La Barcelona metropolitana: una societat diversa, una representació desigual

Darrerament, venen apareixent a les xarxes socials unes publicacions que mostren imatges d’escenes quotidianes als espais públics o a llocs com el metro de Barcelona en els anys 80 i 90 amb missatges del tipus “quins temps aquells…” o “pots veure la diferència respecte a la situació actual?”.  Desconec l’origen i la intenció de les publicacions, però és evident que si no han sorgit de persones o organitzacions obertament xenòfobes, aquestes se les han apropiat i les han reproduït o comentat per difondre el seu execrable missatge: eren temps feliços perquè no hi havia immigrants.

La manipulació nostàlgica és una de les armes habituals d’aquest tipus de moviments. La manipulació de dades i de relacions causals també. I no es pot dir que no sigui efectiva, atès el rèdit polític que n’extrauen aquí i al món en general.

És evident que la situació respecte a la immigració ha canviat substancialment des d’aquella època, com tantes altres coses en la nostra societat. Recordo que en el meu institut de secundària, a Nou Barris, les persones amb origen estranger (normalment adoptades) es podien comptar amb els dits d’una mà, i eren tan escasses com els nois i noies amb progenitors divorciats. Al menjador el menú era el mateix per a tothom i, per què no dir-ho, jo era dels pocs amb una mare tres dècades llargues més gran, però clar, sent el petit de cinc germans.

La societat, doncs, ha canviat notablement, i la presència de persones procedents d’altres llocs del món és no només la tònica general, sinó una tendència a l’alça.

Com és ben sabut, en els últims anys la regió metropolitana de Barcelona ha experimentat un creixement sostingut de la seva població, impulsat principalment per la immigració, com explicava en un article anterior. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), actualment més del 30% dels residents a la regió han nascut fora de l’Estat espanyol. Al municipi de Barcelona, el percentatge de població estrangera ja supera el 25%, segons les dades del Padró Municipal d’Habitants del 2024.

La immigració, doncs, està tenint un efecte significatiu en l’estructura demogràfica. En un context de natalitat baixa entre la població autòctona i envelliment progressiu, les persones migrants —especialment les més joves— estan esdevenint una part fonamental de la base de la piràmide poblacional. Tant és així que les estadístiques més recents de l’Idescat indiquen que gairebé el 40% dels nadons nascuts a la regió metropolitana tenen almenys un progenitor nascut a l’estranger. Aquesta realitat evidencia que el futur de la metròpolis és i serà encara més, inevitablement, multicultural i multiètnic.

Tot i el seu pes demogràfic creixent, la presència de persones d’origen immigrant en espais de representació és encara anecdòtica

Ara bé, la metròpoli barcelonina ja no només és receptora de diversitat: la genera des de dins. En barris de Barcelona com el Raval o la Marina i municipis com Santa Coloma de Gramenet, la proporció de joves d’origen migrant supera de llarg el 50% segons l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta dada trenca amb la visió tradicional d’una ciutat homogènia i obliga a repensar els imaginaris col·lectius de pertinença.

Segons projeccions del Centre d’Estudis Demogràfics, més del 50% dels menors d’edat a l’àrea metropolitana podrien tenir origen estranger en menys de dues dècades. Aquesta transformació no és exclusiva de Barcelona, donat que la majoria de grans ciutats europees viuen dinàmiques semblants, tot i que la velocitat i la gestió institucional de la diversitat varien segons el cas i el moment.

Així doncs, les escoles, les llars d’infants i els serveis públics ja reflecteixen aquesta nova realitat. Com diu l’antropòloga i investigadora del CIDOB Blanca Garcés: “Els infants nascuts aquí de pares migrants són la baula clau entre dues generacions i dos mons. Cal garantir que no es trenqui”.

A les eleccions municipals de 2023, només una desena de persones amb origen migrant van esdevenir regidors i regidores a tota la regió metropolitana

Però la realitat actual pel que fa a la connexió entre aquests dos mons ens mostra un panorama ben diferent. Tot i el seu pes demogràfic creixent, la presència de persones d’origen immigrant en espais de representació és encara anecdòtica. Parlaments, ajuntaments, mitjans de comunicació, organitzacions empresarials i sindicals o entitats cíviques continuen essent, majoritàriament, espais ocupats per persones nascudes aquí i, sovint, amb perfils molt homogenis.

A les últimes eleccions municipals del maig de 2023, per exemple, només una desena de persones amb origen migrant van esdevenir regidors i regidores a tota la regió metropolitana, malgrat que en alguns municipis la població d’origen estranger supera el 30%. SOS Racisme ha denunciat en els seus informes com a l’Ajuntament de Barcelona, cap dels 41 seients del Saló de Plens és ocupat per una persona d’origen africà o sud-asiàtic, malgrat que aquests col·lectius tenen una presència molt rellevant a la ciutat.

La identitat catalana no s’entén encara com a plenament diversa, sinó vinculada a una imatge majoritàriament blanca i de classe mitjana

Aquesta absència té conseqüències greus i acumulatives, començant pel fet que les polítiques públiques no poden respondre adequadament a les necessitats de col·lectius que no tenen veu pròpia en les institucions. “No es tracta només de ser-hi, sinó de tenir capacitat real d’incidència política”, recorda l’activista i politòloga Tània Adam en el marc del seu projecte Espanya Negra: viatge cap a la negritud en l’espai-temps, que va ser objecte d’exposició a la passada biennal Manifesta 15.

Una de les conseqüències més invisibles i doloroses d’aquesta falta de representació és que moltes persones nascudes a Catalunya, però amb cognoms o trets físics considerats “estrangers”, continuen sent vistes com a “altres”. Aquest fenomen, conegut com a racisme estructural o institucional, es tradueix en discriminacions quotidianes, preguntes constants sobre “d’on ets de veritat?”, i dificultats per accedir a llocs de treball, habitatge o àmbits de poder. La identitat catalana —o barcelonina— no s’entén encara com a plenament diversa, sinó vinculada a una imatge majoritàriament blanca i de classe mitjana. Una altra prova d’això és el costum de no dirigir-se en català a les persones amb determinats trets físics, fins i tot quan aquestes donen rèplica en aquest idioma.

És així, per tant, que les segones i terceres generacions viuen en una mena de llimbs: no són “immigrants”, però sovint tampoc se’ls permet ser plenament “d’aquí”. Aquesta exclusió simbòlica té efectes psicosocials profunds i alimenta sentiments de no pertinença. L’emergència de referents d’èxit, en camps sobretot com l’esport o el món de l’espectacle són importants, però encara ho serien més altres referents en nivells més propers a la realitat que viuen aquestes generacions, començant per veure els seus pares i mares progressar en l’administració, en l’empresa o en l’acadèmia i la ciència i gaudir elles mateixes d’oportunitats per aconseguir-ho, com les vam tenir els adolescents dels 80 i 90.

Per revertir aquesta situació i avançar cap a una societat realment inclusiva, calen accions concretes i valentes que convindria escometre de manera progressiva però ferma, que convindria escometre abans que caiguin pel seu propi pes (demogràfic) i es visqui tot plegat com un xoc social de conseqüències imprevisibles. En l’àmbit de l’acció institucional i política hi ha el recurs, sempre controvertit, de l’establiment de quotes, de manera similar com s’ha fet amb l’equitat de gènere, però encara amb una major complexitat atesa la diversitat de situacions que recollim sotal el paraigua del terme “migrant” (fins i tot persones que no ho són, però “ho semblen”).

La metròpoli del futur no pot ser només diversa en les estadístiques: ho ha de ser també en els espais de poder i en els relats compartits

Des de les institucions i els partits polítics, això sí, es podria treballar de manera més coordinada amb el món associatiu per fer sentir amb més força les veus d’aquests col·lectius. El districte londinenc de Camden, per exemple, ha establert com una de les seves quatre missions estratègiques per al 2030 que aquelles persones que ostentin llocs de poder al districte siguin tan diverses com la comunitat i que es prepari a la propera generació per continuar en aquesta línia, de manera que ja resulti més natural la seva presència en aquests espais de poder. I han començat per la pròpia administració per donar exemple a la resta d’institucions i entitats locals.

Al Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ens hem fixat també com un objectiu essencial incrementar la diversitat de les persones participants en les nostres activitats, tant si el seu rol és actiu (ponents, talleristes, etc.) com si no (espectadores), tot i que amb desigual capacitat d’incidència ja que no sempre es pot incidir en la selecció de qui hi participarà. Pel que fa a l’equip de la nostra oficina de coordinació, s’ha anat configurant en els darrers anys de manera orgànica una plantilla on un terç de les persones són nascudes a l’estranger, un percentatge que s’ajusta a la realitat del que és el nostre objecte de reflexió: la regió metropolitana de l’any 2030. No tant pel que fa a composició, ja que actualment hi són representats cinc països llatinoamericans i dos d’europeus.

En tot cas, no hi ha dubte que més enllà de mesures que es puguin imposar, una vegada més la solució real es troba en l’educació i en la informació, que són les que permeten prendre consciència de la realitat i actuar amb esperit crític i constructiu, així com en la facilitació de més espais i moments d’interacció, per generar major empatia. Perquè no es tracta només de sumar presències, sinó de transformar mirades.

La ciutat dels cinc milions té davant seu, per tant, l’oportunitat de construir una societat més justa, cohesionada i representativa. La metròpoli del futur no pot ser només diversa en les estadístiques: ho ha de ser també en els espais de poder, en els relats compartits i en la mirada col·lectiva sobre qui som.