Carla Pérez Vas: El sentit dels somnis

“Crec que he trobat el meu camí. Em sento còmoda amb allò que faig malgrat els mil i un obstacles, malgrat la precarietat. Vinc de família treballadora, però no he volgut passar per la pedra de dedicar tota la meva energia i temps a una feina que no m’agrada, que em faria sentir malament amb mi mateixa”. Carla Pérez Vas assaboreix la seva cervesa sense alcohol –“vaig deixar de beure fa poc, perquè crec que ja he begut prou”– i, colzada a la barra, es deixa portar pels compassos del All I really want d’Alanis Morrissette.

Intensa, “perquè per a mi no hi ha cap altra manera de viure la vida”, de petita es va impregnar de cultura flamenca veient les seves tietes cantar a la Germanor Rociera de Mataró. A això es va sumar “aquella primera temporada d’Operación Triunfo que, als meus cinc anys, em va fer tenir ganes de cantar”. Així és com la cantant, guitarrista, compositora i fotògrafa va començar a entonar i a ballar. A deixar que la música parlés a través del seu cos i de les seves cordes vocals, impregnant cada cançó amb el seu caràcter i el seu gest. Amb la seva ànima.

La guitarra no va trigar a sumar-se a l’equació “per la necessitat de poder dotar les meves cançons d’un acompanyament musical”. Els seus pares la van portar un dissabte a un Cash Converters “i em van regalar una guitarra espanyola de 42 euros que encara utilizo sovint per a compondre i que, per moltes altres que pugui anar tenint, sempre és amb mi”.

Quan tenia setze, la seva amiga Jazz Rodríguez –filla de Ramón Rodríguez, de The New Raemon– li va regalar un llibre que ho anava a canviar tot: Just kids, on Patti Smith explica les seves aventures abans d’aconseguir la fama, en aquella Nova York pre-punk i boja dels anys 60 i 70. “Arran d’aquell llibre és quan li vaig dir a Jazz ‘vinga, creem tu i jo un grup’”. Així va néixer, l’any 2013, quan ni tan sols eren majors d’edat, Mourn: una de les bandes catalanes amb una més projecció internacional. Un somni que Carla, Jazz i la seva germana Leia i l’Antonio Postius porten dotze anys somiant desperts.

Reconstrucció i família

“Per a mi Mourn és com la meva família. Si no fos així, no seguiríem fent allò que fem, no tindria cap sentit”. Carla Pérez Vas és categòrica. La família és molt important, i sap de què parla. “Vaig perdre al meu pare amb la Covid i, poc després, de la nit al dia, la meva àvia també va morir”. Va ser el bienni 2021-2023, un infern després del qual l’artista reconeix sense massa dificultat que encara s’està reconstruint. “El dol no és quelcom que calgui superar. Simplement, aprens a viure-hi i a reflexionar sobre tot allò que ha passat. Crec que com a societat ens falta això, ser menys evasius, menys addictes a les xarxes, i raonar més sobre les coses que ens han passat i que ens han sacsejat”.

En aquest sentit, fa l’efecte que la Jazz, la Leia i l’Antonio són, d’alguna manera, una extensió de la seva família. Caliu humà que abrigalla la Carla dins i fora dels escenaris. Un vincle amb què ni les extenuants gires pels Estats Units, Japó i tota Europa, o els com enregistraments de discos, cançons i showcases, han pogut trencar. Ni podran.

Ara presenten Letra ligada (Montgrí), el sisè àlbum de la seva carrera, i el primer on s’atreveixen a compondre en castellà traient-se la màscara lingüística de l’anglès, per molt que funcionés. La missió de l’artista és sempre arriscar i mirar cap endavant. Sinó, aquest somni, aquesta família, tal vegada tampoc tindria sentit.

El nou elapé arriba dos mesos després del debut en solitari de Carla, Fi, un disc autoproduït per a la defensa del qual està preparant concerts de cara als pròxims mesos Alhora, acaba d’asseure’s per primer cop als comandaments de la producció d’un àlbum, “el primer de la Paula Felices, que m’encanta i que sortirà l’any 2026”, anuncia amb entusiasme dels que agafen i no deixen anar. Incapaç d’estar-se quieta –ni cal– també prepara el seu primer llibre de fotografia, una disciplina que treballa sobretot en format analògic i, sovint, lligat al món de la música: “construint relats visuals que s’ajustin a les cançons i idees d’altres artistes”.

En qualsevol cas, la millor ciutat del món

Fa quatre anys, la parroquiana es va traslladar a Barcelona des de la seva Argentona natal. “Vaig passar de viure pràcticament a la muntanya, enmig del silenci, a venir aquí, i va ser un canvi brutal. El seu soroll, el seu ritme que potser no és tan frenètic com el d’altres ciutats com Nova York, però sí molt més que el d’un poble de l’interior del Maresme… És una cosa que a vegades porto millor i altres pitjor, perquè sí que és cert que no hi ha cap lloc on poder estar tota sola i en silenci”.

Encara que no creu que vagi a viure per sempre a Barcelona, després de visitar-ne tantes ciutats amb la seva banda sí que pot determinar que, malgrat els seus problemes i assignatures pendents, és la millor ciutat del món. “M’encanta passejar pels carrers d’aquest poble gran, buscar els detalls, observar l’arquitectura, els edificis…”. La seva mirada brilla amb lluentor fotogràfica, mentre liquida l’últim glop de la seva cervesa i, de fons, les notes del Perfect d’Alanis subratllen les seves paraules.

— Segur que també t’encantarà la nostra oferta gastronòmica. S’apropa l’hora de sopar i et podem temptar amb tapes, racions, entrepans o la nostra carta…

Carla Pérez Vas somriu encongint-se d’espatlles i mirant els efectes del capvespre a través de la vidriera del Bar.

“En realitat no li dono massa importància a la teca–replica–. Soc més aviat bàsica, així que demanaré un pintxo de truita”. Es pren uns segons i, més animada per seguir la conversa que per la tapa, afegeix: “això sí, posa’m una altra cervesa sense alcohol”.