Borja Molina-Martell: “L’èxit és el ‘Método Paco’, sense dreceres”

Borja Molina-Martell és fundador i soci de Grupo Nomo. De família tèxtil i de restauradors. Assegura que no era un bon estudiant, però va estudiar ADE amb el ferm objectiu de dedicar gran part de la seva vida a allò que millor se li donava: fer empresa. Primer, van ser les roses, després les estovalles publicitàries i finalment, la restauració japonesa. Nomo Barcelona va néixer l’any 2007, poc abans de la gran tempesta financera. “Sempre hem triat molt males èpoques per obrir restaurants”, reconeix amb un mig somriure.

De fet, Nomo Madrid va obrir l’any 2020, poc abans de l’esclat de la pandèmia. Nomo és un grup familiar format per 300 persones, una desena de restaurants repartits entre Barcelona, Girona, Costa Brava i Madrid i també una línia de delivery NomoMoto que suposa el 25% de la facturació. És del Barça, però serveix el sushi del Bernabeu. La seva millor filosofia és Kaisen i es basa en la millora contínua i en el poder dels petits grans canvis. Sense dreceres cap a l’èxit. A les oficines de Grupo Nomo hi ha un pòster del Método Paco: Passió, Aprenentatge, Qualitat i Obtenció de resultats.

— Va estudiar ADE. 

— No era molt bon estudiant, no tenia molt clar què volia fer. Era emprenedor així que vaig estudiar ADE a l’IQS.

— Venia roses per Sant Jordi. 

— Comprava roses, muntava parades i també repartia a domicili. També vaig tenir una altra empresa d’estovalles amb publicitat. Fer empresa m’anava bé.

— Tornem a les estovalles de publicitat. 

— Vam crear una empresa amb amics per regalar estovalles de paper amb publicitat als restaurants. Teníem un acord de col·laboració amb Intermón Oxfam i vam assolir la fita mensual de 500.000 usuaris. Buscàvem anunciants, en vam trobar un de molt bo, però ho vam deixar per a després de Nadal.

“El meu avi sempre deia que la gent menjava per viure i que ell vivia per menjar”

— Any nou, vida nova. 

— El projecte va morir… No hi vam estar prou al darrere. Vaig fer llavors tot el pla d’empresa per muntar un restaurant japonès, però finalment vaig entrar a Deloitte on vaig durar només 10 mesos. Allò no estava fet per a mi i el restaurant em va tornar al cap.

— D’on li neix la passió per la restauració?

— Vaig treballar un temps als restaurants de la meva tieta a Mojacar. El meu avi sempre deia que la gent menjava per viure i que ell vivia per menjar. Així que em vaig adonar que la cuina japonesa no era una moda i que, per tant, havia vingut per quedar-se.

— El seu pare va ser el primer avalador de Nomo.

— El meu pare em va dir que em donaria tot el seu suport i que tirés endavant el projecte amb els meus germans.

“Nomo no existiria sense els meus pares. Tothom em deia que me la fotria, però jo ho havia de provar i ells hi van confiar”

— Quin és el seu llegat?

— El seu llegat ho és tot! El meu pare ha sigut un empresari molt treballador que sempre ha predicat amb l’exemple. Era un líder just i constant molt partidari de la millora contínua. El meu pare ens va avalar, malgrat que jo venia de tancar un projecte. Sempre li estaré agraït. Nomo no existiria si no fos pels meus pares. Tothom em deia que me la fotria, però jo ho havia de provar i ells hi van confiar.

— El fracàs pot ser un aprenentatge d’èxit. 

— Vaig aprendre del fracàs dels mantells que pel simple fet de ser amic no cal ser també soci. De fet, és molt millor buscar un soci que sigui complementari. També vaig aprendre la importància de ser constant, ja que vam cometre el gran error de relaxar-nos sense haver triomfat.

— El gran error de relaxar-se abans d’hora.

— Fracassar és una part del camí i quan caus, toca aixecar-se. Si tot va sempre de cara no té cap gràcia, perquè llavors qualsevol ho faria. No s’ha de tenir por a fracassar i si fracasses, no ets un fracassat. S’aprèn gràcies als errors.

“Sempre hem triat molt males èpoques per obrir restaurants”

— El seu germà Juan residia a Londres i va canviar la fabricació tèxtil per la cuina japonesa. 

— El meu germà va estudiar màrqueting i vam poder crear una gran comunitat a Facebook i Instagram. Ens vam fixar en la cadena de sushi Wasabi que és molt gran i té una relació molt bona de qualitat-preu. Tot enfocat al delivery i al take away amb una rotació bestial i un preu molt ajustat. Llavors només existia el delivery per a pizzes i vam tenir la idea de fer un restaurant japonès de qualitat i amb la voluntat de tenir més rotació que marca.

— Nomo Barcelona va néixer l’any 2007. 

— Vaig signar el primer local a Gran de Gràcia durant el gener de 2007 i vaig obrir al desembre d’aquell mateix any. En pocs mesos, ens va tocar la crisi de Lehman Brothers  de ple. Sempre hem triat molt males èpoques per obrir restaurants. Spoiler: Vam aterrar a Madrid just abans de la pandèmia.

— Deia l’escriptor Charles Dickens que era “el millor i el pitjor dels temps.”

— En el pitjor dels temps, vaig fitxar el Naoyuki Haginoya com a cuiner i ara és soci. La seva gran responsabilitat era aconseguir el millor producte. Recordo que al nostre primer restaurant no hi havia reserva, ni cafè i volíem tenir molta rotació.

“Volíem democratitzar la cuina japonesa amb un toc català”

— Com els va afectar la crisi econòmica?

— La crisi, fins i tot, ens va beneficiar perquè el client menjava en un bon local, amb un bon producte i tenia un servei molt bo a un preu raonable.

— Una missió: bo, bonic i barat. Com es combina el català i el japonès?

— El Nao va fusionar tècnica japonesa amb el producte local i va ser pioner amb el nigiri de brie o foie. Volíem democratitzar la cuina japonesa amb un toc català.

— Com era llavors el seu dia a dia? 

— Primer, ho feia tot i després ens vam dividir algunes àrees amb el meu germà. L’any 2014 vam agafar un coach extern per deixar de ser d’aquells empresaris de tot ho faig. Necessitàvem una estructura, un pla estratègic i aprendre a comunicar les coses.

“Nosaltres pensem com a clients i després hi posem números per veure si tot això té sentit. S’ha d’apostar per la qualitat que és la clau de l’èxit a llarg termini i no agafar dreceres”

— Com és ara el seu dia a dia?

— La meva feina és estar a sobre i donar les eines per poder portar les idees a la pràctica.  A Nomo som gairebé 300 persones i una desena de directius que dissenyem un pla estratègic. El meu focus de cada dia és crear l’estratègia de l’empresa a tres anys vista, que alhora és revisable cada any, i tenir molt clar cap a on anem.

— Cap a on anem?

— La nostra primera idea va ser muntar un restaurant del qual nosaltres fóssim clients habituals. Nosaltres pensem com a clients i després, hi posem números per veure si tot això té sentit. Per exemple, el pla del Clan Nomo per fidelitzar, premiar i conèixer els hàbits de consum dels nostres clients.

— Quina és la recepta de l’èxit de Nomo? 

— La primera acció és pensar com un client. S’ha d’apostar per la qualitat que és la clau de l’èxit a llarg termini abans que ser el més econòmic que és molt difícil. L’èxit és anar no agafar dreceres.

— Diu el xef Joan Roca que “a la cuina s’innova amb la revolució humanista”. 

— Si Nomo existeix i funciona és gràcies als treballadors. Tenim un departament que es preocupa només de les persones. Estem fent una prova pilot a Nomo Sarrià amb uns psicòlegs per veure l’estat d’ànim dels clients quan entren.

“Tot va molt millor si tens empatia amb els treballadors i amb els clients. Som família empresària i empresa familiar”

— Interessant!

— Tot va molt millor si tens empatia amb els treballadors i amb els clients. Som una família. Durant  el març de la pandèmia vam tancar tots els restaurants i el delivery, però vam continuar pagant les nòmines de tot l’equip. Cada mes entrevistem un parell de persones com a cas d’èxit Nomo.

— Empresa familiar o família empresaria?

— És una bona pregunta… Som família empresària i empresa familiar. El meu pare tenia una empresa familiar i jo he procurat que Nomo sigui una família empresària. Som família i l’hem de cuidar, m’agradaria que Nomo es quedés a la família però no només pel fet de ser família.

— Guanyar-se l’entrada a l’empresa.  

— Tothom ha d’estar preparat i qui treballi a l’empresa, s’ho ha de guanyar. Hem agafat un coach extern per treballar i parlar les coses, sense enfadar-se o discutir-se. La tensió mai arriba a un punt àlgid.

— Parlant gairebé tot és possible.

-Vam començar molt joves, però al cap d’un temps van canviar les necessitats econòmiques i personals. Per això, ens hem d’asseure i pensar què espera cada persona de l’empresa al cap de 10 anys. Agafem ajuda externa i fem l’exercici de posar-nos a la pell dels altres i entendre tant l’empresa com la família a 10 o 20 anys vista. Jo penso quan el meu fill entri a l’empresa…

— Aviat celebrareu 20 anys. Com s’imagina l’empresa a 10 o 20 anys vista?

— En 20 anys no sé si hi seré, segurament sí. M’agradaria sortir d’Espanya i obrir un Nomo a Londres. La idea va néixer a Londres i crec que seria la millor forma de tancar el cercle. Abans, però, tenim molt espai per obrir molts Nomo al territori. Ens agrada molt assolir nous reptes, sempre que ens acompanyi la il·lusió i la passió per fer les coses en equip.

— Quina és la vostra filosofia de treball?

— Es diu Kaisen i es basa en la millora contínua. Estem obsessionats en allò que podem aplicar per millorar cada mes. El petit canvi acaba sent un gran canvi. Fa temps semblava impensable arribar fins on estem avui, però ho hem aconseguit. Abans celebràvem cada èxit de facturació i ara ho trobem gairebé normal. Imagina’t què podem arribar a fer d’aquí a 20 anys, però val més no perdre mai la consciència de tot allò que s’aconsegueix.

“La filosofia Kaisen es basa en la millora contínua. Estem obsessionats en allò que podem aplicar per millorar cada mes. El petit canvi acaba sent un gran canvi”

— En què consisteix el Método Paco?

— Són els valors i les claus de l’èxit que aplico tant a la vida personal com professional. Hi ha un pòster ben gran del Método Paco a les nostres oficines: Passió (P), Aprenentatge (A), Qualitat (C) i Obtenció de Resultats (O). Cada dia escolto nous pòdcasts de CEOs mentre vaig a córrer i aprenc moltíssim. Els números són molt importants, però no t’has d’obsessionar i recordar que són un termòmetre.

— M’han explicat que serviu el sushi del Bernabeu.

— L’any 2019 vam voler fer el salt a Madrid. Ens va agafar la pandèmia en plenes obres i vam obrir el juliol del 2020. Cinc anys després, el balanç és molt positiu tot i que hem patit molt. Vam obrir un restaurant en una ciutat nova, havíem de viatjar amb certificat covid i ens va costar molt la gestió dels equips perquè tenien la sensació que era una gran empresa.

“Barcelona m’encanta! Som punters en restauració, oci i art, malgrat que la ciutat no ha brillat tant com hauria. Hem d’anar tots a una i reposicionar Barcelona!”

— Com ho van resoldre?

— Vam enviar gent d’aquí cap allà i d’allà cap aquí perquè entenguessin la filosofia Nomo. I sí, també tenim barres de sushi al Bernabeu.

— I el sushi del Camp Nou?

— Jo soc del Barça i vam aplicar per fer les barres de sushi per a les tribunes del Camp Nou. La veritat és que ens agradaria molt ser-hi!

— Com veu la ciutat de Barcelona?

— Barcelona m’encanta! Som punters en restauració, oci i art, malgrat que s’ha projectat una imatge d’inseguretat. La ciutat no ha brillat tant com hauria. Les associacions tenen moltes ganes de fer coses i soc molt optimista amb Barcelona perquè hi ha molt talent. Hem d’anar tots a una i reposicionar la ciutat!

— Què li demanaria a l’Administració pública?

— Sobretot que ens escolti. Públic i privat treballen molt bé, cadascú amb els seus interessos, i arriben a acords. Sempre s’ha intentat vendre el discurs d’empresaris contra treballadors o viceversa, però l’objectiu és comú. Potser xoquem en algun moment, però ho podem resoldre. És molt millor quan treballem junts.

— L’anterior entrevistat Xavier Asensi li fa les següents preguntes: Quina seria la major dificultat, o preocupació, a l’hora de decidir obrir (o no) un nou restaurant? Què és determinant per decidir les localitzacions?

— La clau sempre és trobar un local. Nosaltres tenim dos tipus de locals: els de ciutat i els de fora de ciutat. Fora de la ciutat ha de ser un lloc emblemàtic com el Far de Sant Sebastià o el Nomo Nàutic. Són locals accessibles d’uns 300 metres quadrats, amb encant i terrassa. Busquem locals on la renda per càpita vagi d’acord amb el nostre tiquet mitjà. El local ha de ser prou impressionant i aconseguir que a la gent no li importi desplaçar-se.

— Entenc que l’experiència en el restaurant és quelcom important per a tu, què feu perquè l’experiència de la compra online intenti mantenir el mateix nivell/segell de qualitat?

— Vam desenvolupar una pàgina web pròpia durant el 2011, teníem telefonistes als restaurants perquè entenguessin tot allò que recomanaven i poder tenir així una experiència similar. Hem triat els plats que viatgen bé, el packaging està dissenyat per mantenir la temperatura de cada plat. Tot està fet a mesura.

SET DE VIDA

Referent: Els meus pares.

Llibre: How to win friends and Influence People de Dale Carneggie.

Pel·lícula: Abans de l’alba dirigida per Richard Linklater.

Cançó: Todo cambia de Mercedes Sosa.

Racó preferit: Menorca.

Lema de vida: Fes la teva, sense emprenyar els altres.

Somni: La salut de la família.