finals d’octubre.

La història de Johnson es remunta a la consegüent onada de revoltes i linxaments racials als Estats Units, que li van costar una condemna injusta que el va obligar a fugir del país amb la seva dona Lucille. Barcelona esdevindrà una segona casa per Johnson. Una ciutat que li permetrà portar una vida d’excés, luxe i patiment, acompanyat de tres cabareteres mentre l’assetgen els fantasmes del passat.

L’autora ens ha confessat que una de les coses que més l’ha fascinat durant l’exercici de documentació i recerca en arxius històrics ha estat endinsar-se en la Barcelona d’entre 1915 i 1918; un món “amagat, però vox populi, que combina els sopars luxosos de la burgesia amb la sordidesa dels cabarets i dels prostíbuls de l’antic Barri Xino”. Personatges i espectadors recorren els locals més pintorescs, des de La Hechicera a La Pajarera, conegut actualment com El Molino. Entrem de ple a la vida nocturna de l’Excelsior, un dels principals escenaris de l’obra, amb picades d’ull a la presència del sector més adinerat de la societat barcelonina i a membres de la bohèmia intel·lectual, com Josep Maria de Segarra o el poeta dadaista Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde, i amb qui Johnson organitzà un combat de boxa a la Monumental.

El relat particular de Johnson permet a Duncan confrontar l’espectador i posar sobre la taula grans temes, tan complexos i dolorosos com el racisme, la violència de gènere, l’emancipació de la dona, la marginació social i la dificultat de trobar el lloc propi en una societat injusta sense caure en el moralisme o en un discurs pessimista. Ens trobem davant de personatges forts i independents que, tot i ser maltractats pels altres i per la vida, no es deixen vèncer, es donen suport i s’acompanyen amb esperança. Cada actor escenifica, en certa manera, les conseqüències d’aquestes càrregues i es fa abanderat d’una lluita específica sense perdre del tot una personalitat complexa i profunda.

És en aquest sentit que llueixen els moments de gran intensitat emocional, com l’escena del judici de Johnson. Una de les més assajades pels actors —segons ens comenta Duncan—, que “s’ha de treballar des de l’amor”. Com a espectadors, vibrem amb una escena que, a posteriori, hem sabut que correspon en un 90% a les paraules literals de l’expedient judicial del boxejador. Convocant les mateixes frases, la ficció esdevé fantasma i apel·la a la nostra responsabilitat moral. En paraules de Duncan: “Entenc el teatre com un espai d’amor i reparació que permet construir un entorn de seguretat on enfrontar-se a situacions límit”.

D’aquesta manera, l’espectador aconsegueix advertir problemàtiques a penes conscients, fins llavors, i desfer nusos. L’humor i la ironia, que travessen tota l’obra, actuen com a elements de descompressió de les escenes més dramàtiques. Són els moments en què ens diem: “Ara puc riure, em puc relaxar”. I és que El combate del siglo és ple de passatges enginyosos i surrealistes. Es tracta d’un espectacle on tot suma: espai sonor, llum, vestuari i coreografies. És una composició quasi musical, cada escena té un to i sona d’una manera determinada. Tant hi trobem cançons com When I get low I get high, d’Ella Fitzgerald o Nobody knows the trouble I’ve seen, com performances de Music Hall en què apareix un doble pla narratiu i els espectadors passem a ser actors mentre les cabareteres canten i ballen entre el públic.

El conjunt de recursos esmentats fan d’aquesta peça teatral un espai que ens convida a la reflexió de la nostra societat des d’un discurs realista i, alhora, esperançador. És per tots aquests motius que val la pena dedicar un vespre a endinsar-se a les profunditats de La Beckett i dialogar amb la proposta dramatúrgica de Duncan. I és que, com diu Johnson amb el seu somriure franc: “Un round són tres minuts, i la vida són tres dies”.