Beure com qui llegeix Foster Wallace

Que una cocteleria es presenti com a “postmoderna” sona a provocació calculada, però Kyara converteix aquesta etiqueta en la seva bandera. A la barra d’Alex Kratena i Monica Berg, que porta el nom de la millor fusta d’agar, els glops es construeixen a partir d’acords aromàtics. El resultat és un espai que sembla un laboratori: un Martini diagnosticat com si fos una consulta mèdica, música urbana de fons i l’ambient d’un amagatall de malvat de 007.

La definició marquetiniana, però, encaixa: fragments, pastitx, referències encreuades, artifici que no s’amaga. Però com més penso en Kyara —i en el que simbolitza— més em pregunto si no hem passat ja pantalla. Sembla que bars com aquest (i la gastronomia en general) han deixat enrere la ironia del postmodernisme per entrar en aquell terreny ambigu que els teòrics anomenen metamodernisme: un espai on la paròdia conviu amb una estranya sinceritat, com si riguéssim de l’artifici i alhora hi creguéssim de debò.

La història de la gastronomia, de fet, ha seguit un recorregut sorprenentment similar al de la literatura. La nouvelle cuisine va ser la nostra novel·la moderna davant l’haute cuisine: cuiners que trencaven amb la tradició reial amb la mateixa irreverència que Cervantes es carregava els llibres de cavalleries. Després va aparèixer Ferran Adrià, el nostre Foster Wallace dels fogons, que va convertir el menú en un text filosòfic, ple de cites, jocs i intertextualitat.

I ara no és gens casual que molts restaurants catalans de nova fornada estiguin revisitant receptes antigues —Franca, Fontané, Absis, Vinum (Mas d’en Buno) o La Sosenga— com si volguessin recuperar la història però reinterpretada amb les regles d’avui. És un gest molt semblant al que fa el postmodern Coetzee a Foe, reescrivint Robinson Crusoe per donar-li una altra capa de sentit.

De la mateixa manera, xefs com el danès Rasmus Munk, que a Alchemist imprimeix la cara del comensal en un plat perquè acabi menjant-se a si mateix, o Andoni Luis Aduriz, que et convida a arrencar la pell d’un rostre servit a taula, converteixen la paròdia en ritual. És un moviment al més pur estil de Ben Marcus: un joc que faria somriure un postmodern, però que un metamodern defensaria amb tota la serietat del món.

En aquesta mateixa línia és on s’entén millor el paper de Kyara, que activa tres de les grans coordenades del metamodernisme. Historicitat, perquè revisita clàssics com el Martini des de la mirada del present; afecte, perquè hi ha una intimitat inesperada en un glop que apel·la a la memòria olfactiva; i profunditat, perquè l’experiència es desplega en col·laboracions artístiques, experiments amb intel·ligència artificial i una banda sonora concebuda com a part del relat.

Per això aquest bar barceloní és l’excusa perfecta per pensar que la gastronomia, com la literatura, està obrint un nou capítol. L’artifici encara hi és, però ja no n’hi ha prou amb veure’l: ara volem emocionar-nos-hi. I és aquí on el local mostra tota la seva força, perquè transforma el collage de signes del present en afecte, memòria i una mica de veritat. Al cap i a la fi, estem bevent un còctel… o assaborint el pròleg d’una nova etapa cultural?