Ja tenim arbre de Nadal (quasi) gegant!

Seguint la consuetud nefasta de ciutats provincianes absurdes com ara Vigo i Badalona, la nostra capital se sumarà a l’horterada d’instal·lar un arbre de Nadal gegant al bell mig del seu rostre. El bon gust, element ancestral del barcelonisme filosòfic, ja s’havia pervertit de fa anys amb la mandanga de celebrar l’encesa de llums nadalenques al Passeig de Gràcia, ianquitzant el nostre paisatge per convertir-lo en un camp de mines instagramejable i transformant l’espina dorsal de l’Eixample en una cursa de cretins a la recerca d’una selfie (sortosament, alguna de les incursions dels turistes al bell mig de la calçada, esprintant quan el semàfor és verd, ha acabat en desgràcia). Doncs bé, per si no n’hi havia prou mutant el centre urbà en un prostíbul del shopping, els cranis privilegiats dels comerciants han decidit situar una altra mona de Pasqua espantosa a l’inici dels Jardinets de Gràcia.

Però no tot són males notícies: els botiguers eixamplencs no tenen els problemes fàl·lics que presenten prohoms com Abel Caballero o Xavier García Albiol, i el nostre arbre només tindrà una alçària de dotze metres (el compraran a una empresa vallesana; ja que gastem els quartos en xorrades, és millor que es quedin relativament a prop de casa) i, cal insistir en aquest fet, el sufragarà el botiguerisme del Passeig en col·laboració amb la Casa Seat. Però això tant li fot, car la brancota en qüestió es coronarà amb una rèplica de l’estrella de la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família, amb la qual cosa —atesa la perversió constant del nostre geni Gaudí pels seus actuals portaveus artístics— podem esperar amb justícia que l’invent acabi semblant la porta d’entrada a una whiskeria vigatana. També es farcirà amb tretze-mil llums led, amb la qual cosa serà més que difícil d’ignorar…

Per si els barcelonins no tinguéssim prou dificultats en l’art de trescar pels carrers de Ciutat Vella sense desmaiar-nos, degut a l’eslàlom del turisme massiu, i no patíssim suficientment per comprar el llucet a preu de caviar, ara l’Ajuntament ha tingut la brillant idea d’apostar perquè Barcelona es converteixi en la Capital Europea del Nadal 2026. Estic segur que els meus lectors, gent molt entenimentada, no tenen ni la més reputa idea de què implica aquest concepte. Reconec que servidora tampoc no ho sabia però, després d’un esforç de documentació d’uns cinc minuts, puc assegurar que l’invent en qüestió és un producte típic de la Unió Europea, que voldria premiar una ciutat senyera dels valors del Vell Continent i un model d’urbs nadalenca sostenible i multixupiguai. El resultat, si abandonem la retòrica, ja el sabeu; encara més guiris per metre quadrat.

Jo entenc que Barcelona, com a ciutat plenament integrada en la banalitat globalitzadora, hagi de pagar el peatge del xaronisme, ja sigui en especialitats com l’estètica nadalenca o l’auge existencial del te matcha (aquesta segona qüestió serà objecte d’una Punyalada especial, ben aviat). Però les exigències de l’estètica del copy-paste no haurien d’afectar una cosa tan nostrada com és el petit comerç, i més encara si és el del centre de l’Eixample. Si els comerciants volen celebrar les bones festes, suggereixo que situïn un arbre engalanat a la porta dels seus establiments —una antena vegetal modesta, cristianament baldufera i trista com una de les nostres nadales— i que deixin la resta del carrer en pau. Barcelona és una ciutat que es fa gran quan és modesta, per la qual cosa això d’exhibir un enllumenat excessiu sempre castellaneja i és propi de les ciutats que viuen d’events fastuosos.

Una de les coses que més em plauen de la meva ciutat, i de la catalanor en general, és el costum de celebrar les festes d’una forma poc ostentosa, domèstica i sense gaires fums. Per tot això, aquest arbre (quasi) gegant que ens cardaran a l’Eixample esdevindrà el meu principal enemic. Desobeiré la seva presència com fan els rondinaires capitolins; m’abstindré de creuar els seus dominis i, si em veig obligat a circumdar-lo, em faré el cec, com un vell tristament nostàlgic, alienat i coix… que fingeix malaltia per no veure tot allò que insulta els seus principis. També podríem cremar-lo, però, dissortadament, ja no som la Rosa de Foc…