“Barcelona s’ha de construir amb les mans”

Carlos Soler Cabot és rebesnét del joier Joaquim Cabot, precursor també del Palau de la Música i de múltiples iniciatives urbanes a la Barcelona de finals del XIX I principis del XX. Encapçala, també, la continuació del negoci de joieria (Soler Cabot, a la plaça Sant Gregori Taumaturg) tot seguint l’empremta del seu fundador i adaptant-la als temps actuals.

Procuren no perdre en cap moment ni el refinament de l’estil, ni la sensibilitat en l’actitud, ni el compromís amb la ciutat. Preocupat per Barcelona, considera que els emprenedors han de construir-la amb sentit de l’inerès general però sense acceptar que el sector públic s’hagi d’ocupar de tot. De fet, si fos per l’Ajuntament o les administracions de l’època, el Palau de la Música no hauria existit mai. La joieria Cabot, per descomptat, tampoc.

— Qui sou, i què esteu fent a Barcelona?

— Som una joieria que té una trajectòria històrica a Barcelona, tant a nivell social com a nivell d’ofici. La família va començar a Sant Andreu de Llaveneres, però en Francesc Cabot i Ferrer van fundar a Barcelona la primera joieria el 1842 al carrer d’Agenteria.

— Aleshores la temàtica era sobretot religiosa…

— Sí, durant uns anys va treballar ell sol, va fer moltes joies de tipus religiós (va fer el calze de Pius II, custòdies que avui es troben a Montevideo, peces que són a Mèxic, peces per a la Mare de Déu de Montserrat…). A vegades ens han trucat de Nova York que tenen alguna peça signada per nosaltres, perquè totes aquestes peces anaven signades i encunyades per la joieria.

— I aleshores arriba en Joaquim.

— Els fills d’en Francesc Cabot, l’Emili i en Joaquim, es dediquen molt a la joieria. I en Joaquim, amb 18 anys, adquireix una tècnica (a banda d’altres, com l’esmaltat) que és la filador, que és una tècnica molt depurada. Fer filigranes, amb or. Filar prim.

— Verdaguer li dedica un poema, fins i tot, no?

— Exacte, El Filador d’or. L’Amadeu Vives diu d’ell que és “el joier que ha filat l’or més dringaire del món, doncs se li ha tornat música”. El cas és que en Joaquim es queda orfe molt jove, amb 18 anys, i ha d’entrar al taller com a cap de taller. Fa moltíssimes hores, crec que era una mica obsessiu. Un punt alquimista, també. Comença a jugar una mica amb la tècnica d’orfilar, i la va depurant.

— Una tècnica que encara es recorda avui.

— És que tot això no és una casualitat, perquè quan hem recuperat l’arxiu històric hem trobat totes les peces que es van fer en aquell moment, que estaven desaparegudes. I llavors, quan les hem trobades, la tècnica l’hem comentada amb experts internacionals. A través de les meves coneixences a la Borsa del Diamant d’Anvers, vaig parlar amb Elkan Wijnberg, que és un expert internacional, i em va comentar que la tècnica que ell utilitzava era absolutament pionera en aquella època. Aleshores, els millors joiers del món eren europeus: Mellerio, Cartier, Fabergé.. Doncs em va comentar que la tècnica era exactament igual, i de vegades fins i tot superior. Concretament, deia que era una tècnica màgica. Excelsa.

— I és aleshores quan passeu de la peça més religiosa a la civil, no?

— Sí, s’evoluciona cap a l’art civil. Però la tècnica, els acabats, el que et deia de l’alquímia, són dignes d’una societat molt particular. Barcelona era aleshores molt exigent, d’alt nivell, tenia poder adquisitiu, i tenia molt bon gust. A més, estava connectada amb tot el món. En Joaquim està en contacte amb artistes catalans que van a París, com el Miquel Blay, l’Eusebi Arnau, en Ramon Casas, en Rusiñol… Tot això, i el fet de ser un gran viatger, t’obre les portes.

— I qui tenia, aleshores, com a competència?

— Diguem que l’acabat de Cabot era acabat de perla fina, diamant fi, maragdes d’altíssima qualitat, sàfirs tallats per ell mateix al taller de sota de la joieria de plaça Catalunya… Hi havia aleshores també un estil Masriera, més d’esmalt, amb figures més vegetals o amb nimfes. Cabot és més a prop de Cartier o Chaumet, que és un tipus de peça que no porta esmalt, sinó que és peça de diamanteria, de peça fina i pedres precioses.

— Heu conservat aquest estil fins ara d’alguna manera? Encara es pot identificar amb vosaltres?

Aquesta pregunta m’encanta, perquè jo sempre dic que les joies tenen un ADN, tenen una ànima. I nosaltres sabem detectar les nostres joies d’abans ràpidament, encara que sigui una joia del meu avi, o del meu rebesavi: per la qualitat, els acabats, i a vegades perquè estan signades. Però sense estar signades, també veus clarament l’harmonia de la peça. Tot això ho hem anat aprenent, com fan els enòlegs, que tenen un olfacte i un gust especial per detectar els vins. I aquest esperit Cabot nosaltres l’hem mantingut molt: qualitat, i alhora estar en l’actualitat. Per exemple, a l’època dels feliços anys americans (els 60-70) nosaltres fèiem una joia més voluminosa, de quirats elevats. Ens adaptem a les tendències, però amb una qualitat que manté la moda en un nivell alt.

— Encara costa a Barcelona trobar joieries que no siguin franquícies, o que siguin genuinament barcelonines. Reivindiqueu aquesta manera de fer de la ciutat?

— A veure, què és ser joier? Ser joier és saber posar un diamant, saber els mil·límetres que té un diamant, saber com ha de ser el gruix d’un anell, quant d’or ha de portar, com es dibuixa, com es perfila, com es fila, com llueix un diamant sobre una muntura… Tot això és ser joier. Nosaltres reivindiquem l’ofici dels gremis, que és com vam començar, al carrer Argenteria. Partir de la matèria i fer-ne un disseny, com fan els arquitectes però en format joia. Dibuixar a mà amb llapis, després fer el modelatge, i després encastar-ho tot a mà. Tot això ho fem aquí a Barcelona, indoor, com fan les grans cases de la França o d’Itàlia. Però aquí el problema és que hi ha joiers que només fan que agafar peces de diferents parts del món i les etiqueten. Això no és ser joier, és ser venedor de joies.

— Fins i tot el teu avantpassat era una persona que no es limitava a ser joier, sinó que s’implicava socialment, contribuïa…

— Tot això és molt interessant: tot documentant-nos sobre com es va fer el Palau de la Música, ens vam adonar que ell, a banda de finançar personalment el projecte, després va distribuir (entre tots els seus clients, amics i personalitats de la cultura catalana del moment) 2.000 làmines de 100 i 500 pessetes per tal de financiar la construcció del Palau. Va connectar la joieria amb la inciativa cultural. Va generar una economia social i cultural que va ser un èxit brutal.

— Tu creus que s’ha perdut, això?

— Jo crec que aquest esperit està latent. Està latent i està molt viu. Però està camuflat. A veure, aquesta ciutat està plena d’emprenedors. Botiguers, artesans, empresaris. Barcelona té una vida immensa, però gràcies a l’esforç de la gent durant molts anys: ningú ens ha regalat res.

— Es diu molt que a Barcelona les botigues emblemàtiques els costa pagar lloguer.

— S’haurien de catalogar. S’hauria de catalogar l’ofici, s’hauria de cuidar els gremis, els treballadors, la gent que aporta riquesa i impostos. No només la que els consumeix (i que evidentment mereixen els millors dels serveis). És molt important promoure la participació activa i l’emprenedoria. Només això farà que Barcelona sigui com havia estat: una ciutat dinàmica.

— Ens hem acomodat?

— Des dels Jocs Olímpics, ens hem adormit. Hem de tornar a ser empresaris. És a dir: el que no faci l’administració, ja ho faig jo. I si el Palau de la Música s’ha de fer, es fa. I si està triomfant una persona perquè està fent un disseny d’unes vambes fantàstiques, doncs endavant amb Custo Dalmau. Em sorprèn que no sigui un personatge més reivindicat per Barcelona. Aquest perfil de persones, que són fins i tot veritables artistes, són les que fan coses per la ciutat.

— T’has d’obrir, però amb la teva identitat.

— Exactament. La identitat per davant.

— Com vosaltres, que ara mateix teniu joies, però també teniu col·leccions de rellotges… Aquest any, o aquesta temporada, cap on aneu?

— Ara anem a per la joia delicada, per les maragdes de Colòmbia, els sàfirs de Sri Lanka, els robins de Burma… I els diamants, que nosaltres tallem amb un tipus de talles molt úniques.

— Sou l’única, o potser de les úniques joieries del país que té una delegació a la Borsa de Diamants d’Anvers. Com dimonis s’aprèn a distingir un diamant de l’altre?

— Jo he tingut la sort de néixer on he nascut, a Barcelona. I en una família que tenia tradició i molta seriositat. Jo crec que això és la clau. Si tens rigor, i t’envoltes de gent seriosa, t’obren les portes. Si tens un tracte, com ho diria… noble.

— Bona paraula.

— Jo de vegades reviso peces de dos, tres quirats, o cinc, o el que sigui, i entre nosaltres ens la passem per saber què opina cadascú d’aquell diamant. I un jueu, o un libanès, o un belga, o un coreà, em pregunta què opino jo d’un diamant. Quan has tocat tant i has vist tant, a primera vista ja pots descartar. Després necessites la lupa i una llum especial. Per això et dic que com fa l’enòleg: prova-error, i sobretot olfacte. T’ha d’agradar, però. Perquè hi ha gent que s’hi passa trenta anys mirant i no veu res!

— Deies un esperit noble. Barcelona és més burgesa que noble, o guarda algun punt de noblesa?

— La té. Burgesa o no, la clientela catalana i barcelonina té un gust molt refinat. És el que et deia abans: la societat barcelonina està viva, però està com emboirada. Hi hem d’ajudar una mica, a escampar aquesta boira. Ens cal més atreviment a viure. Tenim una ciutat única, amb edeficis únics, d’una bellesa extrema. Ho hem de tornar a apreciar. El que passa és que hi ha vingut gent que ha desvirtuat la pel·lícula i s’han quedat només amb el “wonderful, beautiful”, sense saber el sentit de tot plegat.

— La rerebotiga.

— Exacte! Una manera de ser, i una manera de fer. I tot això genera molta riquesa. I no hi tornarem fins que no s’entengui que és amb les mans es construeix una ciutat.

— Artesanalment.

— Amb les mans. Com s’ha fet sempre.