Barcelona, ciutat de mar… d’esquena al mar?

Barcelona té atributs que moltes ciutats del món envejaria: clima, caràcter, creativitat… i mar. Un mar que va ser protagonista en els Jocs Olímpics del 92, en el turisme que ens va donar a conèixer al món, i avui també en grans esdeveniments com la Copa de l’Amèrica. No obstant això, aquesta ciutat de mar que un dia vam ser sembla cada vegada més lluny del dia a dia real.

Si avui un barceloní vol arribar a la mar des de la part alta de la Diagonal, pot trigar gairebé una hora. Les obres, la falta de mobilitat i una certa desconnexió urbanística han acabat allunyant el resident de la costa. I aquí comença el veritable repte. Perquè si el ciutadà no baixa al mar, el mar deixa de formar part de la seva vida. I quan això passa, tot el que es construeixi allà corre el risc de ser efímer.

El cas del Time Out Market Barcelona és un bon exemple. No perquè el model estigui malament (Lisboa ha demostrat que funciona), sinó perquè l’entorn no acompanya. A Portugal, el mercat és a peu de carrer, integrat en la vida quotidiana. A Barcelona, en canvi, el Time Out neix encaixat en un centre comercial elevat, desconnectat del pols de la ciutat.

La seva proposta, més pròxima a un aeroport que a un mercat viu, suma una oferta amb preus alts i escassa agilitat de consum. I si el client és en un 80% turista, la fórmula hauria d’adaptar-se: més velocitat, més experiències virals, més focus en el moment, no només en el plat. Encara que sense trànsit, no hi ha vendes, i el que necessita Time Out és que vingui gent. Omplir un espai tan gran és tot un repte.

Les conseqüències no s’han fet esperar. En el seu primer any, el Time Out Market ha perdut gairebé la meitat dels seus operadors. Noms com el xef multiestrellat Jordi Artal, el Grup Nuri, l’històric Colmado Murria, la pastisseria Bubò o el cuiner Óscar Manresa han abandonat el projecte. També el Grup Confiteria (creadors de la premiada cocteleria Paradiso) ha tancat temporalment el seu espai Monk, que només obrirà en esdeveniments o estiu.

Això no passa per falta de talent ni de visió gastronòmica, sinó per una desconnexió estructural amb la ciutat. I això, com retailer, em preocupa. No és una crítica al projecte, és un crit d’atenció. Barcelona necessita que arribin idees noves, que s’obrin espais ambiciosos, que s’activin noves energies entorn del comerç i la gastronomia.

Però no n’hi ha prou amb portar el projecte, també cal saber acompanyar-lo. Una ciutat no pot convidar a invertir milions d’euros… i després deixar sola a aquesta inversió. No n’hi ha prou amb omplir discursos de paraules com a “comerç local” o “ciutat viva”. Cal demostrar-ho en la pràctica.

Si convertim la costa en un decorat turístic i deixem fora al resident, perdrem una part essencial del que ens fa diferents

Però això no va del Time Out. Va de Barcelona. I de com deixem escapar oportunitats perquè no cuidem prou el que rebem. Quan llancem projectes vinculats a la mar (mercats, restaurants, esdeveniments) sense garantir accessibilitat ni intenció real de reconnexió amb el ciutadà, convertim el que podria ser ciutat viscuda en simple postal.

Perquè, on està el focus de client en tot això? Què fa la ciutat perquè qui inverteix se senti ajudat? Perquè el resident vulgui tornar al mar? Perquè el visitant entengui que aquí el mar també es viu i no sols es mira? Sense focus client, no hi ha rendibilitat possible. I sense rendibilitat, no hi ha continuïtat per a ningú: ni per a l’operador, ni per a l’administració, ni per al ciutadà.

No podem continuar abandonant la part baixa de la ciutat. Barcelona necessita tornar a mirar al mar i sentir-lo seu, no sols ensenyar-lo en les postals. Perquè si convertim la costa en un decorat turístic i deixem fora al resident, perdrem una part essencial d’allò que ens fa diferents. Encara som a temps, però hem de pensar amb coherència, posar al ciutadà en el centre, repensar la mobilitat, facilitar l’accés i crear experiències que facin que la mar torni a ser un lloc de trobada, no de pas.