Barcelona: pagar per entrar?

Per culpa de l’inventor de les postals –un tal Giovanni Antonio Canal, altrament dit Canaletto– i del creador del viatge interior existencial del passejant –un tal Johann Wolfgang von Goethe– Venècia ha acabat essent la creadora i la víctima principal del turisme modern. En efecte, tots els cunyats del món han dit alguna vegada que, abans de morir, cal posar els peus a la capital del Vèneto “perquè és una ciutat única al planeta”. El problema, ai las, arriba quan la suma exponencial de cunyats (i dels seus familiars i interlocutors en general) provoquen que la ciutat hagi acabat convertida en un bulevard per guiris. Els venecians que tenen la gosadia de romandre a la seva Città Antica (les dades comunals parlen de 40.000 temeraris, d’un total metropolità d’uns 250.000 habitants), han de conviure amb la presència de 100.000 visitants diaris i uns 30 milions de turistes anuals. Ànims, amici. 

Si fiquem el nas en l’evolució de les principals zones turístiques venecianes entre els anys 1997 i el 2023, veurem com l’exili d’indígenes resulta imparable: San Marco (de 41.782 a 29.357), Dorsoduro-Giudecca (de 26.818 a 19.772), Pellestrina-San Pietro in Volta (de 4.675 a 3.442) i etcètera. Com ja és sabut per tothom, l’alcalde Luigi Brugnaro i els responsables de l’antiga serenissima han tornat a proposar un peatge de 5 euros durant els dies de bonança en què la ciutat pateix un estrès inassumible. La mesura recaptadora ja s’havia implantat del 2019 al 2021 i hom sap perfectament que els 5 euros en qüestió van bé per amuntegar molta pasta, però no aturaran a cap cunyat del món que vulgui passejar-se pel centre històric de la ciutat emulant pomposament el delit sexual de Gustav von Aschenbach. Les coses que no funcionen no rutllen, per molt que les repeteixis.

Diria que el futur de Venècia s’assemblarà molt al paradigma de ciutat que ja va predir Bruce Bégout al seu meravellós llibre Zeropolis, on anticipava la propagació de models urbans d’ús i abús en què els visitants s’acaben menjant els residents. Evidentment, Barcelona no viu les xifres delirants de Venècia, però és la primera ciutat espanyola al rànquing europeu de massificació turística (la vintena del total, amb una ràtio de 4,80 turistes per habitant) i rep a l’entorn de set milions de viatgers anuals. Al seu torn, també seria injust afirmar que les diferents administracions de l’Ajuntament han assistit a la invasió de guiris amb els braços creuats: si més no, regulant els habitatges turístics o limitant l’expansió hotelera ad infinitum, els polítics de la ciutat han tingut la delicadesa d’insinuar al món que la nostra estimada Rosa de Foc no és un playground per a comiats de solter.

Dit això, resulta evident que Barcelona hauria d’apujar la taxa turística fins a 15 o 20 euros, com passa a París o a Amsterdam. Enguany, amb la variable de 6,75 euros a 4,35 (depenent de la categoria de la pernoctació), Barcelona encara té una de les taxes més baixes de les grans ciutats d’Europa i, com sabem de sobres, el turisme genera molt volum de llocs de treball, però sempre temporals i precaris. Al seu torn, l’omnipresència del paradigma del visitant (ho sabem molt bé els sonats que encara vivim a Ciutat Vella) degrada i erosiona els nostres serveis públics i deriva el comerç local cap a botigues i establiments de parc temàtic, a banda d’encarir insofriblement la vida al centre de la ciutat. Paral·lelament, la recaptació de la taxa turística s’hauria de destinar precisament i única a pal·liar les conseqüències de la depredació, no pas a atenuar-la incentivant més visites! 

L’administració veneciana s’ha afanyat a dir que la recaptació del contributo di accesso es destinarà a la conservació arquitectònica de la ciutat i al control submarí del creixement d’aigua. Fins el moment, l’administració Colau destinava els diners de la taxa turística a activitats dinamitzadores i culturals que ja existien a la ciutat (algunes de les quals no tenien cap mena de relació amb el desgast turístic de la capital, com ara el festival Flamenc de Nou Barris…) i ara l’Ajuntament continua aquesta política de matisar problemes –importantíssims, no ho nego!– però aliens al cor de la qüestió, com ara la climatització de les escoles o les activitats familiars-artístiques que s’esdevenen a la perifèria del centre urbà. La taxa, en definitiva, acaba essent una falsa compensació –i per tant, perversa– que busca entretenir els veïns de la ciutat perquè s’oblidin de la invasió subtil que assola Barcelona.

La taxa, en definitiva, acaba essent una falsa compensació –i per tant, perversa– que busca entretenir els veïns de la ciutat perquè s’oblidin de la invasió subtil que assola Barcelona

La cosa no va, per tant, de si caldrà o no pagar per entrar a Barcelona (que caldria, i molt més!), sinó més aviat sobre com el capital resultant pot aturar-ne la degradació i l’èxode d’habitants que ja pensa en fotre el camp de la ciutat. Els polítics que em llegeixen sovint pensen que exagero: però, segons dades de la meva estadística particular, jo cada setmana em trobo veïns del barri que han decidit pirar d’aquí perquè ja no hi poden viure. Vosaltres mateixos.