El Bosc tenebrós de Mercè Rodoreda

L’exposició Rodoreda, un bosc, comissionada per Neus Penalba, aprofundeix en l’imaginari de l’escriptora catalana destacant la seva radicalitat. Mitjançant un recorregut temàtic, s’analitzen els grans motors de la seva literatura que conformen una espècie de xarxa de significats. Usant una metàfora molt de l’autora, com si semblessin branques i arrels d’un arbre desplegant-se complexes i entrellaçades en el seu significat.

Així doncs, els temes de les seves obres se seccionen en les arrels; literàries i vitals, i el desarrelament del seu exili. El tronc; la vivència de la guerra, un tronc ple de nusos i escorces. Les branques; que s’alcen aspirant a aconseguir als artistes que ella admirava. Les copes; que freguen el cel, i on nien alt, els ocells. Les llavors; que germinen i acaben per donar el fruit de la seva obra.

Mercè Rodoreda és una de les veus més rellevants i universals de la literatura catalana i la seva obra, on abunden les cases, els carrers, les places, els jardins, i sobretot, els arbres i els boscos, se centra, principalment, en la mort, la guerra i l’exili. Tota la crueltat de la història del segle XX travessa la seva literatura sent un testimoniatge únic, directe, cru i fàcil de comprendre. La seva creativitat està basada en els contrastos. Capaç de barrejar el real i l’irreal, l’infantil amb l’adult, el bell i el macabre. Un jardí, a les seves mans, conté les més belles flors i delicades al costat de les heures verinoses i mortals.

Segons la comissària de l’exposició, que es podrà visitar fins al 25 de maig, l’obra de Rodoreda és plenament contemporània i planteja sempre una tensió universal entre la llum i la foscor. Els seus textos deambulen entre l’ambigüitat de l’existència a través d’un llenguatge senzill que amaga personatges d’una gran profunditat.

Neus Penalba allunya a l’autora dels punts de vista canònics fins al moment, molts d’ells, establerts a partir de la transició i especialment dels anys vuitanta. Un exemple de la seva vigència és l’èxit de la reedició de la seva obra pòstuma i una de les més misterioses, La mort i la primavera (Club Editor, 2017), que s’ha convertit en un clar referent per a les noves generacions d’escriptors i artistes com cineastes, dramaturgs, coreògrafs, músics o pintors, que veuen en la seva obra la força pertorbadora del desig, entès com una set de llibertat de les dones. Tot això, sota el mantell d’un naturalisme que emparenta a l’ésser humà amb el costat més salvatge de la naturalesa.

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Barcelona el 1908 i va morir a Girona el 1983. És considerada l’escriptora catalana més important del segle passat i famosa per les seves obres La plaça del diamant (1962) o Mirall Trencat (1974). Rodoreda usa belles paraules, però sense artificis. Aprofundeix en les tenebres del cor humà sense por de mostrar l’abjecte, i sense por de mostrar l’innocent. La lectura tradicional i reduccionista sempre ens ha mostrat una autora de dues cares: la del jardí d’infància i la del bosc sagnant i tenebrós. Una nova i necessària relectura, ens suggereix una inseparable continuïtat de temes i temors que, malgrat la representació en escena, oculten els mateixos processos creatius i pensaments raonats. La constant referència a la naturalesa no és nostàlgia del paradís infantil, sinó una correspondència simbòlica amb temes com el desig, el suïcidi i el desarrelament.

En paraules de l’escriptora Marina Enríquez, referent actual de la novel·la de terror i encarregada del prefaci de La mort i la primavera: “Rodoreda plasma una crueltat gratuïta que posa en els seus textos”. Enríquez destaca la deliberació de l’ús del xoc, gairebé gratuït, i amb humor. Les situacions macabres que relata l’autora constitueixen un assaig sobre el deliberat del mal. Rodoreda, a més, fuig de l’etiqueta que una dona no pot ser cruel, i ho fa jugant amb el fet de com en pot ser de retorçadaa que això no sigui cert.

Mercè Rodoreda va ser la primera dona a rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1980). Malgrat ser objecte de nombroses recerques acadèmiques sobre la seva obra, Rodoreda no va obtenir un reconeixement a l’altura de la seva repercussió per part de la majoria dels lectors i crítics de l’època, ja que l’autora, per la seva condició de senyora gran, va ser vista com una narradora cursi ocupada de cuidar les seves flors. Aquesta visió general, juntament amb el masclisme imperant i cultural, la van relegar a ser una escriptora menys interessant i destinada a ser llegida únicament en els estudis de secundària.

Que els seus narradors, joves o ancians, siguin càndids, en part, i ingenus, és un exercici conscient de plantejar un necessari retorn a la infància, a la innocència, a la mirada neta i sense complexos ni prejudicis que observa el món descobrint i sorprenent-se del mateix i del seu misteri.

Els ulls d’un nen planteja un conflicte amb créixer i fer-se major. El nen descobreix la mentida de la vida adulta i entén que integrar-se en el món significa renunciar al desig, corrompre el cos i l’ànima, i ser domesticat. La rebel·lia consisteix, doncs, a mantenir aquesta mirada innocent en un món de grans que han deixat morir els seus somnis. I el suïcidi és l’expressió final d’aquesta rebel·lia. Els personatges, joves, desesperats, però lliures, opten per suïcidar-se fugint d’una vida adulta insuportable, violenta i plena de mentides. Exemples són Maria a Mirall Trencat o Cecília a El carrer de les Camèlies.

El desig es mostra, a vegades, com un joc de dominació entre homes i dones. Rodoreda plasma, d’un mode gairebé pioner, la gran mentida del relat de l’amor romàntic. Els homes no sempre són cavallerosos. N’hi ha de violents, maltractadors, sàdics i tafaners. Les dones també envegen, són frívoles, maten als seus fills i defensen al patriarcat. En l’ecosistema natural que descriu, la bellesa estereotipada del noucentisme va més enllà del símil amb les flors, una bellesa femenina destinada a marcir-se. Hi ha dominació masculina, la dels senyorets assetjadors de criades, la de la mirada de l’home que cosifica el cos de la dona i com aquest queda reduït a un mer objecte. També elles assumeixen, dòcils, aquest rol, i interioritzen aquesta mirada.

“Que els seus narradors, joves o ancians, siguin càndids, en part, i ingenus, és un exercici conscient de plantejar un necessari retorn a la infància, a la innocència, a la mirada neta i sense complexos”

Rodoreda escriu sobre el que és pervers, l’espia, el tafaner, el controlador i el poderós que mira a través d’espiells i panys. El matrimoni es torna una mera transacció per interès, un mode d’ascendir socialment. Els infidels són retratats, les amants descobertes i els secrets no tenen cap valor, perquè atenen interessos de poder i corrupció. Existeix, també, un amor pur expressat per l’autora, un amor lluny de la dominació sexual; com el de Colometa amb el supervivent estèril i lesionat de la guerra, o com el del protagonista de la seva obra pòstuma, enamorada d’éssers de fantasia.

La sexualitat femenina és present en totes les seves etapes. També la repressió sexual i la repressió de la rebel·lia, l’estigma social del diferent, del dissident, i el posterior i inevitable linxament. 

L’ús dels espais també és excepcional. La diferència entre el lúgubre interior i la llum del jardí. Les cases que habita Colometa, dominades per homes i animals, són un exemple d’un ús magistral d’aquests termes: un terrat amb coloms i uns baixos amb rates.

“Rodoreda escriu sobre el que és pervers, l’espia, el tafaner, el controlador i el poderós que mira a través d’espiells i panys”

Els seus narradors, quan no són en primera persona, fet que succeeix la major part de vegades en els seus contes, semblen parlar-nos des d’un altre pla d’existència. Des del més enllà, com si els personatges haguessin transcendit a la mort i ens narressin la seva història des d’un punt de vista omniscient. Totes les seves novel·les, per realistes que semblin, contenen episodis fantàstics i elements estranys. Les visions oníriques i surrealistes combinen la bogeria amb l’inexplicable. Rodoreda era fervent lectora de Jung. “Darrere del mirall està el somni: tots voldríem aconseguir el somni, que és nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”.

Els horrors de la guerra i l’exili que va viure en les seves carns estan representats en els cadàvers, la sang, les violacions i la fam, sempre la fam. El seu conte Nit i Boira, que referencia el decret assassí i nazi Nacht und Nebel (1941), va ser escrit entre 1945 i 1946 a Bordeus, abans de la publicació de l’obra de Primo Levi, i abans del documental d’Alain Resnais del mateix nom (1956). El relat, que descriu l’horror i la deshumanització dels cossos moribunds, que s’amuntegaven en les lliteres, en les barraques, va ser publicat per primera vegada en 1978 a Catalunya, en la seva antologia Semblava de seda i altres narracions.

Sola i exiliada a Ginebra, va viatjar diverses vegades a París, i va enyorar sempre la seva ciutat natal. El seu retorn a Barcelona va ser mental i literari. La prostitució i les ballarines del Paral·lel, els terrats de Gràcia durant la guerra civil, els depravats senyors de l’Eixample, les barraques de Montjuïc, el camp de clavells de Sarrià, les joies del Liceu o una torre demolida a Sant Gervasi, són exemples de la influència de la ciutat en la seva obra. Barcelona, els seus carrers, les seves places, la seva gent, es tornen decorat, llocs comuns, també una Barcelona negra, la de les bruixes i les prostitutes.

En sis anys en l’exili, Rodoreda va escriure Jardí vora la mar (preludi de Mirall Trencat), La plaça del diamant, Flors de veritat, els relats sobre animals i la metamorfosi en Cristina i altres contes, El carrer de les Camèlies, i va dedicar tres anys a treballar sobre la seva obra, llavors incompleta, La mort i la primavera.

Rodoreda, un bosc, presenta 400 peces entre pintures, dibuixos, gravats, escultures, i fotografies, entre documents i peces audiovisuals, que estableixen un diàleg amb artistes com Remedios Varo, Pina Bausch, Marc Chagall, Leonora Carrington, Picasso, Suzanne Valadon, Ramon Casas, Fina Miralles, Joan Ponç, Tura Sanglas, Daura Maar, Toni Catany, Man Ray i Laia Abril. Conté originals de la Fundació Mercè Rodoreda, fotografies i obres d’Èlia Llach, Mar Arza, Cabosanroque, Oriol Vilapuig i Carlota Subirós, tots ells, a càrrec de Martí Sales.

L’exposició s’emmarca en els universos que ha explorat el CCCB amb autors com Pere Calders, Salvador Espriu o Ramon Llull; així com Borges, Joyce i Kafka. Amb la mostra, s’intenta incentivar la seva lectura, multiplicar la seva influència i augmentar la projecció internacional d’una autora, essencial i referencial, que ha estat traduïda a més de trenta llengües i publicada en quaranta països. En l’actualitat, amb els temps convulsos que vivim, val la pena aprofundir en la seva obra, perquè això suposa aprofundir en el més essencial de l’ànima humana i a trobar la bellesa en la foscor que ens cobreix.