Ciutat d’acampades

Servidora és liberal dels antics (a saber; un d’aquells éssers que, bo i entenent que l’individu és generalment tòtil, defensa a ultrança la seva llibertat per fer el que li roti, mentre els altres no prenguin mal), i per això escric que cal salvaguardar com aigua de maig el dret dels conciutadans a manifestar-se, especialment si la seva reclamació és contrària al meu credo. M’agrada que Barcelona, a banda d’ésser “la millor botiga del món” o un paradís perquè els guiris ens colonitzin el piset, encara es disfressi de Rosa de foc i combini el seu esperit noucentista amb una mica de bullanga.

Com el lector deu imaginar, això ve a tomb per les nombroses manifes i acampades solidàries que (previsiblement) poblaran els nostres carrers en protesta per la barbàrie a Gaza i la recent detenció dels membres de la Flotilla Global Sumud on, per fer-ho tot encara més barceloní, s’hi troba una antiga alcaldessa de la ciutat. Em costa recordar un sol conflicte com el de Gaza que s’hagi resolt a base de desfilades comunitàries i em resulta encara més incomprensible que els nostres estudiants, a l’hora d’evitar una guerra indiscutiblement cruenta, creguin més efectiu fer bivac que no pas inundar les nostres somortíssimes aules universitàries per dedicar-se a estudiar.

També em preocupa, dit sigui de pas, que la detenció aquàtica d’una sèrie de veïns que marxaren a Gaza amb la pretensió absolutament analfabeta i surrealista d’obrir-hi un corredor humanitari amb una desena de vaixells (on, per cert, no hi cabien més de quatre paquets de cigrons), ocupi centenars més de minuts televisius que l’assassinat a Manchester d’uns antics companys europeus que feien quelcom tan normal com anar a la seva sinagoga. Però dit això, insistint en el tema de l’albir, que cadascú faci la seva lluita com vulgui.

Els barcelonins també ens hauríem d’atorgar la gràcia de fer memòria, encara que foti molta mandra; perquè si exercitéssim l’art de la retentiva, recordaríem antecedents que s’assemblen sospitosament a aquest esclat de manis. El més evident és el 15-M, un moviment de protesta (inicialment ordit pels membres de la meva generació que maldaven per cobrar com els seus pares i, per no poder, no podien ni hipotecar-se) el qual, després d’assaltar les places i de remoure el tauler polític nacional, ha acabat amb tota l’esquerra dividida entre egòlatres que vivien en precari i van acabar comprant-se una borda xarona a Galapagar o exhibint problemes d’excés de fregament amb  dones. Al seu torn i pensant en Barcelona, tota aquesta retòrica antisistema acabà coronant el colauisme, que va surar mercès a la partitocràcia espanyola i degradà la nostra ciutat a base d’empobrir-la.  

A banda d’aquesta anècdota intranscendent, també cal recordar com tot allò fou un invent del sistema madrileny per neutralitzar la força de les masses independentistes, molt més justes i -sobretot- encara més nombroses. No cal ser un geni per veure com l’esquerra espanyola està utilitzant tot el sarau de Gaza —humanitàriament execrable, of course— per tal de fer-se perdonar la seva col·laboració quan s’aplicà el 155 i quan les manifestacions dels catalans, en forma d’urna, es resolgueren amb un mètode tan democràtic com fotre d’hòsties a la padrina. Si els actuals mandataris espanyols haguessin defensat el referèndum de l’1-O, com proposava el PSC abans del 2014, jo em creuria les seves llàgrimes de cocodril pels naps-bufs palestins. A banda d’airar-nos i d’agafar material de càmping per okupar l’espai públic, en resum, primer hauríem d’exercitar un poc la memòria. 

Amb tot això no estic dient que els bonhomiosos manifestants que poblaran Barcelona els propers dies, retornant-nos aquella inquietant remor d’helicòpters per sobre la testa, siguin responsables de tota aquesta tàctica política. Simplement reivindico la complexitat d’entendre que gent com Pedro Sánchez o Jaume Collboni no s’han fet propalestins per altruisme. Perquè sota la solidaritat, recordeu-ho molt bé, sempre s’hi amaga alguna forma d’interessos egoistes. Finalment, que no se us oblidi; ni un paper a terra i —com deien les monges de l’escola— al sortir deixeu-ho tot com estava en entrar.