Barcelona SOS

Les 6:00 del matí d’un dijous d’agost a Barcelona. Sona el despertador: comença el meu dia. Amb son i una mica de ressaca —la nit anterior vam fer uns vins amb una amiga, i això passa factura—, salto del llit, vaig al bany, em rento les dents, bec aigua, em vesteixo per córrer i em faig un cafè llarg. Tot passa gairebé com una coreografia apresa i surto corrent per estar a punt a les 6.40 a la cantonada on, cada dijous de l’any, ens trobem amb els meus amics i amigues corredors al Poblenou, el barri marítim de Barcelona.

Viure i entrenar al Poblenou implica tradició i globalitat, implica expats i autòctons i també molta diversitat. Aquest matí, a finals d’agost, ja es notava més ambient de corredors i menys solitud al litoral. Córrer a aquestes hores, et dóna una perspectiva molt curiosa de la ciutat; ens creuem els que matinem per córrer i els que es banyen al mar amb la roba de festa després de sortir de Razzmataz o del Soho. I, com que tots estem contents perquè estem fent el que volem, ens mirem, somriem i ens donem el bon dia.

Jo no sóc de Barcelona. Vaig decidir mudar-me a aquesta meravellosa ciutat fa 23 anys, quan amb la meva parella de llavors vam voler compartir la vida. Buscàvem un lloc neutre, que no fos el de cap dels dos. Des d’aquesta llibertat, vam fer una anàlisi de pros i contres i vam concloure que el millor era viure davant del mar, a una ciutat com Barcelona. No vam dubtar a descobrir aquest racó i connectar amb la seva vibració i energia espectacular. Això ha fet que el mar formi part de la meva vida, de la meva família i del meu equilibri. De fet, Barcelona és mar, és platja, és litoral, és xiringuitus , és surf, és kitesurf, és windsurf, és nedar, és voleiplatja, és pícnics, és castells a la sorra i és l’infinit, horitzó, sortides de sol de pel·lícula i espigons on el mar rebota i mostra la seva força.

Aquest matí corrent amb els meus amics i amigues estrangers que van escollir aquesta ciutat per emprendre, per crear família, per construir futur —per sentir-se en certa mesura barcelonins— em preguntaven per què fa un mes que no tenim seguretat a les platges, sense socorristes. Em demanaven també: Per què una ciutat d’aquesta categoria no té un pla B? Com pot ser que, en plena temporada alta, davant d’una vaga no es pugui negociar ni contractar un servei privat?

I tenien raó. Juguem a primera línia a nivell de les destinacions més top del món i ens quedem tan tranquils quan corrent pels 5 kilòmetres del litoral i les seves 28 platges, passant per les 21 torres de seguretat i acollint a 5 milions de banyistes anuals, els deixem a tots sense guarda-vides. Anàvem trotant i vèiem els cartells que avisaven: Estem de vaga, no hi ha seguretat. O sigui, si al teu fill o a tu et passa alguna cosa, és responsabilitat teva.

No vaig saber què contestar. Vaig pensar que, si estem a la champions de ciutats, necessitem recursos de champions. Perquè això també és marca de ciutat. Quan surts de la teva bombolla i et barreges amb els ciutadans i ciutadanes que estimen Barcelona més que tu —perquè han deixat la seva terra i aposten per aquesta— i et qüestionen coses tan òbvies, no saps què dir.

Només queda cridar: Barcelona SOS.