Carles Santos, molt més enllà de tocar el piano

Qui esperi quatre plafons per rendir homenatge al pianista, compositor i dramaturg de Vinaròs i llestos, s’endurà una sorpresa. Aquesta és una exposició gran. Llarga, vasta, ambiciosa. Una exposició important, que ocupa un gran espai a la Fundació Joan Brossa (l’Espai Ç, l’Espai B i el bar) i que ens agafa per les solapes fins que entenguem d’una vegada per què era important Carles Santos i què queda ja no de la seva obra, massa teatral per a ser arxivada amb justícia, sinó de la seva actitud. Partim d’allò que li va dir el mateix Joan Brossa de jove: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”. Si entenem la pregunta, entenem la provocació que va produir en Santos i entenem per què es va posar a fer tot allò que es va posar a fer. Perquè, de tocar el piano, ja en sap massa gent.

I ara, un artista com un piano que té un talent com una casa de pagès i que diu veritats com temples. I ara, per començar, Ona Balló (la comissària de l’exposició) ens fa travessar un bar amb taules parades: estovalles clàssiques de quadres, ara un plat buit, ara uns musclos, ara un llagostí, ara uns raïms: rere una partitura, un text de Santos que es pregunta per què sabem maridar tan bé els àpats amb els vins i en canvi no sabem escollir quina música va amb aquell àpat (i viceversa). Consomé Czerny, ou a la Mendelssohn, pollastre a la Haendeliana. Taronges a la barra amb Bachs emperrucats (i manipulats) i un taló trepitjant la llengua (i la tecla) de Santos, la pesca del llagostí a través del tresmall, present com també el timó. Això com a context, com a placenta, el material del qual partim. Després de baixar les escales, l’Univers.

Més talons d’agulla, però crucificats, i cucifixos a la roba interior i als pintallavis i als orificis, poc després de Setmana Santa, un bes sensual amb la figura de Crist es fa més Passió que mai. Després, la biografia: comunions, concerts familiars, Jeunesses Musicales de France, Juventudes Musicales de Madrid, un salt cap als textos escabetxats (amb pròleg d’Altaió) i un pas per les partitures fetes poemes visuals (inclòs evidentment Mestres Quadreny), així com pels poemes visuals sobre l’avantguarda (l’avantguarda és feliç?).

Les pantalles de la sala mostren documents excepcionals, alguns d’inèdits, com el viatge a Nova York amb Pere Portabella el 1972. Vídeos de protestes antifranquistes amb tocata i fuga de Santos, el programa de mà que Joan Miró va fer per al Concert irregular (i la delirant partitura), i la còmica escena on la interpretació de Santos apareix sempre lliure del que digui un pentagrama farcit o en blanc. 

Jo no vaig entendre Santos i ara entenc que no calia entendre’l, com els famosos ous ferrats de Picasso. Jo no el vaig entendre però ara l’he vist, i no sé si és l’edat, i no sé si és la solidesa d’ell. Schönberg diuen que també és molt sòlid, però no hi sé entrar i no hi vull entrar. Prefereixo Santos, prefereixo John Cage o Brossa, o sobretot Miró, hi ha avantguardes que humanitzen i d’altres que em maten.

Santos és humà, profundament humà i visceral, i compromès amb l’aquí i el més enllà

Per això somric quan veig el festival de poesia transformat en ring de boxa al rodatge de Poetes catalans, de Portabella, amb Gabriel Ferrater o Pere Quart o Salvador Espriu, o Bartra, o el mateix Brossa. O quan veig la destrucció físca del piano, a cops de mall, mironiana i salvatge, o John Cage a l’església de Cadaqués en memòria de Duchamp. Santos és humà, profundament humà i visceral, i compromès amb l’aquí i el més enllà. Ingressat a la presó Model, juntament amb Portabella, per una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya. Renegat del piano, retornat al piano, casat amb la dansa i la interpretació. Cesc Gelabert, Mariaelena Roqué, Frederic Amat. I la famosa fanfarra dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb l’inoblidable Hola, dirigint músics vestits amb barretines i jaquetes dalinianes. Ah, no me’n recordava. Eres tu. Hola.

I ara, què més? Doncs ara, a baix, pianoles i disfresses, escenografies i dildos. Una sala sencera per als films de Portabella (fonamentalíssim) i una per a Mariaelena, alma mater de la Companyia Carles Santos. Cartells de Nocturn 29 (Joan-Pere Viladecans presenta Santos, Lucía Bosé, Màrius Cabré, Antoni Tàpies…), Informe General (Santos, Portabella, Pellissa), Cuadecuc (amb Cristopher Lee, Brossa, Santos), Umbracle (Miró presenta Lee, Santos, Brossa…), Pont de Varsòvia, El silenci abans de Bach… I ara, què queda? I ara quedem nosaltres, i els secrets amagats al Born, i l’actitud que val la pena. Hi ha gent que passa per la vida com un elefant en una cristalleria, com un llamp, amb una gana pantagruèlica i una sana irreverència. Tot plegat, accelerat per una provocadora pregunta. Tots ens hauríem de preguntar què ens toca ara, quan ja hem après a tocar el de sempre.