El Carmel de Marsé i els nous pijoaparte

“Antes de la guerra, el Carmelo y el Guinardó se componían de torres y casitas de planta baja: eran todavía lugar de retiro para algunos aventa­jados comerciantes de la clase media barcelonesa, falsos pavos reales de cuyo paso aún hoy se ven huellas en algún viejo chalet o ruinoso jardín. Pero se fueron. Quién sabe si al ver llegar a los refugiados de los años cuarenta, jadeando como náufragos, quemada la piel no sólo por el sol despiadado de una guerra perdida, sino también por toda una vida de fracasos, tuvieron al fin conciencia del naufragio nacional, de la isla inundada para siempre, del paraíso perdido que este Monte Carmelo iba a ser en los años inmediatos”

Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé (1966)

Al cim de la serp asfaltada de Marsé —la carretera del Carmel— segueix en peus i intensament en actiu el Delicias, amb la terrassa invariablement a vessar i amb cues que s’estiren ordenadament fins a la vorera de davant. “És un orgull aparèixer a la novel·la”, destaquen des de la barra, darrere de la qual no queda ningú d’aquell moment en què el Pijoaparte apostava a les cartes en aquelles taules. Deixem enrere el bar per grimpar pel Carmel, amb cases pràcticament penjants sobre el vessant de la muntanya, amb estretes escales de vertigen que condueixen a eixams de pisos. Sota els malanomenats búnquers del Carmel —en realitat, bateries antiaèries de Can Baró—, el pont penjant de Mühlberg salva el precipici generat per l’activitat minera que va marcar el barri. Assegut sobre la barana a més de 100 metres de desnivell, un inconscient fuma un cigarret. En el silenci del turó, qui bé podria ser el Pijoaparte sent l’obturador en disparar la càmera i es gira de sobte; lluny de molestar-se, es recol·loca, es posa dret davant l’abisme, i fa una altra calada.