Barcelunya i la síndrome del Ventorro

Els compatriotes de la tribu, i més en concret els barcelonins, s’han avesat a queixar-se —amb tota la raó del món— de l’insofrible centralisme amb què ens tortura el Regne on tenim la desgràcia d’habitar. Però irònicament i hipòcrita, els barcelonins exercim el mateix cofoisme despòtic envers allò que els cursis anomenen “el territori”, un espai bell i riquíssim que —mercès a productes nefastos com El Foraster de TV3–– creiem només curull de gent pagesa, indocumentada i carnassa de folklore. Això ho escriu servidor, un barceloní de pro, dels pocs que ens resten, pel qual fugir de la ciutat (amb la sana excepció de l’ermita empordanesa) resulta una experiència altament traumàtica i, al límit, del tot repulsiva. Però sento una honesta empatia per la gent d’asfalt enllà, encunyadors del terme Barcelunya per referir-se al narcisisme que concep el paisatge no urbà com un simple decorat.

Tot això ve a tomb, com us podeu imaginar, per les recentíssimes alertes de fortes ventades d’aquesta setmana, un estat d’alarma pràcticament covidià que va paralitzar el país durant un dia sencer a causa d’un temporalet de tres el quarto que, bàsicament, afectà Barcelona i els  seus municipis contigus. Mentre durava aquest ventijol —el qual, com tot canvi un pèl brusc, va comportar mínimes desgràcies i àdhuc una víctima—, els meus amics del Delta i del nord m’inundaren el telèfon mòbil amb missatges que podríem resumir amb la frase “ja us val, fotre’ns el dia enlaire per aquesta brisa de merda”. Tenen tota la raó del món, car deixar tot un país amb els serveis públics i el comerç en absoluta letargia, simplement perquè els barcelonins tenim por que ens caigui un test al cap, és una animalada difícil d’entendre. Servidor és un ciutadà obedient, però tampoc no vol ser tractat de ruc.

D’ençà de la catàstrofe de València (i d’aquell dinar que l’antic president Carlos Mazón va allargar massa… per aquelles coses que tenen els castellans de tocar cuixa amb el guisat encara a les genives), la majoria de polítics estatals opten per tancar-nos a casa davant la mínima advertència climàtica. Entenc que els nostres responsables de la cosa pública es passin de rosca, conscients que la sola presència d’un cadàver, encara que sigui un imprudent d’aquells que aparquen a les rieres del Maresme, els serà imputada com si ells en fossin els cruels executors. Però diria que hi ha un marge entre maldar per la cura dels ciutadans i aquest paternalisme insofrible que envia els estudiants a casa i tanca els comerços en indrets on s’hi esdevé un simple llevantol que fa pessigolles als arbres. Em quedo a casa i obeeixo, just in case, però no puc deixar de sentir paüra per tanta submissió.

Davant d’una inclemència del temps, i per molt lockdown que s’imposi a tot Déu, la providència sempre causarà accidents mortals. Així s’ha esdevingut aquests dies, quan una coetània de Bon Pastor morí quan el sostre de la nau on treballava li va caure al damunt. També és el cas del pobre dissortat que, a causa de la loteria macabra de l’existència, va patir l’atac d’un fanal violentat per la tramuntanada al barri de la Prosperitat i que, a hores d’escriure aquesta Punyalada, encara es debat entre quedar-se o traspassar. Parlo de dues putades enormes pels seus protagonistes i les famílies llurs, però aquestes contingències (que passen cada dia a causa de factors encara més arbitraris, de les quals no tenim cap notícia) no poden aturar tot un país. Tot això no ho dic per l’economia ni perquè sigui un apologeta del capitalisme desfermat. Simplement, soc un estoic anarquista fatigat d’ésser tractat com un peó.

Si em permeteu la frivolitat, i si no també, diria que tot aquest ventijol que ha patit la capital —i la conseqüent paranoia governamental per tancar-nos a casa— no és més que una venjança de la Mare de Déu de la Mercè, una pèrfida envejosa dels partidaris del patronatge de Santa Eulàlia (gloriosa!), com servidor mateix. Però encara ens queden uns quants dies per celebrar la nostra senyora real i no permetrem que la contingència d’una borrasca ni la síndrome del Ventorro ens impedeixi d’exercir el nostre gaudi. A l’espera d’aquesta gràcia divina, nogensmenys, resarem perquè Barcelunya no pateixi cap més ratxada de vent i així la resta de catalans puguin passar el cap de setmana sense tanta psicosi.