Barcelona és el mirall on Espanya no sempre vol mirar-se

Fa falta més que ironia i llocs comuns per diagnosticar una ciutat. Fernando Caballero va titular el seu article Quo vadis, Barcelona?, amb la seguretat de qui ha decidit que el declivi de Barcelona és un fet incontestable. Però el que el seu text realment revela no és el suposat problema de Barcelona, sinó la incomoditat d’una part d’Espanya davant una ciutat que continua sent avantguarda malgrat tots els pronòstics del seu funeral anticipat.

Barcelona no agonitza: evoluciona. No està en declivi, està en transformació. El que alguns interpreten com una crisi és, en realitat, la conseqüència d’haver estat pionera —i per tant, més exposada— en gairebé tots els àmbits on avui es juga el futur d’Europa: la tecnologia, la sostenibilitat, el talent global i la governança urbana.

El relat del declivi és, en gran part, una ficció amb aroma a centralisme. Caballero descriu un “infart” ocorregut en els anys 70 del qual la ciutat no s’hauria recuperat, i compara el seu futur amb el de Marsella o Nàpols. Però aquest diagnòstic ignora que, mentre moltes ciutats europees s’esfondraven després de la desindustrialització, Barcelona va ser capaç de reinventar-se, no amb “necrofília olímpica”, com suggereix, sinó amb visió de futur.

Les Olimpíades de 1992 van ser el major projecte de modernització urbana d’Europa en l’últim quart del segle XX. No només van obrir la ciutat a la mar; van transformar el seu model productiu, turístic i tecnològic. Gràcies a aquell impuls, Barcelona va consolidar un ecosistema urbà basat en la innovació, el disseny i el coneixement, que avui sosté el 80% del seu PIB.

Dir que el model “va morir” és negar l’evidència dels últims trenta anys: la ciutat que va organitzar els Jocs es va convertir en capital mundial del mòbil (Mobile World Congress), una referència mundial en biomedicina i en el cinquè hub de startups tecnològiques de la Unió Europea. Si això és un infart, que vingui el cardiòleg i ho confirmi.

Després ve la fal·làcia de sempre: l’abstracció: “Barcelona es tanca, viu del passat”. L’autor acusa a Barcelona dede viure “abstreta” i de “voler quedar-s’ho tot”, i de no cooperar amb València, Saragossa o Palma. Però les dades i els fets ho desmenteixen.

Barcelona és avui una de les ciutats més connectades del sud d’Europa. El seu port —el primer del Mediterrani en trànsit de creuers i entre els cinc primers en contenidors— és el node logístic essencial per al comerç amb Àsia. L’Aeroport del Prat és la segona porta aèria internacional d’Espanya i un referent europeu en rutes intercontinentals. I la seva xarxa de ferrocarril, metro i tramvia és un exemple d’integració metropolitana que moltes capitals envegen.

Mentre alguns territoris han viscut de la proximitat al poder polític, Barcelona ha prosperat a base d’idees. El seu “sistema” no es va construir des dels despatxos de l’Estat (ja n’hi ha prou de parlar del tema de l’Eixample, va!), sinó des de la societat civil, les universitats, els emprenedors, els barris. I això és precisament el que molesta als qui preferirien una Espanya on la innovació i el talent no es deslocalitzin del quilòmetre zero.

Caballero també ens parla de l’endogàmia i talent. El mite de l’elit tancada. I aquí, serem sincers, una mica de raó en té. Però una mica: no tota. Segons l’article, les elits catalanes són “hermètiques” i la ciutat, un terreny vetat al talent extern. La realitat, per sort, sempre ens contradiu.

Barcelona és una de les ciutats més cosmopolites d’Europa: un 30% dels seus habitants són estrangers, i el seu ecosistema empresarial es nodreix de professionals de més de 160 nacionalitats. Empreses com Glovo, Wallbox, Typeform o TravelPerk lideren sectors globals des d’aquí. La Universitat Pompeu Fabra, la UPC i ESADE se situen entre les millors institucions acadèmiques del continent. I en recerca biomèdica, el Parc de Recerca Biomèdica, el Vall d’Hebron i el Barcelona Supercomputing Center són referents internacionals.

Si d’alguna cosa pot presumir Barcelona és d’haver transformat la seva burgesia industrial en una classe creativa global. El repte de Barcelona és com barregem les realitats del Poblenou amb la de Nou Barris o Gràcia.

Caballero també lamenta que Barcelona hagi perdut el seu múscul industrial. El segle XXI no es mesura en tones d’acer ni en metres cúbics de ciment, sinó en coneixement, dades i innovació. Temps al temps. Barcelona ha sabut fer aquesta transició. Avui lidera en biotecnologia, videojocs, intel·ligència artificial i tecnologia mèdica. Empreses emergents atreuen inversió estrangera rècord, i la ciutat figura entre les destinacions preferides pels emprenedors europeus.

“Barcelona molesta perquè no s’ajusta al motlle”

El districte 22@, que alguns van titllar de “projecte urbanístic de màrqueting”, s’ha consolidat com un laboratori d’economia digital. Allà s’hi instal·len des de multinacionals fins a petites startups que competeixen globalment.

El “model Barcelona” —tan injuriat pels qui confonen planificació amb burocràcia— és una referència en urbanisme sostenible i en innovació social. Per això París, Copenhaguen o Amsterdam estudien la seva experiència en habitatge cooperatiu, mobilitat elèctrica i governança participativa.

I, per fi, el bingo: la qüestió lingüística i el mite de l’antipatia. L’autor insinua que el bilingüisme o la política lingüística són un obstacle per al talent. Res més allunyat de la realitat. El suposat “ambient antipàtic” és un altre mite. Els milions de turistes, estudiants Erasmus i professionals internacionals que trien viure aquí no semblen compartir aquesta impressió. El que potser molesta no és l’idioma, sinó l’exemple d’una ciutat que intenta preservar la seva identitat sense renunciar a ser global.

Caballero conclou dient que Barcelona hauria de “reconnectar-se amb la resta d’Espanya”. Però Barcelona no competeix amb Madrid. Pretendre que Barcelona renunciï a la seva singularitat per “mirar al sud de l’Ebre” és un error conceptual.

El veritable “problema” és el dels qui, des de la distància, continuen esperant que Barcelona fracassi per justificar el seu propi immobilisme

El discurs de Caballero està travessat per un fil comú: la desconfiança cap a la diferència. Quan diu que els catalans “fan coses” però “no se sap per a què”, en realitat està dient que no entén una ciutat que no necessita demanar permís per pensar diferent. Barcelona molesta perquè no s’ajusta al motlle. Perquè no demana aprovació ni centralitat, perquè competeix amb Berlín, Amsterdam o Copenhaguen més que amb València o Saragossa.

Barcelona no té un problema. El que té és una identitat forta, una memòria industrial que es va transformar en cultura digital, una llengua que suma, i una societat civil que no es resigna a ser espectadora del poder.
El veritable “problema” és el dels qui, des de la distància, continuen esperant que fracassi per justificar el seu propi immobilisme. Mentrestant, la ciutat continua fent coses. Coses que importen: ciència, cultura, tecnologia, comunitat. I encara que alguns no ho entenguin, és el que la fa continuar viva.