Canviar l’hora? No, canviem els horaris i el ‘prime time’

Doncs ja “han” canviat l’hora. Qui? “Ells”. L’ens que fa les coses de manera inevitable, des d’una altra dimensió o des d’una sala de màquines plena de buròcrates avorrits que premen botons. Són els “ells” dels nostres pares; que quan se n’anava la llum i no era culpa nostra deien “és d’ells…”. Com els alleugeria que “fos d’ells”, que tot el carrer estigués sense llum, queixar-se col·lectivament i telefonar a “avaries” (en aquella època de telèfons fixos amb un fil cargolat com un rínxol en deien “telefonar” sempre, i no “trucar”) sabent que segur que algú altre hauria telefonat primer. Deu haver-hi algú, esclar, que és el que truca primer. El que dona la notícia per primera vegada, “no hi ha llum al carrer tal”, i li contesten: “Ah, doncs en prenc nota”, o alguna fórmula semblant. A mi no m’ha passat mai. No sóc la que truca, sóc la que pensa que ja haurà trucat algú. En una sèrie d’aventures sóc el personatge que moriria de seguida. No tinc iniciativa, ni dots de comandament, ni cap habilitat estranya; no sé fer funcionar una ràdio, aturar una hemorràgia, fabricar pólvora o entendre el codi Morse.

Han canviat l’hora, “ells”, i ara escrivint aquestes línies, encara és de nit. A canvi, es farà fosc gairebé a les nou, però per què vull que es faci fosc gairebé a les nou si hi ha toc de queda a les deu i no es pot anar a sopar? Ens parlen sempre (“ells”) d’estalvi d’energia. Jo ara estic escrivint amb el llum encès, a canvi de què? De no encendre’l al vespre? Però si al vespre em “recullo”, que és un verb que m’encanta, m’encanta es miri com es miri. No sé si deu existir en francès o en italià en el mateix sentit. Em recullo. El sentit contrari d’aquesta frase feta catalana, que també em torna boja: “Anar a escampar la boira”.

Que ells canviïn l’hora fa que, per lògica, no tinguem pressa per sopar. És de dia. El costum ancestral és sopar de nit. I esclar, el costum ancestral també fa que esmorzem “a trenc d’alba”. Jo, si fos “ells”, acabaria amb les jornades partides, dinaria a les dotze, berenaria a les quatre i soparia a les set. No us dic l’hora d’esmorzar, perquè ara, amb l’arribada de la primavera, al meu voltant hi ha tot de gent que fa això del “dejuni intermitent”, que, ras i curt, vol dir saltar-se un àpat per estar més hores sense menjar res, que es veu que “crema” (no en dubto). Fer una mena de Quaresma healthy, per dir la paraula de moda. Imagineu per als que treballen en l’hostaleria quina meravella seria arribar a casa a les onze, en lloc d’arribar a les tres, perquè els sopars s’han començat a servir a les sis. Sí. Si jo fos “ells” no canviaria l’hora. Canviaria el prime time televisiu. Rociito sortia en pantalla quan estiguéssim a taula amb la mongeta tendra i patata al plat: a les set.