Chris Ware, una geometria de l’existència

Chris Ware és considerat un autor d’època. Hereu de l’estètica postmoderna iniciada per Art Spiegelman o Françoise Mouly, sobretot els seus treballs en la revista RAW, Ware explora tot el potencial expressiu del còmic, l’ambició narrativa d’un gran novel·lista, i la visió del món d’un assagista preocupat per l’humanisme, i els moviments i relacions que afecten l’ànima.

Nascut a Omaha, Nebraska, el 1967, ell mateix es considera un escriptor en vinyetes, que no dibuixant, des de nen. Comparat per la premsa especialitzada amb autors de la talla de Nabokov o Tolstoi, Ware ha digerit i interioritzat tot el llenguatge clàssic i la tradició narrativa de la història del còmic, especialment, la del còmic nord-americà. El seu univers és emotiu, reflexiu, per moments, absurd i cínic, a mig camí entre la comèdia i la tragèdia, les seves obres aborden temes com el racisme, l’abandó, la solitud, el consumisme i les conseqüències d’un sistema capitalista i les seves polítiques en la vida quotidiana.

Amant dels edificis antics, i crític amb el formalisme més arrelat de l’arquitectura moderna, l’autor aprofundeix en les similituds entre la construcció d’un edifici i el disseny d’una pàgina, així com l’articulació del relat i la projecció temporal dels fets a narrar. S’estableix, d’aquesta manera, un determinat ordre de lectura en diferents suports com ara cartells publicitaris, diaris de grans dimensions, comic-books, tires còmiques, taulers de joc, mapes, etc.

Chris Ware és un dels autors més innovadors i expressius del còmic actual. Les seves vinyetes aborden l’existència humana amb una profunditat inusual en el mitjà. Per moments, no sembla un vinyetista; la seva manera de pensar i els seus extensos textos irònics de publicitat s’assemblen al discurs d’un assagista crític amb la societat de consum.

Conegut per obres com Jimmy Corrigan, el noi més llest del món i Fabricar Històries, Ware mostra una empatia incondicional amb els seus personatges i una forta convicció moral. En la seva obra existeix una postura més humanista que política, malgrat protagonitzar les portades de la revista The New Yorker oferint un punt de vista polaritzat, poblat de solituds, amb la desolació de l’era postpandèmica, i amb un evident desgast entorn de les relacions personals i la comunicació, també entorn de les noves tecnologies, al llarg del territori nord-americà.

Per a Chris Ware, dibuixar és pensar, perquè ell estructura el seu pensament d’un mode complex, amb matisos i ambigüitats. Sota el seu llapis, el còmic es torna un mitjà perfecte per establir patrons, ritmes i estructures que funcionen en l’imaginari privat de l’autor. Dibuixar és pensar, perquè el dibuix ens connecta amb el pensament i la memòria.

Ware fa seva la definició de Goethe segons la qual l’arquitectura és “música congelada”, una expressió que li serveix d’excusa estètica per detenir les accions, reprendre un temps expressiu, molt més pròxim al temps cinematogràfic, i jugar amb ell, dilatant-lo o escurçant-lo, a través de la repetició de vinyetes, la constricció de les cel·les, la concatenació de les mateixes i creant un ritme, una cadència que trosseja les accions en porcions perfectes.

Partint de referents clàssics del còmic, especialment dels anys trenta, es pot dir que fa ús d’un estil clàssic per explicar fets moderns. En aquest retorn als orígens, a través de formes i figures simples, deutores de la tira còmica, aconsegueix transmetre una llibertat narrativa i formal que neutralitza aquest classicisme gairebé per complet. Els seus còmics activen la mirada del lector, fusionant disseny, tipografia i arquitectura, dotant la pàgina de musicalitat i ritme, que es tornen una veritable resistència ètica per part de l’artesà, el mateix autor, enfront d’un món en constant transformació, i amb l’inevitable fantasma de la digitalització sempre present.

L’obra ‘Book of Life’ de Chris Ware, del 2022.Chris Ware està fortament influenciat per l’arquitectura, concretament la de Chicago, la ciutat on resideix, la música Ragtime i autors com Crumb, el Polly and her pals de Cliff Sterrett, els esbossos de Frank King, especialment, Gasoline Alley, els dibuixos Krazy Kat de George Herriman i Historie d’Albert de Rodolphe Töpffer, considerat el pare del còmic per la seva pionera creació de llibres satírics il·lustrats a mitjan segle XIX.

Les seves pàgines projecten pisos i departaments, escales d’incendis, sortides d’emergència i ascensors. Les vinyetes es construeixen com edificis que contenen emocions i encaixen als personatges en una espècie de capsa de llumins de la qual no poden escapar.

Ware dona tanta importància als entorns com als objectes, personatges, pensaments i emocions. Desplega, així, una reflexió que sempre intenta capturar les subtileses i la complexitat de tota la seva existència. Mitjançant figures geomètriques planes, cercles, quadrats, rectangles i triangles, l’autor ens mostra una jerarquia de figures canòniques d’un sistema sòlid, inamovible, constant, repetitiu i inevitable, la monotonia d’un sistema capitalista que fabrica en cadena.

Els seus personatges destil·len una certa tristesa. Hi ha un pessimisme filosòfic i un humor com a via de fuita a aquest món repetitiu i unificat. Hi ha rutina, emoció, nostàlgia, alienació i solitud. El seu estil asfixia a les seves figures en les vinyetes, les aixafa, les atrapa irremeiablement, i les sumeixi en la rutina repetitiva. El mateix autor repeteix els patrons i es posa ell mateix en l’acte de la repetició, com si ell també fos part d’aquesta cadena de producció de tires.

Deté el temps de les vinyetes donant temps al lector per empatitzar amb els personatges, pensar i sentir com ells. Les seves vinyetes, seqüencials i interminables, recorden a les diapositives i als fotogrames del cinema, a les imatges dels zootrops i als orígens del setè art.

Ware construeix les pàgines com constel·lacions d’imatges, mapes mentals que conjuminen conceptes de forma no lineal, però sí orgànica, com si fossin branques d’un arbre, en el cas de Jimmy Corrigan (2000), genealògic. En aquesta obra, Ware reflexiona sobre la seva pròpia biografia i l’abandó del seu pare, establint complexos flashbacks que construeixen un mapa emocional complex i que funciona millor i és més expressiu que un diari o un àlbum de fotos. A Rusty Brown (2009), els flocs de neu, que creixen simètrics, són la perfecta metàfora de la construcció de les seves vinyetes. Línies rectes que creixen des del centre, formant perfectes figures geomètriques que neixen de la mateixa naturalesa.

Sobrecoberta de ‘Jimmy Corrigan, the smartest kid on earth’ de Chris Ware.A Quimby the mouse, l’autor fa un clar homenatge a les tires clàssiques de Herriman i a la música i al cinema de l’slapstick. Crueltat i tendresa es mostren en un efectiu blanc i negre que estableix una certa foscor exterior que contamina les accions, a vegades també fosques, dels seus personatges.

Al projecte Pedantry & Pedagogy (2018), Ware està a un pas directe de l’abstracció. Els seus ratolins de colors, que juguen, una vegada més, amb l’imaginari col·lectiu de Disney o de la Warner, mostren una espècie de cubisme, amb desplegables d’edificis, en els quals veiem el seu interior en capes o vinyetes, com si fossin figures de paper retallables. El total alliberament de narrativa, de perspectiva, de formes i d’ordre de lectura, proposa una experiència inspirada en els seus anys de professor a Chicago i en 2001: Una odissea de l’espai de Kubrick, on pretén deixar al lector amb la incertesa d’una experiència no lineal i no conclusa.

Permeable a les injustícies, Ware canvia el seu estil durant la pandèmia, amb les portades de The New Yorker, on proposa un traç menys organitzat, menys rectilini, més enfocat a la fotografia, i sense tant de simbolisme ni figures geomètriques. Part d’imatges de ciutats buides i elements sense ús ni significat: semàfors que il·luminen carrers buits, càmeres de trànsit que ens vigilen, màscaretes rebutjades en qualsevol lloc… Elements que deixen testimoniatge del pas de la humanitat per la tragèdia.

Comissariada per Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, la mostra fa un recorregut cronològic de l’obra de Chris Ware a través de peces originals, curtmetratges, vídeos, objectes, figures fetes per l’autor i llibres, emfatitzant una de les majors particularitats d’aquest autor tan especial, el seu innovador, original i personal llenguatge.

L’exposició és una adaptació ampliada de Building Chris Ware, presentada al Festival Internacional de Còmic d’Angoulema (2022) i de caràcter itinerant. La mostra es completa amb una programació d’activitats paral·leles que inclouen la participació de Ware a la pròxima edició de la Biennal de Literatura Kosmopolis a l’octubre, l’espai Construïm una historieta de Barcelona, coordinat per l’escola de còmic La Gossa, i el taller Pensar en imatges, amb els dibuixants Cristina Daura, Nadia Hafid, Sergi Puyol i Marc Torices.

Produïda pel CCCB, Ficomic i Galerie Martel, es podrà visitar fins al 9 de novembre de 2025. Amb aquesta mostra, el centre torna al món del còmic després de Constel·lació Gràfica (2022-23), reivindicant, una altra vegada, el còmic com un dels llenguatges més primordials de la cultura contemporània.