Barcelona no és un debat abstracte (ni neutral)

Quan parlem de les pròximes eleccions municipals a Barcelona, sovint sona tot molt de tertúlia política: cares, sigles i pactes. Però si fem un pas enrere i escoltem els qui pensen la ciutat amb profunditat, descobrim que no es tracta només de qui guanya una alcaldia, sinó de quin relat de ciutat i de metròpoli volem construir per als pròxims anys —i, sobretot, de quin paper volem que tingui Barcelona dins del país com a capital de Catalunya.

La Barcelona d’avui ja no és només la ciutat dins les seves fronteres administratives. És una metròpoli viva, complexa i interconnectada amb municipis com L’Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sant Adrià. Aquestes places, barris i pobles formen un ecosistema on es mouen cada dia milions de persones, i els esforços per coordinar polítiques que travessen aquestes fronteres no són una opció, són una necessitat. El debat sobre mobilitat, habitatge, infraestructures o tecnologia metropolitana no és cap abstracció: és el que condiciona si podem desplaçar-nos, viure i treballar dignament.

Si mirem el que Oriol Estela, coordinador del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, ha repetit en diversos articles en aquest mateix magazine, una metròpoli eficient no és només transport i carreteres, sinó tot allò que ens permet mantenir una qualitat de vida alta: l’aigua que bevem, l’energia que consumim o els espais verds que refresquen la ciutat. La gestió d’aquests elements essencials ja no pertany íntegrament a cada ajuntament, sinó que reclama una mirada conjunta i una planificació més enllà de l’Eixample o el Besòs. Parlar d’infraestructures és parlar de què significa viure en un territori resilient i digne per a tothom.

Una ciutat que oblida la seva llengua o la dilueix per inèrcia perd més que un símbol: perd cohesió social i sentit col·lectiu

Però aquesta mirada metropolitana no pot ser deslligada de la identitat que dona sentit a Barcelona. Si la ciutat vol mantenir la seva autenticitat i el seu paper de capital del país, ha de fer-ho exercint com a capital de Catalunya, no només com a ciutat global. Això vol dir defensar la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions, que són el teixit que ha fet de Barcelona una ciutat amb personalitat pròpia, admirada arreu però arrelada aquí.

Una metròpoli oberta i diversa no és incompatible amb una ciutat que s’estima i protegeix la seva identitat. De fet, només si Barcelona té clar qui és —i què representa—, podrà projectar-se amb força al món. Una ciutat que oblida la seva llengua o la dilueix per inèrcia perd més que un símbol: perd cohesió social i sentit col·lectiu. Fer de Barcelona una ciutat moderna i inclusiva passa també per garantir que el català sigui llengua de convivència i d’oportunitats, que la cultura catalana tingui espais de centralitat, i que les tradicions siguin viscudes amb naturalitat, com a expressió d’un poble viu i no com a folklorisme residual.

Pau Solanilla ens recordava en un article al The New Barcelona Post que vivim en una era en què moltes persones —especialment la gent jove— desconfien de les institucions i de la política tradicional. En aquest context, la ciutat i els seus actors socials tenen l’oportunitat d’acostar la política al que realment importa: construir una Barcelona que combini innovació tecnològica amb benestar humà i arrelament cultural; no només sensors i dades, sinó qualitat de vida compartida i orgull de pertinença. Això és el que ell anomena una visió urbana centrada en les persones: tecnologies i projectes que facin que viure aquí sigui millor, més humà i més propi.

Aquest enfocament és especialment útil per pensar en debats que tothom sent parlar, però que no sempre es discuteixen prou: habitatge digne, cohesió social, sostenibilitat ambiental o mobilitat realment accessible per a tota la metròpoli. La tecnologia per si sola no garanteix res; és una eina. El que importa és com la fem servir per fer la ciutat humana, justa i fidel a la seva essència de capital del país.

Les eleccions no són només un assumpte de partits; són una oportunitat de decidir quin projecte de ciutat i de metròpoli volem activar

També cal recordar que Barcelona és una ciutat de diversitats interconnectades: gent de cultures diferents, joves que busquen oportunitats, famílies que volen fer arrels, treballadors que entren i surten cada dia. Allò que en diem una ciutat global. I tots ells volen respostes reals als seus reptes quotidians. Però enmig d’aquesta diversitat, la ciutat necessita un fil comú que la cohesioni, una identitat compartida que no exclogui ningú, però que tampoc no s’esborri. Aquesta identitat passa per la llengua, per una manera de fer i de viure que és part del que ens ha convertit en una capital mediterrània amb ànima pròpia.

Per això, les eleccions no són només un assumpte de partits. Són una oportunitat de decidir quin projecte de ciutat i de metròpoli volem activar. Es tracta, en definitiva, de com volem que Barcelona —i tota la seva àrea metropolitana— evolucioni. D’aquesta elecció dependrà si la nostra ciutat és un lloc on val la pena viure i, sobretot, un lloc que (tot i els canvis normals que pateix qualsevol ciutat global) el continuem sentint encara nostre.