Una cartografia de l’emergència

Ens agrada pensar que a Barcelona hi ha una escena artística cohesionada, però en realitat trobem una constel·lació d’artistes que orbiten entre la institució privada, els espais independents que sobreviuen com poden i les pràctiques col·lectives, sostenint així un ecosistema en constant tensió, que oscil·la entre la precarietat i l’èxit. Pensar el nostre context com un sistema tancat resulta tant ingenu com insuficient. El que ens trobem és, en realitat, una xarxa en moviment, travessada per circulacions, desplaçaments i afinitats.

Davant d’aquestes circumstàncies, elaborar una llista de noms pot ser un gest temerari. Per aquest motiu, aquest text no pretén ser exhaustiu ni canònic, sinó més aviat un mapeig, una cartografia parcial i subjectiva, plena de noms que ens ressonen. Acotar es converteix en una necessitat pràctica, però també en un gest crític. Davant la temptació de crear una llista infinita, us proposem una guia fragmentada que ens permeti descobrir una generació d’artistes que està reformulant la nostra escena local: desplaçant els límits, qüestionant els marcs i assajant noves maneres d’estar i de produir. Així doncs, sí: hem seleccionat. I en la nostra selecció —una mica arbitrària, potser discutible i fins i tot capriciosa— és on comença aquest relat.

En un sistema tensionat s’acumulen preocupacions, llenguatges i maneres de fer que responen a les urgències del present. I és precisament en aquesta saturació on es fa visible una generació que ha crescut sense gaire fe en les categories fixes. A Barcelona, ens trobem amb artistes que barregen molts llenguatges amb una naturalitat sorprenent, que assumeixen diversos rols alhora (per força, és clar), compaginant la seva feina com a artistes amb les d’agents, productors, gestors, mediadors i un llarg etcètera. És una generació que neix de la hibridació, tant formal com conceptual, entenent la ciutat no com un centre, sinó com una plataforma des d’on connectar, crear i desbordar-se. Barcelona és un escenari viu i mutable.

Així, els blocs que trobem en aquest recorregut no són més que una manera d’ordenar. La llista és aquesta, però en podria ser una altra, i és que tota cartografia implica una presa de decisions. Perquè, més que definir l’escena, aquesta constel·lació d’artistes el que fa és revelar la seva complexitat: pràctiques que desborden qualsevol intent de classificació i que, des de la precarietat i la interdependència, assagen altres maneres de viure, de sentir i de construir el món.

Imatges, arxiu i sistemes de representació

Si hi ha alguna cosa que caracteritza moltes de les pràctiques de l’art contemporani és la desconfiança envers les imatges. Perquè no, les imatges no són neutres: construeixen relats, creen imaginaris i evidencien què es mostra i què no. En aquest context, Agnes Essonti utilitza la història familiar i les seves arrels cameruneses per ressignificar tradicions, pràctiques culturals i formes de resistència de la diàspora africana, alhora que assenyala tot allò que fem malament, és a dir, allò que la “història oficial” ha deixat fora. També amb una perspectiva crítica, Claudia Pagès s’endinsa en com funciona el poder i com se sosté en el dia a dia. Barrejant coreografies amb imatge en moviment, ens mostra que, sens dubte, el personal és polític. Com ens movem, com parlem… res d’això és innocent ni casual, sinó que respon a unes regles que ens modelen més del que creiem. Marc Larré també s’interessa per la manera com ens movem per la ciutat i quines relacions hi establim, proposant una arqueologia del present des del tacte, alhora que posa en dubte idees aparentment sòlides com el progrés o la modernitat.

Paula Artés aporta una altra mirada: s’endinsa en els espais que no veiem a través de la fotografia i la investigació, per mostrar-nos allò que queda ocult i forçar-nos a qüestionar-ho tot, especialment els sistemes de poder i les narratives oficials que donen forma a la nostra vida.

En aquest mateix bloc podríem incloure també Lola Lasurt, que treballa amb el concepte que ella anomena “des-temps” per mirar el passat recent i detectar allò que hi falta: els silencis, els buits, tot allò que mai es va arribar a explicar. I, per descomptat, María Alcaide, que des de la ficció proposa desmuntar els imaginaris socials, polítics i econòmics que ens envolten, posant el focus en la inestabilitat i la precarietat. Finalment, entre la ficció i el relat personal, les obres d’Arash Fayez ens expliquen què passa amb la identitat quan ets una persona migrant: quan ets entre llocs, quan no acabes d’encaixar en cap lloc.

Cos, afectes i performativitat

En un moment en què tot passa a través d’una pantalla, el cos es converteix en un camp de batalla, un lloc de resistència. No el concebem com quelcom estable o aspiracional, sinó com una superfície vulnerable, porosa, en constant relació amb el seu entorn. Així ho planteja Ariadna Guiteras, que explora els límits del cos i, sobretot, com es vincula amb altres éssers, humans i no humans. En el cas d’Eva Fàbregas, el cos es torna flexible, orgànic, humit. Les seves escultures toves ens remeten a òrgans, membranes, fluids i cavitats, i proposen una experiència sensorial amb materials made in China, on el tacte i l’afecte passen a ocupar un primer pla.

Julia Creuheras va per una altra banda, però també situa el cos al centre. L’artista crea artefactes en moviment que revisen com el cos femení s’ha convertit en quelcom ple de codis i de normes i, a partir d’aquí, proposa noves formes de moure’ns, altres coreografies, altres imaginaris més oberts. En una línia similar se situa Mònica Planes, que es pregunta com s’ha representat el cos al llarg de la història i revisa aquestes formes de mirar que ens classifiquen, ens mesuren i ens normativitzen, no només en la història de l’art sinó també en àmbits com la medicina o l’anatomia. Per la seva banda, Mercedes Pimiento treballa la relació cos-espai, recordant-nos que l’arquitectura no és neutra i que influeix en com ens movem, en què fem i en com vivim, així com en com els espais i les estructures que ens envolten afecten el comportament dels materials. En definitiva, els llocs que habitem també ens modelen, i molt.

Materials i processos

Paral·lelament, moltes pràctiques contemporànies tornen a la matèria no només com a suport, sinó com a lloc de pensament. Ja no importa només què es representa, sinó com, amb què i, sobretot, des de quins processos. Gonzalo Guzmán crea formes que ballen entre l’oníric i la realitat, escultures d’un altre planeta que funcionen com a mirall i ens retornen una imatge deformada del nostre entorn. Julia Spínola, en canvi, posa el focus en el gest i en el procés de producció: les seves peces no són mai quelcom tancat, sinó que estan en constant transformació, com si la matèria expliqués la seva pròpia història. Per la seva banda, Milena Rossignoli investiga com es comporten els materials i com percebem el buit, recordant-nos, a través de sistemes oberts i una mica inestables, que res no és definitiu. En aquest bloc també s’hi inclou Víctor Ruiz Colomer, que connecta matèria, espai i percepció sense perdre de vista altres capes més profundes com l’economia, la pedagogia i la dinàmica social, recordant-nos que l’escultura mai no està aïllada, sinó que dialoga amb tot allò que ens envolta.

Dissidències, identitats i altres futurs

En un món que sembla entestat a posar-nos etiquetes i fer-nos encaixar en motlles, hi ha artistes que decideixen saltar-se totes aquestes normes, treballar des de la dissidència i imaginar altres formes de ser i estar al món. Aquest és justament el treball d’Ali Arévalo, construint universos no binaris i interespecífics on la ficció deixa de ser només un joc i es converteix en una eina per imaginar futurs possibles. En la seva obra, el temps es dilueix i els cossos es tornen líquids, impossibles d’atrapar. Amb un toc més irònic, Blanca Gracia barreja escapisme i ficció per assenyalar les contradiccions del present, jugant amb imaginaris pseudocolonials i fantasies actuals, gairebé com un reflex burleta de les nostres obsessions col·lectives.

Lucía C. Pino travessa materials, cossos i processos des d’una perspectiva queer, creant escultures expansives on el desig i la sensualitat es converteixen en formes de coneixement. Per la seva banda, Hac Vinent posa sobre la taula la seva experiència com a persona sorda per qüestionar-ho tot: què és un cos “normal”, què és la humanitat… i ens fa replantejar què significa realment tenir i habitar un cos. D’altra banda, Daniel Gasol es dedica a capgirar els discursos de la nostra societat, qüestionant la idea que treballar és un deure, que hi ha cossos correctes i sexualitats normatives. El seu treball és un toc d’atenció que ens obliga a pensar qui mana, qui decideix i com ens expliquen la història.

Veu, escolta i espai sonor

Més enllà del que veiem, el so és un terreny perfecte per al joc i l’experimentació. En aquest àmbit, Laia Estruch utilitza la veu com si fos una extensió del seu propi cos. La fa sonar, vibrar, omplir els espais i transformar-los, fent-la interactuar amb l’arquitectura i els entorns que l’envolten. Per la seva banda, Laura Llaneli treballa creuant so, llenguatge i estructures, posant a prova els codis que fem servir sense adonar-nos-en i que organitzen la nostra experiència quotidiana, mentre Sofía Montenegro combina so i imatge per expandir l’experiència artística per tot l’espai. En les seves peces es barregen l’escolta, el sentir i el moviment, fent que sigui impossible separar una cosa de l’altra.

Òbviament no podem deixar de mencionar el col·lectiu Cabosanroque, que treballa amb el so com una cosa performativa i juganera, qüestionant l’espai expositiu i la manera com els espectadors ens hi movem. Les seves intervencions ens fan mirar i escoltar d’una altra manera, jugar amb l’artifici i descobrir com ens relacionem. En una línia similar se situa el treball de Meritxell de Soto, que, sempre vestida per a matar, explora com els dispositius sonors interactuen amb nosaltres, amb les nostres dinàmiques de poder, identitat, gènere i erotisme, apropant el cos i la màquina perquè totes dues parlin alhora, creant experiències on sentir i pensar es barregen.

I aquí acaba aquesta brevíssima cartografia, tot i que no sense abans mencionar alguns noms més. Des d’aquells que juguen amb internet i la memòria, com Daniel Cao o Daniel Moreno Roldán, fins a artistes com Mar Arza, que utilitza la paraula i l’escriptura; Luis Renteria, que converteix el teixit en un mitjà per explicar històries i qüestionar com es construeixen les narratives històriques; Míriam Dema i Rita Sala Treig, que des de la pintura i el dibuix ens conviden a veure la vida quotidiana amb uns altres ulls; Jan Vallverdú, que reflecteix amb gestos i figures la contradicció de la nostra existència; Sejal Parekh, que a través d’instal·lacions somàtiques, vídeo i so ens convida a repensar què entenem per comunitat i pertinença. També Laura Sebastianes, Helena Laguna, Huaqian Zhang, Rocío Quillahuaman i un llarg etcètera que fan que l’escena artística de Barcelona sigui vibrant, diversa i plena de sorpreses. Insistim: la llista és aquesta, però perfectament podria haver estat una altra.