La Casa Vicens es resignifica desenterrant la seva història més quotidiana

Una casa per amagar-se, un jardí on patinar, una oficina per als relats de Cavall Fort, una capella en la qual proveir-se d’aigua carbonatada. Tot això i molt més és la casa modernista que des de sempre ha cridat l’atenció en el número 22 del carrer de les Carolines, en els límits de Gràcia. La que era l’habitatge familiar per a uns, “la casa de les bruixes” o el lloc de treball per a altres, ara genera cues davant les seves reixes, amb visitants que esperen entrar a la Casa Vicens i submergir-se en la primera casa que va dissenyar Antoni Gaudí.

“Encara que l’hagin pintat i arreglat, aquesta és casa meva”, diu Antonio Herrero. “Carolines 22 és Cavall Fort, no m’importa qui en va ser l’amo”, afegeix una extreballadora de la revista. I és que aquesta joia modernista va estar viva i plena d’usos quotidians fins que va ser venuda el 2014 i es va obrir al públic tres anys després. Ara, els seus gestors s’han proposat recuperar aquestes històries que van omplir de vivències el fascinant immoble durant el segle XX.

“Tenim informació dels seus orígens, però no teníem pràcticament informació del que va ocórrer durant el segle XX”, ha destacat el director general de Casa Vicens, Emili Masferrer. L’origen de l’edifici està clar: es va aixecar fa 140 anys com a casa d’estiueig de la família Vicens. No obstant això, els Vicens van residir en la peculiar casa només uns 15 anys, fins que la vídua la va vendre el 1899. Qui la va comprar va ser Antoni Jover i Puig, i fins aquí és pràcticament el que se sabia. Fins que la Casa Vicens s’ha posat a indagar en la seva història quotidiana.

“Encara que no teníem aquesta informació, aquesta informació existeix; és a les cases, en les memòries i en els cors de gent que ha tingut relació amb la casa”, ha remarcat Masferrer. I aquestes memòries han emergit de la mà d’aquest projecte: l’Antonio Herrero, net de l’Antoni Jover que va comprar la casa fa 125 anys, narra ara com va ser viure a l’edifici durant 65 anys. “Per a nosaltres, Vicens no existeix, és només un nom, que es va mantenir perquè ho va voler la meva mare, perquè ell va fer la casa. Però aquesta és la meva casa, ha estat la casa Jover durant 100 anys”.

“Abans no hi havia ni un turista. Només venia de tant en tant algú que volia veure-la, sobretot japonesos, i la meva mare els deixava passar per a ensenyar-la”, rememora. La casa, això sí, s’obria una vegada a l’any al barri, i ho feia amb una gran celebració. Per Santa Rita, el 22 de maig, se celebrava una missa en una ermita que havien manat construir la seva mare i la seva àvia —i en la qual l’Antonio hi jugava enfilant-se al sostre—. Les protagonistes eren les flors i, sobretot, l’aigua: una aigua carbonatada que tenia fama a tota Gràcia i més enllà, i per a la qual es feien cues per comprar-la a cinc cèntims el got —sobretot, taxistes, com recorda el llavors veí Daniel Giralt-Miracle, ara com reconegut crític d’art que va ser comissari de l’Any Internacional Gaudí 2002—.

I un dia, va arribar una família amb ni més ni menys que deu fills, que es va instal·lar en un pis superior que llogava la família Jover. Entre ells, estaven en Salvador i en Lluís Alsius. “Quan portaves a amics del col·legi, es quedaven sorpresos” i parlaven de l’edifici com “la casa de les bruixes”. Més problemàtic era quan els demanaven dibuixar casa seva a l’escola: “La professora et mirava i et deia: Vinga, va!”. I jugaven a fet i amagar, a perseguir-se amb les bicicletes i fins i tot amb patins.

I a dalt, entre taulells de colors i formes sinuoses alhora que quadriculades, la redacció de Cavall Fort. “Llavors no li dèiem la Casa Vicens, era simplement Carolines 22. I quan deies on treballaves, la gent del barri reconeixia la casa de Carolines”. Fins i tot per Sant Medir, les carrosses sovint feien el recorregut per llançar caramels davant l’habitatge modernista. “El barri ha viscut molt més la casa de Carolines que els que treballàvem en ella”, encara que fos per pocs anys, com va ser el cas de Rosamaria Budó, que va treballar des de la casa tres anys, abans que es traslladés la revista.

La casa està plena de records dels qui van viure i van treballar en ella, però també de microhistòries que esperen sortir a la llum a través d’aquest projecte de la Casa Vicens, per resignificar aquesta obra modernista. “Portem mesos treballant en aquest projecte, i amb petites indagacions hem descobert històries apassionants. Però no ens volem limitar a això, sinó que volem recopilar també petites històries, petits documents, petites fotografies que ajudin a dibuixar la història d’aquesta casa”, ha destacat el seu director general. Ell mateix pot contribuir en aquest treball de recerca: el seu pare explica que, quan era petit, anava amb el seu avi a buscar aigua a la casa el dia de Santa Rita.

I és que eren centenars els veïns que acudien anualment el 22 de maig al 22 de Carolines. L’ermita que els acollia va ser desmantellada en l’inici del declivi, que va tenir el seu detonant a l’altre costat de l’oceà: els Jover es van fer rics a Cuba, inicialment portant vacunes a l’illa, i van perdre molt després de la Revolució Cubana. Arran d’aquesta crisi econòmica familiar, una dècada més tard es va optar per vendre la secció més apartada de la casa, precisament la cantonada en la qual se situava la popular ermita. “No es va vendre amb tristesa; es va vendre per supervivència”, rememora Herrero. Van guardar alguns elements de la capella, que es va traslladar a un altre espai de la casa, i ell mateix en conserva un vitrall reconstruït.

La casa va seguir amb la seva història i històries, amb els seus jocs de fet i amagar i fins i tot com a lloc de treball, mentre el 1969 va ser declarada monument historicoartístic per l’Estat, i el 2005 va passar a ser considerada patrimoni de la humanitat per la Unesco. Mentrestant, les seves parets continuaven sent escenari d’usos familiars i quotidians fins que, el 2014, la família Herrero-Jover va decidir vendre-la al banc andorrà MoraBanc, que la va obrir al públic després de tres anys de restauració.

Des de llavors, la casa va deixar de costat les seves escenes més costumistes per passar a exercir de tresor arquitectònic que atreu a amants del modernisme i a turistes encuriosits per la primera casa de Gaudí, però la seva història més corrent és tossuda i torna ara a emergir per donar un altre sentit a les seves acolorides parets. Així, el que havia passat a ser una joia modernista recupera el caràcter del que havia estat: una casa, un lloc de treball i un lloc de trobada i fins i tot de sorpresa; tot, menys una joia modernista.

I a cada història, més històries; a cada incògnita resolta, noves incògnites: “Ens ha arribat una carta d’Amèrica que explica que la casa no va ser comprada en realitat pel meu avi Antoni, sinó pel seu germà José”, ha revelat de forma inesperada l’Antonio, obrint un nou capítol a aquesta història d’històries. Per què algú compraria un tresor modernista i la regalaria després al seu germà? Un nou interrogant que intentarà resoldre la Casa Vicens per reconstruir el trencaclosques del seu passat.