Barcelona sense sostre, però amb ànima

Es diu Bartolomé, és alt i bon mosso, tindrà uns 70 anys, parla un castellà amb un marcat accent català. És educat, seductor i presumit. Sap parlar-te i escoltar-te, es nota que ha estat comercial, i dels bons.

Havia estat peixater; això va connectar molt amb mi, amb els meus orígens i amb la duresa d’aquesta feina, tant vocacional i esclava alhora. Una veritable escola d’empatia, de venda i de vida, que forja caràcter. Bartomeu va arribar a ser director d’expansió d’una empresa tèxtil a la comarca barcelonina del Maresme. S’havia patejat tota Espanya venent el que fos. Li va anar més o menys bé, es va casar, va tenir un fill, va tenir una casa, i un cotxe. El cotxe és l’única cosa que conserva.

Porta tres anys vivint al carrer, concretament al seu cotxe. Sembla valent, fort, més o menys feliç i manté les seves rutines. Va a menjadors socials, es neteja a banys públics, té la seva assistenta social, es medica per un problema de circulació, va net i té molt bon aspecte. És la resiliència feta persona. Diu que no té amics, que no sap res del seu fill, que vol arreglar-se una autocaravana i viatjar per Europa. Riu. Explica acudits. Té una parella colombiana que cuida d’uns nens de la zona alta de Barcelona i només es veuen un dia cada dues setmanes.

Vaig conèixer aquesta història fa nomes una setmana participant com a voluntària en una enquesta que dirigeix la Fundació Arrels per a conèixer l’estat del sensellarisme a Barcelona. Jo vaig estar només tres migdies en un menjador social en el Districte de Sant Martí, però va ser suficient per a veure un món dins d’un altre món. Barcelona té identificades unes 1.300 persones que viuen al ras. Un 1% de la població. En tres dies, vam entrevistar a 676 persones entre 271 voluntaris i voluntàries, la majoria dones. Des d’Arrels ens van formar i acompanyar.

Estic familiaritzada amb el tercer sector, però aquesta vegada va ser diferent. Va tenir una duresa especial. Vaig conèixer a Ahmed, Manuela i Bartomeu; tres éssers humans que van obrir el seu cor i em van explicar com van arribar a viure al carrer. Per males decisions. Per separacions. Per fallides. Per herències, enveges, addiccions, o simplement, per mala sort.

Els serveis socials no estan a l’alçada. Ho repeteixen. M’expliquen que caminen fins a set quilòmetres diaris per a cobrir les seves necessitats bàsiques. Que els mirem amb rebuig . Que al Parc de la Ciutadella hi ha operaris de neteja que els criden i els fan marxar . Que la vida a l’altre costat és un infern.

Des d’aquest petit espai vull celebrar als qui els fan la vida menys hostil: les entitats, organitzacions i persones que acompanyen als qui han sortit de la carretera i estan a la cuneta. Gràcies, Fundació Arrels, i a les empreses que financen estudis com aquest. Gràcies a les empreses d’impacte social com TU TECHO. I gràcies als mitjans que donen visibilitat a aquesta Barcelona que també és nostra i hem de cuidar. Les polítiques públiques que visibilitzin aquesta cara de la ciutat i li donin solucions, construiran una Barcelona més justa i digna. BAR-CEL-ONA; aquest CEL, ha de ser estrellat i bonic. No ha de ser l’únic sostre d’aquestes persones que els ha tocat el bastonet curt de la caixa.