Biblioteques sense llibres

Quan arribo a la plaça de Sarrià em sobta de seguida el contrast entre les seves finíssimes costures urbanístiques (nota mental pels nostàlgics noucentistes com jo; abans de l’annexió del barri a Barcelona el 1921, aquest indret s’anomenà plaça Prat de la Riba) i una munió de cayetanos amb uniforme d’escola pretesament internacional que castellanegen, ben repassats de brillantina. Ben aviat topo amb la visió majestuosament nòrdica de la Biblioteca Sarrià-J. V. Foix, obra d’OP Team Arquitectes, una infraestructura que els conciutadans del barri reclamaven des de temps olímpics i que ara s’alça vestida d’algues, or i escata com un equipament del primer món. Servidora és una rata de biblioteca —concretament, la de l’Ateneu Barcelonès— i diria que hi ha poques coses que em facin més feliç que badar entre llibres i fotre el nas en la rica antropologia que inclouen aquests cataus del saber.

D’ençà de la seva inauguració (precedida de la polèmica sobre el nom de la infraestructura, puix que en aquest païset nostre no hi pot haver sarau o piràmide sense la seva conseqüent bullanga… i resulta que el poeta més universal de Sarrià nasqué amb un penis a l’entrecuix, pobret meu), la biblioteca Foix s’ha reivindicat com un dels primers centres dedicats a la cultura digital, amb sala de gaming amb ulleres virtuals incloses. La temptació dels nostàlgics de les biblioteques enfustades amb oceans de volums podríem tenir la gosadia de desestimar aquesta nova visió d’aquests espais, però l’avantguardista tecnòleg de torn tirarà de Viquipèdia i de seguida recordarà el verset més cèlebre del propi poeta: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Per això vaig deixar-m’hi caure, amb la voluntat de no quedar-me ancorat en la nostàlgia i el desig fútil de viatjar fins al present virtual.

Certament, és difícil restar indiferent davant d’un display de bellesa objectual com el de la biblioteca Foix, farcida de sofàs verdosos ben cuquis, ideals per fer la becaina, i una sèrie de cubicles en forma de cabana aïllada molt més pensats per abocar-se al sexe tàntric que no pas a llegir Heidegger. No faig conya; de cara a la lectura, és essencial envoltar-se d’objectes bells i, si l’agençament ens ajuda a arribar a la pàgina, endavant les atxes! Però resulta simptomàtic que una biblioteca com la Foix sembli dedicar als llibres només un 30% del seu espai, que reservi al seu protagonista i al moviment d’avantguardes un prestatge ben desangelat i, per acabar, que la presència del català en la majoria de volums sigui alarmantment minoritària. Si aquesta és la visió dels llibres, de la lectura i —al seu torn— de la llengua catalana que ens estan oferint les nostres autoritats, que la providència ens ajudi.

Pel que fa el català, els meus espies em conten que no hi ha un tant per cent establert d’adquisició de volums en la nostra llengua pels equipaments públics; les bibliotecàries del país intenten adequar l’oferta a la demanda, la qual cosa (afavorida per la manca de fons de molts gèneres en català) acaba provocant que el 60% dels textos a disposar siguin en espanyol. Tot això és el cas, però el lector entendrà que tenir la llengua minoritzada dins d’una biblioteca que du el nom d’un dels nostres millors poetes és un cop de peu als picarols de l’ànima difícil d’assumir. Això és especialment dolorós en seccions com ara la infantil, dins la qual Catalunya viu un moment autènticament esplendorós de llibres il·lustrats en català que no veig traduït a les sales dels nap-bufs on les nannies sud-americanes reciten contes als infants tot esperant aquelles mares que fan llargues jornades i voten Sílvia Orriols.

Per consolar-me d’aquesta bufetada diglòssica i del panorama general d’aquesta biblioteca sense llibres, faig un últim gest nostàlgic i em dirigeixo a la secció de filosofia. Aquesta no és la meva tarda de sort; la meva disciplina, amb més de dos mil·lennis d’alegre existència, conforma un parell d’estants raquítics de pocs volums (insisteixo, alguns en espanyol, quan tenen traducció catalana!), tot just al costat de gèneres apassionants com “Ocultisme. Fenòmens paranomals” i “Psicologia. Emocions”.  Això d’equiparar Plató a Cuarto Milenio ja m’ha deixat del tot estabornit. Per afrontar situacions doloroses calen mesures urgents, i és així com abandono aquest nou temple de la modernitat resant a Sant Benet de Núrsia perquè el préstec interbibliotecari acosti els llibres a tots els usuaris barcelonins que els cerquin i també que, entre la selva del disseny, algú s’acabi topant amb la gràcia d’un text.

Això només ho pot guarir l’horripilant sucre de la catalanitat. Creuant la plaça, em precipito a can Foix i demano tres bunyols i un cafè. M’estic fent vell, ho haig d’admetre.