Barcelona silent disco tours

La setmana passada parlava dels incompliments flagrants de l’Ajuntament en la limitació de grups amb finalitat turística a Ciutat Vella (i de la utilització obligatòria d’auriculars per part dels seus guies, majoritàriament passada per alt) i també, tot i alguna millora en l’àmbit de la seguretat policial, de la permanent sensació de desempara que els veïns i vianants patim al centre històric de Barcelona. Doncs bé, com si el fat de la decadència s’hagués aferrat als meus mots, la història sempre acaba de palesar que pots acabar experimentant un alehop més envers el deliri. Fa pocs dies, la meva costella em compartí un vídeo que s’esdevenia tot just al nostre bell carrer de Sant Sever, on un grup de senyores hi passejava de forma joliua (amb auriculars, això sí!) mentre ballava i cantava la conegudíssima coreografia Explota explótame expló de Raffaella Carrà. Sí, aquella que es clou amb el vol de melena.

Sembla que la performance en qüestió no fou causada per un excés contingent de vermuts de mida XL, car la mandanga forma part d’una experiència que algun malfactor anomena musicals de carrer o, en l’inevitable i pèrfid anglicisme, silent disco tours. La dinàmica d’aquesta sòrdida iniciativa consisteix en una ruta turística pels indrets més emblemàtics (ecs) del Gòtic, complementada amb diferents coreografies de grans èxits pop. L’experiència és netament postmoderna, perquè als tours en qüestió, la música (thank God!) només l’escolten els participants, amb la qual cosa es voldria fintar la llei que abans esmentava; però, com podria entendre fins i tot un sord, el soroll que provoca l’experiència, entre picades de mans i la natural cantània dels protagonistes del ball, és profundament notori. Per tant, si em permeteu la grolleria indigna del The New Barcelona Post; de silent, ta puta mare.

Conta la premsa (allò que abans anomenàvem la premsa seriosa, vaja) que el vídeo en qüestió s’ha fet viral a plataformes com TikTok, amb la qual cosa, vist que el món ha enfollit inexorablement, és ben possible que l’empresa responsable d’aquest assassinat a l’estètica i la convivència —es diu Bailaloco, i el nom en aquest cas fa la cosa— experimenti un auge insòlit. Fixeu-vos si la cosa és delirant, que en els esmentats recorreguts per Barcelona, la guia que comanda cada el grup de ballerine acostuma a anticipar la irrupció a un monument o a una plaça senyera del barri amb la frase “estem arribant a la propera pista de ball”. Com sabeu, a casa som de vocació liberal, i no ens agrada fotre el nas a la vida de l’altra gent mentre respectin el nostre albir. Però hi ha situacions desesperades que requereixen mesures dràstiques, i la parctematització de la nostra ciutat ha de tenir un aturador.

Cal posar fi a aquesta horterada que privatitza i fa mercat dels carrers on hi ha gent que tenim la naïve pretensió de viure

Prego a l’alcalde Collboni i al nostre experimentat regidor suprem, el meu consoci de l’Ateneu Albert Batlle, que prohibeixin aital atemptat contra la nostra ciutat, envers l’existència ponderada del meu estimat Mediterrani i el bon gust estètic en general. Sempre m’he mostrat favorable a que Barcelona tingui música al carrer, la qual cosa vol dir —i així ho ha fet sovint l’Ajuntament— que hi hagi companys que puguin tocar a indrets públics en un horari regulat i amb un permís de l’administració. Però això no, perfavort; cal posar fi a aquesta horterada que privatitza i fa mercat dels carrers on hi ha gent que tenim la naïve pretensió de viure. Diuen els responsables d’aquesta horripilant empresa que la majoria dels seus clients són barcelonins de soca-rel; doncs encara més raó per decapitar-la ben aviat, car si els propis indígenes es pixen així en la ciutat… què no faran els turistes!

Autoritats, us parla un barceloní més del comú; no us demano impossibles, com ara reeditar els Jocs Olímpics, que —a la meva ciutat— un “cafè amb gel” sigui un sintagma mínimament comprensible per tothom, o que el nomenclàtor dels carrers sigui conformat per les glòries de la nació i no pas per aquells generals que gaudien bombardejant-nos. Només demano passejar pel meu carrer sense que una coreografia espantosa em tregui les ganes de viure. De genollons, si cal, ho demano.