El capvespre de Barenboim

La música és l’art que reflexiona sobre la contradicció inherent al temps; sovint, quan gaudim la nostra simfonia predilecta, hom pot arribar a tenir la sensació que els segons es dilaten i la sonoritat no acabarà mai, com un etern compàs d’espera. Per altra banda, la gràcia de la música (del mateix so i del ritme, de fet) és que tard o d’hora haurà de cloure el seu camí per donar pas al silenci. Passa quelcom semblant amb els intèrprets que més estimem; mercès a les tècniques de gravació moderna, podem disposar tothora de la música interpretada pels nostres ídols, la qual cosa els regala una falsa àuria d’eternitat. Però els músics, ai las, també estan fets de carn i d’ossos i —per molt que la màquina eterna de míster Spotify pugui reviure’ls al preu d’un cop de tecla al telèfon— hi haurà un dia que marxaran del catau dels vius i només els podrem ressuscitar en l’infinit núvol de l’enllaunat digital.

Tot això ve a tomb perquè, aquesta mateixa setmana, el pianista i director Daniel Barenboim ha anunciat que pateix Parkinson. La notícia no ha estat una sorpresa, car Barenboim ja feia uns tres anys que no trepitjava els escenaris de tot el món i s’havia retirat de la seva trona quasi eterna a l’Òpera Estatal de Berlin i a la Staatskapelle de la mateixa ciutat. El mestre ha compartit el desig de continuar dirigint la seva estimada orquestra Weast-Eastern Divan mentre la salut li ho permeti, però la dissortada irrupció del Parkinson ens fa témer que ja entra al capvespre de la seva immensa carrera (de més setanta anys sense aturador!) i que no hi haurà més opcions de veure’l assegut al piano. Barenboim és un dels músics que m’ha acompanyat tota la vida i que imaginava eterns; que un home de 82 anys pateixi una malaltia no és estrany, però que ataqui aquest superhome m’enrabia.

Amb el capvespre de Barenboim s’acaba una raça de músics que serà difícilment repetible, no pas perquè —fora nostàlgia!— els artistes del present estiguin més mal preparats que els seus avis (de fet, és tot el contrari) sinó justament perquè el món de la clàssica pateix la mateixa híper-velocitat, esperit volàtil i competitivitat malaltissa que la majoria de fenòmens culturals del nostre món, amb la qual cosa resulta molt difícil que els músics tinguin temps suficient com per solidificar una carrera amb la necessària paciència. Barenboim va tenir la potra i la perícia de formar-se durant uns anys que retenien la metòdica dels gran mestres com Furtwängler i Stokowski, i de poder transmetre la seva herència a través de la nova cultura de masses, tot plegat en un món en què un intèrpret podia dirigir el Tristany un dilluns a Tòquio i l’endemà cascar-se les variacions Goldberg al Carnegie Hall.

A través de la seva prodigiosa memòria i d’una capacitat muscular fora mida, Barenboim va adaptar-se prou bé a la nova condició de pianistes-directors globetrotters. La cosa té certa gràcia, perquè Barenboim va regalar-nos escasses interpretacions autènticament memorables (a casa, d’aquesta generació de mestres i pianistes, ens plau més la finezza extrema de Maris Jansons i la gràcia de Marta Argerich o Maurizio Pollini), perquè l’element clau de la seva emprempta era la força que exhibia a l’hora d’aproximar-se a una partitura i, paral·lelament, a la potència immensa que mostrava en poder abordar amb igual garanties la pràctica totalitat del repertori occidental. És en aquest sentit, sovint cerebral però també d’una muscularitat pura, que la notícia que Barenboim comenci a apagar-se víctima del Parkinson ens retruny l’esperit com un cop de peu fort als picarols de l’orgull.

Tot s’ha d’acabar tard o d’hora, és ben just i cert, però el capvespre de Barenboim em produeix una sensació ben semblant a que m’hagin robat de casa una màquina perfecta que mai no em fallava. Esperem que aquesta coda vital no sigui gaire llarga ni impliqui excessius patiments pel nostre heroi. A partir d’ara, ja forma part d’aquest núvol on dipositarem tota la nostra memòria, que ha passat de residir a les biblioteques del món a ser el playground dels grans technobros que fan girar la contingència del planeta. Gràcies per tanta música, ché, maestro!